Alguna cosa passa en aquest món quan davant la greu notícia sobre la tendència de violar xiques en unes festes, les fotografies que acompanyen poc tenen a veure amb la notícia, i tal volta sí alimenten la causa que aquesta es produïsca.
Que en San Fermín hi ha dones que mostren els seus pits i es bufen? Doncs si, bé. Estic segura que hi haurà tants homes, o més, fent això mateix. Però clar, el cos dels homes no està rendibilitzat. El de les dones, en canvi, està tirat de preu. I parlem clar, ací s’estan mesclant dues pel·lícules, les mamelles i les violacions, encara que les dues són de la mateixa saga: el masclisme.
Sense voler entrar massa en les decisions individuals, ja que a la fi cadascú és lliure de fer amb el seu cos el que considere, tal volta el que sí que cal és fer una anàlisi de la situació social. Almenys si volem plantejar-nos una societat millor, més madura. I no parle solament de la brutea que ens apareix cada dia en alguns mitjans o canals de televisió, on pareix que el mèrit femení sempre implica agradar al personal.
Sobre les mamelles: Què passa amb les mamelles? Quina obsessió hi ha, malaltosa, en què el nostre cos és de i per a tothom? Anar amb les mamelles a l’aire, en principi, no significa res (ni és símbol d’alliberament femení, ni és cosa de putes. Són mamelles. Punt). El problema no és que les xiques portem les mamelles a l’aire, que ja tenim prou aguantant que des de ben menudes se’ns diga com les hem de portar (que si sostenidor, que si els mugrons es noten, que si boten, que si l’escot, que si push up’s…). El problema és que se’ns ha ensenyat que les nostres mamelles tenen una finalitat: agradar. I el realment trist és que no és a nosaltres a qui es refereixen, sinó a ells, o al món, tant em fa. El cos de la dona és públic per se, i eixe és realment el problema.
No cal anar-se’n a les grans ciutats, ni a llocs amagats per veure aquest masclisme camuflat d’alliberament. Parle, per exemple, que a pocs kilòmetres del meu poble, hi ha un pub on, a canvi de llevar-se les bragues dalt de la barra, es convida a xicones a cubates. Un tracte senzill, ras: literalment, es recompensa amb alcohol l’espectacle corporal, el nostre cos té un preu. El nostre, clar. El d’ells ja hem quedat que pareix tenir massa valor i no estar en venta. I açò ho sabem tota la gent, i pot agradar o no agradar, però és un fet, permés, acceptat i, fins i tot, aplaudit per alguns sectors.
Sobre les violacions: El problema és, clar està, que acompanyant aquestes notícies amb aquestes imatges, es pot arribar a manipular la comprensió col·lectiva d’aquests tipus d’agressions. D’entrada, es dóna a entendre que aquestes xiques, en certa manera, estan provocant-se patir aquestes situacions. Tot açò recorda molt al “és que van vestides com a putes”.
El que resulta curiós és que, així com es culpabilitza a la dona del que li passa (perquè així s’ho ha buscat), ni la societat ni els mitjans són tan contundents amb l’home, ja que a aquest se’l perdona i se’l justifica fins i tot “hormonalment”, com si es tractara d’un animal incapaç de raonar on acaba una “tirà de trastos” i on comença un delicte, un acte en contra de la nostra voluntat, una violació.
D’aquesta manera, com que elles s’ho busquen, és a dir, nosaltres, doncs nostre és el problema. I com que ells a penes poden evitar una conducta bàrbara, com és forçar-nos i violar-nos, fets que ens defineixen, per molt que ens tapem els ulls, com a societat masclista, acabem per inmunitzar-nos i acceptar (alerta!) com a normal que, malauradament, estes coses passen.
Ja va sent hora d’anar cridant a cada cosa pel seu nom, i el masclisme, aunque se vista de seda, masclisme es queda. A mi almenys el tema ja em toca prou la moral, així que, a les persones i ens socials que defensen, camuflen, maquillen, accepten, toleren i eduquen en masclisme, ací tenen la meua il·lustració sobre el que fan:
Una més en la llista…
Quan varem arribar Julià, el meu company, i jo, el silenci era dominant. Si no fóra pels veïns que, tímidament, assomaven el cap per les finestres i les portes, haguérem pensat que es tractava d’una broma. Pel carrer imperava una tranquil·litat que feia desconfiar, com si fos la calma que precedeix la tempesta.
