Des de l’infern…

Estimada Maria:

Perdona’m. El dia que me’n vaig vindre, tu ploraves, i jo et deia que no patires. “Com no vaig a plorar si te’n vas de cara a la mort?”. “No patisques xiqueta meua, guanyarem i tornaré”. Recorde que et vaig besar al front, i tu et vas enquetar perquè no volies que et tractara com una xiqueta, que per a això ja tenies a ton pare. Menut caràcter el teu.

Sé que no eres cap xiqueta, i sent que eixe privilegi te’l vaig llevar jo quan ens vam posar a festejar. Però mai m’he sentit mal per allò, més bé al contrari, done gràcies de tots els moments que he pogut disfrutar de la teua companyia. Tu no ho saps, però la primera vegada que et vaig veure pujaves d’Orxelles tota carregada amb el bulto de roba. Era primavera, feia pocs dies que havia eixit el sol. De sobte, no sé ben bé que et va passar, vas xafar malament i te’n vas anar de tos.

Et vas alçar de terra maleint la pedra que fóra que t’havia fet caure. La roba s’havia omplit altra vegada de terra, i no te’n quedava altra que tornar a fer la feina. Jo estava més avant, tu ni tan sols em vas veure. Però ja se’t notava que tenies una personalitat forta, i a mi se’m notava que m’agradaves, mentre et mirava pegar mitja volta remugant.

Uns anys després ens coneguérem, almenys ja els dos. Estaves preciosa, i continues sent-ho encara. Vam anar a passejar de nit, aprofitant que el vent estava calmat i el cèl ras, així que ens vam asseure per mirar-lo. Vaig descobrir que t’encantava somniar i imaginar sobre els estels, les persones i la magnitud de la vida. Preguntaves molt de temps portarien ahí il·luminant, i durant quantes vides ens haurien il·luminat a nosaltres.

Ens vam enamorar aquella mateixa nit, amor que després creixeria fins la immensitat. Estaves convençuda que el nostre destí estava escrit, i aquella nit vam decidir confirmar-ho. Ens vam declarar amants, passara el que passara, tantes vides visquérem, ens buscaríem i ens estimaríem com havíem fet en esta. Aquell dia a penes comprenia aquelles paraules, no li trobava sentit. En canvi ara sent que aquell jurament és la cosa més bonica que mai ningú ha fet per mi.

Perdona’m xiqueta, perquè en esta vida no podrà ser. Res m’importa ja si guanyem o perdem la guerra, jo ja he perdut esta batalla. Estic ferit i la cosa pinta malament. A dures penes puc escriure esta carta, en part per la poca força que em queda, i en part pel dolor que em produeixen els pensaments. Se’m desmunta la realitat de pensar que no et tornaré a veure.

I es que no sé com explicar-te que em trenque per dins d’imaginar que no tindrem una vida junts. A bona hora lluitaria per la llibertat si haguera sigut conscient que deixava descoberta la felicitat, perquè res em faria més feliç que estar ara entre els teus braços, deixant-me acariciar, escoltant les teues històries, i somniant-nos una vida junts.

No m’oblides, t’ho demane. Sigues feliç, troba un home que t’estime i et respecte com mereixes, però per favor no m’oblides. Almenys no del tot. Que et quede suficient record per reconèixer-me quan ens tornem a creuar. Recorda com t’he fet riure, com t’he tocat i t’he estimat. Recorda-ho cada dia i viu esta vida pels dos. Jo et promet, estimada meua, que en la pròxima vida et buscaré fins que et trobe, i res ni ningú ens allunyarà.

Esta vegada, ens ha pogut la història. Perdona’m.

 

Actes impurs…

La quietud regna en l’habitació. Allí estem els dos, nuets damunt del llit, aliens al temps que transcorre en l’exterior. La música sona de fons, com si sonara llunyana, decorant l’escena. La llum del sol entra tímidament pels forats de la persiana, mal tirada. Eixa poca llum és suficient per a poder veure lo visible, entreveure lo intuïtiu, i imaginar lo impossible.

