Em mire a l’espill i no em reconec. Jo, extravertit com m’he considerat sempre, sincer, atrevit, fins i tot un poc pallasso, estic ara avergonyit, tímid, i poregós com no havia estat mai. I tot açò, senyors meus, per eixos ulls.
Eixos ulls obscurs, misteriosos, profunds i preciosos que em miren de tant en tant. Eixa mirada que m’absorbeix de tal mode que no em permet reaccionar voluntàriament. El cos se’m queda glaçat, titubejo si és a mi a qui parla. Em fa por mirar-la per si la seua mirada m’entravessa i em quede en blanc, però més por em fa atrevir-me a mirar-la i no obtenir resposta.
Em pose nerviós quan em parla, però tot seguit, quan deixa caure la seua mà en el meu braç, com si ja sabera l’estat en que em trobo, sent un alleujament dolç, suau. Tendre com si fos el de una mare, però plaenter com si es tractés del d’una amant.
Com si tornara a l’època dels amors somiats, dels amants platònics i les relacions impossibles. L’amor viu únicament en el cap, on a penes es pot moure. Allà dins amagat on, amb un poc de sort, no el puga sentir. Aïllat fins al punt que crema, em torna boig, m’ofega per dintre, i intente escapar. Però no puc. Ni vull.
Necessite tindre’l a prop per suportar-ho. Per admetre que aquesta vegada em quede quiet, encara que faça mal. Per a fer-me ser conscient que aquesta no és la parada del meu tren, que aquest no és el moment, però he de veure com passa. I ho fa lentament, deixant entreveure paisatges inimaginables, corbes insinuades baix la roba. Històries i situacions desconegudes, com seria passejar junts per la platja. Sensacions i sentiments encisadors, com mirar-la als ulls i poder besar-la.
De vegades fins i tot m’anima pensar que, dins la seua ment, és possible que existisca un poc d’eixa confusió que m’atabala dia a dia. Un poc del caramel que, molt lluny de ser algo dolent o roin, sí conté un regust amarg.
Tota esta il·lusió, precedent de bogeria. Ràbia per no poder crear en el moment que m’agradaria, per no desfer allò que tant m’ha costat construir. Enuig de sentir-me limitat per les meues pròpies decisions. Ira de no poder fer res, més que imaginar.
Imaginar, com seria, i tal volta, desitjar. Desitjar passar per ací en un altre moment, on jo no siga com jo, ni l’ara com llavors.
Esperar al demà, qui sap, en una altra vida.
Sense pensar-ho dues vegades, es va llevar el vestit quedant-se en roba interior, i es va llençar de cap a la piscina. Tant li feia que l’aigua estiguera freda, i que la meitat de la gent que estava amb ella foren desconeguts. La nit demanava a crits una locura, i era aquella.
L’escabussó inicial va ser excitant. Els porus de la pell es van posar mans a la feina per captar totes les sensacions del moment. Un calfred la recorregué de dalt a baix recordant-li que eren altes hores de la matinada i que havia begut molt, però això no li destorbava. Al contrari, la cara li va dibuixar aquell somriure real i sincer, un tant oblidat durant els últims mesos.
Com si el destí volguera assegurar-se que es mullaven, el cèl es va cobrir per a deixar anar una ruixada que, més enllà de causar disgust, va produïr un esclat de rialles gràcies al qual, aquella situació freda en molts sentits, va esdevindre tan càlida com sa casa. I aquella escalfor va arribar de la mà del dia.
Van romandre una estona jugant amb l’aigua, esguitant-se uns als altres com si de xiquets es tractaren. Fora, estirats en les hamaques, la resta de la colla se les miraven un tant desconcertats. Feia poc que es coneixien, però això no importava. Cada dia descobrien coses noves, i sabien que, després d’aquella nit, la confiança seria quasi eterna.
A l’endemà, mirant per la finestra, aquell paisatge ja familiar, les cases ja conegudes, no podia deixar de recordar la nit anterior. Per unes hores, s’havia sentit com a casa, com si els mils de quilòmetres que la separaven de la seua llar s’hagueren esvaït. Aquell poble, foraster i aliè, començava a ser casa seva.
Eixa nit, mirant per la finestra, va sentir enyorança de sa casa, però aquesta vegada, ben lluny de la tristesa que la caracteritzava, va sentir una gran felicitat.
Ana a penes creia en ella mateixa. Hi havia matins que, abans d’eixir de casa, havia de mirar-se a l’espill per a donar-se ànims i repetir-se que era capaç de fer tot allò que es proposara. Però per molt que s’ho repetira, ja s’havien encarregat al llarg de la seua vida en fer-li creure el contrari.
Quan era menuda, no era tan guapa com la germana, i com en esta societat on vivim això pareix ser puntuable, sempre va ser un segon plat per a son pare. La mare la volia per igual, però ella, rebel des de xicoteta, volia que l’estimaren els dos o cap, així que no deixava que sa mare s’apropara.
Vivia en un poble xicotet, i quasi tot el món tenia el mateix tracte que son pare, per tant sempre la consideraven l’ombra de la germana, per molt que ella destacara. Tenia grans aptituds artístiques i musicals, però això mai fou suficient per a ningú, ni tan sols per a ella.
