Ja han passat més de 5 mesos, i el ventre comença a notar-se. Fins ara havia pogut evitar les xafarderies gràcies a la roba que vestia, ampla i un tant gran per al seu cos. Fins i tot, i a pesar que la situació no era la desitjada, somreia quan es veia a l’espill amb aquells pits. Ella, que utilitzava sostén per no sentir-se menys dona que la resta de les seues companyes de classe, allí estava, davant del mirall, amb les dos peres més ben plantades que mai havia vist. Però ni tan sols el somriure acabava de mostrar-se, doncs de seguida recordava que el seu estat no era envejable. Ni tan sols s’explicava com havia acabat en aquella situació.
Jordi i ella feia poc que sortien, i una nit, com a excepció, anaren a la casa d’ell a veure una pel·lícula. Els seus pares havien eixit a sopar, i estaven els dos sols. Als pocs minuts de l’inici del llargmetratge escollit, les mans dels joves començaren a buscar-se. Les carícies subtils es feren les protagonistes dels seus pensaments. Anhelaven estimar-se, però eren tan joves, i tothom repetia això tant, joves, joves, que no gosaven, ni sabien, passar d’aquelles carícies.
No obstant, i per quelcom serà que es diu que el sexe és instintiu, no va fer falta que ningú els ho expliqués. Ells mateixos decidiren explorar-se. I així ho feren, molt a poc a poc, recorrent amb els dits tots i cadascun dels racons que la natura havia posat en els seus cossos. Conforme passaven els minuts, la parella s’anava abstraient de la realitat que els envoltava. Ja no hi havia televisors, ni telèfons, ni por del retorn dels pares. Tan sols ells, l’un amb l’altre, aquella era la seua realitat…
Ara mateix, aquella realitat li pareixia somniada, irreal. Com si no haguera existit mai, i tan sols romanguera en el fons el seu pensament. Allí, en el més íntim dels seus records, junt a les paraules de sa mare diguent-li “teniu tota la vida per aprendre a estimar-vos”. Que vida més curta doncs.
I que llarga es presentava la nova vida que anava a encetar. Ella, amb els seus 15 anys, estava a punt d’acomiadar la seua adolescència per entrar en la vida adulta. Una vida plena de gent cotilla, que tot ho sap, que el que no sap ho vol saber, i el que no pot saber s’ho inventa. Una etapa on tot son aparences, estúpides, clar està, però així és el joc. I de vegades, se sentia tan xiqueta, tan petita davant d’aquella incògnita gegant. Que serien dels seus estudis? De les seues amigues? De la seua vida?
La por la va acompanyar durant un temps, la mateixa por que la va fer créixer, madurar, fer-se major. I el temps necessari per fer arribar al món a la seua criatura. I aquella personeta, amb les seues manetes com si foren de mentida, aquells ullets que miraven i encara no veien, aquella boca que sense parlar deia tantes coses, el seu fill al cap i a la fi, la feu tornar a omplir-se de vida. I va decidir viure pel seu fill, sense temors, sense abaixar el cap, disposta a fer el que fera falta. Va escollir viure la seua realitat, sense prejuís, sense preceptes.
I amb el seu fill en braços, es mirava a l’espill, i llavors si que somreia, doncs aquella sensació, la criatura en les seues mans, la imatge dels dos reflectida, l’omplia d’orgull, i de segur, que més d’una, a pesar que aparentara el contrari, es moria d’enveja.
Vuitanta anys complisc avui. Si es pogueren posar un damunt de l’altre, ja seria un munt important. I en tots aquests anys, no he gosat tornar. Per a que hauria de fer-ho?
Vaig néixer alhora que un altre noi. Deuria dir-li germà, però no ho sent així. Érem els més menuts de set, així que sobràvem, pel que sembla, jo més que ell. Ell encara serviria per a la terra, però per a netejar casa i fer el dinar pareix que ja hi havia prou dones.
