Camine. Seguisc la ruta mentre somie. Deixe volar la ment mentre avance. Que passaria si les coses pogueren canviar? Que seria del nostre món si ens creuarem amb les coses que anem a buscar? Sense dificultats, sense impediments. Caminar i anar trobant.
Com seria la vida si el que sempre ha estat complicat i llunyà ho trobarem fàcilment a la porta de casa? Seriem més feliços per tenir allò desitjat? O ens sentiríem desafortunats per no esforçar-nos per aconseguir-ho?
Almenys així, ens desapareixerien les fòbies que, moltes vegades, ens impedixen gaudir de tot allò que ens fascina. Totes aquelles pors que ens anul·len quan ens trobem davant de “la situació”. Ens acovardeixen fins al punt de fer-nos dubtar si és realment el que volem.
I que passa quan, ja siga fàcilment o després d’una dura lluita, arribes a la teua Ítaca particular? Estàs ahí, davant d’allò estimat, somniat. La sensació de poder, poc a poc, va envaint-te el cos fent que, tot allò que t’aterrava, ara et faça mantenir-te de peu. Aquella sensació de “no podré, no sabré” dona lloc a una seguretat totalment desconeguda.
Ens passem la vida preguntant-nos com seria aquesta amb allò desitjat. Si seriem capaços o no. Però fins ací. Hem de passar dels somnis als fets, perquè d’uns als altres, sols hi ha un pas. Un pas segur, ferm, i sempre cap endavant. Tal volta, així, deixarem d’estimar la vida que portem per començar a viure la vida que estimem.
Esta nit és genial. Hem sopat a ca Jordi, i ens ha fet un estofat amb rovellons per a xuclar-se els dits. Acompanyat amb un poc de vi negre, un sopar perfecte. En acabar, Laura ha tret un licor de la seua terra. Era similar a la mistela, però tenia algo diferent. La veritat és que ja hem eixit contents de casa, i com que no han vingut tots, amb un parell de cotxes anem aviats per a eixir.
Agafem la carretera direcció Montluçon, com quasi tots els dissabtes. Durant el viatge, amb quatre sorolls i un poc de gràcia, Vicente, Álvaro i jo inventem una cançó. Avui és d’eixes nits que estem predisposats a divertir-nos, i riem amb facilitat (supose que l’alcohol ajuda).
Arribem al Pirat’s, i després de deixar la jaqueta, anem directe a la barra a per la nostra cervesa. La gent ja ens coneix, així que xarrem un poc amb les cares conegudes. Les cambreres ens conviden a un parell de colpets. La veritat és que estan força roïns, però no importa, ens els bevem sense pensar-ho massa.
El pub encara no està ple, així que podrem agafar el lloc de sempre. Ballem, i ens abracem uns als altres. Ja coneixem les cançons, i fins i tot en tenim algunes tan pròpies que ens emocionem al escoltar-les. Passem unes hores molt agradables, i quasi sense adonar-nos es fa l’hora de tornar.
De camí al cotxe, ens fiquem un poc amb Anna. Està mig bufada i fa molta gràcia quan parla. Mentre Vicente la grava jo li recorde que eixe dia el recordarem sempre. Ella m’insulta, però riu. Sap que ja li tocarà a un altre.
Tornem cap a casa. Agafem carretera a Néris, esta vegada amb la radio engegada. Parlem de les anècdotes que hem passat hui, i seguim rient. Quan ja estem quasi a la entrada del poble, vegem un cotxe parat en la carretera, i un home al costat fent-nos senyes per que parem. Sols hi ha un cotxe, no imaginem que pot passar a estes hores per a que este home estiga ací sol.
Quan ens arrimem, vegem un jove estirat al terra. Alguns ens apropem, altres prefereixen allunyar-se. L’home ha telefonat ja a l’ambulància. El toquem, té pols i encara respira, però està en molt mala posició. Busquem la moto amb la mirada i tan sols vegem algunes parts del que queda escampades per allí. El casc està a uns 5 metres d’ell. Té una cama completament trencada, i un gran tall en el front. Hi ha molta sang, per la cara, per el coll.