Amb els anys, feu el cor dur com una pedra, i aprengué a demosotrar amor tan sols a aquells que li’n demostraven a ella. Mai demanà ajuda a ningú, i tampoc no li feu falta. Quan necessitava diners treballava, i quan en tenia se’ls gastava com volia, sense donar explicacions ni tenir perquè.
En l’institut decidí posar-se a treballar de seguit i deixar els estudis, encara que se li donaven molt bé. Si a ningú li importava el que feia, tampoc tenia perquè importar-li a ella. En l’institut decidí agafar el rol que li havien adjudicat, i ho feu sense queixes. Assumí el seu lloc secundari, futil, fins i tot inútil. Decidí convertir-se en aquella ombra que tant odiava.
Passà uns anys treballant en una fàbrica que hi havia en el poble. Treballava en el torn de nit, així de dia tenia l’excusa de dormir i s’estalviava compartir taula amb la familia, cosa que li alleugeria l’estat d’ànim. Sense adonar-se’n, anà tornant-se un tant amarga, fins al punt d’avorrir a quasi tota la familia, exceptuant com no a l’àvia, ja que aquesta mai havia dubtat de la puresa i la sensibilitat de l’adorada neta.
Es posà a festejar amb un xic del poble veí en busca d’una escapatòria. Aquest xic tenia la indepèndencia econòmica suficient com per a que també la poguera tenir ella. El volia, sí, però el que més estimava d’ell era que no feia falta tornar a casa ja ni per a dormir. Tenia l’excusa perfecta per a fugir definitivament.
De sobte, passejant per Xàtiva, ciutat propera al poble, es va trobar amb un company dels primers anys d’institut. Van anar a fer-se un café i a parlar, i arribà la pregunta tan refusada. Fins on havia estudiat? L’amic era infermer i estava treballant en l’hospital de la ciutat. L’Ana, tragant saliva, i fent-se la segura, digué que havia preferit no estudiar, que no era per a ella. Per a la seua sorpresa, l’amic li contestà que si els estudis no eren per a ella no sabia per a qui eren, i li recordà com era d’ intel·ligent i l’agilitat mental que la caracteritzava. Com que Ana ja tenia molta facilitat per a menysprear-se, feu un somriure d’agraïment però sense acabar de creure el que sentia.
Per la nit, en casa de Josep, el seu xicon, no podia deixar de pegar voltes en el llit. Li rondava pel cap la conversa que havia tingut, i començava a creure el que li havien dit. Per què no havia estudiat?
Dit i fet, decidi matricular-se en segon de batxillerat, que era el curs que li mancava, i demostrar-se que podia fer-ho. Tots els seus companys eren prou més joves que ella, i a pesar que la seua edat no era deguda a la repetició de cursos, alguns la tractaven com a tal. Ella, ànima de ferro, li esvarava tot el que li deien, o millor dit, el que no li deien. Si estava ahí era per a demostrar-se quelcom a ella mateixa, i no a la resta.
Com era d’esperar, acabà el curs amb unes notes boníssimes, entre les millors de la classe. Amb el butlletí a les mans, anà corrent a casa de l’àvia, fent-la única coneixedora dels resultats. A ningú més li ho ensenyà, i tampoc li preguntaren.
Estudià una carrera, prou complicada per cert. I ho feu amb certa facilitat, o almenys còmodament. Durant els anys estudiantils conegué un grup de noies i nois amb qui compartí molt més que riures. Al seu voltant, poc a poc, es retrobà amb una Ana divertida, entusiasta, optimista, i preciosa.
Tot açò feu que, sense ser-hi conscient, es convertira en una dona exemplar davant els ulls d’una jove amb qui compartia pis. Tant es va enamorar d’aquella gent, incloent la jove, que decidi considerar-los a partir de llavors com la seua familia. Acabaren els estudis i decidí anar a França, ja que alli trobaria feina, i seguiria fugint del seu poble. I encara que estiguera lluny dels seus parents, la seua família l’animava a fer-ho.
Ara viu a Paris. Passeja per la vora del Sena i somriu. Gaudeix de la grandiositat del museu del Louvre, i disfruta de la innocència que la fa sorprendre’s encara de la seua magnificència. Pren café, amb gèl, mentre intenta llegir algun llibre. Mai ho aconseguix, perquè sempre hi ha algo o algú que li crida més l’atenció. Passeja pels parcs o agafa el metro, o ambdues coses. No sap ben bé si ho fa per solitud o per anyorança, però li agrada fer-ho en eixa ciutat.
Ana, a pesar d’estar sola, lluny dels seus, i en una ciutat que no és la seua, abans d’eixir de casa, quan es mira a l’espill ja no diu res. Tan sols somriu i segueix endavant.
Junt amb la primera escalfor del sol, i sense necessitat de cap aparell estrident per despertar-se, Ramon s’alça com cada matí, animat i content, per tal de començar la jornada. Després de comprar el pa i el periòdic del dia, torna cap a casa per posar-se mans a la feina i complir amb les seues obligacions casolanes.
Fa uns anys, més dels que ell recorda, la seua vida era completament diferent. Ramon, juntament amb la seua dona, havia dut durant molt de temps el bar de la plaça del poble, conegut per tota la comarca pels seus plats típics, els seus putxeros, les seues picaetes, i sobre tot, per la sensació d’estar en casa que es sentia només passar per la porta.