Pel que em contaren, l’home de la que em va parir era mariner, dels de l’estraperlo. Passava la vida del mar al bar, i en ambdós llocs, sempre amb alguna botella a prop. Ella, pobra, pareix que es dedicava a tenir fills. Almenys així no estava tan sola.
A mi em donaren, o em canviaren, o em vengueren, això no ho he sabut cert mai, amb pocs dies de vida. Pel que es veu, la que fou i feu realment de ma mare, tingué una criatura morta pocs dies abans del meu naixement. Aquest fou el motiu pel que decidiren adoptar-me (o fóra el que fóra el que feren amb mi), i educar-me com si fóra aquella criatura que la natura havia destinat a morir.
Sempre em tractaren com si d’ells haguera eixit, i així em vaig comportar jo. Ells varen ser els meus pares, i aquell poble tan proper del que vivien el mariner, la dona, i els sis fills, aquell poble, fou, és i serà ma casa fins el dia que me’n vaja.
I Déu sap que no guarde cap tipus de rancor, que seria un gast inútil d’energia. D’aquella situació, d’aquells dies de l’any 30 en que tot açò es duia a terme, només em puc penedir de que la mare, la meua mare, patira la mort d’un fill. Perquè aquesta pena també l’he viscut jo, l’he patida, l’he suportada, amb força i sense ella, i és un dolor que no li desitge a ningú.
És per tot açò que no importa d’on vinguem, ni de qui siguem. Allò pel que sóc qui sóc i com sóc és el que val la pena de veres. El que té valor és qui i on ens converteix en la persona que arribem a ser. El lloc i les persones que ens identifiquen, que ens fan sentir vius, i pels que moriríem. Per això, mai m’he plantejat tornar.
És 5 de Desembre, i son les 6 de la vesprada. Al poble fa un fred que anuncia la properia de l’hivern. L’oratge a la costa no és molt millor. La platja, com és d’esperar, està quasi buida. El “quasi” correspon a Conxa que, com cada any, acudeix tal dia com avui a aquest indret, com si fóra un ritual.
Vesteix uns pantalons de panna obscurs, com quasi totes les prendes de roba que habiten els seus calaixos. La seua pell, fina però esgotada, revela una edat avançada, una història per vida. La seua mirada, familiar i relaxada, observa les ones. De tant en tant somriu lleugerament, un somrís íntim, com si anara dirigit a algú molt especial.
Ignasi meu, mira que bonica està la nostra mar. La corrent ha portat moltes algues, com era d’esperar. Les tonalitats del verd, il·luminades pels escassos raigs de sol que permeten els núvols, dibuixen una escena espectacular. Per molt que ho intenten, esta mar nostra és i serà sempre salvatge. Te’n recordes quan jugàvem ací de menuts? Solíem venir de marà les dos famílies juntes. Ens agradava rebolcar-nos per damunt de les algues, i guanyava el que aconseguia que se li n’apegaren més. Sempre guanyaves tu, unes vegades mereixent-ho i altres no, ja que jo, per a que no t’enfadares, no me les contava totes. Ja llavors érem un equip, tu a primera fila i jo cobrint la rereguarda.
De vegades, trobàvem trossos de fusta dels vaixells que, ja fóra pel mal temps, o per la mala fortuna, encallaven i naufragaven per les costes properes. La corrent, lliure i rebel, els duia a trossos a la nostra mar, tal volta per açò anomenada la Fustera. Solíem fantasiejar amb els tresors que de segur romanien baix les aigües benisseres, i per a tal fi ens convertíem en autèntics aventurers. Botàvem de roca en roca quasi sense mirar, coneixíem cada part d’estes pedres com la nostra pròpia mà.
