Com tots els divendres, en acabar la classe de flauta, torne cap a ca la uela per a descarregar l’instrument. Alguns divendres ve Maria Teresa a jugar a casa ma uela, però d’altres sóc jo qui va a sa casa. A mi m’agrada més anar a la seua, perquè té la mansió de la barbie, amb cavall inclòs. El cas és que, una vegada deixe la flauta al seu lloc, li pegue el beset de comiat a la uela, i ix al carrer disposada a jugar durant hores amb la meua millor amiga.
L’itinerari és curt i més que conegut. L’he fet tantes vegades que estic segura que podria fer-lo amb els ulls tancats sense entropessar. Carrer sant Nicolau cap amunt. Just davant de ca la tia Luisa, gire cap a la dreta cap a les escaletes (de la panaderia). M’agraden estes escales perquè els escalons no són iguals. Al principi son molt amples, havent de fer varies passes per recorre’l. Després ja s’estreteixen, i això convida a accelerar el ritme. Sempre m’han agradat establir rutines per a pujar escales, caminar per segons quines voreres, i creuar els passos de zebra.
Una vegada dalt de les escaletes (de la panaderia), el protocol marca tirar-se per la barana. Esta barana és genial, perquè és doble. Llavors pots esgolar-te per ella com si fóra un tobogan, sense destrossar-te el cul o la poma, i això és bé. Em tire primer recta, amb una cama per cada costat, i pam, botet final. Somric. Torne a pujar els pocs escalons que ocupa, i repetisc l’operació. Esta vegada em tire amb les dos cames a l’esquerre, agafant més velocitat en l’impuls, i pam, botet al final. Torne a somriure.
Em quede mirant la barana des de baix i pense en quina modalitat faré la tercera baixa. Ja està clar, em tire de cap. Comence a pujar els escalons, i quan torne a estar dalt agafant la punta de la barana amb les mans, un soroll em trau del meu joc. Alce el cap i escolte, sona prou fort, no sé com no ho he sentit abans. Mire el carrer de costat a costat, però pareix que sóc l’única que l’habita. Torne a sentir el sorolls, 8 o 9 colps rítmics, com al vidre. També pareix que sent algú, però com és hora de novel·la alguna de les veïnes té el televisor a tota pastilla, i dificulta prou l’assumpte.
Em gire de colp posant-me de cara a les escaletes (de l’escola), a l’altre costat del carrer. Estes escales són diferents, més noves, amb els escalons iguals entre ells, i una barana enorme baix de tot que t’obliga a entrar per la vorera. No m’agraden tant, són avorrides. Hi ha xiquets que la boten quan baixen. Jo no sóc tan atrevida. Maria Teresa i jo de vegades juguem a enganxar-nos de les cames i penjar-nos cap avall. I amb l’ajuda dels braços, passar les cames per darrere i fer com una voltereta.
A la dreta hi ha una casa que fa cantó, i té una xicoteta finestra d’estes que està formada per varies làmines de vidre i s’obrin movent una palanqueta de ferro. Està oberta, i entre una de les làmines veig els ulls d’una dona major, molt nerviosa i preocupada. Baixe la mirada fins la ranura per la que es veu la boca, i pareix que així la novel·la es sent menys, i puc escoltar el que diu:
– Ajuda’m! Per favor!
Pegue dos bots i em plante davant la finestra. Estic nerviosa, mai m’ha passat algo així. Però ella ho està més. Al mirar-la de prop veig que ha estat plorant, i se la veu tremolosa. Per la ranura inferior veig que trau la mà. És una mà vella, molt més vella que la de ma uela. La trau mig tancada mentre, amb veu plorosa em demana:
-Pots obrir-me per favor? M’he quedat tancada i porte hores intentant eixir.
Quasi sense acabar la frase es posa a plorar de nou. Ràpidament clave la mà per la reixa i agafe la seua. Ella la obri i mostra la clau amb la que supose colpejava la finestra. Vaig cap a la porta i després d’un rato provant, aconseguisc fer la maganya que era necessària per obrir aquella porta. Es prou habitual que els panys tinguen maganyes, espentar cap algun costat amb la clau, no clavar-la tota, tirar del pom cap amunt mentre obris, coses així.
Només obric la porta la dona es llança als meus braços. M’abraça fort, agraint-me amb el cos el que no podia pronunciar amb la veu. Amb la porta oberta ens sentem fins que es calma un poc. Jo no parle, sols la mire i l’escolte. Quan aconsegueix pronunciar paraula m’explica que s’havia quedat tancada, i que tenia un problema del cor. I s’havia posat nerviosa de veure que no podia eixir. I que portava hores a la finestra i ningú l’havia sentit. Supose que no té telèfon. Tampoc li ho pregunte. Bé, pues pren açò, diu mentre agafa el monedero. Agafa unes monedes i em convida a anar a la panaderia a comprar-me algo per a berenar. Estic un poc en xoc. La veritat és que tampoc he fet tant. Però ella està molt contenta. Jo li dic que no cal, però no em fa cas. Al final avenim que em dona un rollo de bamba, i jo estic pagada.
Ix de sa casa, i aprofitant que ja estic en eixa vorera entre a les escaletes (de l’escola). Normalment les puge o de dos en dos, o corrent a passa per escaló i amb el mateix ritme des del principi. Però hui el protocol ja fa rato que s’ha trencat, i a més tinc un rollo de bamba en mans mig començat. Quan berene això a ca la uela sempre ve acompanyat d’un parell d’onses de xocolate. Així en sec no acostume, però també m’agrada. Comence a pujar les escales, més poc a poc que de costum, i somric.