El matrimoni sols va tenir un fill, això sí, desitjat i buscat fins la sacietat. De fet, la parella va deixar-lo de buscar creient que no podien tenir-ne. I com quan deixes de buscar és quan trobes, la dona va quedar embarassada ja prou avançada d’edat. Aquest fill va ser com una bufada d’aire fresc per a la parella, que havia vist esvanir-se els seus desitjos de tenir un hereu. I aquest somni, al fer-se realitat, tornà a omplir-los de il·lusió, d’alegria, i encara que no s’havia apagat, va aconseguir revivar l’amor entre la parella, com si començaren a festejar.
Ells, com que el bar anava bé, i podien pagar-ho, això si, treballant molt, van insistir en l’educació de Pere. El xicot, amb l’edat de 18 anys, ja tenia el grau mitja de trompeta. Era un apassionat de la música, tant clàssica com moderna. Tan feia òpera que rock, mentre fóra música li interessava. A pesar de tot açò, la llengua universal tan sols era una afició. Al que realment volia dedicar-se era la medicina, concretament la cirurgia. Li apassionava molt la branca de neurologia. Eixe misteriós òrgan que ens defineix, que ens diferència entre nosaltres, i del que no sabem quasi res. Li encantava pensar en com arribaria a ser un metge destacat i com viatjaria arreu del món per donar conferències i seguir investigant.
Una nit, mentre el xicot, ja amb 20 anys, tornava cap a casa, va sofrir un accident greu. Va ser atropellat per un begut que, després de reballar-lo amb el cotxe, va fugir sense deixar mai ni rastre. Pere, va ser ingressat a l’hospital, i després d’estar una bona temporada en coma, va ser donat d’alta amb un diagnòstic baix del braç totalment desconcertant. Destí macabre i cruel.
En poc temps, el cos fornit del xicot i la intel·ligència de la seua ment van deixar lloc al cos flac i deformat d’un nen malaltís, privat de parla, i amb un enteniment gairebé reduït.
La mare, amb antecedents de problemes cardíacs, no va poder suportar tot aquell assumpte, i va morir pocs mesos després de la tornada a casa de Pere. Els metges digueren que havia sigut un infart, però l’home sabia que ho havia causat tot la pena.
Ramon, molt lluny de caure al fons del pou de la tristor i la depressió, es va adonar que la vida és un camí que ens toca recórrer sense saber molta distància queda fins la meta. És un mapa buit on només coneixem el final, en canvi, en la nostra mà està escollir la direcció, deixant tot un viatge per descobrir. Essent conscient de que ell ja era major, i que el seu fill estava molt delicat, sabia que no viurien gairebé temps cap dels dos. No obstant, els diferenciava una cosa: Ramon ja havia viscut la seua vida, ja havia escollit, en canvi, Pere no tindria l’ocassió. Havia perdut l’oportunitat de triar, d’elegir el seu camí. Ramon, carregat de paciència, valentia, esperança, i sobretot d’estima,va decidir canviar de camí. Volia que el fill tingués una vida com sempre havia desitjat, així que ell s’encarregaria de donar-li-la. Ramon va escollir viure per a i pel fill.
Encara que li va costar, va aconseguir eixir-se’n tot sol del drama, això si, amb l’ajuda i la complicitat d’alguns veïns i amics. Va traspassar el bar, rebent una quantitat de diners suficients com per habilitar la casa a la nova vida que li esperava. A part de la cadira de rodes i el llit, increïblement cars per a la seua necessitat, va haver de comprar una xicoteta grua, ja que ell sol no podia amb el cos del seu fill.
Ramon, el primer que fa quan torna a casa és preparar el desdejuni, com sempre, per a dos. En la cuina, es mou amb una lleugeresa impròpia d’un home que supera els setanta anys. Prepara uns menjars amb una qualitat excepcional, molt envejable per a alguns dels que es fan anomenar “forquetes d’or”. Alhora que cuina va parant taula, per tal d’avançar feina. Li agrada tenir les coses ordenades, encara que només vaja a veure-les ell. I és una llàstima que siga així, doncs la taula podria ser la foto de portada de qualsevol revista gastronòmica de renom. És podria dir que tot els seus preparatius son dignes de qualsevol monarca. I encara que no siga de sang blava el seu convidat, rep tracte de noble. Ramon sempre diu que “per algo és el rei de casa”. Aquest malcriat, que de mal criat no té res, és el seu fill Pere, que avui compleix 40 anys.
Després d’enllestir el desdejuni, alça al fill i el vesteix per a tenir-lo ja a punt. Mentre l’empapussa, va llegint-li el periòdic. Ramon no tenia aquesta costum, però com que el fill si, procura llegir-li’l tots els dies per a que, almenys amb la seua ajuda, puga seguir sabent com va l’actualitat. Amb el temps, Ramon també s’ha acostumat a saber-ne, fins i tot, li agrada la nova costum que està adquirint.
El nostre home, com que no pot viure sols amb les ajudes que rep, prou precàries, segueix treballant fent menjars per a sopars i reunions. L’única condició que posa és que ell cuina en casa i cadascú va a buscar-ho Això no és un problema ja que el seu menjar val la pena, així que mai li falta feina.