Ignasi, que estrany és viure sense tu. Abans, les coses tenien sentit, almenys tu li’l donaves. Recordes aquell refugi en Bèrnia on festejàvem de jovenets? Ara a penes queden unes pedres. La gent les furta per a fer-se casetes. Açò és de bojos. Deixen caure, o destrossen directament, paratges i construccions que havien superat el pas del temps, i que eren tan nostres, que pareix mentira que siguen els mateixos del poble els que firmen. La majoria del veïnat ha faltat al llarg dels anys, i les cases s’han quedat buides. Ai Ignasi, que estrany és tot…
La suau brisa, que fins ara havia sigut quasi imperceptible, es fa notable, acariciant el rostre de Conxa. Ella, que ho interpreta com la resposta del seu estimat, inspira profundament intentant amarar-se per complet d’aquesta impressió. Un parell de llàgrimes li rellisquen galta avall lentament. Mira de nou els montons d’algues, i somriu. Aquesta imatge de la mar selvàtica lluitant pel que li pertany la deixa embadalida per uns instants. Està emocionada, i torna a sentir-se viva, enèrgica, com la mar, la nostra mar.
Sona el despertador, per tercera vegada. No me n’he adonat i ja passa mitja hora, m’hauré d’espavilar. M’alce d’un bot i em fique dins la dutxa. Avui no em llave els cabells. Mentre em netege les dents em vesteixo, així com puc. Els texans estan acabats de llavar i em costa un poc de feina fer-los encaixar bé. Sense desdejunar, agafe la bossa de mà assegurant-me que duc l’imprescindible: mòbil, cartera i claus de casa. Portada i cap al metro.
Baixe els escalons de dos en dos. És la forma més pràctica quan has d’anar ràpid, ja que d’un en un arriba un punt que no pots avançar, i de tres en tres corres el risc de tenir un accident. Com quasi sempre que tinc pressa, entre en el comboi just abans de tancar-se les portes. Sospire fort i m’acomode un poc. Arribe a la meua parada. Pose els peus en l’andana, i quan em dispose a accelerar la ritme, sent una olor que em paralitza.
Un perfum quasi oblidat, que em fa sentir-me com en casa. Em venen a la memòria tots aquells estius al poble amb els avis, fins que moriren, fa ja més de deu anys. Tanque els ulls, i respire profundament. El temps pareix que s’atura, i ni tan sols note la multitud de gent que em rodeja. Sento com si una suau brisa m’acariciara dolçament. Un subtil caliu que s’apodera de la meua ànima, de tot el meu ser. Note com el cor se m’accelera i la meua ment, rebuscant en aquells xicotets amagatalls de papers de colors, on guardem els records d’abans de l’edat adulta, em fa viatjar en el temps.
Recorde el carrer del forn per festes, quan els veïns portaven les coques de mullador. Les històries viscudes en les cabanes, tot un mon creat dalt dels arbres junt als” tocaors”, els veïns de la caseta de dalt. El soroll de la síndria quan, ja un poc partida, algú l’agafava per acabar-la d’obrir amb les mans. La remor de les ones com a fons de tantes i tantes pel·lícules vora mar. Els berenars en l’estació del tren, que consistien en un xanglot de raïm i unes quantes ametles furtades dels bancals del costat. Solíem posar alguns grans del fruit per damunt de la via, i veure com quedaven d’esclafats rere la visita del tren. Les escapades en bicicleta a qualsevol indret desconegut, per tal d’investigar-lo i fer-lo escenari de les nostres aventures durant tota la vesprada. Els contes que inventava el iaio i que ens contava en l’era aquelles nits d’agost, esperant veure alguna llàgrima de Sant Llorenç. Aquell primer bes d’aquell primer amor, baix la pluja refrescant d’estiu.
L’aroma cobra vida per moments. S’intensifica. El puc sentir. Està prop. Òbric els ulls i mire ràpidament pel meu voltant. Busque amb impaciència quelcom que em recorde. Cares desconegudes m’assetgen i no reconec a ningú. Faig varies passades, i de sobte, el veig. Duu uns texans amples i una camiseta verda. El meu cor s’accelera. Va en direcció oposada a la que dec agafar jo. Assentisc amb el cap, com si intentara convèncer-me, i comence a córrer.
