Els borrellons del melic

Les campanes acaben d’anunciar les once del matí. Els carrers son plens de gent. Els xiquets, sense col·legi, corren carrer amunt carrer avall, sense por al trànsit. El poble està ocupat per um munt de persones, treballant, xarrant, comprant, o, senzillament, pegant una volta. Siga com siga, hi ha tot tipus de gent per tot arreu.

En la panaderia la cua, que encara no arriba al carrer, està formada per 5 o 6 persones. Arriba el torn d’un xicon jove. Duu una camiseta d’un grup de música. És de color obscur, i té uns dibuixos i uns colors prou cridaners.

- Qui va?

El xicon pega un pas endavant disposat a demanar quan, una senyora que espera darrere, s’avança dient:

- Un sequillo reina.

El xic se la mira dubtós. Mira a la dependenta, que no gosa dir res. Torna a mirar a la dona i diu:

- Perdone senyora, en realitat em toca a mi.

- Que poca vergonya. Els joves de hui en dia ja no tenen respecte per res, ni per la gent major…- sermoneja mentre clava el colze per a posar-se completament davant de l’aparador.

“Qui tinga més trellat que calle” pensa el xic, mentre la dependenta ja li està posant el pa a la dona. Esta, camí a la porta encara remuga alguna frase referent al jovent, amb cara de pocs amics.

La gent, quan parla dels joves, pareix que puga dir de tot. Ens etiqueten, a nosaltres, de maleducats, encara que siguen ells l’exemple que hem aprés. Desinteressats, tan sols perquè no ens agrada el mateix de sempre. Gossos, mentre ens diuen que sense experiència no ens poden donar feina. Tant els fa que no siguem tots així. De fet, els dóna igual que molts d’ells si que ho siguen. Això no importa, els dolents som nosaltres.

Quan la gent parla dels joves, sempre ix la frase “Juventud divino tesoro”. El que no diuen es que aquest tresor l’haurem d’endeutar per pagar-nos la hipoteca. Diuen que no pensem en el futur, ells, els que no volen explicar-nos el passat.

Perquè ens fan responsables de la societat que han creat? Que esperen de nosaltres? Que fem el que ells no han sabut, no han volgut, o no s’han atrevit a fer?

Doncs, quina herència ens ha tocat…

No tinc per costum escriure estes coses, però crec que és una cosa ben bonica. Blai em va convidar a continuar una cadena que hi ha pul·lulant per l’esfera.

Es tracta de comentar sis coses relativament insignificants però que ens fan feliços pre un moment. Doncs bé, ací van les meues:

- Que algú em diga que li ha agradat algun escritet del blog.

- La cara del meu cosí Carlos quan li explique algo que no sabia .

- Alçar-me junt amb la banda al finalitzar una peça amb final apoteòsic.

- El silenci que es produeix quan, una nit d’estiu, sopant a la caseta de Miguel, algú de nosaltres diu: “Vivim a la millor terreta del món”.

- Descobrir algú mirant-me als ulls.

- Sentir el riure de mon pare.

Supose que esta és un poc la idea. En teoria ara he de dir-li a sis persones més que seguisquen la cadena, però com no conec a tanta gent (la majoria estan triats) vos convide a vosaltres, amics que no tingueu blog, a que deixeu comentaris amb les vostres sis coses.

Bé doncs, a llegir-se. Besets.

Cada vegada que ma mare em diu això vaig a vomitar he de posar-me unes arracades i pintar-me la ratlla dels ulls per a que estiga contenta. I arrel d’esta situació, la reflexió ix a soles.

Que és exactament ser femenina?

- Segons els anuncis de televisió:

• Compreses:

1. Una mare i el seu fill al cotxe, ell duu ferros a les dents i li té vergonya a una xica. Sa mare, en un moment d’inspiració li diu que no es riga molt, al que el xiquet li replica que “es una fieshshshsta (té la “s” esvarosa)”. Llavors, sa mare li diu que faça riure a la xica i segur que se la guanya. Eslògan: “Segura de ti misma, Ausonia”.
2. Grapats de xiques vestides de blanc botant, estenent roba, i cantant: pim pum ratata, ratatata, tata,… Poc a poc fent d’Art Atack construeixen una compresa gegant i després es rebolquen per damunt. Eslògan: “Te sentiràs limpia, te sentiràs bien”.