Intenta tenir dies lliures per a poder passejar amb el fill pel poble, i així mostrar-li els llocs que canvien i explicar-li els les novetats locals.
En acabar el desdejuni agafen camí cap a casa Jaume, el fotògraf. Arrepleguen unes fotos que havia dut a revelar de l’últim viatge que havien fet els dos a Paris.
El nostre home, fins fa un anys, no havia eixit pràcticament mai de la comarca, exceptuant la mili. En els últims temps s’ha descobert, sempre agafat del seient del seu fill, en els Camps Elisis de Paris, els fiords Nòrdics, i inclús dalt la magnífica Estàtua de la Llibertat, allà que sols coneixia per les pel·lícules de l’altre costat de l’Atlàntic. Ramon, que sempre li ha agradat llegir, es preparava els viatges amb molta cura per així poder explicar-li al fill tot el que estaven visitant. Com que els guies parlaven molt ràpid, ell tenia por que el fill no entenguera l’explicació, així que, encara que li digueren que la seua ment no retenia res, ell preferia repetir-li-ho més lentament, per si de cas s’equivocaven.
Les fotos, quasi tres carrets de 36, no eren de gaire qualitat. El nostre home d’aparells no coneix massa, i de fet n’hi ha moltes prou semblants, però així s’assegura que en totes ix el fill. De tant en tant surten els dos, però mai Ramon sol. Si algú volia fer eixos viatges, era Pere, així que ell és qui ha d’eixir a les fotos.
Han començat a mirar les fotos, ell amb Pere baix l’espectacular Arc del Triomf, dalt de l’altíssima Torre Eiffel, i enmig de la estranya Catedral de Notre-Dame. Ell sempre al costat del seu fill, i el seu fill sempre junt a son pare. Mentre Ramon passa les imatges i les comenta, somriu de pensar en la vida que duia. Gràcies al seu fill està viatjant, cosa que mai haguera imaginat. I com que les coses s’han de dir, sobretot els sentiments, així ho ha fet. I just en eixe moment, en eixe precís instant, Pere ha somrigut. Un somriure lleu, quasi inapreciable per a qui no el coneix, però notable i gratificant per a son pare. I ha sigut llavors quan, durant un segons, Ramon ha vist en els ulls del seu fill la felicitat. Durant una xicoteta estona, ha aconseguit que Pere s’emocione de viure, que estiga content, i que siga feliç. Una felicitat quasi palpable.
Ramon, l’agafa per l’esquena i li fa un petó mentre, galta avall, va caent-li una llàgrima d’emoció. Mai ha plorat per la situació del seu fill, ni s’ha lamentat. Ell tan sols ha intentat fer-li la vida fàcil i intentar fer tot el que haguera fet ell.
Li agafa la mà, amb força paternal, el mira als ulls i somriu.
- Fill meu, hem de seguir el camí, on vols que estiga la pròxima parada?
Per la finestra es veu la claror que, des de lluny, anuncia l’arribada del dia. Allí fora, la pluja, discreta i espontània, refresca els carrers, els parcs, els bancs, i fins i tot algun ocell que s’atreveix a passejar. L’Anna, encara dormida, ni se n’adona. Sergi, ja despert, la mira i somriu. Un somriure tímid, inconscient, però sincer i totalment explícit.
Poc a poc, per no despertar-la, apropa el seu cos, encara nu, cap al d’ella, fins que nota la seua respiració. Mentre assaboreix l’olor de la seua pell, li acarona els cabells suaument, com si volguera assegurar-se que és real. La seua mà, un tant nerviosa, baixa acariciant la silueta de la seua estimada. És tan bonica que no pot deixar de mirar-la, ni de somriure. Anna, immersa profundament en els seus somnis, sospira. Sergi apropa els llavis als d’ella. La besa amb tendresa, dolçament, com si fóra el primer i l’últim bes que li poguera fer.
Anna, lentament, desperta, i a mesura que obri els ulls, es troba amb els de Sergi que, poc a poc, s’estan omplint de llàgrimes. En silenci comença a plorar. Anna, sense dir res, el besa, breument, com si tractara d’alleugerir-li algun mal. Ells llavis d’ell, igual que una estona abans, tornen a mostrar eixe somriure.
La mà de Sergi, encara sentint el cos d’Anna, puja fins la cara per poder acariciar-la, provocant que els ulls d’ella s’emocionen també. No parlen, els mots no fan falta per a dir-se el que senten, tan sols es miren plorar, somriuen mirant-se, i s’estimen somrient.
El temps, còmplice etern, testimoni fidel, sembla aturar-se. I allí, els dos gitats, nuets, cos amb cos, ànima amb ànima, senten com si fóren un, com si no existira res més. Pareix que estan en una bambolla que els aïlla de tot. Un món nou, desconegut, propi, on sols necessite’n tenir-se, tocar-se i sentir-se l’un a l’altre. Tot un món per a ells, per als dos sols, per als dos junts…
Et trobe a faltar…
La meua amiga Cesca m’ha convençut per a que escriga una espècie de diari. No sé ben bé de que em servirà. El que sé segur és que no solucionarà les coses, i això és el que em tortura.