Ignorants de la durada dels segons ens fem protagonistes del moment, d’eixe mateix instant. Tu fas que dorms, ho sé. Jo et mire, tu també ho saps. M’agrada observar-te allí, amb els ulls tancats, i acariciar-te  poc a poc, recorrent cada centímetre de la teua pell. Una carícia infinita, que desperta emocions enterrades en el fons del meu cor. De tant en tant t’aprete els malucs, com si necessitara confirmar que estàs ahí, en busca de la prova que eres real.

Et descobrisc dibuixant un discret somriure, espontani. Llavors jo faig el mateix. Recorde poques sensacions com esta, tan intenses. Se’m fa desconegut el bategar del meu cor mentre em poses la mà damunt del pit. L’accelerar de la teua respiració quan comence a viatjar pel teu coll amb els llavis. La intensitat del teu alè quan continue besant cada racó del teu rostre, fins que arribe a la boca. Ens fonem en un bes apassionat que reactiva les brases del foc donant pas a flames impossibles d’aturar. Els nostres cossos comencen un ball de passió i excitació fins que la suor s’apodera de nosaltres, confonent on acaba un i on comença l’altra.

Et faig l’amor com mai ho havia fet. Va més enllà del sexe. Ens mirem, i no podem evitar somriure, amistosament. I com més et mire, més ganes m’entren de formar part de tu, del teu cos, del teu món. I amb més ànsia t’agafe i et toque. Ens busquem amb les mans, jugant, com qui juga amb foc sense por a cremar-se. Creuem les mirades i tornem a ser còmplices del moment, sense pensaments ni raons, tan sols tractant de donar-li sentit a la vida.

– Vols algo més? sent que pregunta una veu a la vegada que em trau dels meus pensaments. No em puc creure com m’he evadit del món durant eixe instant! I d’esta manera! Li demane el compte i isc ràpid del local. Em sent com en un núvol, recordant cada instant imaginat com una realitat absoluta. T’he sentit, t’he desitjat, t’he viscut amb tal intensitat que em costa creure que hages estat  sols un somni.

Torne a casa corrent, amb certa incomoditat. Em fa la sensació que la gent em mira com si puguera escoltar els meus pensaments. Sent que les meues fantasies són visibles, que els meus secrets es saben als quatre vents. I no trobe amagatall. Cap refugi per a esta atracció que m’envaeix i em domina, que em pertorba cada nit.

Arribe a casa i em tire damunt del llit. Pels xicotets forats de les persianes sols es veu obscuritat. El silenci regna l’habitació. No hi ha música, no hi ha ciris, i, encara que ja ho sé, gire el cap per a veure, però no estàs. Tanque els ulls, i ja fora de perill, continue somniant.

Estimat amic…

Mire cap amunt, fins que els meus ulls tupen amb el tercer pis. El balcó encara vesteix aquell vell tendal, descolorit per la part del carrer, i més obscur pel seu interior. Eixa tela contarà ja més de trenta anys, i ahí continua. Un tant esguellada, bruta, apagada pel sol, però sencera, amb totes les ratlles que la decoren. Em fixe, i veig que en el cantó de la dreta encara queden marques del xicotet incendi que allí es va produir.

– Ha vingut Josep – sent des de l’altra punta de casa. Josep és el meu millor amic, sempre ho ha sigut. Ens vam conèixer a l’escola, en primària. Va venir a viure al poble quan van destinar a son pare a un banc d’ací. Quan va entrar per la porta, tots sabérem que era de ciutat. Duia roba i sabates de marca, de la bona. D’eixa que, si a ta casa algun dia en volien, havien d’organitzar una excursió a la capital que ocupara tot el dia. Aquella primera impressió el va perseguir durant anys. De fet, crec que molts mai el tractaren com un company més.

Al principi no parlàvem massa. Era el nou, i haver-me dirigit a d’ell m’haguera ocasionat massa problemes amb els xicons, un grup al que, amb molt d’esforç, havia aconseguit integrar-me. He de dir que no em queien massa bé, però en un poble tan menut tampoc se’n podia demanar molt més. Es tractava de sobreviure, i la millor forma de fer-ho era anar amb els forts.

Entra per la porta amb un parell de llibres baix del braç. Sense dir res, els deixa caure damunt de l’escriptori. El colp fa tremolar les coses que tinc per allí, i li pegue un crit. Ell somriu a mitges, alçant l’extrem dret de la boca, gest que exagera el clot que té a la galta. Eixe clotet és un caràcter dominant en genètica. Mai se m’oblidarà.