Mai m’havia fixat en que ahí hi ha una finestra, que pertany a una casa prou estreta. De fet, mai m’avia fixat en eixa casa. Mai he vist a eixa dona, i mira que ma uela viu propet. Mai l’he tornat a veure, a la dona vull dir. Com és la vida que a eixa casa si que tornaré a entrar, fins i tot algun dia soparé ahí amb amigues. Continuaré amb les manies per a recórrer segons quins espais i menjaré rotllos de bamba moltes més vegades per a berenar. I ja siga amb xocolate o sense, sempre em recordaran a ma uela i a la dona que vivia al cantó de les escaletes…
Plaer…
Després d’una setmana de bojos d’avaluacions, treballs i tonteries per al fi de curs, per fi arriba el divendres. Quan acabe la jornada ens n’anirem tots els companys a casa del Roderic, que ens ha convidat a pegar un mos.
No es que m’agraden massa les “reunions socials” eixes a les que ens hem acostumat els últims anys. Al final sempre acabes passant el rato amb els mateixos, i llevat del moment de la foto, a molts no els veus en tota la festa.Alguns pensen que sóc un antisocial. A mi, en canvi, m’agrada dir que tinc els filtres més fins que la resta. Este vocabulari nostre ens permet dir el que vulguem i com vulguem, perquè què és l’eufemisme: el teu o el meu sinònim?
Bé, com anava dient no sóc persona de masses. Sempre m’he considerat una ànima lliure, com un pardal que vola, i quan hi ha molta gent fa olor a borrego. Quan sent eixa olor, intente fugir prompte. Però açò no és viable, a no ser que vulgues viure en la selva. I jo, de moment, no sóc prou autosuficient per a viure allí, de fet, ma mare s’encarrega de repetir-me constantment que no sóc autosuficient per a quasi res.
Però la festa de’n Roderic no és com les altres. Ell sol currar-se molt més la decoració i el menjar. Bé, dic “ell” per dir algú, però tots sabem que la festa li la monten. Ell sempre arriba a últim moment i au, a passar-ho bé. Però també he de dir que si li ho fan és perquè volen, i benvingut siga per als que ens beneficiem d’això, o no?
El cas és que tots els anys té els últims productes en decoració que hagen eixit al mercat, ja siguen globus, cartells, invitacions o coberteria. Fins i tot les tovalloles que posa sempre són a l’ultima moda. És al·lucinant com hi ha gent que ho troba tot.
Com no, sempre li portem un detallet. Enguany s’han encarregat les xiques de fer-lo. Volien fer-li un “xasco” o no se què, així que millor per a tots si s’ocupen elles d’això.
Del menjar vos parlaria, però no vull fer-me il·lusions, no siga cosa que ara al entrar el “xasco” me l’enduga jo i siga pitjor. Puc semblar un exagerat, però li done molta importància al menjar. Segons el que hi ha a taula parada, un pot saber quin nivell tindrà la festa en si. Si, si, el menjar és com un polígraf.
I bé, ja ens trobem davant la porta. S’escolten sorolls. Mai he comprés com, si eixim tots a la mateixa hora, sempre hi ha qui arriba prou antes que la resta. No ho comprenc, de veres.
Després de tocar el timbre m’obri la porta la mare de Roderic. Després de saludar-me i parlar-me des de la distància com si fóra un bebè, m’indica on està la gent. Assenyala amb el dit l’escala que baixa a la cotxera mentre somriu exageradament alhora que aguanta l’alè. Algunes vegades se’m passa pel cap quedar-me mirant-la per veure que amaga aguantant la respiració. No sé si la nostra presència li crea ansietat per la nicotina o per l’alcohol, però el que sé cert és que li causem ansietat.
Quan arribe baix, allí està la taula. Encara que dic “Hola” els peus em duen directament a ella fins que les mans toquen la fusta. Els ulls enfoquen el menjar i la beguda: tres plats gegants d’entrepans de nocilla presideixen la taula. Pareixen arbres replets de fruits carnosos i sabrosos. En molts dels entrepans es veu com la crema de cacau se n’ix del pa. Als costats del plat central n’hi ha dos xicotets d’embotit, el de sempre: saltxitxó, pernil dolç i formatge. El que sí crida l’atenció és l’absència d’entrepans de sobrassada i paté.
De beguda, tot marques originals, sense imitacions. Com a picaeta un surtit molt variat de creïlles fregides i “snacks” de tot tipus i color. Com a colofó final, no té pastís de bescuit i merenga, no. Té un Spiderman gegant de xocolate, amb un “1” en l’ull dret i un “2” en l’esquerre, envoltat de milers de llepolies. Delicatessen.
Arribats este punt de salivació, el meu cervell és incapaç de recordar les vomiteres i els efectes secundaris que em produeixen este tipus de convits. Ara mateix, sols desitge empastrar-me els dits de la papa taronja eixa que fa gust a papa taronja, i perdre’m en un mar de plaer…
Estimat amic…
Mire cap amunt, fins que els meus ulls tupen amb el tercer pis. El balcó encara vesteix aquell vell tendal, descolorit per la part del carrer, i més obscur pel seu interior. Eixa tela contarà ja més de trenta anys, i ahí continua. Un tant esguellada, bruta, apagada pel sol, però sencera, amb totes les ratlles que la decoren. Em fixe, i veig que en el cantó de la dreta encara queden marques del xicotet incendi que allí es va produir.
