“M’he clavat en un projecte polític” vaig dir abans de començar a menjar. La taula estava ja parada, i el dinar, de cullera, ja fumejava escudellat als plats de cul fons.
Silenci.
Els rostres familiars no es definien. Podia percebre el desacord, fins i tot certa decepció inicial. Coneixent-me sabien que no em quedaria en una tasca de fons, també important. I no caminaven per l’equivocació, perquè no ignovaren que em movia des d’allò més fons de les meues entranyes. Dins meua una flama inconformista havia anat agafant força amb els anys, això sí, canviant d’esglaó a mesura que madurava el meu ser.
De jove vaig començar a interessar-me per la història local del meu poble, però no va ser fins que vaig conéixer la tasca que feia (i fa) el Casal Cultural per la memòria històrica, que m’hi vaig posar. Un any, mon pare em va convidar a acompanyar-lo a un dels actes que organitzaven al cementeri municipal. A primeres, em va sorprendre la poca gent de Benissa que érem. De segones, em va molestar no haver-ho conegut abans.
Tot i que vaig anar de la mà de mon pare, en ma casa no es parlava massa de política. Jo sabia que mon pare i ma mare en tenien inquietud, però no eren massa explícits. Va ser el meu germà Xavi qui, ja en la universitat, em feia partícip de tot allò que ell anava sabent i descobrint.
Preguntant, vaig saber que ma uelo Joan havia anat a guerra, i que havia lluitat amb el bàndol republicà, però no vaig tindre l’oportunitat de conéixer-lo. Ma uela Maria, la seua viuda, no parlava massa d’allò. El que sí que em va confessar fou que, quan Franco va morir, ella va plorar, però no per pena, sinó per por.
Poc després vaig decidir preguntar-li a ma uelo Felip. Quan la guerra, ell a penes comptava amb 11 anys, així que va viure alié a la batalla, que no al conflicte. Em va sorprendre que no recordava tant la guerra com la Segona República. Em va contar un succés que va ocórrer en sa casa, quan a penes tenia 6 anys. Recordava a sa mare, Rosa, cridant i plorant quan uns energúmens, en nom de la República, van entrar a cop de pistola acusant la família d’haver furtat un porc. La seua família vivia a prop del convent, i només per això ja eren considerants “beatos“, i això els col·locava en un suposat bàndol enemic de la República. La sort els va vindre de la mà d’una veïna, socialista, que va eixir en la seua defensa reconeixent que ella estava present quan havien comprat l’animal a ca’l Rull. Però aquell sentiment de por era el que va marcar a l’home: l’angoixa de veure a sa mare. Fins i tot jo la podia percebre quan me’n parlava.
Aquestes dos situacions van ser els primers contactes que vaig fer amb la por repressiva. Allò em va fer aprendre molt sobre la socialització de les persones, i tal volta va ser el principi per a poder entendre els conflictes socials que vingueren després, així com els que vivim ara.
En compartir aquesta experiència amb mon pare i ma mare, vam parlar també sobre la por que havia creat la guerra i tota la dictadura. La gent gran no en volia parlar, només volia oblidar. Mon pare i ma mare, ja són d’una generació que va viure la fi de la dictadura i la transició cap a una suposada democràcia. Però poc abans de la mort de Franco, mentre encara festejaven, van anar de viatge a Madrid amb una parella amiga. Just en aquell viatge, Carrero Blanco va ser assassinat a Madrid per ETA. La ciutat estava presa pels militars, i la incertesa es va apoderar de nou, durant un temps, de les seues ànimes.
“Em presentaré a primàries” vaig concloure.
He crescut veient la por en els ulls de la meua gent gran.
Por a parlar, por a opinar, por a pensar, por a recordar, por a dir, por a fer, por a ser…
He vist tanta por, que m’ha fet por tenir-ne.
Viure vol dir prendre partit…
Ja torne a estar ací, sense saber cert què vull contar, però amb una imperativa necessitat de posar-me davant l’ordinador i omplir la pantalla blanca que tinc enfront.