El curs següent d’arribar al poble, el mestre ens va posar un treball de coneixement del medi. L’havíem de fer per parelles, i l’atzar va fer que ens tocara compartir aquella feina. Aquella vesprada en la biblioteca, buscant informació i fent fotocòpies, vam parlar a muntó. Em va estar contant de la seua antiga escola, els seus amics, el seu barri… Es notava que trobava a faltar tot allò. Vaig pensar que li vindria bé tractar amb algú, i a mi em resultava còmode parlar amb ell, prou més que amb qualsevol dels meus “amics”.

– Prova de llegir-te estos, segur que t’agraden- em diu mentre assenyala els totxos que m’ha deixat a l’escriptori. Sap que mai els llegiré. No m’agrada a mi això de llegir. Crec que encara no es creu que vaig a deixar d’estudiar. Jo no estic fet per als llibres, ni per a tenir els colzes quiets durant hores. Jo sóc de fer feina, ho he sigut sempre, i ara, des que va morir el malparit de mon pare, encara amb més motiu. Ma mare pobra no pot amb tot, la feina, la “uela”, i la meua germana. Està decidit Josep, me’n vaig a treballar. Continua somrient, incrèdul a les meues paraules. Tant em fa, ja es farà a la idea.

Des de l’entrada de casa sentim com ma mare s’acomiada, i tot seguit una portada que ressona per tota casa. Ara mon pare diria bramant: la clau! Josep em mira i amb el cap m’indica que isquem al balcó. De la butxaca dels pantalons es trau un paquet de tabac, i en treu dos cigarrets. Just després d’encendre’s el seu, m’ofereix foc. Quan estem tan a prop m’incomode. Em mira amb uns altres ulls. Ja ho ha fet altres vegades, i m’agrada eixa mirada, però m’inquieta.

Ens recolzem en la barana, mentre mirem la gent passar. Estem un al costat de l’altre. Parlem animadament de banalitats, omplint una conversa que no porta enlloc. Mai ho fa. Em conta un acudit, i mentre riem els nostres cossos entropessen suaument. De sobte, els nostres caps tornen a estar a prop. Les nostres mirades es creuen de nou, però aquesta vegada no hi ha cap flama enmig. Els riures abaixen de volum, però la distància continua inalterable.

Més d’una vegada m’havia imaginat aquella situació, i mai havia decidit com actuaria. Quan sent la seua mà per la galta, me n’adone que tinc els ulls tancats, i els òbric de nou. Esta vegada la distància ha disminuït, i Josep està a pocs centímetres meus. I ara, per primera vegada, la mirada que abans m’inquietava em resulta tranquil·litzant. Està somrient, destacant la banda dreta i el seu clotet corresponent. Dubte, i tanque els ulls.

Aquell bes meravellós va ser interromput per sa mare. S’havia deixat el moneder, i no l’havíem sentit tornar. Quan ens va veure va pegar un crit i se’n va entrar plorant cap a dins. Ell es va posar nerviós, i el cigarret se li va esgolar dels dits. Va caure damunt de la bossa de la brossa de les plantes, que en no res es va botar foc. La flamerada ens va espantar a tots dos, i mentre reaccionàvem va arribar fins al tendal. Vaig agafar el poal de fregar, i sense pensar-ho el vaig tirar damunt del foc, amb la sort que va ser suficient per apagar-lo.

Aquell sobresalt li va servir a Pau d’excusa per fer com si no haguera passat res. Crec que s’ho va prendre com una senyal del destí o qualsevol cosa així, el cas és que em va dir que això no es podia repetir, i que seria millor no tornar a veure’ns.

Encara viu en eixa casa. Es va casar amb una dona i té dos filles. Des de llavors l’he vist poques vegades, i quan s’ha donat la situació, en mirar-me als ulls abaixava el cap i fugia. Mai he sabut que va passar i que ha passat pel seu cap, però sé que recorda aquell bes. Sé que li va agradar. Tal volta això és el que li va fer por.

No sé que vaig ser per a ell. Jo sí que significa ell per a mi. I cada vegada que vinc al poble, d’on vaig fugir per poder respirar, passe per ací. Em plante baix la finca, mire el balco, i estime al meu amic.