– Ha vingut Josep – sent des de l’altra punta de casa. Josep és el meu millor amic, sempre ho ha sigut. Ens vam conèixer a l’escola, en primària. Va venir a viure al poble quan van destinar a son pare a un banc d’ací. Quan va entrar per la porta, tots sabérem que era de ciutat. Duia roba i sabates de marca, de la bona. D’eixa que, si a ta casa algun dia en volien, havien d’organitzar una excursió a la capital que ocupara tot el dia. Aquella primera impressió el va perseguir durant anys. De fet, crec que molts mai el tractaren com un company més.
Al principi no parlàvem massa. Era el nou, i haver-me dirigit a d’ell m’haguera ocasionat massa problemes amb els xicons, un grup al que, amb molt d’esforç, havia aconseguit integrar-me. He de dir que no em queien massa bé, però en un poble tan menut tampoc se’n podia demanar molt més. Es tractava de sobreviure, i la millor forma de fer-ho era anar amb els forts.
Entra per la porta amb un parell de llibres baix del braç. Sense dir res, els deixa caure damunt de l’escriptori. El colp fa tremolar les coses que tinc per allí, i li pegue un crit. Ell somriu a mitges, alçant l’extrem dret de la boca, gest que exagera el clot que té a la galta. Eixe clotet és un caràcter dominant en genètica. Mai se m’oblidarà.
El curs següent d’arribar al poble, el mestre ens va posar un treball de coneixement del medi. L’havíem de fer per parelles, i l’atzar va fer que ens tocara compartir aquella feina. Aquella vesprada en la biblioteca, buscant informació i fent fotocòpies, vam parlar a muntó. Em va estar contant de la seua antiga escola, els seus amics, el seu barri… Es notava que trobava a faltar tot allò. Vaig pensar que li vindria bé tractar amb algú, i a mi em resultava còmode parlar amb ell, prou més que amb qualsevol dels meus “amics”.
– Prova de llegir-te estos, segur que t’agraden- em diu mentre assenyala els totxos que m’ha deixat a l’escriptori. Sap que mai els llegiré. No m’agrada a mi això de llegir. Crec que encara no es creu que vaig a deixar d’estudiar. Jo no estic fet per als llibres, ni per a tenir els colzes quiets durant hores. Jo sóc de fer feina, ho he sigut sempre, i ara, des que va morir el malparit de mon pare, encara amb més motiu. Ma mare pobra no pot amb tot, la feina, la “uela”, i la meua germana. Està decidit Josep, me’n vaig a treballar. Continua somrient, incrèdul a les meues paraules. Tant em fa, ja es farà a la idea.
Des de l’entrada de casa sentim com ma mare s’acomiada, i tot seguit una portada que ressona per tota casa. Ara mon pare diria bramant: la clau! Josep em mira i amb el cap m’indica que isquem al balcó. De la butxaca dels pantalons es trau un paquet de tabac, i en treu dos cigarrets. Just després d’encendre’s el seu, m’ofereix foc. Quan estem tan a prop m’incomode. Em mira amb uns altres ulls. Ja ho ha fet altres vegades, i m’agrada eixa mirada, però m’inquieta.
Ens recolzem en la barana, mentre mirem la gent passar. Estem un al costat de l’altre. Parlem animadament de banalitats, omplint una conversa que no porta enlloc. Mai ho fa. Em conta un acudit, i mentre riem els nostres cossos entropessen suaument. De sobte, els nostres caps tornen a estar a prop. Les nostres mirades es creuen de nou, però aquesta vegada no hi ha cap flama enmig. Els riures abaixen de volum, però la distància continua inalterable.
Més d’una vegada m’havia imaginat aquella situació, i mai havia decidit com actuaria. Quan sent la seua mà per la galta, me n’adone que tinc els ulls tancats, i els òbric de nou. Esta vegada la distància ha disminuït, i Josep està a pocs centímetres meus. I ara, per primera vegada, la mirada que abans m’inquietava em resulta tranquil·litzant. Està somrient, destacant la banda dreta i el seu clotet corresponent. Dubte, i tanque els ulls.
Aquell bes meravellós va ser interromput per sa mare. S’havia deixat el moneder, i no l’havíem sentit tornar. Quan ens va veure va pegar un crit i se’n va entrar plorant cap a dins. Ell es va posar nerviós, i el cigarret se li va esgolar dels dits. Va caure damunt de la bossa de la brossa de les plantes, que en no res es va botar foc. La flamerada ens va espantar a tots dos, i mentre reaccionàvem va arribar fins al tendal. Vaig agafar el poal de fregar, i sense pensar-ho el vaig tirar damunt del foc, amb la sort que va ser suficient per apagar-lo.
Aquell sobresalt li va servir a Pau d’excusa per fer com si no haguera passat res. Crec que s’ho va prendre com una senyal del destí o qualsevol cosa així, el cas és que em va dir que això no es podia repetir, i que seria millor no tornar a veure’ns.
Encara viu en eixa casa. Es va casar amb una dona i té dos filles. Des de llavors l’he vist poques vegades, i quan s’ha donat la situació, en mirar-me als ulls abaixava el cap i fugia. Mai he sabut que va passar i que ha passat pel seu cap, però sé que recorda aquell bes. Sé que li va agradar. Tal volta això és el que li va fer por.