Quan vaig començar aquesta secció ho vaig fer amb el convenciment que seria bo per distints motius. Per una banda, podria compartir la meua experiència en aquest estrany món de la política, i per altra, perquè no dir-ho, m’aprofitaria per a alleugerir una miqueta l’ànima i alliberar-me d’antigues pors.
Sóc sanitària i he madurat en el món de les cures, de cuidar i acompanyar a persones amb dolor. Aquesta perspectiva ajuda a relativitzar barbaritat de situacions i maldecaps absurds, però també fa desenvolupar (o incrementar si ja es té) una certa sensibilitat cap a les persones que pateixen, sense importar, o millor dit, sense jutjar, el motiu. Jo he sigut sentida des de ben menuda, llavors ja em costava entendre les injustícies socials i feia meus el sentir i el patir d’altres.
La primera vegada que vaig anar a visitar Madrid amb la meua família no sé ni l’edat que tenia, la veritat, però aquell viatge em va marcar moltíssim. Les llums, el trànsit i caminar de pressa no em van entusiasmar com a primera impressió. Recorde a mon pare i ma mare més tensos del que és normal: que si la motxilla per davant, que si afanyeu-vos caminant, que si no et soltes de la mà…
Caminàvem d’ací cap allà, mig corrent, fins que de sobte, vaig veure una persona asseguda a terra, vestida amb roba que pareixia vella i bruta, i amb un cartell que deia: “Tengo dos hijos, no tengo trabajo y nada para darles de comer”. Em vaig quedar blocada davant d’aquell home i d’aquell cartell. No tenia res per a donar-li a menjar als seus fills? Em va vindre al cap allò que ens deien al menjador de l’escola: “Acabeu-vos el que hi ha al plat, que hi ha xiquets a l’Àfrica morint-se de fam”.
Aquell home no pareixia africà, però els seus fils estarien morint-se de fam? Em vaig girar a ma mare i li vaig comentar la situació. Aquell home no tenia ni per a menjar, i nosaltres sí que en teníem perquè menjàvem cada dia! Ma mare em va donar algunes pessetes, crec que vint duros, i vaig anar de seguida a donar-li’ls a l’home de la roba vella. Aquella roba destacava entre les llums i l’elegància que supurava la ciutat. Nosaltres també havíem agafat “roba de mudar” per a anar a la capital, com si Madrid fóra, en si, molts diumenges seguits.
Poca estona després vaig tornar a veure una roba amarronada i vella prop de la paret. A mesura que ens apropàvem vaig veure que es tractava d’un altre home demanant diners: “No tengo trabajo y tengo hambre. Gracias”. Com podia ser açò? Una altra persona passant fam? Si a penes feia uns metres que ens n’havíem creuat un! Vaig tornar a estirar de la mà a ma mare i li vaig senyalar l’home. “No senyales” em va dir mentre obria el moneder. Tampoc recorde la quantitat de diners que em va donar, però foren els que foren vaig anar de cap a tirar-los a la caixeta que estava davant l’home, on ja hi havia algunes monedes.
Vam seguir caminant i als pocs metres es va repetir la situació. Quan vaig estirar de la mà de ma mare, ella i mon pare s’estaven mirant, i no recorde qui dels dos va baixar per a posar-se a la meua altura i em va dir “Belén, açò no funciona així. Vas a veure moltes persones que no tenen la mateixa sort que nosaltres, però si donem tot el que tenim també ens quedarem sense res. No les pots ajudar a totes”.
Aquella frase es va quedar rondant durant uns segons: “No les pots ajudar a totes”. En tornar a mirar aquell home i, inevitablement, imaginar que tenia dos fills morint-se de fam, vaig veure com la gent passava per davant d’ell i de la seua roba vella com si no estiguera ahí. Ja m’havia adonat que allí ningú se saludava com acostumem a fer-ho als pobles, però es que a aquest home ni el miraven. Recorde que estava assegut just al costat del Pan’s & Company. Em sona que mon pare li va oferir un entrepà i no el va voler. Tampoc sé si açò és cert del tot o és un batiburrillo de records i il·lusions d’aquella ment infantil. El que sí que recorde clarament és aquella frase i la impotència que vaig sentir.