El meu germà…

Encara recorde propera, com si el meu cap la guardara en un lloc segur de la memòria, aquella habitació que vam compartir quan érem un poc més menuts.

La tela de les cortines, de la tauleta de nit i de la lampareta era rosa amb motius blancs. Quan pense en eixa cambra no puc evitar recordar al Ratonsito Pérez, i amb quina alegria ens despertàvem quan un dels dos amaneixia amb regal baix del coixí. Com a mobiliari, el que més recorde és el sofà de llata als peus del meu llit. També, damunt la tauleta de nit, una foto del “Baby Feber” al meu costat i un llibre de “Los cinco” en el teu. La mamà sempre conta que jo volia aprendre a llegir perquè et sentia a tu riure. Sabia que el motiu estava en eixes fulles, però no ho podia comprendre.

També recorde aquella primera separació quan ens van habilitar una habitació a cadascú. Jo encara era massa menuda per comprendre allò de “tenir més intimitat”. L’únic que sabia era que a partir d’aquella nit, després de molts anys, dormiria sola, lluny de tu. Sí, mig corredor de casa era lluny, molt lluny. Qui m’haguera dit a mi que anys després faries més de mil kilòmetres amb cotxe per arribar allà on jo em trobava…

Aquell canvi de rutina no va ser un impediment per a continuar amb les nostres confidències. Encara que la iniciativa depenia de l’època en que ens trobàvem, un per l’altre vam fer per no perdre les nostres xerrades. Aquelles discussions pacífiques en les que començàvem parlant de quelcom i acabava escoltant-te amb la boca oberta, intentant assimilar tota la informació que em donaves, i procurant recordar totes les incògnites que em plantejaves.

En realitat, això de posar reptes ja ho dominaves quan érem xicotets. Recorde, sobretot a casa del Uelo Felip i la Uela Teresa, els nostres muntatges a l’hora de jugar. Amb ninotets aconseguits de mil i un indrets construíem escenaris que representaven “pantalles” com les d’un joc virtual. Tu, encara que no m’ho posaves fàcil, sempre acabaves per regalar-me un comodí o una pista. Si no hagués estat així, no les hauria superat. I ara és quan tu em diries que em subestime, que sóc més intel·ligent del que em pense, i que sols deuria pensar bé abans de contestar.

Tot no ha sigut sempre perfecte. També hem tingut les nostres bronques i els nostres respectius “pavos” (sí, el meu va ser pitjor, ho sé). I saps que mai et perdonaré que em feres xantatge per aconseguir el meu osset de peluix. “Si no me’l dones, ja no et voldré més…”. I, evidentment, Mofli va passar a formar part del teu patrimoni.

Si mire arrere veig tot el que has fet per mi. M’has ajudat quan no he pogut per mi mateixa, i no ho has fet quan has sabut que si que podia. M’has preguntat preocupat si em passava algo quan m’has vist mal, i has callat abraçant-me quan la resposta han sigut les meues llàgrimes. M’has contestat les preguntes amb altres preguntes, ajudant-me a créixer amb cert avantatge.

I haguera pogut recuperar a Mofli, però sempre he preferit que continuara essent teu. Perquè aquell dia em feres triar i vaig aprendre de la meua decisió, i continue pensant que el teu amor és el millor tresor que podré tenir mai.

Moltes felicitats Xavi!

 

Realitat…

Ja han passat més de 5 mesos, i el ventre comença a notar-se. Fins ara havia pogut evitar les xafarderies gràcies a la roba que vestia, ampla i un tant gran per al seu cos. Fins i tot, i a pesar que la situació no era la desitjada, somreia quan es veia a l’espill amb aquells pits. Ella, que utilitzava sostén per no sentir-se menys dona que la resta de les seues companyes de classe, allí estava, davant del mirall, amb les dos peres més ben plantades que mai havia vist. Però ni tan sols el somriure acabava de mostrar-se, doncs de seguida recordava que el seu estat no era envejable. Ni tan sols s’explicava com havia acabat en aquella situació.

Jordi i ella feia poc que sortien, i una nit, com a excepció, anaren a la casa d’ell a veure una pel·lícula. Els seus pares havien eixit a sopar, i estaven els dos sols. Als pocs minuts de l’inici  del llargmetratge escollit, les mans dels joves començaren a buscar-se. Les carícies subtils es feren les protagonistes dels seus pensaments. Anhelaven estimar-se, però eren tan joves, i tothom repetia això tant, joves, joves, que no gosaven, ni sabien, passar d’aquelles carícies.