No sé que vaig ser per a ell. Jo sí que significa ell per a mi. I cada vegada que vinc al poble, d’on vaig fugir per poder respirar, passe per ací. Em plante baix la finca, mire el balco, i estime al meu amic.
Una més en la llista…
Quan varem arribar Julià, el meu company, i jo, el silenci era dominant. Si no fóra pels veïns que, tímidament, assomaven el cap per les finestres i les portes, haguérem pensat que es tractava d’una broma. Pel carrer imperava una tranquil·litat que feia desconfiar, com si fos la calma que precedeix la tempesta.
A la porta ens esperava la veïna, la mateixa que havia telefonat. Es notava que estava espantada i que havia plorat. Tremolava, a pesar de la temperatura tan bona que feia al carrer. Duia un mocador tot apretat en el puny, i no parava de tocar-se el front mentre repetia: “esta no la conta, esta no la conta…”.
La dona ens va demanar que entrarem ràpid a la casa, que no feien falta explicacions. Julià em va mirar, i coincidíem en el pensament: aquell silenci no podia ser bona senyal.
Vam tocar la porta de forma insistent mentre ens presentàvem. “Òbriga per favor, som la policia”. La meua veu ressonava pel carrer com si fos un eco. Un calfred em va recórrer de dalt a baix. No podia evitar pensar en el que ja havia passat ahí dins. “Li ho repetisc, òbriga’ns per favor, si no ens veurem obligats a entrar per la força”. No hi hagué resposta.
Julià ja havia telefonat als bombers, que just arribaven en aquell instant. El carrer s’havia anat omplint poc a poc de veïns. Alguns preocupats, i molts altres intrigats, sense imaginar-se ben bé el que havia passat. Després d’uns moments més d’incertesa, a la fi pogueren obrir la porta.
Com que sóc el superior, vaig haver d’entrar davant. Dic vaig haver perquè de la meua feina, estes són les pitjors situacions per les que he de passar. Se sentia el so del televisor, i un plor, molt llunyà. Poc a poc, conforme m’apropava, els sorolls anaven diferenciant-se, i fent-se comprensibles .
A la fi vaig arribar al menjador. Allí, assegut al sofà, es trobava Tomàs. El conec de tota la vida, del poble, a més de tenir un germà de la meua quinta. Des de ben jove s’havia dedicat a la construcció. Ara, clar, i des de fa uns anys, estava aturat, o almenys no tenia una feina continua. Algun dia li eixia algo, però poc. Sé per ma mare, xafardejos de poble, que subsistien gràcies al sou que duia ella del supermercat, treballant de caixera.
Em va impressionar veure’l. Ni tan sols em va mirar. Sols plorava i rumiava: jo no volia, jo no volia…
Després d’un instant, per a mi etern però en realitat molt curt, vaig tornar en mi i vaig començar a buscar per la sala a Lola, la dona. I qui busca, sempre troba…
Duia un vestit, segurament prou llarg, però allí tombada en terra li quedava per dalt del genoll. Era molt guapa, sempre ho havia sigut. Tenia un colp molt fort al front, del que havia brollat sang. Ara ja no n’eixia, pareixia estar tota pel terra. Vaig notar una mà que em tocava el muscle. Era Julià. Estava groc i tapant-se la boca. El pobre xic feia ben poc que estava al servici, i a este tipus de situacions és difícil acostumar-se. Li vaig fer un gest per a que anara al bany si ho necessitava, i ho va fer a corre-cuita.
Vaig tornar el cap fins Lola de nou. No em podia creure el que estava veient. “Que has fet Tomàs, com has pogut fer açò?”. Vaig notar que m’entraven ganes de pegar-li una pallissa, segur que ningú m’ho hauria retret, però no ho vaig fer. La meua feina consisteix també en aguantar-se els impulsos més primitius.
Mentiria si diguera que em va sorprendre per complet. Tots coneixíem el temperament de Tomàs: era un gelós. Encara que eixes coses de portes cap a fora sempre es poden camuflar. Lola sabrà per les coses que havia hagut de passar. Jo la recorde de jove, amb les seues mini-faldes i els seus escots, res exagerat, però molt atractiva. Era presumida, però amb els anys s’havia anat amagant sota una roba molt clàssica, uns cabells poc arreglats, i una cara quasi sempre neta de maquillatge. Tan sols la veia ben arreglada, encara que sense ensenyar massa, quan sortia amb ell pel carrer. Era guapíssima.
De sobte, reconec de nou el soroll del televisor. El mire i estan fent anuncis. Apareixen dos homes en un gimnàs, i un li diu a l’altre:
– La meua dona està amb un altre segur.
– Estàs segur? – respon el seu company.
– Si, està fent dieta.
– Com tots els anys…
– No, esta vegada va en serio, està més contenta, més guapa. – i comença a plorar.
Faig que no amb el cap, però no ho puc evitar i vaig corrent a la cuina. Allí, damunt del banc, estaven els famosos batuts per perdre pes, i apegada a la nevera, una dieta orientativa.
Per lo vist, massa gent creu que l’amor propi de les dones no existeix, i que si fan o no fan, és sempre per acontentar algun home.