La Gran Via, com el seu nom indica, és gran, però per a una xiqueta pot ser immensa. Tenia la sensació d’estar al camp de futbol d’Oliver i Benji, llarg i inacabable. Continuàrem caminant i al cap de poc ens vam creuar altra persona amb roba vella i bruta, però com que sabia que no li podia donar res, vaig apartar la mirada i vaig abaixar el cap, com feia tota la gent. Diuen que evitem mirar a aquestes persones per a no veure-les, perquè no ens afecte que ho estan passant malament i així poder continuar “bé” nosaltres en les nostres vides. Per supervivència pròpia, diríem.
Però jo no vaig abaixar el cap per això. Ho vaig fer per vergonya, absolutament. Una vergonya dolorosa que em pressionava al fons de la panxa i em feia sentir culpable. A les poques passes d’anar amb el cap abaixat vaig veure entre les rajoles de la vorera una pesseta platejada, d’aquelles que hi havia tan diminutes. Bé, tal volta eren similars a les d’un cèntim actual i tampoc eren tan menudes, no sabria dir cert, però el cas és que aquelles diminutes monedes brillaven molt, sobretot sobre la grisor obscura del terra del carrer més il·luminat de Madrid.
Allò em va fer pensar. Ningú es parava a mirar a l’home de la roba vella, però ningú tampoc es parava a agafar aquella moneda. D’alguna manera vaig comprendre que les injustícies estan ací, entre altres coses, per la connivència de la majoria de nosaltres. Ens convertim en còmplices quan actuem com si eixes injustícies no estigueren; quan evitem mirar-les i no busquem solucions; quan neguem la seua presència i desconeixem la seua raó de ser. Encobrim les injustícies quan oblidem que tenen nom i cognoms darrere, una família i una història; quan passem de no mirar-les a no tolerar-les, i esdevenen discriminació i odi.
No crec que em soltara de la mà de ma mare enmig de tanta gent, així que supose que li preguntaria primer si podia agafar la moneda. La vaig agafar i vaig anar corrent a posar-la en la caixeta de l’home que ens acabàvem de creuar. La resta del viatge me’l vaig passar mirant el terra a la recerca de monedes que la gent no volia, i en vaig arreplegar moltíssimes! Fins i tot vaig arribar a donar-li a un home una dotzena d’aquelles monedes!
No crec que aquella dotzena li donara de sopar a aquell home la veritat, però jo vaig experimentar el que era ser part d’alguna cosa que comprenia més enllà de mi mateixa. Vaig comprendre que les accions, per xicotetes que foren, podien tindre impacte al meu voltant. Amb els anys (i una mica de teràpia) he arribat a reconéixer-me, i a poc a poc la culpa va esvaint-se, però no la responsabilitat i la possibilitat que sent que tinc. I aquest sentir no és perquè siga regidora, sinó més aviat al contrari. Sóc regidora perquè tinc aquest sentir.
La possibilitat de fer, des de la nostra capacitat, des dels nostres llocs, des del dia a dia, està ahí, la tenim totes a dins nostre. El fer i el no fer són eufemismes per a evitar acceptar la consciència amb la qual prenem decisions i ens en fem responsables. Apartar la mirada sols distorsiona la nostra realitat, la que ens envolta, i negar el que existeix no fa que desaparega.
Mirem al nostre voltant, escoltem i aprendrem a trobar solucions col·lectives als dolors individuals. Perquè és cert que viure vol dir prendre partit.
De mamelles i violacions…
Alguna cosa passa en aquest món quan davant la greu notícia sobre la tendència de violar xiques en unes festes, les fotografies que acompanyen poc tenen a veure amb la notícia, i tal volta sí alimenten la causa que aquesta es produïsca.
