L’hivern em pega tort.
A voltes desitjaria ser d’altra espècie animal i tancar-me en algun lloc fosc, a soles, i dormir molt durant tots eixos mesos.
Ara ja és març.
El dia va allargant-se, es nota que la primavera ve de camí, i eixa llum em dona vida. Pareix que els carrers tornen a ser apetitosos i s’escolten de nou riures i converses per les cantonades.
A més de llum i flors, març també duu el meu aniversari. Li pegue la volta al sol i, durant uns dies, m’imagine de nou en eixe cau hivernal, un amagatall on sentir tranquil·la totes les emocions que em recorren el cos.
M’alegre quan veig les felicitacions de la gent coneguda, i m’emocione amb les coses boniques que em diu la gent estimada.
Tot i això, em sobrepassa. El meu aniversari, emocionalment, em supera. Em sent molt estimada, i això, a risc de semblar absurda, em bloqueja.
No sé des de quan ho visc així.
Alguns anys em sent mal per estar així, fins que algú que m’estima em recorda que m’ha passat més vegades, i llavors m’ho permet i em sent un poc millor. Gràcies, Núria.
Em costa digerir tantes mostres d’estima de colp. M’afalaga l’atenció i la dedicació que té la gent amb mi. I eixe cúmul em posa nostàlgica i trista.
A més, jo m’oblide de la majoria d’aniversaris, i hi ha molta gent que estime a la que no li dedique eixa atenció, i això em fa sentir malament. I, per altra banda, no em sent mereixedora d’eixe afecte. Culpa cúbica.
Anades i tornades mentals que em passegen i descansen en la nostàlgia d’una vida cada volta més llarga i plena i, alhora, cada volta més curta i incerta.
Sent gratitud per la gent que forma part de la volta solar, de cada moment compartit, ja siguen converses freqüents o un missatge de tant en tant.
Eixa gratitud, que és un eufemisme per a no repetir estima, la sent cada dia de camí. Cada dia. Tal volta per això em sobrepassa rebre’n de colp, perquè ja en tinc molta.
Sol, solet, vine a veure’m que tinc fred.
L’ametler de la costera de la Joana
- Tinc calor.
- Vols que llevem la manta?
Sense esperar la resposta, ni encendre la llum, s’alça i li fa dos doblons a la manta, d’eixes velles que pesen tant, mentre la deixa acuradament a terra. L’endemà, mentre la doblarem per alçar-la, ell es quedarà mirant-la i comentarà de broma alguna cosa sobre el seu pes, i jo, per enèsima volta, li contaré orgullosa que és la que tenia ma uela al seu llit, que és d’eixes mantes d’abans.
És molt gruixuda, i una vegada torna al llit i ens tapem de nou, esta vegada sols amb l’edredó, ja se’n nota la diferència. La temperatura continua sent càlida, però ara és més agradable, menys embafosa.
Estic tan a gust que de sobte rumorege: L’estiu ja està ací. Esclatem a riure, de manera forta, d’eixes riallades que t’ixen des de l’estómac i et fan plorar. És un senyal – diu ell.
Això em fa recordar als ametlers, com assenyalen el temps amb les seues flors. Fa tan poc que els estaven matant a tots, i ara pareix que ens estiguen matant a nosaltres, com canvien les coses. La meua ment segueix el seu curs, i això d’haver anomenat el senyal, fa que irremeiablement pense en l’ametler de la costera de la Joana.
Eixe ametler està a la vora d’un camí, el que dóna accés al Penzí. Entre el camí i les bústies de les casetes, allí està ell, tot gran i polit. És curiós com sols està eixe ametler ahí, solitari, sense formar part de cap bancal ni de cap altre rastre de germans.
El primer ametler que floreix, ací al terme, és de la costera de la Joana – va dir el uelo mentre amb el gaiato apartava les fulles d’una penquera que no feia massa bona cara. Com podia saber quin floria primer en tan gran com era el terme? Em costa imaginar que una persona poguera conèixer tanta terra com per a poder fer eixa afirmació. Però el uelo no era un home fardaor. Si ho va dir és perquè ho sabia cert.
Aquell dia havíem quedat per a gravar-lo. “Gravar-me per a què?” em va dir quan li vaig preguntar. La veritat que no tenia altre motiu que “m’ha pegat per ahí“, així que li vaig dir que eren coses meues, i l’home, que no preguntava massa, em va deixar fer.
És curiós com a penes tinc records d’ell mentre jo era xiqueta i ma uela, la seua dona, vivia. Recorde estar seguda al batedor de sa casa, menjant-me un gelat d’eixos que es fan a casa, amb sabor a cola-cao, i veure’l pujar la costera fins a arribar al carrer. La camisa amb alguns botons descordats, un poc despitralat, el cabàs de fer faena, i la gorra al cap. Venia del bancal i la caseta, allí a Les Mallaes.
Recorde quan m’ensenyava els conillets que havia criat la conilla que tenien al corral de casa. Crec que l’home mai va entendre que hi haja gent que els té d’animal de companyia, amb tan bons que estan en la paella.
Recorde quan va haver d’agafar el gaiato per a caminar millor. Es cabrejava moltíssim, perquè no volia parèixer un uelo vell. “Uelo, tens noranta anys, condueixes, vius a soles… Realment creus que anar amb un gaiato et farà vell?”. A voltes jo m’enquetava amb ell quan deia eixes coses. Ell amb mi la veritat que s’enquetava poc.