Tu tries…
Abans de morir, mon pare m’ensenyà que la vida no és un tren al qual puges i et duu fins al final. Al contrari del que fins aquell moment pensava, em va explicar que tot allò que formarà part de la meua història, m’ho creuaré, unes vegades amb intenció i d’altres per pura casualitat. Em deixà clar que no em subestimara, passara el que passara. I que tampoc li llevara valor a la resta de persones, que cadascuna té el seu, i tirem segons podem. I, sobretot, que mai, i si, digué mai, em donara per vençuda davant d’una situació que, a parer meu, fora injusta. “Lluita per entendre-la si estàs equivocada, o per canviar-la si t’avala la raó.”
Mai vaig oblidar aquella vesprada de tardor. Una tardor com cal, trista i apagada, sense llum ni energia. No ho dic per mal, sinó perquè és així, i així ha de ser. Les seues paraules ressonaren en la meua ment durant anys. Vaig necessitar temps per comprendre per complet el que intentava dir-me. Em vaig haver d’equivocar moltes vegades. Vaig entropessar i caure més d’un cop, fins i tot amb la mateixa pedra, per aprendre a alçar-me tota sola, amb l’impuls de la meua força. El meu al·lè era el que em mostrava l’anhel per a continuar.
No sempre vaig aconseguir ser fidel a totes les condicions del pare. Intentar ser bona persona no vol dir aconseguir-ho. Però jure per la seua tomba que ho vaig intentar filleta meua. Tot el que va estar en les meues mans, ho vaig fer. La iaia serà moltes coses, però mai he sigut una mentidera…
Tampoc vaig oblidar mai la cara del pare el dia que mataren a la mare. La va trobar tirada a l’era en arribar de fer feina. Estava tombada panxa per avall. Creia que s’havia desmaiat, però en pegar-li la volta va veure les restes de la crueltat. La part baixa de la roba havia estat esguellada, i estava tota tacada de sang. El que jo no sabia en aquell moment és que tenia de camí un germanet, un Tonet que mai va arribar a nàixer.
No conte açò per crear odi en el teu cor xiqueta, per a res és eixa la meua intenció. L’odi tampoc soluciona, mai ha dut res que no foren problemes i més odi.
Si et conte açò és per a intentar fer bategar el teu cor com em batega a mi. Que se t’accelere igual que se’m va accelerar a mi el dia que vaig anar a casa dels veïns i em vaig portar a la Marita farta de sentir els cops que li pegava el seu marit. Que et córrega la sang igual que a mi quan corria davant dels grisos. Que et faces forta igual que quan ens tancàrem dins la fàbrica per demanar els drets que ens mereixíem. Que t’interesses pel que et passa, a tu i als teus, i que et bulla la sang davant les injustícies.
Xiqueta meua, en esta vida seràs allò que faces, i allò pel que et mogues. I si jo et conte tot açò, no és perquè sigues com jo, sinó tot el contrari, perquè no sigues com ningú. Escolta la teua veu, raona amb el teu voltant, i lluita. Mai pares de defensar el que creus, perquè ja en són massa els que no ho fan. Jo no vaig poder anar a la universitat, però vaig contribuir a fer que tu ho feres. Doncs ara, estos temps que corren, són per a decidir que vols que tinguen els teus nets. Vols que siguen esclaus com foren els meus pares o persones lliures com tu? Tu tries…
Roig, com de nadal…
Ens va presentar ma mare un dissabte al mercat del poble. No m’agrada jutjar basant-me en l’aspecte, però era inevitable. Tota de roig, massa cridanera per al meu gust. Davant d’ella, clar, vaig dissimular. No faces amb la resta el que no t’agrade que et facen a tu, i així vaig fer. Li vaig donar una oportunitat.
La primera vegada que va venir a casa, va ser correcta, i jo també. Semblava estar còmoda, i això em feia sentir bé. A tots ens agrada tenir una casa acollidora no? En esta ocasió em va semblar més senzilla. Aigua per favor. Bé, en certa manera ho agraïsc, la cafetera està trencada, i no tenia massa per a oferir. Va evitar haver de dir-li que no tenia allò que demanava, i això haguera trencat una estona tan agradable com aquella.
Bevia lentament, com si no anara a tornar a fer-ho en tot el dia. Era de poques paraules, pel que es va dedicar a escoltar quasi tota la vesprada. I jo, que parle pels colzes com diuen, vaig gaudir de debò. Li vaig fer un resum en poques hores de tota una vida. Aquell dia vaig sentir que em queia bé, i que tal vegada podia funcionar. Com sempre, el millor era fer-li cas a ma mare.
Allò ens va unir, a ma mare i a mi em referisc. La cridava per demanar-li consell i això era l’excusa perfecta per parlar durant hores sobre el tema. Ella tenia raó. El passat no em podia frenar. La vida cal viure-la cada dia, i aprofitar els moments. Algunes relacions fracassades no podien decidir la meua vida ni les meues decisions. I això vaig fer, ho vaig intentar.
Ens tornàrem a veure l’endemà. Es notava que li agradava el vermell. Diuen que és el color de la passió, excita i augmenta l’energia interior. Jo tot això de la cromoteràpia ho desconec prou. A més, deduïsc que, als que ens agrada anar de negre i gris principalment, ens assignaran algun tipus de comportament introvertit, depriment i asocial que no es correspon amb la realitat. Repetisc que ho desconec.
En esta segona ocasió, vaig repetir com a protagonista. A penes va pronunciar paraula, i quasi de mala gana assentia davant el que jo explicava. La veritat és que són complicades. Pareixia que tenia l’obligació d’endevinar el que pensava en cada instant. Era l’única forma d’obtenir resposta. Tot i això, esta era simple i curta. Res en clar.