Intente seguir-lo però hi ha molta gent. El veig sortir al carrer, i intente fer-ho jo també. Els records cada vegada son més clars. Com si el temps no haguera passat, els sentiments afloren de nou. El cor em batega amb una força aterradora. Les escales, que se’m fan més llargues que de costum, són l’únic obstacle que em queda per vèncer. Estic nerviosa, i note com si els dits em cremaren. Puge els escalons amb ritme, com si m’anara la vida.
Per fi veig la sortida. Camine mirant a terra per no entropessar. Quan arribe dalt i alce la vista, la llum del sol m’enlluerna i m’obliga a baixar el cap per a acostumar-me. Torne a aixecar la mirada, buscant-lo entre la multitud. La ciutat pareix moure’s a una velocitat superior a la meua, i per molt que ho intente, no el veig.
Poc a poc, la gent es dispersa, i em quede sola plantada a la boca del metro. No deixe de mirar al meu voltant, i cada vegada el cap em pesa més. L’aire, encara impregnat d’aquell aroma, em refresca delicadament la pell alhora que m’aparta els cabells solts de davant de la cara. Una llàgrima, inconscient, antiga, em baixa tímidament per la galta. El caliu es converteix en escalfred. La il·lusió esdevé nostàlgia. Els sentiments tornen a ser records desats en xicotets amagatalls de papers de colors. I poc a poc, aquella realitat somniada escau vida recordada, anhel d’un amor del passat.
I tot plegat, sols han passat uns minuts…
Em mire a l’espill i no em reconec. Jo, extravertit com m’he considerat sempre, sincer, atrevit, fins i tot un poc pallasso, estic ara avergonyit, tímid, i poregós com no havia estat mai. I tot açò, senyors meus, per eixos ulls.
Eixos ulls obscurs, misteriosos, profunds i preciosos que em miren de tant en tant. Eixa mirada que m’absorbeix de tal mode que no em permet reaccionar voluntàriament. El cos se’m queda glaçat, titubejo si és a mi a qui parla. Em fa por mirar-la per si la seua mirada m’entravessa i em quede en blanc, però més por em fa atrevir-me a mirar-la i no obtenir resposta.
Em pose nerviós quan em parla, però tot seguit, quan deixa caure la seua mà en el meu braç, com si ja sabera l’estat en que em trobo, sent un alleujament dolç, suau. Tendre com si fos el de una mare, però plaenter com si es tractés del d’una amant.
Com si tornara a l’època dels amors somiats, dels amants platònics i les relacions impossibles. L’amor viu únicament en el cap, on a penes es pot moure. Allà dins amagat on, amb un poc de sort, no el puga sentir. Aïllat fins al punt que crema, em torna boig, m’ofega per dintre, i intente escapar. Però no puc. Ni vull.
Necessite tindre’l a prop per suportar-ho. Per admetre que aquesta vegada em quede quiet, encara que faça mal. Per a fer-me ser conscient que aquesta no és la parada del meu tren, que aquest no és el moment, però he de veure com passa. I ho fa lentament, deixant entreveure paisatges inimaginables, corbes insinuades baix la roba. Històries i situacions desconegudes, com seria passejar junts per la platja. Sensacions i sentiments encisadors, com mirar-la als ulls i poder besar-la.
De vegades fins i tot m’anima pensar que, dins la seua ment, és possible que existisca un poc d’eixa confusió que m’atabala dia a dia. Un poc del caramel que, molt lluny de ser algo dolent o roin, sí conté un regust amarg.
Tota esta il·lusió, precedent de bogeria. Ràbia per no poder crear en el moment que m’agradaria, per no desfer allò que tant m’ha costat construir. Enuig de sentir-me limitat per les meues pròpies decisions. Ira de no poder fer res, més que imaginar.
