De braceo…

Vaig començar a pujar les escales de ta casa, eixes en què cada escaló tenia una alçada diferent. En fer la primera revolta, allí estava la saleta on tantes hores havíem estat les dos mirant el televisor. Encara recorde aquell cap d’any en que, quan a penes eren les deu de la nit, tu ja t’estaves alçant del sofà per a gitar-te. “Ai, i el raïm?” et vaig preguntar tota innocent, com si fóra un ritual innegociable. Tu, amb eixe mig somriure, vas agafar la bolseta, et vas menjar deu granets, i em vas dir “els altres dos ja me’ls menjaré demà de matí” seguit d’una picada d’ull.

Una vegada creuada la saleta, vaig entrar al teu dormitori. I allí estaves, estirada al llit, mig adormida. Et veia més flaca que de costum, no sé per què, però allí estaves. Em vaig apropar incrèdula, i sense voler, li vaig pegar un puntelló a l’orinal, que per sort encara estava buit. Del soroll vas fer un poc de moviment, però tampoc massa, seguies dormint plàcidament.

Em vaig quedar allí al teu costat, plantada, sense saber què fer, fins que em vaig adonar de l’oportunitat que se m’estava presentant. Sense dubtar-ho, em vaig llevar les sabates i em vaig clavar al teu costat. En esta ocasió, a la teua dreta, això no era costum, però em feia por rodar el llit i que ja no hi estigueres. Podia notar la teua olor, i et mirava els cabells, blancs i rulls. Si t’haguera d’imaginar de jove, em costaria fer-ho amb un color de cabells diferent.

Una vegada dins del llit, em vaig tapar amb la manta eixa que pesava una arrova. No recordava la inclinació del matalàs, i això em va fer somriure. Quan vaig estar ben acomodada tu et vas despertar, però no vas dir res. Jo de seguida et vaig agafar de braceo, quants anys haurien passat des de l’última vegada? Tant em feia, et vaig agafar sabent que potser no hi hauria més ocasions.

“No et muires per favor” va ser el primer que vaig poder verbalitzar. Ahí tu ja vas obrir els ulls i em vas mirar, i sense alterar-te ni miqueta em vas respondre que les coses, filleta meua, vénen com vénen, tot seguit d’un somriure. Tot i que em fotia, sabia que tenies raó, poc podia replicar-te. “Jo no vull que et muires” vaig insistir però. “Si això depenguera de tu, no ho faria” vas respondre, sentenciant, tot i que no ho pretenies. Després d’allò vaig preferir callar i prémer-te amb força el braç, intentant gravar a foc aquell instant que la vida, inexplicablement, m’estava regalant.

“Veig que has fet moltes coses, i m’alegra tenir una neta tan valenta” vas marmolar quan ja pareixia que la son començava a apoderar-se de mi. “No sé jo” vaig respondre amb la boca menuda. “No saps tu? Pues jo sí que ho sé, sí. Caram!”. No sabia interpretar aquelles paraules, em costa acceptar floretes, però vaig preferir escoltar-les, i fer per creure-me-les. Al cap d’una estona ja estava contant-te batalletes amb les amigues, i tu, que solies restar-li importància a quasi tot, et reies i m’animaves a resoldre qualsevol conflicte. Pareixia tornar a la infància, on, de nou, hi estaves tu. “Ara dorm filleta, dorm ací amb mi”.

En despertar, ja no estava en eixe llit, i tu ja no estaves al meu costat. Havia estat tot un somni, però tan tangible, que em costava creure-ho. T’havia sentit tan real, que no podia entendre que només havies estat producte de la imaginació al meu cap. Feia molts anys que no somniava amb tu Uela, molts. I en acceptar-ho he recordat com et trobe a faltar, i quant has significat en la meua vida.

Pot ser, els somnis només són això, imaginació barrejada amb records. Estima i nostàlgia d’allò que anhelem però que ja no tenim. Ara ta casa és una tenda, al teu carrer ja a penes queda veïnat, i tu fa vora setze anys que només existeixes en el meu cap. Però quin plaer més gran ha estat dormir hui amb tu, de nou, amb els nostres braços creuats, en aquell llit mig corcat on dibuixàvem històries en les humitats del sostre.