Començava a estar ja un poc mosca amb el tema. No comprenc encara que li passava. Perquè es tancava així amb mi? Podíem intentar-ho, estava tot per fer. L’atracció era evident per les dos parts. Fins i tot m’havia acostumat a aquell color que tant li agradava. Solia combinar complements verdosos, i realment l’afavorien. Tampoc importava massa els colors que lluïa. Era tan bonica que qualsevol d’ells li haguera estat com un guant.
Ens vam veure un parell més de vegades, però no gose descriure’ls com cites. Més bé, foren uns quants encontres caracteritzats per una indiferència, per la seua part, que augmentava progressivament. Este nou comportament em va fer plantejar de nou fins on arribava la meua disposició. Vaig decidir adoptar uns dies la seua forma de ser, a veure si així era capaç de sentir el que jo sentia, i com em sentia. Tal volta d’esta manera, ella donaria senyals de vida sense tenir-la que buscar.
Van passar un parell de dies, i no en vaig saber res. Si, tal volta l’orgull s’havia apoderat de mi, però no tenia ganes de ser jo qui forçara la situació. Ja es posaria ella en contacte amb mi si volia alguna cosa, pensava. Maleïda il·lusió enlluernadora… Per lo vist, també depenia de mi este moment, i mentre jo esperava notícies seues, ella reconstruïa la nostra relació, convertint-la en una anècdota del passat.
Este migdia, quan tornava de passejar a la gossa, allí estava ella. Sorprenia el seu aspecte, vermell obscur, amb tocs marrons i negrosos que no feien gens bonic. M’he apropat fins a posar la meua cara a la seua altura. Quan l’he mirat, he sabut perfectament el que em volia dir. Pareixia trista i amb poques forces per continuar endavant. No he necessitat que parlara, de vegades les coses es saben. En el fons jo sentia el mateix . La nostra relació s’havia acabat i ens havíem de dir adeu.
No soc afortunada en este aspecte de la vida, això queda clar. Esta vegada ha sigut francament ràpid, qüestió de dies. Però no perdré l’esperança. Aconseguiré ser feliç i fer feliç a alguna d’elles. No serà un gerani, ni un gesmiler, ni una pasqua de nadal com en esta ocasió. No importa. Sé que arribarà el dia, i que per ahí hi ha esperant algun roser o alguna falguera disposada a compartir una part de la seua vida amb mi. I la meua sort canviarà per a sempre, i no se’m moriran les plantes de casa…
Costums
Baixa l’escaló que serveix d’entrada a la cuina i gira a la dreta. Allí està el frigorífic, d’estos amb els cantons arrodonits, i que sols té, per separar la part que refresca de la que congela, una trista pestanya de plàstic que al cap de poc es trenca i deixa connexió directa. Doncs del seu damunt, agafa una caixeta groga de mistos i es dirigeix al foguer. Este encara mostra lluentor, i ja té més d’un any! Va ser una bona compra, no hi ha dubte.
Amb la mà dreta agafa un misto i fa girar la clau del foguer més menut. Quan apareix el soroll del gas, fa fregar el pal de fusta amb la caixa mare, i zap!, crea el foc. Apropa el llumí al foguer, i una vegada este en funcionament, posa la cassola petita, la d’escalfar la llet. Desnatada, el sucre… En la taula deixa una tovallola verda i blanca, una cullera de les d’abans, de plata, i un got de llanda roig.
Mentre roman desdejunant, els sorolls adquireixen protagonisme. El del motor de la nevera passa a ser normal ben prompte. Algun pardal xiuxiueja per donar el bon dia. La poca gent que passa pel carrer, el seu caminar, i les seues converses, passen també a formar part d’este “collage”. I el poc silenci que resta és trencat pel soroll de les galetes quan les parteix.
Eixe moment sempre li recorda a la seua infància. Llavors la llet era de cabra, no sempre bullida, i moltes vegades directament de la mamella de l’animal. I gràcies. Quanta fam vam passar. La mare es va fer malalta poc després de tenir a l’Empar, 7 anys més menuda que jo. La recorde, groga pobra. Ni quan va morir, feia tan mala cara com en aquell any. Pobra.
A migdia venen els nets a dinar. La xicona, més menuda, es queda jugant al carrer amb les amigues. El xicon va directe a ella, que el mira somrient. Sap perfectament que va a demanar-li. Abans que puga obrir la boca, li dona diners i un paper. Ell la besa i ix corrent com un llamp. Ella somriu mentre agafa el comandament de la televisió per tornar a donar-li veu.
De vegades sembla que ni l’escolte, tal volta perquè no la sent. El cas és que passa les hores asseguda a la porta de casa. Parlant amb el veïnat, saludant gent coneguda. Un viatge per comprar el pa i la carn. Un altre per a l’arròs i la tomaca. I un tercer per les medecines, que acaben sempre com els mistos, damunt del frigorífic.
Ara, el que posa damunt la taula són tres tovalloles. La seua, verda i blanca, a l’esquerre d’on havia desdejunat. En este lloc, es posava el major, i la xiqueta, davant d’ella. Tres culleres i tres gots de vidre, dos d’ells de nocilla. En la cadira de la menuda posa un coixí, es coneix que no arriba bé a la taula.