Imaginar, com seria, i tal volta, desitjar. Desitjar passar per ací en un altre moment, on jo no siga com jo, ni l’ara com llavors.
Esperar al demà, qui sap, en una altra vida.
Per la finestra es veu la claror que, des de lluny, anuncia l’arribada del dia. Allí fora, la pluja, discreta i espontània, refresca els carrers, els parcs, els bancs, i fins i tot algun ocell que s’atreveix a passejar. L’Anna, encara dormida, ni se n’adona. Sergi, ja despert, la mira i somriu. Un somriure tímid, inconscient, però sincer i totalment explícit.
Poc a poc, per no despertar-la, apropa el seu cos, encara nu, cap al d’ella, fins que nota la seua respiració. Mentre assaboreix l’olor de la seua pell, li acarona els cabells suaument, com si volguera assegurar-se que és real. La seua mà, un tant nerviosa, baixa acariciant la silueta de la seua estimada. És tan bonica que no pot deixar de mirar-la, ni de somriure. Anna, immersa profundament en els seus somnis, sospira. Sergi apropa els llavis als d’ella. La besa amb tendresa, dolçament, com si fóra el primer i l’últim bes que li poguera fer.
Anna, lentament, desperta, i a mesura que obri els ulls, es troba amb els de Sergi que, poc a poc, s’estan omplint de llàgrimes. En silenci comença a plorar. Anna, sense dir res, el besa, breument, com si tractara d’alleugerir-li algun mal. Ells llavis d’ell, igual que una estona abans, tornen a mostrar eixe somriure.
La mà de Sergi, encara sentint el cos d’Anna, puja fins la cara per poder acariciar-la, provocant que els ulls d’ella s’emocionen també. No parlen, els mots no fan falta per a dir-se el que senten, tan sols es miren plorar, somriuen mirant-se, i s’estimen somrient.
El temps, còmplice etern, testimoni fidel, sembla aturar-se. I allí, els dos gitats, nuets, cos amb cos, ànima amb ànima, senten com si fóren un, com si no existira res més. Pareix que estan en una bambolla que els aïlla de tot. Un món nou, desconegut, propi, on sols necessite’n tenir-se, tocar-se i sentir-se l’un a l’altre. Tot un món per a ells, per als dos sols, per als dos junts…
Et trobe a faltar…
Fa molts molts anys, allà per l’any 55 (val, tampoc en fa tants!), va arribar al món una personeta molt important per a mi. Aquell any va nàixer mon pare.
Coneixent-lo el poc que el conec (dic poc perquè encara em queda molt), és suficient com per a saber de qui sóc filla. Altres vegades he parlat de ma mare, i també tinc moltes coses d’ella, però estes he treballat per tindrer-les. Les de mon pare les he heretat directament.
Fill de família treballadora, i un tant beata (segons ma uelo), supose que per la seua proximitat amb el convent, sempre ha sigut una personeta responsable i organitzada, amb les idees clares, i totes ben raonades. És innegable que esta caràcterística l’ha heretat Xavi.
És obedient (quan toca) i respectuós. Dos adjectius que barrejats amb els dos anteriors i un pessic de serietat, li proporcionen una imatge un tant “ruca”. Jo esta imatge també l’he heretat.
Com moltes vegades, aquesta aparença és totalment enganyosa. Baix d’eixa màscara hi ha un Felip gràcios. Té una risa prou fàcil, quan veu o sent el que li agrada. Jo he plorat de risa al seu costat veient l’esquetx de la empanadilla de Móstoles dels grans Martes y Trece.
Interessat i intel·ligent. No tindrà molts estudis, però sap cabassades de tot. I quan no sap algo, el primer que fa es buscar-ho i enterar-se. No li agrada no saber de que parla, perquè no sap parlar sense saber.