Hui m’he despertat amb una miqueta de pena, però també amb la sensació de la teua companyia. He tornat a dormir amb la Uela Maria. Tant de bo a la pròxima ens done temps a desdejunar, perquè sopes com les teues encara no n’he tastat…

Els clotets…

– Pren quaranta duros i vés per tomaca solis i arròs!

No sé com s’ho feia, però ma uela ho podia tot amb quaranta duros. Després d’agafar-los me n’entrava a la tenda, quasi enfront de sa casa, i Toni sempre estava darrere de l’aparador. El recorde com si fóra ara: alt, amb ulleres, un colze damunt del taulell i llegint qualsevol cosa. Me la jugaria dient que solia tindre la ràdio encesa, encara que això no sé si és cert o és creació pròpia.

– Ja està ací la xiqueta dels clotets – deia en veure’m entrar. Jo no sabia ben bé què eren els clotets, i supose que la meua cara reflectia eixa ignorància, perquè de seguida em feia riure i em deia: ara sí, ahí estan els clotets.

Anava directe al lloc on es trobava la tomaca “Solis”, tomaca que vaig tardar anys a saber que era una marca, i que “solis” no significava fregida. Després buscava el paquet d’arròs, que eixe no m’atreviria a dir on s’ubicava, i ahí Toni sempre tirava una maneta per ajudar-me, però sols una maneta. Ell tenia clar que jo m’havia d’espavilar, i sempre em va donar l’espai que m’ho permetia.

Una vegada amb tota la comanda adquirida, ja anava on estava ell i ho deixava damunt de l’aparador. En aquella època ja hi havia calculadores, però Toni no en gastava mai. Allí damunt, al costat de la caixa, tenia un muntó de paper d’estrassa. I allí, i davant de qui comprava, feia les sumes que corresponien i deia el total. Això ho recorde clarament, aquell llapis gros, almenys més gros del que jo utilitzava a l’escola, escrivint damunt d’aquell paper, també més gros d’un full habitual.

Per aquella edat jo encara no controlava les quantitats, i menys encara la diferència entre duros i pessetes, així que li donava els quaranta duros sense saber si hi havia tornes o no. Ell, sempre amb el seu somriure, em donava les tornes i, sense dir-me res, mirava una bossa de plàstic gegant on estaven els paquets de gusanitos. Eixos anaven a duro, i això si ho recorde perfectament. Jo el mirava, i amb un poc de vergonya li somreia, perquè sabia allò que significava.

-Agafa’n un, però només si em promets que t’acabaràs el dinar.

Amb això mai he tingut problema, sempre he sigut de bon menjar, així que li deia que si amb el cap i anava ràpidament i n’agafava un. Li donava les gràcies i me’n tornava a ca la uela, que estaria esperant-me per fer el dinar. Una vegada li entregava la tomaca i l’arròs, me n’eixia al batedor amb els gusanitos, i m’asseia al cantonet on no tapava la porta.

I allí estava jo, al ple del migdia amb el meu tresor verd entre les mans. Aquells palets tan cruixents i a la vegada tan blanets que es desfeien només palpar la llengua. No he sigut massa de llepolies, però reconec que allò m’ho assaboria com si fóra el més preat dels menjars.

-Estan bons? – preguntava Toni mostrant el cap per la porta de la tenda. Jo el mirava i em reia, altra vegada amb un poc de vergonya, i assentia amb el cap.

– Ai eixos clotets…

Reconec que allò em confonia, perquè encara no tenia massa consciència del meu cos, i per suposat, no entenia perquè m’ho deia a mi i no a altra gent, encara que també és cert que no totes les persones en tenien. Quan se’n tornava cap a dins jo em girava de cara a la finestra, que gràcies a la cortina reflectia com si fóra un espill, i em mirava mentre somreia i em posava seria alternativament. Volia comprovar el que deia Toni, i sí, tenia raó, quan em reia, els clotets apareixien.