• Productes de depilació:

1. Una dona asseguda en un descapotable pintant-se els llavis mirant-se en el retrovisor. De sobte, del cotxe comencen a eixir colorets per a maquillar-se a destall. La veu en off diu: “Un coche hecho a nuestra medida”…

• Productes per a mantenir la línia o d’estètica:

1. Un grapat de xiques templadíssimes (no entenc la necessitat d’aprimar) pegant-se palmades a elles mateixa per tal de no picotejar.
2. Una xica que ja està molt bé, que després d’utilitzar el producte te 2cm menys de cintura (uoooooohhhh).
3. Una xiqueta (de 16 anys) mostrant cuixes sense cel·lulitis gràcies a una crema.

• Productes de neteja:

1. Ni un home senyor!!!! Totes les dones reunides en la secció de “hogar” del supermercat per a veure el nou producte (rosa) que ho deixa tot netíssim.
2. Dones netejant.
3. Dones dient lo mal que netegen.
4. Dones dient com netejarien
5. Dones dient lo bé que netegen ara…

• Jocs infantils:

1. Aprende a ser mamà…
2. Aprende a cocinar…
3. Aprende a disenyar…
4. Aprende a ser veterinaria…

Primera conclusió: Sóc jo o el nostre sexe està molt mal estereotipat???

- Una altra característica de les dones és anar a la moda (mamà, estigues tranquil·la que no sóc la única a la que no li agrada comprar roba). Cada vegada que vaig al centre comercial m’esgarrifa veure les nines de l’aparador com van vestides. Les xiques que treballen a la tenda no tindran malsons per la nit? (jo de vegades ja ensomnie que m’acacen sabates de tacó per la universitat…)

El que vull dir és: perquè ens hem de parèixer totes (i supose que tots) a això? Una temporada sols veus que gent vestida com els pijos però cutre, y a la temporada següent hi ha invasió de poperos (no es confongueu, pOperos, no pEperos). Uns jerseis, unes faldes (si encara es pot considerar falda lo que venen), uns pantalons… Perquè comencen els pantalons on acaben les faldes? Tal volta sóc rara, i no entenc de moda ni de feminitat, però la veritat és que no em sent gens sexy quan vaig pujant-me els pantalons, caminant com si anara escaldà per a portar-los a una altura mínima, i mostrant el cul cada vegada que m’acatxe. Jo tinc una teoría: el que fa els pantalons també fa els cinturons i les bragues guapetes. Si és que la pela és la pela.

Segona conclusió: BeEeEeEeEe???

- Que dir a nivell de supervivència: Perquè per a ser una tia perfecta has de portar de tot en el bolso? Jo conec a xicones que si és quedaren incomunicades, podrien subsistir una setmana. Increíble. No sols tenen un botiquí de primers auxilis no, a més tenen tot tipus de material higiènic (de vegades raspalls de dents de més per si de cas), i com no caramels, xicles, juanoles, algun paquet de rosquilles…. Fins i tot una, enmig d’un concert, és va traure mig bocata de llonganissa que li havia sobrat de sopar…Això és estar en tot, i és que estem en tot. Quina xica no duu mocadors damunt? TOTES!! Sí, jo també, ho confesse. Sóc culpable.

Tercera conclusió: Tens un clinex?

- Per últim, parlarem d’això. Tots sabem que parle de la puta regla d’eixos dies. Sí perquè, tens que anar donant explicacions. Les preguntes superficials les torejes facilment: Que et passa? Estàs bé? Fas mala cara. No tens fam?… No importa que penses perquè acabes dient: em fa mal el cap, em fa mal la panxa, o, no m’encontre bé. I sí, ahí l’altra persona s’apiada de la teua ànima dient: aaahhh clar, tens la regla, per això estas pudenta així.  Doncs sí, tinc les hormones desorbitades, no saben si fer o desfer, estic tirant sang tot el dia i tinc contraccions uterines, i tot açò continuant amb la vida normal. De veres voleu que estiguem tot el dia de bon humor??

Quarta i última conclusió: No és qüestió de xocolate.

A pesar dels obstacles, cadascuna és femenina a la seua manera, i encara que jo no vaja dient “me encanta ser mujer”, en el fons m’agrada i tot.

Article 16 de la Constitució Espanyola:

1. Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i les comunitats sense més limitació, en les seues manifestacions, que la necessària per al manteniment de l’ordre públic protegit per la llei.
2. Ningú podrà ser obligat a declarar sobre la seua ideologia, religió o creences.
3. Ninguna confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i la resta de confessions.