Ahír tenia cita al ginecòleg, encara no duc ni cinc mesos d’embaràs, i com que Josep no podia vindre, li ho vaig dir a Cesca. En principi anava a ser una revisió normal i corrent. Em donaria els resultats d’uns anàlisi que em vaig fer fa uns dies i prou. Això havia de ser, però no fou el que va ocòrrer.
Arribarem a la consulta a l’hora justa. Només entrar, l’infermera ens va guiar al despatx del doctor. Em va estranyar no haver d’esperar gens, però en eixe moment em vaig alegrar i tot. Vam entrar i En Antoni, el doctor, estava assegut davant l’ordinador de cara a la pantalla, però amb una expressió absent un tant inquietant.
Quan va alçar la mirada, ens va oferir seure, i es va llevar les ulleres poc a poc. Se’l veia preocupat, i això em preocupava a mi. Amb un fil de veu un poc angoixat començà a explicar-me els resultats dels anàlisi. Em va explicar que no se quina fetoproteina o algo així m’havia eixit en excés, i que això podia indicar no se quina altra malaltia per a la criatura. Que no era una cosa exacta, que s’havien de fer més proves, que no em preocupara, i bla, bla, bla…
Em va convidar a pujar a la camilla per a fer-me una ecografía, que pel que em va explicar, és una de les proves per a diagnosticar la malaltia abans comentada. Després de posar-me una mica d’aquell gel tan gelat, més gelat que mai, va apretar les tecles corresponents i em va posar l’aparell sobre el ventre.
No va passar gaire temps mirant, pareix que estava clar. Espina Bífida. Es veu que el tub neural no tanca bé al formar-se i clar, això no és gens bo. Em va explicar les lesions que podria patir el xiquet, i a partir de la cinquena frase ja no podia assimilar la informació. Em vaig tocar el ventre i les llàgrimes començaren a eixir.
No sabia exactament que pensar. El doctor em va dir que encara estava a temps de tirar-me arrere amb eixe embaràs. Que era jove i ho podia intentar més avant. Però jo no podia pensar, no aconseguia aclarir les idees. Ni tan sols sabia si tenia idees. Em va recomanar una psicòloga i em va dir que pensarà bé en el que m’havia dit.
Josep s’ho ha pres millor que jo. Ell ha agafat el rol de tirar del carro. Està disposat a fer el que faça falta, fins i tot donar-me suport si decidisc no tindre’l. La veritat és que m’ha aguantat vora una hora plorant, i sé que ell també està disgustat, però ha evitat mostrar-ho davant meu.
No deixe de pensar en el que ha dit En Antoni, i la veritat té raó. A penes tenim 30 anys, ens queda molt de temps per davant. I sé que no faria mal si tirara arrere, sempre he defensat l’avort coherent, però em sent egoista. I em sent així perquè no vull tindre’l, no vull. No vull passar-me la vida depenent d’un xiquet malalt havent-ho pogut evitar, i eixos pensaments em fan sentir malament.
No dubte que el voldria, que l’estimaria fóra com fóra. Però no vull ser responsable del canvi de vida que ens esperaria. Ni vull ni puc. Realment ho tinc quasi clar, però el dubte és necessari.
Sentint-ho des del fons de la meua ànima, està decidit. Demà cridaré al doctor i acabarem amb aquest malson.
Jaumet, ho sent molt carinyet.
- Xicona, posa’m un “tercio”.
- Ara enseguideta.
Enseguida és una de les primeres paraules que vaig aprendre quan vaig arribar a Benissa. Una altra, i que em fa molta gràcia, és tallat. La veritat és que l’idioma no se’n va molt, parlant del valencià. El castella també s’assembla però no tant. Vaja, que la llengua no ha sigut problema.
La feina tampoc no és complicada, ja veus, fer cafés i servir taules. Quasi tot el món pot fer-ho. El que em resulta difícil és la gent, com sempre. Al mateix temps però, esta gent és el que més em fascina d’aquest lloc.
Es podrien classificar inclús, però no tots resulten interessants. Estan els que venen a diari, quasi tots homes. Solen beure cervesa, quasi tots fumen, i solen tindre converses absurdes. També estan els que venen un dia en concret a la setmana, i solen fer-se cafè o herbes.
Alguns d’ells em fan recordar la meua vida en Constanta.
Mentre estudiava Infermeria vivia prou bé. Estudiava, eixia de festa amb els amics, i anava a fer-me cafés els divendres abans d’eixir amb Daniela. Eixe moment era el de les confidències. Ens posavem al dia de les novetats de la setmana i xafardejavem del que fóra.
Vaig acabar la carrera cap al 2002. Daniela estudiava belles arts i encara li faltaven un parell d’anys. Vaig trobar feina en una clínica tirant a roïn, però va durar ben poc perquè la van tancar als 5 mesos. Les següents feines que trobava tenien un sou inferior a 300 euros. Ahí em vaig plantejar buscar una solució, i prompte.