Quan va morir l’altra uela, la seua consogra, encara s’estilava això de vetlar a casa. Aquella mort per a mi va ser un colp molt dur, i vaig passar tot aquell llarg dia al batedor de sa casa, sense atrevir-me a entrar ni mirar-la. I recorde veure’l a ell baixar carrer avall, amb uns ulls que delataven haver plorat. Em vaig llançar al seu coll i li vaig dir que només em quedava ell. Pobre home, quina responsabilitat li vaig amollar amb tan poques paraules. Aquell dia vaig decidir prestar-li tota l’atenció i demostrar-li tota l’estima que poguera.
Quan va complir vuitanta-nou anys va començar a tindre molèsties al braç, i vaig començar a tractar-lo. Per aquell moment jo treballava en una clínica en Altea la Vella, i tenia dos hores per a menjar, així que ma uelo venia els dimecres, el tractava, i després ens n’anàvem a dinar junts al bar d’Herme. Venia els dimecres perquè Lorena, l’ama del bar, feia putxero, i a ma uelo i a mi ens encanten els plats de cullera. Encara recorde quan li vaig dir a Lorena, que sempre em pregunta per ell, que havia faltat. Els ulls se li van omplir de llàgrimes, d’eixes que no cauen i ennuvolen la visió, i no m’estranya, perquè l’home, amb tota la seua discreció, es feia de voler.
Mai haguera imaginat ser tan afortunada, i poder compartir tants moments amb ell. A part de ser la seua néta i la seua fisio, amb els anys vaig acabar sent la seua amiga, fruit de la relació que els dos vam cuidar i vam fer créixer. M’agradava presumir de uelo quasi tant com a ell de néta. Jo ho feia d’una manera més explícita, mentre ell ho vivia d’una manera més interna, però eixe gest de la boca, eixe mig somriure que se li dibuixava quan algú li deia “caram Felip, que ben acompanyat vas!” era inconfusible.
Amb els anys, la vellea i alguna d’eixes tecles van anar empitjorant, fins a dur-lo allà on ell no volia estar: malalt. Li feia pànic “donar faena”, i a nosaltres ens en feia que no ens deixara ajudar-lo. Els últims dies l’home ja patia, ja no podia alçar-se del llit, i per molt que ell aguantava, el dolor es feia patent en cada alè.
Tants estudis sanitaris no em servien de res en eixe moment, i ja no sabíem què fer per a alleugerir-li aquell mal. Curiosament estava en la que havia sigut la meua habitació tota la vida. Em vaig asseure en la cadira, una de fusta pintada de verd que ell mateix havia netejat i pintat anys arrere per a mi.
Li vaig agafar la mà, mentre ell me la premia amb la força com qui vol expressar sense paraules. Vaig pensar que, com sempre deia que m’assemblava molt a la uela, la que fóra la seua dona, tal volta si li cantava podia fer que es calmara, que es sentira més “en casa”. I això vaig fer, mentre li acariciava la cara, cantar-li suaument, a cau d’orella. I ahí, durant eixe instant, vaig sentir com m’acomiadava d’ell.
En desembre, vaig haver d’anar al poble veí, i en passar per la costera de la Joana, allí estava l’ametler, florit de gom a gom mentre tota la resta d’ametlers que hi havia a prop estaven encara completament nus.
Eixe ametler, florit o no, sempre em recordarà tota la seua saviesa i tots els aprenentatges que em va donar. Eixe ametler, sempre em recordarà a ell, a ma uelo Felip, a Felip de la Rosa.
*Hui ma uelo haguera complit noranta-cinc anys, i m’abellia celebrar-ho recordant-lo. Us deixe un vídeo que vaig fer amb tota l’estima possible*
De braceo…
Vaig començar a pujar les escales de ta casa, com tants divendres he fet. Eixes en què cada escaló tenia una alçada diferent. En fer la primera revolta, allí estava la saleta on tantes hores havíem estat les dos mirant el televisor. Encara recorde aquell cap d’any en que, quan a penes eren les deu de la nit, tu ja t’estaves alçant del sofà per a gitar-te. “Ai, i el raïm?” et vaig preguntar tota innocent, com si fóra un ritual innegociable. Tu, amb eixe mig somriure, vas agafar la bolseta, et vas menjar deu granets, i em vas dir “els altres dos ja me’ls menjaré demà de matí” seguit d’una picada d’ull.
Una vegada creuada la saleta, vaig entrar al teu dormitori. I allí estaves, estirada al llit, mig adormida. Et veia més flaca que de costum, no sé per què, però allí estaves. Em vaig apropar incrèdula, i sense voler, li vaig pegar un puntelló a l’orinal, que per sort encara estava buit. Del soroll vas fer un poc de moviment, però tampoc massa, seguies dormint plàcidament.
Em vaig quedar allí al teu costat, plantada, sense saber què fer, fins que em vaig adonar de l’oportunitat que se m’estava presentant. Sense dubtar-ho, em vaig llevar les sabates i em vaig clavar al teu costat. En esta ocasió, a la teua dreta, això no era costum, però em feia por rodar el llit i que ja no hi estigueres. Podia notar la teua olor, i et mirava els cabells, blancs i rulls. Si t’haguera d’imaginar de jove, em costaria fer-ho amb un color de cabells diferent.
Una vegada dins del llit, em vaig tapar amb la manta eixa que pesava una arrova. No recordava la inclinació del matalàs, i això em va fer somriure. Quan vaig estar ben acomodada tu et vas despertar, però no vas dir res. Jo de seguida et vaig agafar de braceo, quants anys haurien passat des de l’última vegada? Tant em feia, et vaig agafar sabent que potser no hi hauria més ocasions.