No obstant, i per quelcom serà que es diu que el sexe és instintiu, no va fer falta que ningú els ho expliqués. Ells mateixos decidiren explorar-se. I així ho feren, molt a poc a poc, recorrent amb els dits tots i cadascun dels racons que la natura havia posat en els seus cossos. Conforme passaven els minuts, la parella s’anava abstraient de la realitat que els envoltava. Ja no hi havia televisors, ni telèfons, ni por del retorn dels pares. Tan sols ells, l’un amb l’altre, aquella era la seua realitat…

Ara mateix, aquella realitat li pareixia somniada, irreal. Com si no haguera existit mai, i tan sols romanguera en el fons el seu pensament. Allí, en el més íntim dels seus records, junt a les paraules de sa mare diguent-li “teniu tota la vida per aprendre a estimar-vos”. Que vida més curta doncs.

I que llarga es presentava la nova vida que anava a encetar. Ella, amb els seus 15 anys, estava a punt d’acomiadar la seua adolescència per entrar en la vida adulta. Una vida plena de gent cotilla, que tot ho sap, que el que no sap ho vol saber, i el que no pot saber s’ho inventa. Una etapa on tot son aparences, estúpides, clar està, però així és el joc. I de vegades, se sentia tan xiqueta, tan petita davant d’aquella incògnita gegant. Que serien dels seus estudis? De les seues amigues? De la seua vida?

La por la va acompanyar durant un temps, la mateixa por que la va fer créixer, madurar, fer-se major. I el temps necessari per fer arribar al món a la seua criatura. I aquella personeta, amb les seues manetes com si foren de mentida, aquells ullets que miraven i encara no veien, aquella boca que sense parlar deia tantes coses, el seu fill al cap i a la fi, la feu tornar a omplir-se de vida. I va decidir viure pel seu fill, sense temors, sense abaixar el cap, disposta a fer el que fera falta. Va escollir viure la seua realitat, sense prejuís, sense preceptes.

I amb el seu fill en braços, es mirava a l’espill, i llavors si que somreia, doncs aquella sensació, la criatura en les seues mans, la imatge dels dos reflectida, l’omplia d’orgull, i de segur, que més d’una, a pesar que aparentara el contrari, es moria d’enveja.

La llar…

Vuitanta anys complisc avui. Si es pogueren posar un damunt de l’altre, ja seria un munt important. I en tots estos anys, no he gosat tornar. Perquè hauria de fer-ho?

Vaig néixer alhora que un altre noi. Hauria de dir-li germà, però no ho sent així. Érem els més menuts de set, així que sobràvem, i pel que sembla, jo més que ell. Ell encara serviria per a la terra, però per a netejar casa i fer el dinar pareix que ja hi havia prou dones.

Pel que em contaren, l’home de la que em va parir era mariner, dels de l’estraperlo. Passava la vida del mar al bar, i en ambdós llocs, sempre amb alguna botella a prop. Ella, pobra, pareix que es dedicava a tenir fills. Almenys així no estava tan sola.

A mi em donaren, o em canviaren, o em vengueren, això no ho he sabut cert mai, amb pocs dies de vida. Pel que es veu, la que fou i feu realment de ma mare, tingué una criatura morta pocs dies abans del meu naixement. Este va ser el motiu pel qual decidiren adoptar-me (o siga el que siga que feren amb mi), i educar-me com si fora aquella criatura que la natura havia destinat a morir.

Sempre em tractaren com si d’ells haguera eixit, i així em vaig comportar jo. Varen ser els meus pares, i aquell poble tan proper del que vivien el mariner, la dona, i els sis fills, aquell poble, fou, és i serà ma casa fins al dia que me’n vaja.

I Déu sap que no guarde cap mena de rancor, que seria un ús inútil d’energia. D’aquella situació, d’aquells dies de l’any 30 en què tot açò es duia a terme, només em puc penedir que la mare, la meua mare, patira la mort d’un fill. Perquè esta pena també l’he viscut jo, l’he patida, l’he suportada, amb força i sense ella, i és un dolor que no li desitge a ningú.