A la porta ens esperava la veïna, la mateixa que havia telefonat. Es notava que estava espantada i que havia plorat. Tremolava, a pesar de la temperatura tan bona que feia al carrer. Duia un mocador tot apretat en el puny, i no parava de tocar-se el front mentre repetia: “esta no la conta, esta no la conta…”.
La dona ens va demanar que entrarem ràpid a la casa, que no feien falta explicacions. Julià em va mirar, i coincidíem en el pensament: aquell silenci no podia ser bona senyal.
Vam tocar la porta de forma insistent mentre ens presentàvem. “Òbriga per favor, som la policia”. La meua veu ressonava pel carrer com si fos un eco. Un calfred em va recórrer de dalt a baix. No podia evitar pensar en el que ja havia passat ahí dins. “Li ho repetisc, òbriga’ns per favor, si no ens veurem obligats a entrar per la força”. No hi hagué resposta.
Julià ja havia telefonat als bombers, que just arribaven en aquell instant. El carrer s’havia anat omplint poc a poc de veïns. Alguns preocupats, i molts altres intrigats, sense imaginar-se ben bé el que havia passat. Després d’uns moments més d’incertesa, a la fi pogueren obrir la porta.
Com que sóc el superior, vaig haver d’entrar davant. Dic vaig haver perquè de la meua feina, estes són les pitjors situacions per les que he de passar. Se sentia el so del televisor, i un plor, molt llunyà. Poc a poc, conforme m’apropava, els sorolls anaven diferenciant-se, i fent-se comprensibles .
A la fi vaig arribar al menjador. Allí, assegut al sofà, es trobava Tomàs. El conec de tota la vida, del poble, a més de tenir un germà de la meua quinta. Des de ben jove s’havia dedicat a la construcció. Ara, clar, i des de fa uns anys, estava aturat, o almenys no tenia una feina continua. Algun dia li eixia algo, però poc. Sé per ma mare, xafardejos de poble, que subsistien gràcies al sou que duia ella del supermercat, treballant de caixera.
Em va impressionar veure’l. Ni tan sols em va mirar. Sols plorava i rumiava: jo no volia, jo no volia…
Després d’un instant, per a mi etern però en realitat molt curt, vaig tornar en mi i vaig començar a buscar per la sala a Lola, la dona. I qui busca, sempre troba…
Duia un vestit, segurament prou llarg, però allí tombada en terra li quedava per dalt del genoll. Era molt guapa, sempre ho havia sigut. Tenia un colp molt fort al front, del que havia brollat sang. Ara ja no n’eixia, pareixia estar tota pel terra. Vaig notar una mà que em tocava el muscle. Era Julià. Estava groc i tapant-se la boca. El pobre xic feia ben poc que estava al servici, i a este tipus de situacions és difícil acostumar-se. Li vaig fer un gest per a que anara al bany si ho necessitava, i ho va fer a corre-cuita.
Vaig tornar el cap fins Lola de nou. No em podia creure el que estava veient. “Que has fet Tomàs, com has pogut fer açò?”. Vaig notar que m’entraven ganes de pegar-li una pallissa, segur que ningú m’ho hauria retret, però no ho vaig fer. La meua feina consisteix també en aguantar-se els impulsos més primitius.
Mentiria si diguera que em va sorprendre per complet. Tots coneixíem el temperament de Tomàs: era un gelós. Encara que eixes coses de portes cap a fora sempre es poden camuflar. Lola sabrà per les coses que havia hagut de passar. Jo la recorde de jove, amb les seues mini-faldes i els seus escots, res exagerat, però molt atractiva. Era presumida, però amb els anys s’havia anat amagant sota una roba molt clàssica, uns cabells poc arreglats, i una cara quasi sempre neta de maquillatge. Tan sols la veia ben arreglada, encara que sense ensenyar massa, quan sortia amb ell pel carrer. Era guapíssima.
De sobte, reconec de nou el soroll del televisor. El mire i estan fent anuncis. Apareixen dos homes en un gimnàs, i un li diu a l’altre:
– La meua dona està amb un altre segur.
– Estàs segur? – respon el seu company.
– Si, està fent dieta.
– Com tots els anys…
– No, esta vegada va en serio, està més contenta, més guapa. – i comença a plorar.
Faig que no amb el cap, però no ho puc evitar i vaig corrent a la cuina. Allí, damunt del banc, estaven els famosos batuts per perdre pes, i apegada a la nevera, una dieta orientativa.
Per lo vist, massa gent creu que l’amor propi de les dones no existeix, i que si fan o no fan, és sempre per acontentar algun home.