“No et muires per favor” va ser el primer que vaig poder verbalitzar. Ahí tu ja vas obrir els ulls i em vas mirar, i sense alterar-te ni miqueta em vas respondre que les coses, filleta meua, vénen com vénen, tot seguit d’un somriure. Tot i que em fotia, sabia que tenies raó, poc podia replicar-te. “Jo no vull que et muires” vaig insistir però. “Si això depenguera de tu, no ho faria” vas respondre, sentenciant, tot i que no ho pretenies. Després d’allò vaig preferir callar i prémer-te amb força el braç, intentant gravar a foc aquell instant que la vida, inexplicablement, m’estava regalant.
“Veig que has fet moltes coses, i m’alegra tenir una neta tan valenta” vas marmolar quan ja pareixia que la son començava a apoderar-se de mi. “No sé jo” vaig respondre amb la boca menuda. “No saps tu? Pues jo sí que ho sé, sí. Caram!”. No sabia interpretar aquelles paraules, em costa acceptar floretes, però vaig preferir escoltar-les, i fer per creure-me-les. Al cap d’una estona ja estava contant-te batalletes amb les amigues, i tu, que solies restar-li importància a quasi tot, et reies i m’animaves a resoldre qualsevol conflicte. Pareixia tornar a la infància, on, de nou, hi estaves tu. “Ara dorm filleta, dorm ací amb mi”.
En despertar, ja no estava en eixe llit, i tu ja no estaves al meu costat. Havia estat tot un somni, però tan tangible, que em costava creure-ho. T’havia sentit tan real, que no podia entendre que només havies estat producte de la imaginació al meu cap. Feia molts anys que no somniava amb tu Uela, molts. I en acceptar-ho he recordat com et trobe a faltar, i quant has significat en la meua vida.
Pot ser, els somnis només són això, imaginació barrejada amb records. Estima i nostàlgia d’allò que anhelem però que ja no tenim. Ara ta casa és una tenda, al teu carrer ja a penes queda veïnat, i tu fa vora setze anys que només existeixes en el meu cap. Però quin plaer més gran ha estat dormir hui amb tu, de nou, amb els nostres braços creuats, en aquell llit mig corcat on dibuixàvem històries en les humitats del sostre.
Hui m’he despertat amb una miqueta de pena, però també amb la sensació de la teua companyia. He tornat a dormir amb la Uela Maria. Tant de bo a la pròxima ens done temps a desdejunar, perquè sopes com les teues encara no n’he tastat…
Viure vol dir prendre partit…
Ja torne a estar ací, sense saber cert què vull contar, però amb una imperativa necessitat de posar-me davant l’ordinador i omplir la pantalla blanca que tinc enfront.
Quan vaig començar aquesta secció ho vaig fer amb el convenciment que seria bo per distints motius. Per una banda, podria compartir la meua experiència en aquest estrany món de la política, i per altra, perquè no dir-ho, m’aprofitaria per a alleugerir una miqueta l’ànima i alliberar-me d’antigues pors.
Sóc sanitària i he madurat en el món de les cures, de cuidar i acompanyar a persones amb dolor. Aquesta perspectiva ajuda a relativitzar barbaritat de situacions i maldecaps absurds, però també fa desenvolupar (o incrementar si ja es té) una certa sensibilitat cap a les persones que pateixen, sense importar, o millor dit, sense jutjar, el motiu. Jo he sigut sentida des de ben menuda, llavors ja em costava entendre les injustícies socials i feia meus el sentir i el patir d’altres.
La primera vegada que vaig anar a visitar Madrid amb la meua família no sé ni l’edat que tenia, la veritat, però aquell viatge em va marcar moltíssim. Les llums, el trànsit i caminar de pressa no em van entusiasmar com a primera impressió. Recorde a mon pare i ma mare més tensos del que és normal: que si la motxilla per davant, que si afanyeu-vos caminant, que si no et soltes de la mà…
Caminàvem d’ací cap allà, mig corrent, fins que de sobte, vaig veure una persona asseguda a terra, vestida amb roba que pareixia vella i bruta, i amb un cartell que deia: “Tengo dos hijos, no tengo trabajo y nada para darles de comer”. Em vaig quedar blocada davant d’aquell home i d’aquell cartell. No tenia res per a donar-li a menjar als seus fills? Em va vindre al cap allò que ens deien al menjador de l’escola: “Acabeu-vos el que hi ha al plat, que hi ha xiquets a l’Àfrica morint-se de fam”.
Aquell home no pareixia africà, però els seus fils estarien morint-se de fam? Em vaig girar a ma mare i li vaig comentar la situació. Aquell home no tenia ni per a menjar, i nosaltres sí que en teníem perquè menjàvem cada dia! Ma mare em va donar algunes pessetes, crec que vint duros, i vaig anar de seguida a donar-li’ls a l’home de la roba vella. Aquella roba destacava entre les llums i l’elegància que supurava la ciutat. Nosaltres també havíem agafat “roba de mudar” per a anar a la capital, com si Madrid fóra, en si, molts diumenges seguits.
Poca estona després vaig tornar a veure una roba amarronada i vella prop de la paret. A mesura que ens apropàvem vaig veure que es tractava d’un altre home demanant diners: “No tengo trabajo y tengo hambre. Gracias”. Com podia ser açò? Una altra persona passant fam? Si a penes feia uns metres que ens n’havíem creuat un! Vaig tornar a estirar de la mà a ma mare i li vaig senyalar l’home. “No senyales” em va dir mentre obria el moneder. Tampoc recorde la quantitat de diners que em va donar, però foren els que foren vaig anar de cap a tirar-los a la caixeta que estava davant l’home, on ja hi havia algunes monedes.