Llavors, la pregunta és: Perquè hi ha una casella en la declaració de la renta per a destinar un percentatge de diners cap a l’Església?

Sí, està clar que, malauradament, la majoria dels espanyols són catòlics (encara que la majoria no ho practiquen), però, segons el tercer apartat d’aquest article, els poders públics han de tenir en compte les creences de la societat. Com que cada vegada som més gent, van incorporant-se religions de diverses cultures. Llavors, perquè un catòlic pot desviar part dels seus impostos (estatals) per a l’Església i no pot fer el mateix un musulmà? O un budista?

A pesar d’esta possibilitat, jo combregue (mmm) amb un altre raonament. Si l’estat és aconfessional, perquè part dels impostos de molts ciutadans poden anar a parar l’Església quan, segurament, aquests ciutadans també es beneficiaran de les finalitats socials?? Si la cosa està en que l’Església l’han de mantenir els catòlics, cosa que em pareix molt bé, perquè es fa mitjançant els impostos? És a dir, si l’estat ja no té res a veure amb l’Església, que té a veure esta amb els impostos?

A pesar de tot, puc arribar a entendre la raó: Doncs perquè si l’Església depenguera del que donen els fidels a missa, no tindrien ni per a ciris. Encara que, no ho recordava, hui no es fa cap missa de bades. Totes les festes tradicionals estan aferrades a la religió, amb les seues consegüents donacions. Fins i tot els músics celebrem Santa Cecília (que dic jo, que en compte de pagar una missa, podrien pagar l’esmorzar).

Jo, a pesar de ser laica, he tingut una idea per a augmentar els beneficis d’esta gent. Convertir l’Església en un after-hours. Sí, perquè, siguem realistes, la gent ja no va a missa, sobretot els joves. I per un altre costat,en el meu poble almenys, els pubs tanquen prou prompte i sempre et quedes amb gana de més. Fam + gana de menjar…:

I si en compte d’obrir a les 12 del matí un bon diumenge, obriren a les 5 del matí?? Tenen la beguda, el fum, la música rallant i les hòsties, i donada la bona relació que hi ha entre el PP i l’església, segur que feien la vista gorda i la deixaven tancar un rato més tard.

Ja ho vec: “Missatge de Josep als fidels: Ie tios, esta cançó per a la penya més que res….”, i que sonara un remix de l’Ave verum corpus. Ho estic veient. Sempre podries donar-li pel sac a algú amb els teus rotllos en el confessionari, no faria falta emprenyar als amics. Per a aconseguir pastilles sols hauries de anar a l’altar, i te les donarien tan sols per rumiar unes paraules. Ara que, a eixes hores i en eixe ambient, no crec que el rector veguera en bons ulls el comportament de les parelletes, en cas de que algú tinga líbido en eixa situació clar. Pecant en la casa del senyor….

En fi amics, després de tota aquesta pel·lícula digna de Berlanga, ací va el missatge:

A tots aquells que sempre teniu històries que contar una nit de festa, en realitat no vos servirà de res el confessionari, perquè no podreu abraçar a qui vos escolta i encara es rallareu més.

A tots aquells que festegeu, si proveu noves experiències, sempre la manteta darrere, que el màrmol va pujant i pujant…

I ara, el missatge de veres:

A tots aquells que feu la declaració de la renta, marqueu una X a la casella de finalitats socials (si voleu mantenir l’Església sols heu d’encomanar un parell de rosaris a l’any).

Tant que m’agrada escriure, i no se com començar açò.

Tenia en ment un grapat d’idees dispostes a omplir la màxima quantitat possible d’espai, i ara, res…

Començar parlant de política, em planta cara. Encetar el meu blog insultant…Després he pensat en parlar de la meua relaciò amb l’esglèsia, però quan he pensat, ja fa temps que no ens vegem. Seguit d’això, m’han plantejat parlar de la meua vida personal, però jo de la meua vida no faig negoci. Així que, pensant un poc (diuen que funciona), se m’ha ocorregut explicar-vos el meu blog.

Les entrades del meu blog, en principi serán meues, però també introduiré algunes cartes de gent varia, per conéixer opinions básicament.

Una vegada explicada la qüestiò, supose que no haurà quedat dubte de tot l’entramat, em despedisc fins la pròxima. Molts besets a tots i benvinguts…