Que en San Fermín hi ha dones que mostren els seus pits i es bufen? Doncs si, bé. Estic segura que hi haurà tants homes, o més, fent això mateix. Però clar, el cos dels homes no està rendibilitzat. El de les dones, en canvi, està tirat de preu. I parlem clar, ací s’estan mesclant dues pel·lícules, les mamelles i les violacions, encara que les dues són de la mateixa saga: el masclisme.
Sense voler entrar massa en les decisions individuals, ja que a la fi cadascú és lliure de fer amb el seu cos el que considere, tal volta el que sí que cal és fer una anàlisi de la situació social. Almenys si volem plantejar-nos una societat millor, més madura. I no parle solament de la brutea que ens apareix cada dia en alguns mitjans o canals de televisió, on pareix que el mèrit femení sempre implica agradar al personal.
Sobre les mamelles: Què passa amb les mamelles? Quina obsessió hi ha, malaltosa, en què el nostre cos és de i per a tothom? Anar amb les mamelles a l’aire, en principi, no significa res (ni és símbol d’alliberament femení, ni és cosa de putes. Són mamelles. Punt). El problema no és que les xiques portem les mamelles a l’aire, que ja tenim prou aguantant que des de ben menudes se’ns diga com les hem de portar (que si sostenidor, que si els mugrons es noten, que si boten, que si l’escot, que si push up’s…). El problema és que se’ns ha ensenyat que les nostres mamelles tenen una finalitat: agradar. I el realment trist és que no és a nosaltres a qui es refereixen, sinó a ells, o al món, tant em fa. El cos de la dona és públic per se, i eixe és realment el problema.
No cal anar-se’n a les grans ciutats, ni a llocs amagats per veure aquest masclisme camuflat d’alliberament. Parle, per exemple, que a pocs kilòmetres del meu poble, hi ha un pub on, a canvi de llevar-se les bragues dalt de la barra, es convida a xicones a cubates. Un tracte senzill, ras: literalment, es recompensa amb alcohol l’espectacle corporal, el nostre cos té un preu. El nostre, clar. El d’ells ja hem quedat que pareix tenir massa valor i no estar en venta. I açò ho sabem tota la gent, i pot agradar o no agradar, però és un fet, permés, acceptat i, fins i tot, aplaudit per alguns sectors.
Sobre les violacions: El problema és, clar està, que acompanyant aquestes notícies amb aquestes imatges, es pot arribar a manipular la comprensió col·lectiva d’aquests tipus d’agressions. D’entrada, es dóna a entendre que aquestes xiques, en certa manera, estan provocant-se patir aquestes situacions. Tot açò recorda molt al “és que van vestides com a putes”.
El que resulta curiós és que, així com es culpabilitza a la dona del que li passa (perquè així s’ho ha buscat), ni la societat ni els mitjans són tan contundents amb l’home, ja que a aquest se’l perdona i se’l justifica fins i tot “hormonalment”, com si es tractara d’un animal incapaç de raonar on acaba una “tirà de trastos” i on comença un delicte, un acte en contra de la nostra voluntat, una violació.
D’aquesta manera, com que elles s’ho busquen, és a dir, nosaltres, doncs nostre és el problema. I com que ells a penes poden evitar una conducta bàrbara, com és forçar-nos i violar-nos, fets que ens defineixen, per molt que ens tapem els ulls, com a societat masclista, acabem per inmunitzar-nos i acceptar (alerta!) com a normal que, malauradament, estes coses passen.
Ja va sent hora d’anar cridant a cada cosa pel seu nom, i el masclisme, aunque se vista de seda, masclisme es queda. A mi almenys el tema ja em toca prou la moral, així que, a les persones i ens socials que defensen, camuflen, maquillen, accepten, toleren i eduquen en masclisme, ací tenen la meua il·lustració sobre el que fan:
Quina fartera…
M’han dit tantes vegades que sóc una romàntica que he acabat per creure-ho. No volia acceptar-ho, per allò de ser una tia forta, feminista, i poc convencional. Però mira, no ha pogut ser. M’ha pogut l’herència. Com diu el refrany, qui va amb un coixo, a l’any, coixo i mig. I en ma casa coixes no, però sentimentals i meloses, en tenim un bon tros.