Tot el món coneixia gent que se n’havia anat del país per a treballar, sobretot a Espanya. Al final, després de pegar-li moltes voltes, també vaig decidir ixir d’allí. Vaig estar mirant i parlant amb gent. La majoria amb els que havia parlat em deien que els pobles eren millors durant la il·legalitat, ja que si no alçaves molta pols ni es fixaven en tu. Al final, una amiga de Daniela que estava ací en Benissa es va oferir a rebre’m durant una temporada.
Vaig arribar fa uns 4 anys. No em va costar massa trobar feina com a cambrera, gràcies a l’ajuda de Nicoleta, l’amiga de Daniela. Ella feia més temps que havia arribat, i ja coneixia molta gent. Abans que me n’adonara, ja tenia feina i casa.
De vegades, quan recorde eixos cafès amb Dani, on planejavem el futur, on imaginavem una vida interessant, no puc evitar soltar una llagrimeta. Ens agradava anar a la cafeteria del cantó, on la cambrera ja sabia el que anàvem a demanar. Això ens alegrava, no sé ben bé perquè.
Mira, les xicones de la banda. Venen tots els divendres abans de l’assaig. Vaig a posar-los els dos tallats, un amb dos de sucre.
Encara que parega sols seu, aquest ritual ja forma part també de la meua vida en Benissa.
Besets i adeu, la revedere…
Estimats reis mags:
Soc Joel, i m’he portat prou bé enguany. He tret bones notes a l’escola, i, al costat de la meua germana menuda, no he fet enfadar quasi als meus pares.
És de veres que Anna, la meua germaneta, i jo, ens barallem moltes vegades, però és que, com diu ma mare, “la xiqueta és un terremoto”. No vull dir que siga maleita, senzillament és nerviosa, i ens fa perdre els nervis a la resta.
Per a enguany no demanaré molt, ja que tot el món diu això de “estem en crisis”. No entenc molt bé que significa, però el que si he entés és que no hi ha molts diners, així que intentaré no passar-me’n.
Per a mi vull uns guants per al fútbol, que me’ls van furtar. Ma mare diu que em fa falta un jaquetó, així que bé, també me’l demane. M’agradaria que em portareu algun llibre, que estic fart de llegir els llibres que em donen els meus cosins. Vull llegir-ne algun que no hagen llegit ells. En fi, per a mi no demane més, però si em voleu portar algo, ja es cosa vostra.
Per a la meua germana demane un nino de peluix. Supose que amb això ja estarà contenta. També necessita tenir “algú sempre damunt d’ella”. Jo no sé si això ho podeu portar, però els meus pares no paren de dir-ho.
Per a la meua mamà demane unes esportives noves, ja que no pot anar al gimnàs perquè no en té. També li vindria bé “un negre que li la vente”. No entenc ben bé què ha de ventar-li, però sempre que demanem algo ella diu això. Bua, si li’l porteu segur que és la dona més feliç del món.
Per al meu papà demane un mòbil nou, perquè el té molt vell. Com que és un poc cafre ell no se’l té que comprar, així que si li’l porteu vosaltres millor. No sé si li pot fer falta algo més. Bueno, ara que ho pense, vos demane una caixa d’aspirines per al meu papà, perquè tots els anys el dia de reis es posa malalt i no pot venir a veure-vos. I per cert, a partir d’ara no li demanaré res al Pare Noel, perquè també li’n vaig demanar i no em va fer gens de cas.
Al tio Josep i la tia Esther els demane un fill, així tinc un cosinet menut, que son tots majors. No vull passar-me’n, però crec que també els fa falta, a vore si ho dic bé, que “els passe algo per a veure lo bé que viuen”. No m’acaba d’agradar el desig, però és el que diuen en casa, així que si ho diu la mare no pot ser roin.
A la tia Ruth, que és soltera, li demane “un bon polvo”. Jo no ho tinc clar, però la mamà està convençuda que se li acabarien els problemes.
En fi, Reis Mags. D’ací pocs dies us veuré. Espere que el problema de pell de Baltasar haja millorat des de l’any anterior, perque aquelles vores mig blancoses no tenien massa bona pinta.
Bé, moltes gràcies i bon nadal.
Joel.
P.D: No és suposa que els nanets són els que ajuden al pare noel? El pare em diu que es que des d’on veniu vosaltres també son baixets, però crec que ho diu per a que calle. En fi, espere que vos agraden els pastissets, i no feu soroll per si mon pare torna a estar malalt que no vos vega.
Estimats amics:
Estic nerviosa, i no és per escriure esta carta. El meu estat és perquè esta nit, per fi, torna a ser lluna plena. La mare em deixarà eixir a passejar. La resta de nits no vol, però com hui hi ha claror, fa una excepció. La vaig convèncer dient-li que així podia veure bé als animals i a les persones, però amb una condició: no apropar-me massa per a que no se n’adonen que estic ahí. Jo sempre li pegue cabotada, però després faig el possible per a que algú d’ells, de vosaltres al cap i a la fí, em faça cas.
Es preguntareu qui sóc. Em diuen Laia, i visc en el meu poble, però no sóc un ser viu segons la vostra ciència. Vaig morir amb un any escàs, per tant, no recorde gens la vida entre vosaltres. Els meus pares també van morir, doncs va ser un accident de cotxe. Ells moltes vegades estan tristos, però jo no entenc perquè, la vida ací es meravellosa.