Des d’aquell estratègic lloc podia escoltar els tràfecs de ma uela dins de casa o, si estava Maria la de la sabateria, els xarraos que es portaven les dos. En aquell batedor vaig seure moltíssimes hores de la meua vida i en tinc mil i un records, des de xicoteta fins al dia que ma uela va morir. En aquell mateix cantó del batedor vaig plorar la seua mort, quan ja no era cap xiqueta.

Ara, quan somric, sé que m’ixen els clotets, i inevitablement, em trasllade a aquells temps de felicitat i innocència, època d’aprenentatge diari i aventures constants. I en certa manera, em fan sentir que les coses no han canviat tant, i que això, gaudir i aprendre, continua sent l’essència de la vida.

Clotets
En memòria a Toni Pesa, personatge estimat de la meua infància. Per tots els bons moments viscuts amb aquell veïnat del carrer Sant Nicolau i per tota l’estima compartida.

De rotllos i escalons…

Com tots els divendres, en acabar la classe de flauta, torne cap a ca la uela per a descarregar l’instrument. Alguns divendres ve Maria Teresa a jugar a casa ma uela, però d’altres sóc jo qui va a sa casa. A mi m’agrada més anar a la seua, perquè té la mansió de la barbie, amb cavall inclòs. El cas és que, una vegada deixe la flauta al seu lloc, li pegue el beset de comiat a la uela, i ix al carrer disposada a jugar durant hores amb la meua millor amiga.

L’itinerari és curt i més que conegut. L’he fet tantes vegades que estic segura que podria fer-lo amb els ulls tancats sense entropessar. Carrer sant Nicolau cap amunt. Just davant de ca la tia Luisa, gire cap a la dreta cap a les escaletes (de la panaderia). M’agraden estes escales perquè els escalons no són iguals. Al principi son molt amples, havent de fer varies passes per recorre’l. Després ja s’estreteixen, i això convida a accelerar el ritme. Sempre m’han agradat establir rutines per a pujar escales, caminar per segons quines voreres, i creuar els passos de zebra.

Una vegada dalt de les escaletes (de la panaderia), el protocol marca tirar-se per la barana. Esta barana és genial, perquè és doble. Llavors pots esgolar-te per ella com si fóra un tobogan, sense destrossar-te el cul o la poma, i això és bé. Em tire primer recta, amb una cama per cada costat, i pam, botet final. Somric. Torne a pujar els pocs escalons que ocupa, i repetisc l’operació. Esta vegada em tire amb les dos cames a l’esquerre, agafant més velocitat en l’impuls, i pam, botet al final. Torne a somriure.

Em quede mirant la barana des de baix i pense en quina modalitat faré la tercera baixa. Ja està clar, em tire de cap. Comence a pujar els escalons, i quan torne a estar dalt agafant la punta de la barana amb les mans, un soroll em trau del meu joc. Alce el cap i escolte, sona prou fort, no sé com no ho he sentit abans. Mire el carrer de costat a costat, però pareix que sóc l’única que l’habita. Torne a sentir el sorolls, 8 o 9 colps rítmics, com al vidre. També pareix que sent algú, però com és hora de novel·la alguna de les veïnes té el televisor a tota pastilla, i dificulta prou l’assumpte.

Em gire de colp posant-me de cara a les escaletes (de l’escola), a l’altre costat del carrer. Estes escales són diferents, més noves, amb els escalons iguals entre ells, i una barana enorme baix de tot que t’obliga a entrar per la vorera. No m’agraden tant, són avorrides. Hi ha xiquets que la boten quan baixen. Jo no sóc tan atrevida. Maria Teresa i jo de vegades juguem a enganxar-nos de les cames i penjar-nos cap avall. I amb l’ajuda dels braços, passar les cames per darrere i fer com una voltereta.