Quina fartera…
M’han dit tantes vegades que sóc una romàntica que he acabat per creure-ho. No volia acceptar-ho, per allò de ser una tia forta, feminista, i poc convencional. Però mira, no ha pogut ser. M’ha pogut l’herència. Com diu el refrany, qui va amb un coixo, a l’any, coixo i mig. I en ma casa coixes no, però sentimentals i meloses, en tenim un bon tros.
De totes formes, no crec que este romanticisme siga incompatible amb la resta de característiques abans esmentades. No em considere una romàntica de pel·lícula, i encara que una rosa de tant en tant fa gràcia, no quantifique l’amor que em puguen tenir per esta mena de detalls.
El meu romanticisme és el de llibre, el de l’esperit, les persones, els sentiments. És el que em fa creure en la bona voluntat de la gent, i pressuposar-la bona a dolenta. És la idea que em duu a intentar imaginar i entendre el context de la vida dels que pensen diferent, sense adjudicar-los una mala intenció o un fons roin.
Però és este mateix romanticisme el que em lleva el dormir en els últims temps. El que no m’ajuda a comprendre com pot passar tot el que passa, i veure que en realitat no passa res. Una sensació, ja força coneguda, que m’envaeix, i tot plegat, continua sent incògnita. Podria utilitzar milers d’adjectius, tots aquells que conec i estan al meu abast, i així i tot, no aconseguiria definir que és allò que m’ocurreix, per què em sent així, i per què no ho puc evitar.
Em costa entendre la voràgine política i social en la que estem atrapats, sense aconseguir explicar-me per què el sentit comú no és tan comú com deuria, o per què la raó no esdevé raonable.
I tots estos maldecaps conviuen, van i venen, mentre la vida continua avançant, sense mirar enrere, o això pareix. I jo voldria que el món parara, que rebentara en sentit figurat, i de seguida em sap greu tenir eixos pensaments i me’n penedisc, sobretot per allò de “ves amb compte amb el que desitges”. I per això rectifique, posant l’afegitó de “però que no li faça mal a ningú”.
I per un instant em sent salvada, fora de perill, fins que recorde que l’únic risc pareix ser la meua ment. I que per molt que s’enredre, no causa cap efecte en la resta de cabets pensants, doncs cadascú té les seues paranoies. I per molt que em pese la situació actual, que tan mal mane el Partit Paplorar, i dic manar conscientment, perquè no crec que siga just dir governar, tot segueix igual. Igual de mal, clar està.
Llavors, els que diuen “les coses sempre seran així, i no hi ha res a fer” treuen pit, com si d’una victòria es tractara. I no, no és situació que cause orgull. És esgotadora. Cansa veure tanta covardia, tanta indiferència, combinades clar està amb un sèquit de tòpics al voltant de la política, el lladreria i la corrupció. I ja està bé cavallers, que de queixar-se sense moure ja n’hem fet massa. Que les accions han de superar les premonicions.
Quina fartera sense menjar…
Lladres…
El sol portava fora una bona estona, però ni Dolors ni Damià, el seu marit, tenien intenció de canviar de pensar. A penes havien creuat unes paraules des que s’havien alçat. No estaven barallats, més bé endinsats en els seus propis pensaments; tot i això, sense parlar-ne, la cavil·lació resultava semblant.
Feia temps que la vida havia deixat de ser tan còmoda com deuria per a un matrimoni pensionista que viu en una barraca en el camp. Desdejunaven el mateix cafè amb llet i galetes que preparaven cada matí, encara que avui tampoc hi havia premsa. Com que Damià no podia anar al poble pel periòdic, els el portava el xicon del supermercat, alhora que els duia tot l’encàrrec. No corrien bons temps per a deixar la casa desprotegida.
A mig matí, Tro, el gos que tenia la parella, es posà a lladrar com un boig.
– Ai Damià, que ja estan ací –cridà Dolors entre plors.
– Tranquil·litzat per favor, no passa res –li contestà el marit per calmar-la.
El matrimoni va eixir a la porta de la casa. A pesar dels anys que feia que vivien allí, mai havien contemplat la seua era tan plena. A primer pla estaven les autoritats, com en tots els llocs, encara que en este cas foren les d’ordre i seguretat. Diversos cotxes, tant de guàrdies civils com de policia nacional, ocupaven la primera línia de batalla. Un dels policies, jovenet, inicià el camí cap a la porta on restava el matrimoni immòbil. Dolors estava aterrida, i havia buscat la mà del seu marit. Damià li l’agafava amb força, intentant que no es notara que ell també tremolava.
– Buenos días –saludà el jove oficial.