Vam seguir caminant i als pocs metres es va repetir la situació. Quan vaig estirar de la mà de ma mare, ella i mon pare s’estaven mirant, i no recorde qui dels dos va baixar per a posar-se a la meua altura i em va dir “Belén, açò no funciona així. Vas a veure moltes persones que no tenen la mateixa sort que nosaltres, però si donem tot el que tenim també ens quedarem sense res. No les pots ajudar a totes”.
Aquella frase es va quedar rondant durant uns segons: “No les pots ajudar a totes”. En tornar a mirar aquell home i, inevitablement, imaginar que tenia dos fills morint-se de fam, vaig veure com la gent passava per davant d’ell i de la seua roba vella com si no estiguera ahí. Ja m’havia adonat que allí ningú se saludava com acostumem a fer-ho als pobles, però es que a aquest home ni el miraven. Recorde que estava assegut just al costat del Pan’s & Company. Em sona que mon pare li va oferir un entrepà i no el va voler. Tampoc sé si açò és cert del tot o és un batiburrillo de records i il·lusions d’aquella ment infantil. El que sí que recorde clarament és aquella frase i la impotència que vaig sentir.
La Gran Via, com el seu nom indica, és gran, però per a una xiqueta pot ser immensa. Tenia la sensació d’estar al camp de futbol d’Oliver i Benji, llarg i inacabable. Continuàrem caminant i al cap de poc ens vam creuar altra persona amb roba vella i bruta, però com que sabia que no li podia donar res, vaig apartar la mirada i vaig abaixar el cap, com feia tota la gent. Diuen que evitem mirar a aquestes persones per a no veure-les, perquè no ens afecte que ho estan passant malament i així poder continuar “bé” nosaltres en les nostres vides. Per supervivència pròpia, diríem.
Però jo no vaig abaixar el cap per això. Ho vaig fer per vergonya, absolutament. Una vergonya dolorosa que em pressionava al fons de la panxa i em feia sentir culpable. A les poques passes d’anar amb el cap abaixat vaig veure entre les rajoles de la vorera una pesseta platejada, d’aquelles que hi havia tan diminutes. Bé, tal volta eren similars a les d’un cèntim actual i tampoc eren tan menudes, no sabria dir cert, però el cas és que aquelles diminutes monedes brillaven molt, sobretot sobre la grisor obscura del terra del carrer més il·luminat de Madrid.
Allò em va fer pensar. Ningú es parava a mirar a l’home de la roba vella, però ningú tampoc es parava a agafar aquella moneda. D’alguna manera vaig comprendre que les injustícies estan ací, entre altres coses, per la connivència de la majoria de nosaltres. Ens convertim en còmplices quan actuem com si eixes injustícies no estigueren; quan evitem mirar-les i no busquem solucions; quan neguem la seua presència i desconeixem la seua raó de ser. Encobrim les injustícies quan oblidem que tenen nom i cognoms darrere, una família i una història; quan passem de no mirar-les a no tolerar-les, i esdevenen discriminació i odi.
No crec que em soltara de la mà de ma mare enmig de tanta gent, així que supose que li preguntaria primer si podia agafar la moneda. La vaig agafar i vaig anar corrent a posar-la en la caixeta de l’home que ens acabàvem de creuar. La resta del viatge me’l vaig passar mirant el terra a la recerca de monedes que la gent no volia, i en vaig arreplegar moltíssimes! Fins i tot vaig arribar a donar-li a un home una dotzena d’aquelles monedes!
No crec que aquella dotzena li donara de sopar a aquell home la veritat, però jo vaig experimentar el que era ser part d’alguna cosa que comprenia més enllà de mi mateixa. Vaig comprendre que les accions, per xicotetes que foren, podien tindre impacte al meu voltant. Amb els anys (i una mica de teràpia) he arribat a reconéixer-me, i a poc a poc la culpa va esvaint-se, però no la responsabilitat i la possibilitat que sent que tinc. I aquest sentir no és perquè siga regidora, sinó més aviat al contrari. Sóc regidora perquè tinc aquest sentir.
La possibilitat de fer, des de la nostra capacitat, des dels nostres llocs, des del dia a dia, està ahí, la tenim totes a dins nostre. El fer i el no fer són eufemismes per a evitar acceptar la consciència amb la qual prenem decisions i ens en fem responsables. Apartar la mirada sols distorsiona la nostra realitat, la que ens envolta, i negar el que existeix no fa que desaparega.
Mirem al nostre voltant, escoltem i aprendrem a trobar solucions col·lectives als dolors individuals. Perquè és cert que viure vol dir prendre partit.
Els clotets…
– Pren quaranta duros i vés per tomaca solis i arròs!
No sé com s’ho feia, però ma uela ho podia tot amb quaranta duros. Després d’agafar-los me n’entrava a la tenda, quasi enfront de sa casa, i Toni sempre estava darrere de l’aparador. El recorde com si fóra ara: alt, amb ulleres, un colze damunt del taulell i llegint qualsevol cosa. Me la jugaria dient que solia tindre la ràdio encesa, encara que això no sé si és cert o és creació pròpia.
– Ja està ací la xiqueta dels clotets – deia en veure’m entrar. Jo no sabia ben bé què eren els clotets, i supose que la meua cara reflectia eixa ignorància, perquè de seguida em feia riure i em deia: ara sí, ahí estan els clotets.