És per tot açò que no importa d’on vinguem, ni de qui siguem. Allò pel que soc qui soc i com soc és el que val la pena de veres. El que té valor és qui i on ens converteix en la persona que arribem a ser. El lloc i les persones que ens identifiquen, que ens fan sentir vius, i per les que moriríem. Per això, mai m’he plantejat tornar.

La mar…

És 5 de Desembre, i són les sis de la vesprada. Al poble fa un fred que anuncia la proximitat de l’hivern. L’oratge a la costa no és molt millor. La platja, com és d’esperar, està quasi buida. El “quasi” correspon a Conxa que, com cada any, acudeix tal dia com avui a este indret, com si fora un ritual.

Vesteix uns pantalons de panna obscurs, com quasi totes les peces de roba que habiten els seus calaixos. La seua pell, fina però esgotada, revela una edat avançada, una història de vida. La seua mirada, familiar i relaxada, observa les ones. De tant en tant somriu lleugerament, un somriure íntim, com si anara dirigit a algú molt especial.

Ignasi meu, mira que bonica està la nostra mar. El corrent ha portat moltes algues, com era d’esperar. Les tonalitats del verd, il·luminades pels escassos raigs de sol que permeten els núvols, dibuixen una escena espectacular. Per molt que ho intenten, esta mar nostra, és i serà sempre salvatge. Te’n recordes quan jugàvem ací de menuts? Solíem venir de marà les dos famílies juntes. Ens agradava rebolcar-nos per damunt de les algues, i guanyava el que aconseguia que se li n’apegaren més. Sempre guanyaves tu, unes vegades mereixent-ho i altres no, ja que jo, perquè no t’enfadares, no me les contava totes. Ja llavors érem un equip, tu a primera fila i jo cobrint la rereguarda.

De vegades, trobàvem trossos de fusta dels vaixells que, fora pel mal temps, o per la mala fortuna, encallaven i naufragaven per les costes properes. El corrent, lliure i rebel, els duia a trossos a la nostra mar, tal volta per açò anomenada la Fustera. Solíem fantasiejar amb els tresors que de segur romanien baix les aigües benisseres, i per a tal fi ens convertíem en autèntics aventurers. Botàvem de roca en roca quasi sense mirar, coneixíem cada part d’estes pedres com la nostra pròpia mà.

Ignasi, que estrany és viure sense tu. Abans, les coses tenien sentit, almenys tu li’l donaves. Recordes aquell refugi en Bèrnia on festejàvem de jovenets? Ara a penes queden unes pedres. La gent les furta per a fer-se casetes. Açò és de bojos. Deixen caure, o destrossen directament, paratges i construccions que havien superat el pas del temps, i que eren tan nostres, que pareix mentida que siguen els mateixos del poble els que firmen. La majoria del veïnat ha faltat al llarg dels anys, i les cases s’estan quedant buides. Ai Ignasi, que estrany és tot…

La suau brisa, que fins ara havia sigut quasi imperceptible, es fa notable, acariciant el rostre de Conxa. Ella, que ho interpreta com la resposta del seu estimat, inspira profundament intentant amarar-se per complet d’esta impressió. Un parell de llàgrimes li rellisquen galta avall lentament. Mira de nou els muntons d’algues, i somriu. Esta imatge de la mar selvàtica lluitant pel que li pertany la deixa embadalida per uns instants. Està emocionada, i torna a sentir-se viva, enèrgica, com la mar, la nostra mar.

Durant uns minuts…

Sona el despertador, per tercera vegada. No me n’he adonat i ja passa mitja hora, m’hauré d’espavilar. M’alce d’un bot i em fique dins la dutxa. Avui no em llave els cabells. Mentre em netege les dents em vestisc així com puc. Els texans estan acabats de llavar i em costa un poc de feina fer-los encaixar bé. Sense desdejunar, agafe la bossa de mà assegurant-me que duc l’imprescindible: mòbil, cartera i claus de casa. Portada i cap al metro.