Molt pocs de vosaltres sabeu que estem ací, i menys encara els que ens veieu, però no cap sap com vivim. Vivim en cases, com vosaltres, encara que les anomeneu amb un to un tant discriminatori: abandonades? que estan en ruïna? no sé, no recorde bé la paraula. La nostra vida és semblant a la vostra: la gent va a treballar, els xiquets anem a escola, i els iaios passegen pel poble. Som l’altra part del poble, que dic jo.
El problema és que ens tenim que adaptar a vosaltres. No podem obrir bars, ni muntar oficines, ni ser amos d’un bancal, però si podem treballar en els vostres. Treballem per a nosaltres. Quan s’obri un bar, alguns dels nostres estan de cambrers per a servir-nos, llaurem els bancals sense amo, i no necessitem oficines perquè no tenim paperam que aclarir.
Jo vaig a l’escola, estic en cinquè de primària. La mestra és Na Pepa, una dona major que ja era mestra on vosaltres. Sempre em diu que trac molt bones notes. La veritat és que m’agrada estudiar, però no ho dic molt fort perquè pareix que no li agrada a quasi ningú. Vaig al col·legi Pare Melcior, el de dalt. Voleu que vos conte un secret? De vegades, quan els meus companys vius es passen paperets jo els llegeixo, i em quede amb les ganes d’escriure’n algun. Els majors no volen que “contactem”, com diuen ells, amb vosaltres. S’enfaden molt, però jo crec que és impossible fer com si no estiguéreu. És com viure en una pel·lícula però fer sols que la veus. El que dic jo, impossible.
Una diferència amb vosaltres, i que s’agraeix, és que, al no tindre res nostre, com diu el papà, “bens materials”, no ens barallem. Tenim de tot, ho agafem de vosaltres. Però no patiu, ho tornem amb bones condicions o ho re-omplim. Com creieu que desapareixien els coberts i els gots? I com creieu que al cap d’un temps vos en sobren?
Sempre ho tenim que fer sense que se n’adoneu, encara que ho vec una tonteria, ja que inclús veient-ho la majoria de vosaltres no s’ho creurieu. Eixa és una de les raons per les que m’agrada sortir les nits de lluna plena, vos explique: Eixa nit, la llum de la lluna trenca la barrera entre els vius i els morts. Trencar no és la paraula, més bé, la llum ho deixa veure tot, per tant, eixes nits, com la d’avui, vosaltres ens podeu veure, si mireu clar.
Però, sincerament, no li feu massa cas a l’assumpte. Li doneu una barbaritat de sentits a la lluna plena: nit de bruixes, nit d’amor, d’energia, d’encanteris, tot menys nosaltres, els altres. Una vegada més, sols mireu el vostre melic, sense fer cas a tot allò que vos envolta. Arriba el dia de Tot sants, i ploreu per nosaltres, i la resta de l’any, ni se’n recordeu de que estem ací. Egocéntrics.
De vegades els meus pares m’acompanyen, però jo preferisc anar tota sola, així puc escudrinyar més. No em fa por passejar a soles, doncs no hi ha res que em puga fer mal, ja estic morta. No és com eixe joc de pilota al que juguen els nens de la meua edat (ferit-malalt-mort-ossos-músculs-cendra….), ja que una vegada mort, ja no pots empitjorar.
Tornant a esta nit, que l’escriure em fa perdre el llegir, he decidit que aniré a pegar una volta pel casc antic del poble. Començaré per la Plaça del portal i aniré per dalt. Agafe el carrer que puja i a les poques cases ja sent l’olor de xumeneia. L’hivern també té bons aromes. A les escaletes de Ca Xoxim hi ha una parelleta d’adolescents festejant. Es besen a la boca i tot. Quan ho fan jo m’amague, em fa un poc d’angúnia. Ells a mi no em veuen, estan d’esquena. Els sent remorejar paraules boniques una i altra vegada, com en les pel·lícules. Pareixeu animalets d’amo.
Arribe al final del carrer i baixe la costereta per a arribar a la Plaça de Baix. Gesmiler. M’encanta. Crusa la plaça un gat, que en veure’m camina cap a mi mirant-me fíxament. L’acarície i ronca. Com són els gats. Jo vull tindre’n un però ma mare diu que no, sempre diu que no a tot.
Allí en la plaça m’assec a un banc. Si no hi ha ningú, de vegades, rasque amb un bastó el seient per tal de signar. Queda tan bonic el meu nom en la fusta. Es com si, per fer això, ja existira per a vosaltres.
Tornant cap a casa, en un carrer d’escales, em cruse amb un xicona que duu un mòbil en mans i a penes em veu. Acte seguit, passa el que més m’agrada. La xica alça el cap pensativa i para, ha notat algo. Es gira, mira, torna a girar-se i fa que no amb el cap, torna a mirar per si de cas, aguanta una estona, i finalment, s’ajusta bé l’abric (no sé perquè feu això) i segueix el seu cami.
No desapareixem, si és el que estaveu preguntant-se, no podem. Tampoc volem, per si ho creieu. Però com no fem soroll al caminar, ens amaguem. Jo encara sóc menuda i cap en quasevol porta mig amagada, i com mai les mireu, es centreu en el carrer, doncs no em veieu. A pesar de saber que no les mirareu, eixos segons per a mi són intensos. És una sensació com de por dolça. Sabeu del que parle no? Eixa pujada d’adrenalina tan buscada. M’agrada.