A la dreta hi ha una casa que fa cantó, i té una xicoteta finestra d’estes que està formada per varies làmines de vidre i s’obrin movent una palanqueta de ferro. Està oberta, i entre una de les làmines veig els ulls d’una dona major, molt nerviosa i preocupada. Baixe la mirada fins la ranura per la que es veu la boca, i pareix que així la novel·la es sent menys, i puc escoltar el que diu:

– Ajuda’m! Per favor!

Pegue dos bots i em plante davant la finestra. Estic nerviosa, mai m’ha passat algo així. Però ella ho està més. Al mirar-la de prop veig que ha estat plorant, i se la veu tremolosa. Per la ranura inferior veig que trau la mà. És una mà vella, molt més vella que la de ma uela. La trau mig tancada mentre, amb veu plorosa em demana:

-Pots obrir-me per favor? M’he quedat tancada i porte hores intentant eixir.

Quasi sense acabar la frase es posa a plorar de nou. Ràpidament clave la mà per la reixa i agafe la seua. Ella la obri i mostra la clau amb la que supose colpejava la finestra. Vaig cap a la porta i després d’un rato provant, aconseguisc fer la maganya que era necessària per obrir aquella porta. Es prou habitual que els panys tinguen maganyes, espentar cap algun costat amb la clau, no clavar-la tota, tirar del pom cap amunt mentre obris, coses així.

Només obric la porta la dona es llança als meus braços. M’abraça fort, agraint-me amb el cos el que  no podia pronunciar amb la veu. Amb la porta oberta ens sentem fins que es calma un poc. Jo no parle, sols la mire i l’escolte. Quan aconsegueix pronunciar paraula m’explica que s’havia quedat tancada, i que tenia un problema del cor. I s’havia posat nerviosa de veure que  no podia eixir. I que portava hores a la finestra i ningú l’havia sentit. Supose que no té telèfon. Tampoc li ho pregunte. Bé, pues pren açò, diu mentre agafa el monedero. Agafa unes monedes i em convida a anar a la panaderia a comprar-me algo per a berenar. Estic un poc en xoc. La veritat és que tampoc he fet tant. Però ella està molt contenta. Jo li dic que no cal, però no em fa cas. Al final avenim que em dona un rollo de bamba, i jo estic pagada.

Ix de sa casa, i aprofitant que ja estic en eixa vorera entre a les escaletes (de l’escola). Normalment les puge o de dos en dos, o corrent a passa per escaló i amb el mateix ritme des del principi. Però hui el protocol ja fa rato que s’ha trencat, i a més tinc un rollo de bamba en mans mig començat. Quan berene això a ca la uela sempre ve acompanyat d’un parell d’onses de xocolate. Així en sec no acostume, però també m’agrada. Comence a pujar les escales, més poc a poc que de costum, i somric.

Mai m’havia fixat en que ahí hi ha una finestra, que pertany a una casa prou estreta. De fet, mai m’avia fixat en eixa casa. Mai he vist a eixa dona, i mira que ma uela viu propet. Mai l’he tornat a veure, a la dona vull dir. Com és la vida que a eixa casa si que tornaré a entrar, fins i tot algun dia soparé ahí amb amigues. Continuaré amb les manies per a recórrer segons quins espais i menjaré rotllos de bamba moltes més vegades per a berenar. I ja siga amb xocolate o sense, sempre em recordaran a ma uela i a la dona que vivia al cantó de les escaletes…

 

 

Durant uns minuts…

Sona el despertador, per tercera vegada. No me n’he adonat i ja passa mitja hora, m’hauré d’espavilar. M’alce d’un bot i em fique dins la dutxa. Avui no em llave els cabells. Mentre em netege les dents em vestisc així com puc. Els texans estan acabats de llavar i em costa un poc de feina fer-los encaixar bé. Sense desdejunar, agafe la bossa de mà assegurant-me que duc l’imprescindible: mòbil, cartera i claus de casa. Portada i cap al metro.