Anava directe al lloc on es trobava la tomaca “Solis”, tomaca que vaig tardar anys a saber que era una marca, i que “solis” no significava fregida. Després buscava el paquet d’arròs, que eixe no m’atreviria a dir on s’ubicava, i ahí Toni sempre tirava una maneta per ajudar-me, però sols una maneta. Ell tenia clar que jo m’havia d’espavilar, i sempre em va donar l’espai que m’ho permetia.
Una vegada amb tota la comanda adquirida, ja anava on estava ell i ho deixava damunt de l’aparador. En aquella època ja hi havia calculadores, però Toni no en gastava mai. Allí damunt, al costat de la caixa, tenia un muntó de paper d’estrassa. I allí, i davant de qui comprava, feia les sumes que corresponien i deia el total. Això ho recorde clarament, aquell llapis gros, almenys més gros del que jo utilitzava a l’escola, escrivint damunt d’aquell paper, també més gros d’un full habitual.
Per aquella edat jo encara no controlava les quantitats, i menys encara la diferència entre duros i pessetes, així que li donava els quaranta duros sense saber si hi havia tornes o no. Ell, sempre amb el seu somriure, em donava les tornes i, sense dir-me res, mirava una bossa de plàstic gegant on estaven els paquets de gusanitos. Eixos anaven a duro, i això si ho recorde perfectament. Jo el mirava, i amb un poc de vergonya li somreia, perquè sabia allò que significava.
-Agafa’n un, però només si em promets que t’acabaràs el dinar.
Amb això mai he tingut problema, sempre he sigut de bon menjar, així que li deia que si amb el cap i anava ràpidament i n’agafava un. Li donava les gràcies i me’n tornava a ca la uela, que estaria esperant-me per fer el dinar. Una vegada li entregava la tomaca i l’arròs, me n’eixia al batedor amb els gusanitos, i m’asseia al cantonet on no tapava la porta.
I allí estava jo, al ple del migdia amb el meu tresor verd entre les mans. Aquells palets tan cruixents i a la vegada tan blanets que es desfeien només palpar la llengua. No he sigut massa de llepolies, però reconec que allò m’ho assaboria com si fóra el més preat dels menjars.
-Estan bons? – preguntava Toni mostrant el cap per la porta de la tenda. Jo el mirava i em reia, altra vegada amb un poc de vergonya, i assentia amb el cap.
– Ai eixos clotets…
Reconec que allò em confonia, perquè encara no tenia massa consciència del meu cos, i per suposat, no entenia perquè m’ho deia a mi i no a altra gent, encara que també és cert que no totes les persones en tenien. Quan se’n tornava cap a dins jo em girava de cara a la finestra, que gràcies a la cortina reflectia com si fóra un espill, i em mirava mentre somreia i em posava seria alternativament. Volia comprovar el que deia Toni, i sí, tenia raó, quan em reia, els clotets apareixien.
Des d’aquell estratègic lloc podia escoltar els tràfecs de ma uela dins de casa o, si estava Maria la de la sabateria, els xarraos que es portaven les dos. En aquell batedor vaig seure moltíssimes hores de la meua vida i en tinc mil i un records, des de xicoteta fins al dia que ma uela va morir. En aquell mateix cantó del batedor vaig plorar la seua mort, quan ja no era cap xiqueta.
Ara, quan somric, sé que m’ixen els clotets, i inevitablement, em trasllade a aquells temps de felicitat i innocència, època d’aprenentatge diari i aventures constants. I en certa manera, em fan sentir que les coses no han canviat tant, i que això, gaudir i aprendre, continua sent l’essència de la vida.
En memòria a Toni Pesa, personatge estimat de la meua infància. Per tots els bons moments viscuts amb aquell veïnat del carrer Sant Nicolau i per tota l’estima compartida.
Actes impurs…
La quietud regna en l’habitació. Allí estem els dos, nuets damunt del llit, aliens al temps que transcorre en l’exterior. La música sona de fons, com si sonara llunyana, decorant l’escena. La llum del sol entra tímidament pels forats de la persiana, mal tirada. Eixa poca llum és suficient per a poder veure lo visible, entreveure lo intuïtiu, i imaginar lo impossible.
Ignorants de la durada dels segons ens fem protagonistes del moment, d’eixe mateix instant. Tu fas que dorms, ho sé. Jo et mire, tu també ho saps. M’agrada observar-te allí, amb els ulls tancats, i acariciar-te poc a poc, recorrent cada centímetre de la teua pell. Una carícia infinita, que desperta emocions enterrades en el fons del meu cor. De tant en tant t’aprete els malucs, com si necessitara confirmar que estàs ahí, en busca de la prova que eres real.
Et descobrisc dibuixant un discret somriure, espontani. Llavors jo faig el mateix. Recorde poques sensacions com esta, tan intenses. Se’m fa desconegut el bategar del meu cor mentre em poses la mà damunt del pit. L’accelerar de la teua respiració quan comence a viatjar pel teu coll amb els llavis. La intensitat del teu alè quan continue besant cada racó del teu rostre, fins que arribe a la boca. Ens fonem en un bes apassionat que reactiva les brases del foc donant pas a flames impossibles d’aturar. Els nostres cossos comencen un ball de passió i excitació fins que la suor s’apodera de nosaltres, confonent on acaba un i on comença l’altra.