“Girem-lo”, “No el toquem”, “I l’ambulància?”, “Joder, que fort”, “Però fem algo!!”
Els minuts fins que arriba l’ambulància es fan eterns. Jo no puc deixar de mirar al jove. El tinc als meus peus, i no puc fer-hi res. Algunes dels meues amigues comencen a posar-se nervioses, i alguns xics intenten saber que ha passat per les marques. Quan ens adonem del colp que s’ha pegat, algo dins nostre s’enfonsa. Ara som realment conscients del futur que li espera al noi.
Arriba l’ambulància. Ràpidament, giren al xic, li aparten la roba del pit i comencen amb la reanimació. Em quede petrificada quan veig el moviment del seu pit mentre el sanitari el reanima. És molt impactant. El sanitari pega uns crits i ens apartem, no volem molestar.
Anem escampant-nos, fins acabar la majoria sols en algun lloc esperant veure reacció. “Mou-te, mou-te”. Fins ara, la velocitat dels sanitaris és accelerada, però a partir d’un moment aquesta disminueix. El que reanima, es fica més còmode, i torna a començar, però esta vegada prou més tranquil. Els altres guarden l’oxigen assistit i les pales de reanimació.
“Més clar aigua”, pense jo, però els meus amics pareixen no haver fet la mateixa relació que jo, així que m’ho calle. Un dels sanitaris s’apropa i ens diu que podem anar-nos-en, que ara vindrà la policia, i que si no hem vist res millor no perdre temps ningú. Sense rèplica, pugem als cotxes i ens n’anem a casa.
Evidentment, quan em gite no puc dormir. He vist morir un jove davant meu. Intente recordar la nit abans d’eixe moment, i em pareix tan llunyana. No puc plorar, tan sols pensar. Buscar una raó per la que hauria ocorregut. “Segur que anava begut i massa ràpid” és el primer que pense. El segon és en les vegades que jo he anat beguda o he pujat amb algú que havia begut.
Quan tanque els ulls, imagine la cara de mon pare. Sense poder evitar-ho, la veig estant jo en la situació d’aquest jove. Em fa mal pensar en el seu mal. Poc a poc van passant per la meua ment totes aquelles persones que m’importen i a les que importe. No concep com seria no tenir el que tinc, no fer el que faig, o no ser el que sóc.
Sols reconeixem el valor de viure quan vegem passar la mort prop nostre, sense tenir en compte realment els conceptes. El contrari de la mort, no és la vida, sinó el naixement. Jo crec que el contrari de la vida, la no-vida, és la xicoteta part de vida que li lleves a totes i cadascuna d’eixes persones que et rodegen, les que conten amb tu per a demà i per a sempre.
Torne a tancar els ulls, i aquesta vegada, no puc controlar les llàgrimes.
Sense pensar-ho dues vegades, es va llevar el vestit quedant-se en roba interior, i es va llençar de cap a la piscina. Tant li feia que l’aigua estiguera freda, i que la meitat de la gent que estava amb ella foren desconeguts. La nit demanava a crits una locura, i era aquella.
L’escabussó inicial va ser excitant. Els porus de la pell es van posar mans a la feina per captar totes les sensacions del moment. Un calfred la recorregué de dalt a baix recordant-li que eren altes hores de la matinada i que havia begut molt, però això no li destorbava. Al contrari, la cara li va dibuixar aquell somriure real i sincer, un tant oblidat durant els últims mesos.
Com si el destí volguera assegurar-se que es mullaven, el cèl es va cobrir per a deixar anar una ruixada que, més enllà de causar disgust, va produïr un esclat de rialles gràcies al qual, aquella situació freda en molts sentits, va esdevindre tan càlida com sa casa. I aquella escalfor va arribar de la mà del dia.