Baixe els escalons de dos en dos. És la forma més pràctica quan has d’anar ràpidament, ja que d’un en un arriba un punt que no pots avançar, i de tres en tres corres el risc de tenir un accident. Com quasi sempre que tinc pressa, entre en el comboi just abans de tancar-se les portes. Sospire fort i m’acomode un poc. Arribe a la meua parada. Pose els peus en l’andana, i quan em dispose a accelerar la ritme, sent una olor que em paralitza.

Un perfum quasi oblidat, que em fa sentir com en casa. Em venen a la memòria tots aquells estius al poble amb els avis, fins que moriren, fa ja més de deu anys. Tanque els ulls, i respire profundament. El temps pareix que s’atura, i ni tan sols note la multitud de gent que em rodeja. Sent com si una suau brisa m’acariciara dolçament. Un subtil caliu que s’apodera de la meua ànima, de tot el meu ser. Note com el cor se m’accelera i la meua ment, rebuscant en aquells xicotets amagatalls de papers de colors, on guardem els records d’abans de l’edat adulta, em fa viatjar en el temps.

Recorde el carrer del forn per festes, quan les veïnes portaven les coques de mullador. Les històries viscudes en les cabanes, tot un món creat dalt dels arbres al costat dels” tocaors“, els veïns de la caseta de dalt. El soroll del meló d’àlger quan, ja un poc partit, algú l’agafava per acabar-la d’obrir amb les mans. La remor de les ones com a fons de tantes i tantes pel·lícules vora mar. Els berenars en l’estació del tren, que consistien en un xanglot de raïm i unes quantes ametles furtades dels bancals del costat. Solíem posar alguns grans del fruit per damunt de la via per a veure com quedaven d’esclafats rere la visita del tren. Les escapades en bicicleta a qualsevol indret desconegut, per tal d’investigar-lo i fer-lo escenari de les nostres aventures durant tota la vesprada. Els contes que inventava la uela i que ens contava en l’era aquelles nits d’agost, esperant veure alguna llàgrima de Sant Llorenç. Aquell primer bes d’aquell primer amor, baix la pluja refrescant d’estiu.

L’aroma cobra vida per moments. S’intensifica. El puc sentir. Està prop. Òbric els ulls i mire ràpidament pel meu voltant. Busque amb impaciència quelcom que em recorde. Cares desconegudes m’assetgen i no reconec a ningú. Faig vàries passades, i de sobte, el veig. Duu uns texans amples i una camiseta verda. El meu cor s’accelera. Va en direcció oposada a la que dec agafar jo. Assentisc amb el cap, com si intentara convèncer-me, i comence a córrer.

Intente seguir-lo però hi ha molta gent. El veig sortir al carrer, i intente fer-ho jo també. Els records cada vegada són més clars. Com si el temps no haguera passat, els sentiments afloren de nou. El cor em batega amb una força aterridora. Les escales, que se’m fan més llargues que de costum, són l’únic obstacle que em queda per vèncer. Estic nerviosa, i note com si els dits em cremaren. Puge els escalons amb ritme, com si en això m’hi anara la vida.

Per fi veig la sortida. Camine mirant a terra per no entropessar. Quan arribe dalt i alce la vista, la llum del sol m’enlluerna i m’obliga a abaixar el cap per a acostumar-me. Torne a aixecar la mirada, buscant-lo entre la multitud. La ciutat pareix moure’s a una velocitat superior a la meua, i per molt que ho intente, no el veig.

A poc a poc, la gent es dispersa, i em quede sola plantada a la boca del metro. No deixe de mirar al meu voltant, i cada vegada el cap em pesa més. L’aire, encara impregnat d’aquell aroma, em refresca delicadament la pell alhora que m’aparta els cabells solts de davant de la cara. Una llàgrima, inconscient, antiga, em baixa tímidament per la galta. El caliu es converteix en calfred. La il·lusió esdevé nostàlgia. Els sentiments tornen a ser records desats en xicotets amagatalls de papers de colors. I a poc a poc, aquella realitat somniada escau vida recordada, anhel d’un amor del passat.

I tot plegat, sols han passat uns minuts…

Ara i demà…

Em mire a l’espill i no em reconec. Jo, extravertit com m’he considerat sempre, sincer, atrevit, fins i tot un poc pallasso, estic ara avergonyit, tímid, i poregós com no havia estat mai. I tot açò, senyors meus, per eixos ulls.