Et faig l’amor com mai ho havia fet. Va més enllà del sexe. Ens mirem, i no podem evitar somriure, amistosament. I com més et mire, més ganes m’entren de formar part de tu, del teu cos, del teu món. I amb més ànsia t’agafe i et toque. Ens busquem amb les mans, jugant, com qui juga amb foc sense por a cremar-se. Creuem les mirades i tornem a ser còmplices del moment, sense pensaments ni raons, tan sols tractant de donar-li sentit a la vida.
– Vols algo més? sent que pregunta una veu a la vegada que em trau dels meus pensaments. No em puc creure com m’he evadit del món durant eixe instant! I d’esta manera! Li demane el compte i isc ràpid del local. Em sent com en un núvol, recordant cada instant imaginat com una realitat absoluta. T’he sentit, t’he desitjat, t’he viscut amb tal intensitat que em costa creure que hages estat sols un somni.
Torne a casa corrent, amb certa incomoditat. Em fa la sensació que la gent em mira com si puguera escoltar els meus pensaments. Sent que les meues fantasies són visibles, que els meus secrets es saben als quatre vents. I no trobe amagatall. Cap refugi per a esta atracció que m’envaeix i em domina, que em pertorba cada nit.
Arribe a casa i em tire damunt del llit. Pels xicotets forats de les persianes sols es veu obscuritat. El silenci regna l’habitació. No hi ha música, no hi ha ciris, i, encara que ja ho sé, gire el cap per a veure, però no estàs. Tanque els ulls, i ja fora de perill, continue somniant.
Laia…
Ja torne a estar ací. Feia temps que la mare no em deixava sortir. Com que vivim en un poble, tot se sap, i no va tardar gaire a assabentar-se que, algunes nits de lluna plena, em creuava amb els vius per voluntat pròpia. Mai l’havia vist tan cabrejada. Els crits ressonaven per tota casa, com si foren les parets les que bramaven. Ni tan sols em vaig atrevir a replicar-li. A més, tampoc sabia com fer-ho, era culpable de tot el que m’acusava.
Però ara ja soc gran. Bé, encara tinc tretze anys, però soc molt madura. Com diu la mare, “ja puc ser responsable dels meus actes”. No crec que faça res roín per voler contactar amb vosaltres, no? Una de les primeres coses que recorde d’esta, com diríeu vosaltres, no-vida, i que sempre m’ha fet cavil·lar, va ocórrer el dia del meu soterrament. Una veïna, Dolors, mentre em mirava dins el taüt, va dir que la meua mort era una llàstima, “era tan joveneta, que se n’ha anat a l’altre món sense a penes conèixer este”. Obviant la sorpresa que vaig tenir en escoltar allò de l’altre món, o almenys que ella fora conscient de la seua existència, el que més em va inquietar va ser el no poder viure el que vosaltres. El no recordar estar viva, i per tant, no poder comparar-ho amb estar morta, sempre m’ha causat una mica de curiositat. És com viure a vora mar, i no poder banyar-se.
Avui he pensat que, com que ja fa bo, puc baixar a la plaça després de sopar. La lluna està plena, i com ja sabeu, esta nit es veu tot, tot el que es vol veure clar.
La carretera està buida, però no m’arriscaré i aniré per dins del poble, que para més obscur. Travesse el carrer Sant Sebastià tranquil·la, a pas lent per assaborir l’olor de banyat. Ha pegat una ruixada este matí, però res important. La quantitat suficient per a netejar l’ambient i deixar una sensació de puresa en l’aire. Quan passe per davant d’algunes cases se sent el televisor mesclat amb la conversa que mantenen els seus habitants. Em pare a escoltar. Els sent riure mentre es conten les batalletes de la jornada. Després d’una estona continue amb el meu itinerari. Tampoc vull tornar a casa molt tard.
Ja en el carrer Sant Nicolau escolte uns veïns que s’apropen. Baixen pel carrer ample, i avancen àgilment. Em quede quieta, congelada (evitaré el tòpic que utilitzeu de “quedar-se morta”, perquè que no puc, ja hi soc). Estic massa nerviosa per veure’ls cara a cara, de segur que s’adonen que ocorre alguna cosa estranya. No m’atrevisc, així que trenque per les escaletes del forn i m’amague en un portal. Les passes cada cop són més fortes. I si giren per esta travessa i em veuen? La conversa que mantenen es fa totalment comprensible. Són dos homes, majors. Parlen fort, fins i tot sembla que criden. Estic espantada. Que passen prompte, que passen.
I passen. Buf, m’agrada la idea de parlar amb vosaltres, però de vegades em fa un poc de por i em faig arrere. Espere uns minuts allí, amagada, per assegurar-me que s’allunyen. Crec que ja no hi ha risc, però aniré pel carrer Sant Domènech, pareix més solitari.
Als pocs metres, en una casa de manises marrons, un gat m’observa des del balcó. És negre. En moments com este em sent especial. La lluna, el gat, la mort, i soc feliç. És com si l’altre món, el vostre, m’obrís les portes i em donés la benvinguda. Camine embadalida gaudint de la sensació. I és per culpa d’este encant que, quan arribe a la travessa del Mestre Pepe la Maca, em trobe una parella d’adolescents. Ell la cobreix amb un braç mentre amb la mà de l’altre li acaricia la mà. Els dos miren les mans tocant-se, i no parlen. No necessite escoltar-los per saber el que senten. Els dos dibuixen un somriure que els delata. Recule uns metres i em recolze en la paret. Em mire en el vidre de la finestra més propera. Com poden somriure així? Intente reproduir aquella cara una vegada i una altra, i a dures penes aconseguisc mostrar les dents en un context facial totalment postís.