Músic creient però no practicant, almenys a nivell instrumental. Una de les seues assignatures pendents sempre ha sigut la música. Amant i coneixedor de moltíssims estils, sempre s’ha lamentat de no haver-ne estudiat. Ara bé, ja s’ha encarregat ell de que els dos fills no pergueren eixa oportunitat. Nosaltres sempre li diguem que encara està a temps, però no s’anima.
Com deia abans, no toca ningun instrument, però canta en la “Coral Benissenca”. Aquesta afició, ja fa uns anys que la compartim. Segons em conten, ell cantava a la coral des de jove, i al tindre’ns s’ho va tenir que deixar. Quan jo ja tenia 12 anys, en un concert de Nadal, després d’escoltar “El Messies”, vam entrar a felicitar al cor i saludar-los, i no sé com ens van fitxar als dos.
Vaig estar 5 anys fins que vag anar a la universitat, que m’ho vaig tenir que deixar. Ell va seguir un parell d’anys més però també s’ho va deixar. Ara hem tornat els dos, i com que ja sóc més major, hi he d’admitir que ara em porte millor que fa uns anys, disfrute moltíssim d’eixos moments amb ell. M’agrada anar i tornar a d’un lloc a l’altre junts, comentar les cançons, escoltar la cançò junts en casa, mirar-nos en l’assaig de forma còmplice…
Sempre ha sigut molt actiu en la nostra educació, i discret però eficaç en la nostra cultura. Ideals clars i concissos, encara que prou en veu baixa.
En definitiva que tinc que dir jo de mon pare, el que dirieu tots (si no és així ho senc molt per vosaltres). Mare sols n’hi ha una, però pare també, i a mi m’agrada molt el que m’ha tocat.
Papi, felicitats!
La meua amiga Cesca m’ha convençut per a que escriga una espècie de diari. No sé ben bé de que em servirà. El que sé segur és que no solucionarà les coses, i això és el que em tortura.
Ahír tenia cita al ginecòleg, encara no duc ni cinc mesos d’embaràs, i com que Josep no podia vindre, li ho vaig dir a Cesca. En principi anava a ser una revisió normal i corrent. Em donaria els resultats d’uns anàlisi que em vaig fer fa uns dies i prou. Això havia de ser, però no fou el que va ocòrrer.
Arribarem a la consulta a l’hora justa. Només entrar, l’infermera ens va guiar al despatx del doctor. Em va estranyar no haver d’esperar gens, però en eixe moment em vaig alegrar i tot. Vam entrar i En Antoni, el doctor, estava assegut davant l’ordinador de cara a la pantalla, però amb una expressió absent un tant inquietant.
Quan va alçar la mirada, ens va oferir seure, i es va llevar les ulleres poc a poc. Se’l veia preocupat, i això em preocupava a mi. Amb un fil de veu un poc angoixat començà a explicar-me els resultats dels anàlisi. Em va explicar que no se quina fetoproteina o algo així m’havia eixit en excés, i que això podia indicar no se quina altra malaltia per a la criatura. Que no era una cosa exacta, que s’havien de fer més proves, que no em preocupara, i bla, bla, bla…
Em va convidar a pujar a la camilla per a fer-me una ecografía, que pel que em va explicar, és una de les proves per a diagnosticar la malaltia abans comentada. Després de posar-me una mica d’aquell gel tan gelat, més gelat que mai, va apretar les tecles corresponents i em va posar l’aparell sobre el ventre.
No va passar gaire temps mirant, pareix que estava clar. Espina Bífida. Es veu que el tub neural no tanca bé al formar-se i clar, això no és gens bo. Em va explicar les lesions que podria patir el xiquet, i a partir de la cinquena frase ja no podia assimilar la informació. Em vaig tocar el ventre i les llàgrimes començaren a eixir.
No sabia exactament que pensar. El doctor em va dir que encara estava a temps de tirar-me arrere amb eixe embaràs. Que era jove i ho podia intentar més avant. Però jo no podia pensar, no aconseguia aclarir les idees. Ni tan sols sabia si tenia idees. Em va recomanar una psicòloga i em va dir que pensarà bé en el que m’havia dit.