Baixe els escalons de dos en dos. És la forma més pràctica quan has d’anar ràpidament, ja que d’un en un arriba un punt que no pots avançar, i de tres en tres corres el risc de tenir un accident. Com quasi sempre que tinc pressa, entre en el comboi just abans de tancar-se les portes. Sospire fort i m’acomode un poc. Arribe a la meua parada. Pose els peus en l’andana, i quan em dispose a accelerar la ritme, sent una olor que em paralitza.

Un perfum quasi oblidat, que em fa sentir com en casa. Em venen a la memòria tots aquells estius al poble amb els avis, fins que moriren, fa ja més de deu anys. Tanque els ulls, i respire profundament. El temps pareix que s’atura, i ni tan sols note la multitud de gent que em rodeja. Sent com si una suau brisa m’acariciara dolçament. Un subtil caliu que s’apodera de la meua ànima, de tot el meu ser. Note com el cor se m’accelera i la meua ment, rebuscant en aquells xicotets amagatalls de papers de colors, on guardem els records d’abans de l’edat adulta, em fa viatjar en el temps.

Recorde el carrer del forn per festes, quan les veïnes portaven les coques de mullador. Les històries viscudes en les cabanes, tot un món creat dalt dels arbres al costat dels” tocaors“, els veïns de la caseta de dalt. El soroll del meló d’àlger quan, ja un poc partit, algú l’agafava per acabar-la d’obrir amb les mans. La remor de les ones com a fons de tantes i tantes pel·lícules vora mar. Els berenars en l’estació del tren, que consistien en un xanglot de raïm i unes quantes ametles furtades dels bancals del costat. Solíem posar alguns grans del fruit per damunt de la via per a veure com quedaven d’esclafats rere la visita del tren. Les escapades en bicicleta a qualsevol indret desconegut, per tal d’investigar-lo i fer-lo escenari de les nostres aventures durant tota la vesprada. Els contes que inventava la uela i que ens contava en l’era aquelles nits d’agost, esperant veure alguna llàgrima de Sant Llorenç. Aquell primer bes d’aquell primer amor, baix la pluja refrescant d’estiu.

L’aroma cobra vida per moments. S’intensifica. El puc sentir. Està prop. Òbric els ulls i mire ràpidament pel meu voltant. Busque amb impaciència quelcom que em recorde. Cares desconegudes m’assetgen i no reconec a ningú. Faig vàries passades, i de sobte, el veig. Duu uns texans amples i una camiseta verda. El meu cor s’accelera. Va en direcció oposada a la que dec agafar jo. Assentisc amb el cap, com si intentara convèncer-me, i comence a córrer.

Intente seguir-lo però hi ha molta gent. El veig sortir al carrer, i intente fer-ho jo també. Els records cada vegada són més clars. Com si el temps no haguera passat, els sentiments afloren de nou. El cor em batega amb una força aterridora. Les escales, que se’m fan més llargues que de costum, són l’únic obstacle que em queda per vèncer. Estic nerviosa, i note com si els dits em cremaren. Puge els escalons amb ritme, com si en això m’hi anara la vida.

Per fi veig la sortida. Camine mirant a terra per no entropessar. Quan arribe dalt i alce la vista, la llum del sol m’enlluerna i m’obliga a abaixar el cap per a acostumar-me. Torne a aixecar la mirada, buscant-lo entre la multitud. La ciutat pareix moure’s a una velocitat superior a la meua, i per molt que ho intente, no el veig.

A poc a poc, la gent es dispersa, i em quede sola plantada a la boca del metro. No deixe de mirar al meu voltant, i cada vegada el cap em pesa més. L’aire, encara impregnat d’aquell aroma, em refresca delicadament la pell alhora que m’aparta els cabells solts de davant de la cara. Una llàgrima, inconscient, antiga, em baixa tímidament per la galta. El caliu es converteix en calfred. La il·lusió esdevé nostàlgia. Els sentiments tornen a ser records desats en xicotets amagatalls de papers de colors. I a poc a poc, aquella realitat somniada escau vida recordada, anhel d’un amor del passat.

I tot plegat, sols han passat uns minuts…