Tal volta, comence a entendre la diferència que ens separa, el mur que ens divideix, la barrera entre la vida i la mort. Un no existeix perquè el seu cor batega, ni perquè pot respirar. El que fa real l’existència de cadascú és aconseguir que, als altres, de tant en tant, el cor els bategue per tu.
La mar…
És 5 de Desembre, i són les sis de la vesprada. Al poble fa un fred que anuncia la proximitat de l’hivern. L’oratge a la costa no és molt millor. La platja, com és d’esperar, està quasi buida. El “quasi” correspon a Conxa que, com cada any, acudeix tal dia com avui a este indret, com si fora un ritual.
Vesteix uns pantalons de panna obscurs, com quasi totes les peces de roba que habiten els seus calaixos. La seua pell, fina però esgotada, revela una edat avançada, una història de vida. La seua mirada, familiar i relaxada, observa les ones. De tant en tant somriu lleugerament, un somriure íntim, com si anara dirigit a algú molt especial.
Ignasi meu, mira que bonica està la nostra mar. El corrent ha portat moltes algues, com era d’esperar. Les tonalitats del verd, il·luminades pels escassos raigs de sol que permeten els núvols, dibuixen una escena espectacular. Per molt que ho intenten, esta mar nostra, és i serà sempre salvatge. Te’n recordes quan jugàvem ací de menuts? Solíem venir de marà les dos famílies juntes. Ens agradava rebolcar-nos per damunt de les algues, i guanyava el que aconseguia que se li n’apegaren més. Sempre guanyaves tu, unes vegades mereixent-ho i altres no, ja que jo, perquè no t’enfadares, no me les contava totes. Ja llavors érem un equip, tu a primera fila i jo cobrint la rereguarda.
De vegades, trobàvem trossos de fusta dels vaixells que, fora pel mal temps, o per la mala fortuna, encallaven i naufragaven per les costes properes. El corrent, lliure i rebel, els duia a trossos a la nostra mar, tal volta per açò anomenada la Fustera. Solíem fantasiejar amb els tresors que de segur romanien baix les aigües benisseres, i per a tal fi ens convertíem en autèntics aventurers. Botàvem de roca en roca quasi sense mirar, coneixíem cada part d’estes pedres com la nostra pròpia mà.
Ignasi, que estrany és viure sense tu. Abans, les coses tenien sentit, almenys tu li’l donaves. Recordes aquell refugi en Bèrnia on festejàvem de jovenets? Ara a penes queden unes pedres. La gent les furta per a fer-se casetes. Açò és de bojos. Deixen caure, o destrossen directament, paratges i construccions que havien superat el pas del temps, i que eren tan nostres, que pareix mentida que siguen els mateixos del poble els que firmen. La majoria del veïnat ha faltat al llarg dels anys, i les cases s’estan quedant buides. Ai Ignasi, que estrany és tot…
La suau brisa, que fins ara havia sigut quasi imperceptible, es fa notable, acariciant el rostre de Conxa. Ella, que ho interpreta com la resposta del seu estimat, inspira profundament intentant amarar-se per complet d’esta impressió. Un parell de llàgrimes li rellisquen galta avall lentament. Mira de nou els muntons d’algues, i somriu. Esta imatge de la mar selvàtica lluitant pel que li pertany la deixa embadalida per uns instants. Està emocionada, i torna a sentir-se viva, enèrgica, com la mar, la nostra mar.
Durant uns minuts…
Sona el despertador, per tercera vegada. No me n’he adonat i ja passa mitja hora, m’hauré d’espavilar. M’alce d’un bot i em fique dins la dutxa. Avui no em llave els cabells. Mentre em netege les dents em vestisc així com puc. Els texans estan acabats de llavar i em costa un poc de feina fer-los encaixar bé. Sense desdejunar, agafe la bossa de mà assegurant-me que duc l’imprescindible: mòbil, cartera i claus de casa. Portada i cap al metro.
Baixe els escalons de dos en dos. És la forma més pràctica quan has d’anar ràpidament, ja que d’un en un arriba un punt que no pots avançar, i de tres en tres corres el risc de tenir un accident. Com quasi sempre que tinc pressa, entre en el comboi just abans de tancar-se les portes. Sospire fort i m’acomode un poc. Arribe a la meua parada. Pose els peus en l’andana, i quan em dispose a accelerar la ritme, sent una olor que em paralitza.
Un perfum quasi oblidat, que em fa sentir com en casa. Em venen a la memòria tots aquells estius al poble amb els avis, fins que moriren, fa ja més de deu anys. Tanque els ulls, i respire profundament. El temps pareix que s’atura, i ni tan sols note la multitud de gent que em rodeja. Sent com si una suau brisa m’acariciara dolçament. Un subtil caliu que s’apodera de la meua ànima, de tot el meu ser. Note com el cor se m’accelera i la meua ment, rebuscant en aquells xicotets amagatalls de papers de colors, on guardem els records d’abans de l’edat adulta, em fa viatjar en el temps.