Josep s’ho ha pres millor que jo. Ell ha agafat el rol de tirar del carro. Està disposat a fer el que faça falta, fins i tot donar-me suport si decidisc no tindre’l. La veritat és que m’ha aguantat vora una hora plorant, i sé que ell també està disgustat, però ha evitat mostrar-ho davant meu.
No deixe de pensar en el que ha dit En Antoni, i la veritat té raó. A penes tenim 30 anys, ens queda molt de temps per davant. I sé que no faria mal si tirara arrere, sempre he defensat l’avort coherent, però em sent egoista. I em sent així perquè no vull tindre’l, no vull. No vull passar-me la vida depenent d’un xiquet malalt havent-ho pogut evitar, i eixos pensaments em fan sentir malament.
No dubte que el voldria, que l’estimaria fóra com fóra. Però no vull ser responsable del canvi de vida que ens esperaria. Ni vull ni puc. Realment ho tinc quasi clar, però el dubte és necessari.
Sentint-ho des del fons de la meua ànima, està decidit. Demà cridaré al doctor i acabarem amb aquest malson.
Jaumet, ho sent molt carinyet.
Encara no ha eixit el sol i les oronelles ja ens donen el bon dia. Òbric els ulls poc a poc com si no volguera eixir del somni que estava vivint (la realitat sempre és més crua). Em trac el desdejuni al riurau i des d’ací contemple els bancals llaurats. Com es nota que ve la tardor, doncs els colors ja no són els mateixos.
Les xicones s’alcen i es preparen per a anar-se’n a l’escola. Una vegada llestes agafen camí cap al poble a bon ritme, ja que encara els queden un parell de kilòmetres per arribar. Una vegada perdudes per l’horitzó, no ho puc evitar i trenque a plorar com si fóra un xiquet: Ai Teresa, la meua Teresa…
Em vist, de negre, per a començar la feina diària. Recórrec els bancals afectats per les últimes pluges. Hauré de parlar amb el tio Xoxim, el que fa marges, doncs tinc un parell de solsides i necessite ajuda. Passe per davant de l’últim empelt que vaig fer de ciruelo, i la veritat és que està preciós. En el mateix arbre, m’assec i trac el recapte per a dinar.
Ací, enmig de l’horta, tan acostumat a este paisatge, rodejat d’arbres i d’olors, tanque els ulls i recorde. La recorde a ella, acabats de casar, cantant mentre recollia unes quantes bajoques per a fer el dinar. Que bonica era. La melena morena, llarga i frondosa, els ulls obscurs i profunds, els cos amb les corves perfectes. L’herència pura d’els avantpassats moriscs.
En acabar el dur, però sobretot llarg, dia de feina, torne cap a la llar. Les xiquetes ja estan ací. Encenc la xemeneia per a anar escalfant casa. Amparo, la menuda, de tans sols 6 anys, duu un blau al costat de l’ull. Les monges li han tornat a pegar per parlar en valencià. L’agafe i l’abrace per a alleugerir-li el dolor, encara que siga el del cor. “No passa res” li repetisc una i altra vegada fins que es calma. Com és d’esperar, em pregunta si ho ha fet mal, i jo, mirant eixos ulls plorosos, viva imatge de sa mare, no puc fer altra cosa que tornar a abraçar-la ben fort, encara que ara a qui li fa mal el cor és a mi.
La tia Paquita, la veïna de baix, s’asoma un poc abans d’hora de sopar. Hui ens porta un poc de mullaor torrat i mentre vaig a buscar uns quants ous per donar-li, ella i Pepa, la meua major, paren taula i aseen un poc casa. Després d’acomiadar-la donant-li les gràcies, agafa el camí de tornada sense poder amagar la llagrimeta. És molt bona dona la tia Paquita, i s’estimava molt a la Teresa. Me’n isc fóra.