– Seran per a vostè –contestà l’home, mirant-lo als ulls
El jove retirà la mirada mentre desdoblava un full que duia un segell oficial. El mateix segell que duia la carta que inicià el seu malson uns anys arrere.
Aquella primera carta arribà quan encara eren bon temps per a tots, sobretot per a la construcció. Eixe dia Dolors va recollir el correu, i es va estranyar en veure una carta del govern autonòmic. No hi havia eleccions prop, ni donacions de sang, ni res pel que degueren ser avisats, per això estava tan intrigada. La va obrir, i encara que estava en castellà (que era l’única llengua en què sabia llegir l’anciana, i gràcies) no entenia massa bé que deia, així que va esperar al marit. Quan este va arribar a casa, va intentar llegir-la, i tampoc va poder, però fos el que fos, no li feia bona pinta, així que, agafaren el camí cap a la barraca del Tio Toni.
El fill del veí, Tonet, estudiava dret a la ciutat, i com que vivia amb els pares allí a l’horta, els podria ajudar. La sorpresa del nostre matrimoni fou que, en entrar, van veure a tota la família reunida en la cuina, amb una carta similar damunt de la taula. Maria, la dona d’En Toni plorava desconsolada, i este cridava i cridava que quelcom no podia ser. Damià explicà que havia rebut una carta que no entenia, i li la va arrimar al xicon. Este, va donar una ullada i li la va tornar, ni tan sols la va llegir del tot. Li digué al matrimoni amic que s’assegueren i els explicaria.
Resulta que les barraques on vivien, igual que la de molts altres veïns com anaren sabent amb els dies, estaven en una zona que calia “reorganitzar”. Venien grans esdeveniments a la ciutat, i els poblats dels voltants pareix que sobraven. En definitiva, la carta els explicava que aviat anirien a tombar-los les cases, i que l’excel·lentíssim govern del qual depenia els faria el favor d’allotjar-los en cases de protecció oficial. Després de queixar-se unes quantes vegades, amb l’ajuda de distintes organitzacions, arribà el temut dia, i allí tenien al policia per confirmar-ho.
Darrere dels vehicles oficials, hi havia una monstruosa grua, la funció de la qual era destrossar les llars on s’havien criat desenes de famílies. De darrere d’esta, anaren eixint veïnat, amistats, i jovent que els havien estat ajudant, carregats amb pancartes i cadenes. El veïnat i el jovent no van dubtar en córrer cap a l’entrada de la casa i encadenar-se a les portes. Damià demanà a la dona que anara amb els veïns i feu el mateix que la resta, unir-se a sa casa.
Un altre oficial, que pareixia més important que el primer, s’acostà i demanà, amb un to prou agressiu, que arreplegaren les coses de valor i s’apartaren, que estaven fent l’imbècil.
Ma casa, si la tombeu, ho feu amb mi dins, lladres. Que em destrosseu la vida, covards. Amb el vostre uniforme, en lloc de defendre’ns a nosaltres, que és el que deuríeu, treballeu per ells, sense pensar. Hauríeu de protegir-nos, no atacar-nos. Els imbècils sou vosaltres, em sents? Que no teniu cor ni principis. Desgraciats. Açò no ho farem fàcil, saps? Tota la vida, la teua, m’escoltes? Tota la teua vida, recordaràs la meua cara. Encara que després diguen que sols eren quatre rebels, que és l’únic que diuen, tu sabràs que no. Recordaràs la cara d’un uelo com jo, cabrejat, furiós. Així no pugues dormir bé ni una de les teues nits. Lladre!!!! Tu i tots. Em sentiu? No sou més que lladres!!!!!
No tens dret
Laura, com tots els dies, arribava a casa cansada després d’un dur dia de feina. Després d’arreplegar al crio de casa la uela, corria al pis per a tindre-ho tot llest a l’hora que arribava l’home. Carles, el fill, l’ajudava a fer el llit i a enllestir casa, així ella podia avançar fent el sopar. La veritat es que feien un bon equip, és més, si no fóra perquè estaven els dos junts, tal volta Laura ja no hi seria…
A les 9 en punt, sentien com les claus entraven en el pany i rodaven. La tremolor de les claus s’acompasava amb la de les cames de la mare i el fill que, asseguts al sofà, pregaven que hui estiguera de bon humor. Una vegada sentien la portada, la qual cosa indicava que ja estava dins de casa, s’alçaven per a rebre’l. Conforme el veien entrar, Carles agafava la mà de sa mare amb por de que es poguera repetir l’escena tan odiada.