Van romandre una estona jugant amb l’aigua, esguitant-se uns als altres com si de xiquets es tractaren. Fora, estirats en les hamaques, la resta de la colla se les miraven un tant desconcertats. Feia poc que es coneixien, però això no importava. Cada dia descobrien coses noves, i sabien que, després d’aquella nit, la confiança seria quasi eterna.
A l’endemà, mirant per la finestra, aquell paisatge ja familiar, les cases ja conegudes, no podia deixar de recordar la nit anterior. Per unes hores, s’havia sentit com a casa, com si els mils de quilòmetres que la separaven de la seua llar s’hagueren esvaït. Aquell poble, foraster i aliè, començava a ser casa seva.
Eixa nit, mirant per la finestra, va sentir enyorança de sa casa, però aquesta vegada, ben lluny de la tristesa que la caracteritzava, va sentir una gran felicitat.
Ana a penes creia en ella mateixa. Hi havia matins que, abans d’eixir de casa, havia de mirar-se a l’espill per a donar-se ànims i repetir-se que era capaç de fer tot allò que es proposara. Però per molt que s’ho repetira, ja s’havien encarregat al llarg de la seua vida en fer-li creure el contrari.
Quan era menuda, no era tan guapa com la germana, i com en esta societat on vivim això pareix ser puntuable, sempre va ser un segon plat per a son pare. La mare la volia per igual, però ella, rebel des de xicoteta, volia que l’estimaren els dos o cap, així que no deixava que sa mare s’apropara.
Vivia en un poble xicotet, i quasi tot el món tenia el mateix tracte que son pare, per tant sempre la consideraven l’ombra de la germana, per molt que ella destacara. Tenia grans aptituds artístiques i musicals, però això mai fou suficient per a ningú, ni tan sols per a ella.
Amb els anys, feu el cor dur com una pedra, i aprengué a demosotrar amor tan sols a aquells que li’n demostraven a ella. Mai demanà ajuda a ningú, i tampoc no li feu falta. Quan necessitava diners treballava, i quan en tenia se’ls gastava com volia, sense donar explicacions ni tenir perquè.
En l’institut decidí posar-se a treballar de seguit i deixar els estudis, encara que se li donaven molt bé. Si a ningú li importava el que feia, tampoc tenia perquè importar-li a ella. En l’institut decidí agafar el rol que li havien adjudicat, i ho feu sense queixes. Assumí el seu lloc secundari, futil, fins i tot inútil. Decidí convertir-se en aquella ombra que tant odiava.
Passà uns anys treballant en una fàbrica que hi havia en el poble. Treballava en el torn de nit, així de dia tenia l’excusa de dormir i s’estalviava compartir taula amb la familia, cosa que li alleugeria l’estat d’ànim. Sense adonar-se’n, anà tornant-se un tant amarga, fins al punt d’avorrir a quasi tota la familia, exceptuant com no a l’àvia, ja que aquesta mai havia dubtat de la puresa i la sensibilitat de l’adorada neta.
Es posà a festejar amb un xic del poble veí en busca d’una escapatòria. Aquest xic tenia la indepèndencia econòmica suficient com per a que també la poguera tenir ella. El volia, sí, però el que més estimava d’ell era que no feia falta tornar a casa ja ni per a dormir. Tenia l’excusa perfecta per a fugir definitivament.
De sobte, passejant per Xàtiva, ciutat propera al poble, es va trobar amb un company dels primers anys d’institut. Van anar a fer-se un café i a parlar, i arribà la pregunta tan refusada. Fins on havia estudiat? L’amic era infermer i estava treballant en l’hospital de la ciutat. L’Ana, tragant saliva, i fent-se la segura, digué que havia preferit no estudiar, que no era per a ella. Per a la seua sorpresa, l’amic li contestà que si els estudis no eren per a ella no sabia per a qui eren, i li recordà com era d’ intel·ligent i l’agilitat mental que la caracteritzava. Com que Ana ja tenia molta facilitat per a menysprear-se, feu un somriure d’agraïment però sense acabar de creure el que sentia.