Eixos ulls obscurs, misteriosos, profunds i preciosos que em miren de tant en tant. Eixa mirada que m’absorbeix de tal mode que no em permet reaccionar voluntàriament. El cos se’m queda glaçat, titubejo si és a mi a qui parla. Em fa por mirar-la per si la seua mirada m’entravessa i em quede en blanc, però més por em fa atrevir-me a mirar-la i no obtenir resposta.

Em pose nerviós quan em parla, però tot seguit, quan deixa caure la seua mà en el meu braç, com si ja sabera l’estat en que em trobo, sent un alleujament dolç, suau. Tendre com si fos el de una mare, però plaenter com si es tractés del d’una amant.

Com si tornara a l’època dels amors somiats, dels amants platònics i les relacions impossibles. L’amor viu únicament en el cap, on a penes es pot moure. Allà dins amagat on, amb un poc de sort, no el puga sentir. Aïllat fins al punt que crema, em torna boig, m’ofega per dintre, i intente escapar. Però no puc. Ni vull.

Necessite tindre’l a prop per suportar-ho. Per admetre que aquesta vegada em quede quiet, encara que faça mal. Per a fer-me ser conscient que aquesta no és la parada del meu tren, que aquest no és el moment, però he de veure com passa. I ho fa lentament, deixant entreveure paisatges inimaginables, corbes insinuades baix la roba. Històries i situacions desconegudes, com seria passejar junts per la platja. Sensacions i sentiments encisadors, com mirar-la als ulls i poder besar-la.

De vegades fins i tot m’anima pensar que, dins la seua ment, és possible que existisca un poc d’eixa confusió que m’atabala dia a dia. Un poc del caramel que, molt lluny de ser algo dolent o roin, sí conté un regust amarg.

Tota esta il·lusió, precedent de bogeria. Ràbia per no poder crear en el moment que m’agradaria, per no desfer allò que tant m’ha costat construir. Enuig de sentir-me limitat per les meues pròpies decisions. Ira de no poder fer res, més que imaginar.

Imaginar, com seria, i tal volta, desitjar. Desitjar passar per ací en un altre moment, on jo no siga com jo, ni l’ara com llavors.

Esperar al demà, qui sap, en una altra vida.

Un món…

Per la finestra es veu la claror que, des de lluny, anuncia l’arribada del dia. Allí fora, la pluja, discreta i espontània, refresca els carrers, els parcs, els bancs, i fins i tot algun ocell que s’atreveix a passejar. L’Anna, encara dormida, ni se n’adona. Sergi, ja despert, la mira i somriu. Un somriure tímid, inconscient, però sincer i totalment explícit.

Poc a poc, per no despertar-la, apropa el seu cos, encara nu, cap al d’ella, fins que nota la seua respiració. Mentre assaboreix l’olor de la seua pell, li acarona els cabells suaument, com si volguera assegurar-se que és real. La seua mà, un tant nerviosa, baixa acariciant la silueta de la seua estimada. És tan bonica que no pot deixar de mirar-la, ni de somriure. Anna, immersa profundament en els seus somnis, sospira. Sergi apropa els llavis als d’ella. La besa amb tendresa, dolçament, com si fóra el primer i l’últim bes que li poguera fer.

Anna, lentament, desperta, i a mesura que obri els ulls, es troba amb els de Sergi que, poc a poc, s’estan omplint de llàgrimes. En silenci comença a plorar. Anna, sense dir res, el besa, breument, com si  tractara  d’alleugerir-li algun mal. Ells llavis d’ell, igual que una estona abans, tornen a mostrar eixe somriure.

La mà de Sergi, encara sentint el cos d’Anna, puja fins la cara per poder acariciar-la, provocant que els ulls d’ella s’emocionen també. No parlen, els mots no fan falta per a dir-se el que senten, tan sols es miren plorar, somriuen mirant-se, i s’estimen somrient.

El temps, còmplice etern, testimoni fidel, sembla aturar-se. I allí, els dos gitats, nuets, cos amb cos, ànima amb ànima, senten com si fóren un, com si no existira res més. Pareix que estan en una bambolla que els aïlla de tot. Un món nou, desconegut, propi, on sols necessite’n tenir-se, tocar-se i sentir-se l’un a l’altre. Tot un món per a ells, per als dos sols, per als dos junts…

Et trobe a faltar…