“Fuig d’enmig puta”. Amb eixa salutació, i un colp per a apartar-la del corredor, ja hi havia prou com per a saber que no era un bon dia. El nano, davant d’açò, sempre intentava baixar-li els fums al pare, la qual cosa solia resultar en un altre insult cap a ell, encara que colps no en rebia cap.
Una vegada el sopar en taula, seien tots junts, i, enfront del televisor, es menjaven el plat del dia. Amb un poc de sort, a l’home de casa li resultava saborós, el que es traduïa en uns minuts de descans per a Laura. Normalment sols parlava l’home, doncs el que poguera contar ella “no li importava ni a les rates”.
Una vegada el sopar acabat, la nostra amiga alçava taula ella sola, ja que, Carles, davant del seu pare, no podia ajudar-la, doncs això “són coses de dones”. Mentre escurava, ell la mirava de dalt a baix amb menyspreu, alhora que li recordava que havia engreixat i que començava a semblar-se a una vaca. Laura no gosava ni contestar, per por a les represàlies, però fera el que fera, la història ja estava escrita, i com cada nit l’última paraula la tenia ell.
Quan el pare li deia al fill que se n’anara a dormir, este s’acomiadava de son pare donant-li la mà, i a sa mare l’abraçava com si no anara a tornar-la a veure. Corria a l’habitació i es posava els auriculars per no sentir el que poguera passar fora, però als pocs minuts es feia l’ànim i se’ls llevava per si tenia que eixir a ajudar.
Carles a penes podia sentir el que deien, o millor dit, el que deia son pare, doncs sa mare parlava ben poc, i sempre amb veu baixa i la boca menuda. De sobte, un plat queia a terra, i a la mare se li escapava un crit. Al sentir açò, Carles es tapava amb el coixí per no sentir el que anava darrere, doncs ja sabia el que venia.
Colps acompanyats d’insults, plors acompanyats de “per favors”, i crits acompanyats de sang…
Des de l’habitació, Carles plorava pregant-li a Déu que ajudara a sa mare, que si ho feia prometia portar-se bé sempre, que faria el que li demanara, però que no permetera que li passara res roin. Crits i més crits. Colps i més colps. No podia suportar-ho més.
Eixí de l’habitació i, al arribar al menjador, es va trobar a sa mare mig inconscient en el sòl, i allí, al seu costat, amb la mà bruta de sang, son pare cridant-li “t’ho mereixes per puta!!!”. Carles s’apropà a Laura per ajudar-la, però son pare no li ho va permetre, i, per primera vegada, li pegà una bufetada que el deixà estès en terra. El xiquet començà a plorar, i com més plorava, més li pegava.
Quan es va cansar, el va enviar a l’habitació altra vegada a que “pensara en el que havia fet”. Carles, menut però espavilat, agafà el telèfon mòbil de sa mare sense que son pare se n’adonara. Quan va arribar a l’habitació, no sabia on cridar, així que telefonà a l’únic número que es sabia: el de la iaia. Mentre plorava, li intentava contar tot el que passava en veu fluixa, no fora cosa que son pare el sentira i la situació empitjorara. La uela, que ja tenia la mosca rere l’orella, no dubtà en penjar el telèfon i dirigir-se a casa de la filla, no sense abans cridar a la policia. A pesar d’esta reacció, l’ajuda no va arribar a hora.
Carles, amagat en l’habitació va deixar de sentir sorolls, i, preocupat, va eixir a veure a sa mare. Una bassa de sang la rodejava, i la inconsciència ja pareixia sencera. El pare estava en el balcó fumant-se un cigarret, d’esquena a l’escena. Carles, plorant, va sacsejar a sa mare sense obtenir resposta. Com havia vist en les pel·lícules, li va tocar el pit per veure si el cor bategava, però res… Com si d’un animal salvatge es tractara, la sang començà a bullir-li, i cridant que no era just començà a córrer cap on estava son pare. No dubtà en espitjar-lo amb totes les seues forces, provocant que es tambalejara, i, com ell desitjava en eixe moment, caiguera finca avall.
Quan la policia arribà, el pare i la mare eren morts. El xiquet plorava damunt del cos de sa mare. Els agents es van quedar parats sense saber que dir. En canvi, la uela, al veure sa filla, no va poder amagar el dolor mentre cridava insultant-lo: “No tenies dret”.
Carles se n’anà a viure amb sa uela, i al llarg de la seua vida no tornà a resar, no tornà a enfurir-se, ni estimà ni es deixà ser estimat, i sobretot, i per desgràcia, no tornà a somriure…