Escudella de manera molt generosa, de vegades massa diria. Que mengen, que estan creixent. I mengen, i tant que mengen. Han d’agafar forces que a la vesprada tenen escola i esport, o música, o anglès, o el que els toque hui, però alguna cosa segur que tenen. Han de tindre força, i la tenen.
Quan el sol comença a dir adeu, torna a baixar l’escaló, aquell que dona pas a la cuina. Torna a girar a la nevera, però l’obri i agafa un ou. Tanca, i altra vegada la caixeta groga. Ho deixa tot damunt del banc, i trau un plat i una forqueta. Agafa l’ou i amb un lleuger colp sobre el cantó del banc, el parteix per la meitat. L’obri deixant caure el seu contingut en el plat. Pessic de sal i a batre. L’habilitat converteix este acte en tot un espectacle. El recorregut de l’ou sembla eixir-se’n de les dimensions del plat. Colpejar de la forqueta és rítmic, perfecte, amb una freqüència precisa.
Torna a estar asseguda, al mateix lloc que al matí. La tovallola, verda i blanca, un got i coberts. Una carxofa, una truita, i una poma al forn. L’obscuritat de la nit es fa present mitjançant un finestró que té al sostre. La cuina és interior, i no dona al carrer. Ja ha passat un altre dia. Un més, un menys, que més dona. La qüestió és passar-lo no?
Escura i arreplega un poc la cuina, i quan està eixint, s’adona que alguna cosa no està al seu lloc. La caixa groga està damunt la taula. Les manies no les curen els metges. Somriu. Es dirigeix a la nevera, i la deixa damunt. Gira a l’esquerre i puja l’escaló. Sí, aquell que dona pas al corredor, o sortida a la cuina, com vulgues dir-ho. I just en eixe instant la nit s’apodera de l’estança, i l’únic so que s’escolta és el del motor del frigorífic, això si, acompanyant al silenci més absolut.
Realitat…
Ja han passat més de 5 mesos, i el ventre comença a notar-se. Fins ara havia pogut evitar les xafarderies gràcies a la roba que vestia, ampla i una mica gran per al seu cos. Fins i tot, i a pesar que la situació no era la desitjada, somreia quan es veia a l’espill amb aquells pits. Ella, que utilitzava sostén per no sentir-se menys dona que la resta de les seues companyes de classe, allí estava, davant del mirall, amb les dos peres més ben plantades que mai havia vist. Però ni tan sols el somriure acabava de mostrar-se, ja que de seguida recordava que el seu estat no era envejable. Ni tan sols s’explicava com havia acabat en aquella situació.
Jordi i ella feia poc que sortien, i una nit, com a excepció, anaren a la casa d’ell a veure una pel·lícula. Els seus pares havien eixit a sopar, i estaven els dos sols. Al cap de pocs minuts de l’inici del llargmetratge escollit, les mans dels joves començaren a buscar-se. Les carícies subtils es feren les protagonistes dels seus pensaments. Anhelaven estimar-se, però eren tan joves, i tothom repetia això tant, joves, joves, que no gosaven, ni sabien, passar d’aquelles carícies.
No obstant això, i per alguna cosa serà que es diu que el sexe és instintiu, no va fer falta que ningú els ho expliqués. Ells mateixos decidiren explorar-se. I així ho feren, molt a poc a poc, recorrent amb els dits tots i cadascun dels racons que la natura havia posat en els seus cossos. A mesura que passaven els minuts, la parella s’anava abstraient de la realitat que els envoltava. Ja no hi havia televisor, ni telèfons, ni por del retorn dels pares. Tan sols ells, l’una amb l’altre, aquella era la seua realitat…
Ara mateix, aquella realitat li pareixia somniada, irreal. Com si no haguera existit mai, i tan sols romanguera en el fons el seu pensament. Allí, en el més íntim dels seus records, junt amb les paraules de sa mare dient-li “teniu tota la vida per aprendre a estimar-vos”. Que vida més curta doncs.
I que llarga es presentava la nova vida que anava a encetar. Ella, amb els seus 15 anys, estava a punt d’acomiadar la seua adolescència per entrar en la vida adulta. Una vida plena de gent cotilla, que tot ho sap, que el que no sap ho vol saber, i el que no pot saber s’ho inventa. Una etapa on tot són aparences, estúpides, clar està, però així és el joc. I de vegades, se sentia tan xiqueta, tan petita davant d’aquella incògnita gegant. Que serien dels seus estudis? De les seues amigues? De la seua vida?
La por la va acompanyar durant un temps, la mateixa por que la va fer créixer, madurar, fer-se major. I el temps necessari per a fer arribar al món a la seua criatura. I aquella personeta, amb les seues manetes com si foren de mentida, aquells ullets que miraven i encara no veien, aquella boca que sense parlar deia tantes coses, el seu fill al cap i a la fi, la feu tornar a omplir-se de vida. I va decidir viure pel seu fill, sense temors, sense abaixar el cap, disposta a fer el que fera falta. Va escollir viure la seua realitat, sense prejuís, sense preceptes.
I amb el seu fill en braços, es mirava a l’espill, i llavors sí que somreia, doncs aquella sensació, la criatura en les seues mans, la imatge dels dos reflectida, l’omplia d’orgull, i de segur, que més d’una, a pesar que aparentara el contrari, es moria d’enveja.