Per la nit, en casa de Josep, el seu xicon, no podia deixar de pegar voltes en el llit. Li rondava pel cap la conversa que havia tingut, i començava a creure el que li havien dit. Per què no havia estudiat?
Dit i fet, decidi matricular-se en segon de batxillerat, que era el curs que li mancava, i demostrar-se que podia fer-ho. Tots els seus companys eren prou més joves que ella, i a pesar que la seua edat no era deguda a la repetició de cursos, alguns la tractaven com a tal. Ella, ànima de ferro, li esvarava tot el que li deien, o millor dit, el que no li deien. Si estava ahí era per a demostrar-se quelcom a ella mateixa, i no a la resta.
Com era d’esperar, acabà el curs amb unes notes boníssimes, entre les millors de la classe. Amb el butlletí a les mans, anà corrent a casa de l’àvia, fent-la única coneixedora dels resultats. A ningú més li ho ensenyà, i tampoc li preguntaren.
Estudià una carrera, prou complicada per cert. I ho feu amb certa facilitat, o almenys còmodament. Durant els anys estudiantils conegué un grup de noies i nois amb qui compartí molt més que riures. Al seu voltant, poc a poc, es retrobà amb una Ana divertida, entusiasta, optimista, i preciosa.
Tot açò feu que, sense ser-hi conscient, es convertira en una dona exemplar davant els ulls d’una jove amb qui compartia pis. Tant es va enamorar d’aquella gent, incloent la jove, que decidi considerar-los a partir de llavors com la seua familia. Acabaren els estudis i decidí anar a França, ja que alli trobaria feina, i seguiria fugint del seu poble. I encara que estiguera lluny dels seus parents, la seua família l’animava a fer-ho.
Ara viu a Paris. Passeja per la vora del Sena i somriu. Gaudeix de la grandiositat del museu del Louvre, i disfruta de la innocència que la fa sorprendre’s encara de la seua magnificència. Pren café, amb gèl, mentre intenta llegir algun llibre. Mai ho aconseguix, perquè sempre hi ha algo o algú que li crida més l’atenció. Passeja pels parcs o agafa el metro, o ambdues coses. No sap ben bé si ho fa per solitud o per anyorança, però li agrada fer-ho en eixa ciutat.
Ana, a pesar d’estar sola, lluny dels seus, i en una ciutat que no és la seua, abans d’eixir de casa, quan es mira a l’espill ja no diu res. Tan sols somriu i segueix endavant.
Per la finestra es veu la claror que, des de lluny, anuncia l’arribada del dia. Allí fora, la pluja, discreta i espontània, refresca els carrers, els parcs, els bancs, i fins i tot algun ocell que s’atreveix a passejar. L’Anna, encara dormida, ni se n’adona. Sergi, ja despert, la mira i somriu. Un somriure tímid, inconscient, però sincer i totalment explícit.
Poc a poc, per no despertar-la, apropa el seu cos, encara nu, cap al d’ella, fins que nota la seua respiració. Mentre assaboreix l’olor de la seua pell, li acarona els cabells suaument, com si volguera assegurar-se que és real. La seua mà, un tant nerviosa, baixa acariciant la silueta de la seua estimada. És tan bonica que no pot deixar de mirar-la, ni de somriure. Anna, immersa profundament en els seus somnis, sospira. Sergi apropa els llavis als d’ella. La besa amb tendresa, dolçament, com si fóra el primer i l’últim bes que li poguera fer.
Anna, lentament, desperta, i a mesura que obri els ulls, es troba amb els de Sergi que, poc a poc, s’estan omplint de llàgrimes. En silenci comença a plorar. Anna, sense dir res, el besa, breument, com si tractara d’alleugerir-li algun mal. Ells llavis d’ell, igual que una estona abans, tornen a mostrar eixe somriure.