Hi ha nits que no em cruse amb ningú, però una vegada vaig parlar amb una dona major i tot, molt tossuda per cert. Em va agafar de la mà i insistida em portar-me a casa. Que no era normal que una xiqueta de la meua edat anara per ahí a eixes hores, deia. Em sabia mal explicar-li el meu cas, per la seua reacció clar, així que vaig optar per esmunyir-me de la seua mà i començar a córrer. Quan vaig arribar a casa, pareixia que l’ànima anara a eixir-me per la boca (esta expressió em fa gràcia).
En fi, ha sigut un plaer conéixer-vos. Tal vegada vos escriga un altre dia, qui sap. Ara me’n vaig que si es fa molt tard la gent es gita i ja no em trobe amb ningú interessant. I recordeu, si vos desapareix una espremedora, un jersei, o algun llibre, no es torneu bojos, ho tenim nosaltres.
Besets i fins prompte.
Laia
Encara no ha eixit el sol i les oronelles ja ens donen el bon dia. Òbric els ulls poc a poc com si no volguera eixir del somni que estava vivint (la realitat sempre és més crua). Em trac el desdejuni al riurau i des d’ací contemple els bancals llaurats. Com es nota que ve la tardor, doncs els colors ja no són els mateixos.
Les xicones s’alcen i es preparen per a anar-se’n a l’escola. Una vegada llestes agafen camí cap al poble a bon ritme, ja que encara els queden un parell de kilòmetres per arribar. Una vegada perdudes per l’horitzó, no ho puc evitar i trenque a plorar com si fóra un xiquet: Ai Teresa, la meua Teresa…
Em vist, de negre, per a començar la feina diària. Recórrec els bancals afectats per les últimes pluges. Hauré de parlar amb el tio Xoxim, el que fa marges, doncs tinc un parell de solsides i necessite ajuda. Passe per davant de l’últim empelt que vaig fer de ciruelo, i la veritat és que està preciós. En el mateix arbre, m’assec i trac el recapte per a dinar.
Ací, enmig de l’horta, tan acostumat a este paisatge, rodejat d’arbres i d’olors, tanque els ulls i recorde. La recorde a ella, acabats de casar, cantant mentre recollia unes quantes bajoques per a fer el dinar. Que bonica era. La melena morena, llarga i frondosa, els ulls obscurs i profunds, els cos amb les corves perfectes. L’herència pura d’els avantpassats moriscs.
En acabar el dur, però sobretot llarg, dia de feina, torne cap a la llar. Les xiquetes ja estan ací. Encenc la xemeneia per a anar escalfant casa. Amparo, la menuda, de tans sols 6 anys, duu un blau al costat de l’ull. Les monges li han tornat a pegar per parlar en valencià. L’agafe i l’abrace per a alleugerir-li el dolor, encara que siga el del cor. “No passa res” li repetisc una i altra vegada fins que es calma. Com és d’esperar, em pregunta si ho ha fet mal, i jo, mirant eixos ulls plorosos, viva imatge de sa mare, no puc fer altra cosa que tornar a abraçar-la ben fort, encara que ara a qui li fa mal el cor és a mi.
La tia Paquita, la veïna de baix, s’asoma un poc abans d’hora de sopar. Hui ens porta un poc de mullaor torrat i mentre vaig a buscar uns quants ous per donar-li, ella i Pepa, la meua major, paren taula i aseen un poc casa. Després d’acomiadar-la donant-li les gràcies, agafa el camí de tornada sense poder amagar la llagrimeta. És molt bona dona la tia Paquita, i s’estimava molt a la Teresa. Me’n isc fóra.
Quan acabem de sopar, les xiquetes arrepleguen tot i em porten una copeta. Ho fan sense que els ho demane. Pobretes. De vegades no em vec amb forces de fer açò sol. De tant en tant, per a desemboirar-me intenten ensenyar-me a escriure. Fan bromes sobre la meua lletra, i entre rialles pareix que oblide la realitat.
A l’hora d’anar al llit quasi sempre em costa dur a Amparo en braços, ja que sol quedar-se dormida damunt de mi. Una vegada al llit, em quede mirant-les mentre dormen. Acabe tombant una estona al seu costat. Les sent respirar, inclús de vegades sent els bategs del cor. Note com el meu cor també batega.
Pense en sa mare i se’m trenca el cor de saber que mai més la veurem, que mai més l’abraçarem. I ara que faig jo, que faig amb tot l’amor que tenia?. Just en eixe moment, la meua filla es gira cap a mi. Mentre em posa el braç damunt del pit, em diu, mig adormida: “la mama diu que estigues bé, que ella està ací”.
Abans que em senten, me’n vaig a la meua habitació, i alli, torne a ser dèbil. Plore en silenci, amb el cor encollit, però, poc a poc com totes les nits, vaig entrant en un món, somniat, irreal, on Teresa si que està. Durant unes hores, totes les nits, la puc tornar a tenir, la puc tornar a estimar.
Sempre em dorm plorant, però pels matins quan m’alce, em sent feliç.