Recorde el carrer del forn per festes, quan les veïnes portaven les coques de mullador. Les històries viscudes en les cabanes, tot un món creat dalt dels arbres al costat dels” tocaors“, els veïns de la caseta de dalt. El soroll del meló d’àlger quan, ja un poc partit, algú l’agafava per acabar-la d’obrir amb les mans. La remor de les ones com a fons de tantes i tantes pel·lícules vora mar. Els berenars en l’estació del tren, que consistien en un xanglot de raïm i unes quantes ametles furtades dels bancals del costat. Solíem posar alguns grans del fruit per damunt de la via per a veure com quedaven d’esclafats rere la visita del tren. Les escapades en bicicleta a qualsevol indret desconegut, per tal d’investigar-lo i fer-lo escenari de les nostres aventures durant tota la vesprada. Els contes que inventava la uela i que ens contava en l’era aquelles nits d’agost, esperant veure alguna llàgrima de Sant Llorenç. Aquell primer bes d’aquell primer amor, baix la pluja refrescant d’estiu.
L’aroma cobra vida per moments. S’intensifica. El puc sentir. Està prop. Òbric els ulls i mire ràpidament pel meu voltant. Busque amb impaciència quelcom que em recorde. Cares desconegudes m’assetgen i no reconec a ningú. Faig vàries passades, i de sobte, el veig. Duu uns texans amples i una camiseta verda. El meu cor s’accelera. Va en direcció oposada a la que dec agafar jo. Assentisc amb el cap, com si intentara convèncer-me, i comence a córrer.
Intente seguir-lo però hi ha molta gent. El veig sortir al carrer, i intente fer-ho jo també. Els records cada vegada són més clars. Com si el temps no haguera passat, els sentiments afloren de nou. El cor em batega amb una força aterridora. Les escales, que se’m fan més llargues que de costum, són l’únic obstacle que em queda per vèncer. Estic nerviosa, i note com si els dits em cremaren. Puge els escalons amb ritme, com si en això m’hi anara la vida.
Per fi veig la sortida. Camine mirant a terra per no entropessar. Quan arribe dalt i alce la vista, la llum del sol m’enlluerna i m’obliga a abaixar el cap per a acostumar-me. Torne a aixecar la mirada, buscant-lo entre la multitud. La ciutat pareix moure’s a una velocitat superior a la meua, i per molt que ho intente, no el veig.
A poc a poc, la gent es dispersa, i em quede sola plantada a la boca del metro. No deixe de mirar al meu voltant, i cada vegada el cap em pesa més. L’aire, encara impregnat d’aquell aroma, em refresca delicadament la pell alhora que m’aparta els cabells solts de davant de la cara. Una llàgrima, inconscient, antiga, em baixa tímidament per la galta. El caliu es converteix en calfred. La il·lusió esdevé nostàlgia. Els sentiments tornen a ser records desats en xicotets amagatalls de papers de colors. I a poc a poc, aquella realitat somniada escau vida recordada, anhel d’un amor del passat.
I tot plegat, sols han passat uns minuts…
Del sud…
Fa uns anys vam anar a veure a Lluís Llach a Dénia. Coneixia algunes cançons seues perquè en casa, mon pare i ma mare, sempre havien escoltat els seus discs, i s’estimaven algunes cançons molt, però jo mai li havia prestat atenció. Feia un temps havia anat a Benissa, però jo tenia altres coses millors a fer, tot i que ara mateix no recorde quines eren.
L’espectacle previst en la capital de la Marina Alta, comptava amb la col·laboració del Cor de la Universitat de València i amb la de la Banda de música local. Jo en principi anava per veure estes col·laboracions, ja que coneixia a gent d’ambdós grups i, aprofitant que tota la meua família anava, podria resultar una nit bonica.
Quan vam arribar estava quasi ple. Mon pare i ma mare van anar a buscar lloc a l’espai habilitat amb cadires. La majoria del públic assegut era de la seua generació, i fins i tot l’anterior. Al voltant, de peu, restàvem tots el jovent, naturalment, filles i netes de les generacions abans esmentades.
Aquella imatge em va fer reflexionar. És clar que notava allò que notem totes les persones valencianes. Eixa sensació que ens fa sentir diferents, però que jo, com moltes altres, intentava mantenir quieta. Però la meua flama, durant aquella nit, va sorgir amb més força que mai.
El meu germà i jo vam estar junts durant tota l’actuació. Jo tenia un poc de mal d’esquena, i Xavi deixava que em recolzara en ell. Va arribar un moment durant l’actuació que van interpretar “País petit”. Jo no recordava haver sentit aquella cançó, a penes coneixia les més significatives. Xavi, amb els primers acords de piano, va apropar el seu cap al meu i em va dir a cau d’orella mentre m’abraçava: Escolta bé esta cançó.
Pel meu cap passaren imatges, comentaris, records, pensaments. Tota la infància, els i les mestres de la Safor, la banda del poble, les trobades d’escola. Com si em llegira el pensament, Xavi es va tornar a apropar i em va dir: Veus? Açò és el país. Tot pareixia cobrar sentit, i era veritat, el país del qual havia sentit parlar, i que no volia veure, el tenia just davant dels nassos. La gent del poble, la de tota la vida, la de sempre, érem allí. Aquell dia, em vaig sentir nacionalista, i per primera vegada, orgullosa de ser-ho.
Sentir-me nacionalista valenciana sol comportar una doble sensació: Per un costat el “Tenim a penes el que tenim, i prou”. Gràcies que encara parlem valencià. Però, per altra banda, “Tot està per fer, i tot és possible”.
Tal volta no tenim els mitjans, i tal volta mai els tindrem. Tal volta mai passem de ser “el levante español” per a la resta de l’estat, però tal volta mai hem acceptat ser-ho. Tal volta mai tindrem la bandera, ni la terra, ni el nom que volem. Però el país, per molt que ens ho neguen, per molt que ens vulguen fer callar, i per molt que vulguen amagar, ja el tindrem, perquè el país sempre serem nosaltres.