Quan acabem de sopar, les xiquetes arrepleguen tot i em porten una copeta. Ho fan sense que els ho demane. Pobretes. De vegades no em vec amb forces de fer açò sol. De tant en tant, per a desemboirar-me intenten ensenyar-me a escriure. Fan bromes sobre la meua lletra, i entre rialles pareix que oblide la realitat.
A l’hora d’anar al llit quasi sempre em costa dur a Amparo en braços, ja que sol quedar-se dormida damunt de mi. Una vegada al llit, em quede mirant-les mentre dormen. Acabe tombant una estona al seu costat. Les sent respirar, inclús de vegades sent els bategs del cor. Note com el meu cor també batega.
Pense en sa mare i se’m trenca el cor de saber que mai més la veurem, que mai més l’abraçarem. I ara que faig jo, que faig amb tot l’amor que tenia?. Just en eixe moment, la meua filla es gira cap a mi. Mentre em posa el braç damunt del pit, em diu, mig adormida: “la mama diu que estigues bé, que ella està ací”.
Abans que em senten, me’n vaig a la meua habitació, i alli, torne a ser dèbil. Plore en silenci, amb el cor encollit, però, poc a poc com totes les nits, vaig entrant en un món, somniat, irreal, on Teresa si que està. Durant unes hores, totes les nits, la puc tornar a tenir, la puc tornar a estimar.
Sempre em dorm plorant, però pels matins quan m’alce, em sent feliç.
Ella
El fum de la cigarreta s’esvania per l’habitació donant-li l’únic toc de moviment a l’assumpte. Jo, asseguda a un racó, mirava ,sense mirar, per la finestra de la cambra. Pel cap, records i imatges que es descomponien al intentar reviure-les. Res no podia fer ja. Ell havia marxat, i per sempre. La nostra història tan sols quedaria com el record d’un estiu, este estiu.
Ell
Camí de l’aeroport em preguntava com hauria sigut l’estiu si no l’haguera conegut. M’ho preguntava a mi mateixa per donar-me ànims, i aconseguia just el contrari. Sense ella, no haguera viscut les rialles, ni les carícies, ni les escapades de mitja nit a vora mar. Sense ella haguera sigut tan diferent…
Ella
L’estime. Sé que l’estime, però ens vam prometre ser conscients en tot moment que açò s’acabaria. No li ho podia dir, haguera sigut pitjor. Però, com no se n’ha adonat? Quan feiem l’amor el besava tan dolçament. És precís que se n’adonara. No m’importa, no és res roïn. L’estime, o més bé, l’he estimat i prou.
Ell
I ara que? Com me la lleve del cap? Com pense sense tristor en no tornar-la a veure? Com em convenç a mi mateixa que tan sols ha sigut un estiu? Tinc el cap emboirat. Com estarà ella? Me la imagine allí a la plaça, amb la seua faldeta per damunt del genoll, acompanyada dels seus amics i passant el temps entre acudits i rialles. Ni se’n recordarà de mi…
Ella
Recorde, allí dalt a Bérnia, com veiem les llàgrimes de Sant Llorenç. De vegades pareixia que també m’estimava, doncs m’abraçava fort. La veritat és que el paisatge era meravellós. Nit clara i lluenta, els dos junts enmig de la natura, i sense preocupacions. De tant en tant, un mussol ens saludava. De vegades inclús sentiem alguna llebre. Que nit tan bonica. Tant de bo la poguera tornar a viure…
Ell
No podré oblidar aquell dia que vam anar a la platja per la nit. Com si estiguera boja, es va llevar la roba i es va mullar nueta. La lluna plena la il·luminava com si d’un àngel es tractara. La cabellera, llarga i morena caiguent-li per l’esquena. Les corbes, marcades però atractives. Com oblidar-la allí, davant de mí, ballant al ritme d’una música imaginaria. Com esborrar-ho….
No ho sabrà mai, però l’estime…