Tec, tec, tec…
Fa corrent. La porta de la cuina duu ja una estona pegant colpets. Mentre estiga la del carrer oberta, la de dins no estarà queta. El problema és que no tanca bé, i Pepa no es fa l’ànim de cridar per a que l’arreglen. No ho comprenc amb com li molesta eixe soroll. Es com si es clavara dins l’orella, tec, tec, tec…
Pareix mentida que eixe so li moleste tant quan als seus setanta i molts anys s’està quedant sorda. Ella diu que no, però la telenovel·la que veu després de dinar es sent des de dos carrers més avall. Però ningú s’estranya. En eixe carrer la majoria es gent major, que, pam dalt pam baix, estan igual de durs que Pepa.
– Bon dia Pepita- diu una veu que prové del carrer. Saluden, però no paren per a esperar la rèplica.
– Bon dia Antonia- contesta sense moure’s del tendur.
Si eixe moble parlarà, aportaria més informació local que cap arxiu municipal. Xafardejos polítics, amorosos, veïnals, animals… Allí al seu voltant, sense cobertor en estiu i amb cuquet encès d’hivern, les converses es tornen lúcides i genuïnes. S’han resolt tants problemes, clar està que tots de boca, i s’han ideat tantes estratègies per a tot, que ni rei haguera fet falta per a dur endavant la transició. Sempre ho han dit: si manaren les dones, no hi hauria tanta guerra.
I açò em provoca una sensació agre-dolça perquè, a pesar que m’entusiasma la idea d’un mandat femení, m’avorreix pensar que, això de fer rogle, sempre ha estat cosa de dones. I d’acord o no, m’he de cenyir a la història. I m’agrade o no, lo de manar encara no ha arribat, i lo del xafardeig encara continua.
Però tornem a Pepa, que xarrant xarrant me n’he anat de bon tros. Pepita, com diuen les amigues, malgrat tenir un nom tan comú, i una vida rutinària, ni enveja ni ha d’envejar res a cap dels personatges que ixen per eixa caixa que es diu televisor. I dic que es diu i no que és perquè encara no ha acabat de comprendre com pot ser que per ahí es vegen coses gravades a l’altre costat de l’Atlàntic. Per tant, tampoc comprèn la gent que l’anomena la “caixa tonta”, quan ha de ser molt llesta per fer-nos arribar tantes imatges per un fil tan menut.
El que passa, segons ella, és que la gent va d’erudita. I sempre parla el que més ha de callar. Com Amparo, la veïna. Mira si és destrellatada que, l’altre matí, sense més ni menys, li va dir que els bunyols que fa tenen massa gust de carabassa. Justament ho diu ella, no saps, que per a fer putxero ha de posar pastilles d’eixes de la gallina blanca, o com es diga, per a que faça gust.
Si es que este món es per a veure’l, o millor dit, per a viure’l. Però Pepa, encara que en el moment li moleste, se’n riu massa del que li puga dir Amparo. No perd temps en eixes tonteries. Cadascú per a d’ell. I a qui no li agrade que no mire. Xurrut i gori-gori.
Així que no patiu per ella. S’ha apanyat tota la vida, seguirà fent-ho mentre puga. Té paciència per a rato. A més, amb l’excusa que està mig sorda, el que no li agrada fa com si no ho sentira i au.
Bé, quasi tot el que no li agrada, perquè quin desfici de sentir la porteta, i tec, tec, tec…
La llar…
Vuitanta anys complisc avui. Si es pogueren posar un damunt de l’altre, ja seria un munt important. I en tots estos anys, no he gosat tornar. Perquè hauria de fer-ho?
Vaig néixer alhora que un altre noi. Hauria de dir-li germà, però no ho sent així. Érem els més menuts de set, així que sobràvem, i pel que sembla, jo més que ell. Ell encara serviria per a la terra, però per a netejar casa i fer el dinar pareix que ja hi havia prou dones.
Pel que em contaren, l’home de la que em va parir era mariner, dels de l’estraperlo. Passava la vida del mar al bar, i en ambdós llocs, sempre amb alguna botella a prop. Ella, pobra, pareix que es dedicava a tenir fills. Almenys així no estava tan sola.
A mi em donaren, o em canviaren, o em vengueren, això no ho he sabut cert mai, amb pocs dies de vida. Pel que es veu, la que fou i feu realment de ma mare, tingué una criatura morta pocs dies abans del meu naixement. Este va ser el motiu pel qual decidiren adoptar-me (o siga el que siga que feren amb mi), i educar-me com si fora aquella criatura que la natura havia destinat a morir.
Sempre em tractaren com si d’ells haguera eixit, i així em vaig comportar jo. Varen ser els meus pares, i aquell poble tan proper del que vivien el mariner, la dona, i els sis fills, aquell poble, fou, és i serà ma casa fins al dia que me’n vaja.
I Déu sap que no guarde cap mena de rancor, que seria un ús inútil d’energia. D’aquella situació, d’aquells dies de l’any 30 en què tot açò es duia a terme, només em puc penedir que la mare, la meua mare, patira la mort d’un fill. Perquè esta pena també l’he viscut jo, l’he patida, l’he suportada, amb força i sense ella, i és un dolor que no li desitge a ningú.
És per tot açò que no importa d’on vinguem, ni de qui siguem. Allò pel que soc qui soc i com soc és el que val la pena de veres. El que té valor és qui i on ens converteix en la persona que arribem a ser. El lloc i les persones que ens identifiquen, que ens fan sentir vius, i per les que moriríem. Per això, mai m’he plantejat tornar.