La mà de Sergi, encara sentint el cos d’Anna, puja fins la cara per poder acariciar-la, provocant que els ulls d’ella s’emocionen també. No parlen, els mots no fan falta per a dir-se el que senten, tan sols es miren plorar, somriuen mirant-se, i s’estimen somrient.
El temps, còmplice etern, testimoni fidel, sembla aturar-se. I allí, els dos gitats, nuets, cos amb cos, ànima amb ànima, senten com si fóren un, com si no existira res més. Pareix que estan en una bambolla que els aïlla de tot. Un món nou, desconegut, propi, on sols necessite’n tenir-se, tocar-se i sentir-se l’un a l’altre. Tot un món per a ells, per als dos sols, per als dos junts…
Et trobe a faltar…
De vegades, quan estic sola, em poso trista.
M’entristeix veure la gent malalta; m’entristeix veure a la gent morir; m’entristeix veure a la gent barallada; m’entristeix veure a la gent trista; i m’entristeix no veure a la meua gent.
De vegades, quan estic trista, plore.
Plore perquè no puc curar a la gent; plore perquè no puc salvar a la gent; plore perquè no puc fer les paus per la gent; i plore perquè no puc veure a la meua gent.
De vegades, quan plore, em sent bé.
Em sent bé perquè em desfogue; em sent bé perquè em relaxe; em sent bé perquè me n’adone que tot no és fosc; em sent bé perquè no es just entristir-me per problemes que no són meus.
De vegades, quan em sent bé, somric.
Somric perquè no em puc queixar de la meua vida; somric perquè em sent millor; somric perquè és un tresor gratuït; i somric perquè potser així aconseguisc fer somriure a algú que realment està trist.
De vegades, quan somric, em sent plena.
Em sent plena perquè faig bé; em sent plena perquè ajude a alguna persona; em sent plena perquè m’ompli que la gent somriga; i em sent plena perquè tot això em posa contenta.
De vegades, quan em sent plena, em sent l’ama del món.
Em sent l’ama del món perquè em sent amb força; em sent l’ama del món perquè em demostre del que sóc capaç; em sent l’ama del món perquè tot és possible; i em sent l’ama del món perquè el meu món, depen de mi.
I és llavors quan escric. Escric per a estar sola, per a posar-me trista, per a plorar, per a sentir-me bé, per a somriure, per a sentir-me plena, per a ser l’ama del meu món. Escric per a mi i per a qui vulga llegir. Escric perquè puc somiar que vole, que lluite, que em pose malalta, que tinc un fill, que sóc home, que torne a ser nena, que estic morta, o més viva que mai. Puc fer meus tots els sentiments de la resta de gent.
De vegades, quan escric, i em sent com tota eixa gent, torne a ser jo.
No tinc per costum escriure estes coses, però crec que és una cosa ben bonica. Blai em va convidar a continuar una cadena que hi ha pul·lulant per l’esfera.
Es tracta de comentar sis coses relativament insignificants però que ens fan feliços pre un moment. Doncs bé, ací van les meues:
- Que algú em diga que li ha agradat algun escritet del blog.
- La cara del meu cosí Carlos quan li explique algo que no sabia .
- Alçar-me junt amb la banda al finalitzar una peça amb final apoteòsic.
- El silenci que es produeix quan, una nit d’estiu, sopant a la caseta de Miguel, algú de nosaltres diu: “Vivim a la millor terreta del món”.
- Descobrir algú mirant-me als ulls.
- Sentir el riure de mon pare.
Supose que esta és un poc la idea. En teoria ara he de dir-li a sis persones més que seguisquen la cadena, però com no conec a tanta gent (la majoria estan triats) vos convide a vosaltres, amics que no tingueu blog, a que deixeu comentaris amb les vostres sis coses.
Bé doncs, a llegir-se. Besets.