De totes formes, no crec que este romanticisme siga incompatible amb la resta de característiques abans esmentades. No em considere una romàntica de pel·lícula, i encara que una rosa de tant en tant fa gràcia, no quantifique l’amor que em puguen tenir per esta mena de detalls.
El meu romanticisme és el de llibre, el de l’esperit, les persones, els sentiments. És el que em fa creure en la bona voluntat de la gent, i pressuposar-la bona a dolenta. És la idea que em duu a intentar imaginar i entendre el context de la vida dels que pensen diferent, sense adjudicar-los una mala intenció o un fons roin.
Però és este mateix romanticisme el que em lleva el dormir en els últims temps. El que no m’ajuda a comprendre com pot passar tot el que passa, i veure que en realitat no passa res. Una sensació, ja força coneguda, que m’envaeix, i tot plegat, continua sent incògnita. Podria utilitzar milers d’adjectius, tots aquells que conec i estan al meu abast, i així i tot, no aconseguiria definir que és allò que m’ocurreix, per què em sent així, i per què no ho puc evitar.
Em costa entendre la voràgine política i social en la que estem atrapats, sense aconseguir explicar-me per què el sentit comú no és tan comú com deuria, o per què la raó no esdevé raonable.
I tots estos maldecaps conviuen, van i venen, mentre la vida continua avançant, sense mirar enrere, o això pareix. I jo voldria que el món parara, que rebentara en sentit figurat, i de seguida em sap greu tenir eixos pensaments i me’n penedisc, sobretot per allò de “ves amb compte amb el que desitges”. I per això rectifique, posant l’afegitó de “però que no li faça mal a ningú”.
I per un instant em sent salvada, fora de perill, fins que recorde que l’únic risc pareix ser la meua ment. I que per molt que s’enredre, no causa cap efecte en la resta de cabets pensants, doncs cadascú té les seues paranoies. I per molt que em pese la situació actual, que tan mal mane el Partit Paplorar, i dic manar conscientment, perquè no crec que siga just dir governar, tot segueix igual. Igual de mal, clar està.
Llavors, els que diuen “les coses sempre seran així, i no hi ha res a fer” treuen pit, com si d’una victòria es tractara. I no, no és situació que cause orgull. És esgotadora. Cansa veure tanta covardia, tanta indiferència, combinades clar està amb un sèquit de tòpics al voltant de la política, el lladreria i la corrupció. I ja està bé cavallers, que de queixar-se sense moure ja n’hem fet massa. Que les accions han de superar les premonicions.
Quina fartera sense menjar…
Herència…
Les campanes acaben d’anunciar les onze del matí. Els carrers són plens de gent. La canalla, sense col·legi, corre carrer amunt carrer avall, sense por al trànsit. El poble està ocupat per un munt de persones, treballant, xarrant, comprant, o, senzillament, pegant una volta. Siga com siga, hi ha tota classe de gent per tot arreu.
En la panaderia la cua, que encara no arriba al carrer, està formada per cinc o sis persones. Arriba el torn d’un xicon jove. Duu una camiseta de color obscur d’un grup de música, amb uns dibuixos i uns colors prou cridaners.
– Qui va?
El xicon pega un pas endavant disposat a demanar quan, una senyora que espera darrere, s’avança dient:
– Un sequillo reina.
El xic se la mira dubtós. Mira a la dependenta, que no gosa dir res. Torna a mirar a la dona i diu:
– Perdone senyora, en realitat em toca a mi.
– Quina poca vergonya. Els joves de hui en dia ja no tenen respecte per res, ni per la gent major…- sermoneja mentre clava el colze per a posar-se completament davant de l’aparador.
“Qui tinga més trellat que calle” pensa el xic, mentre la dependenta ja li està posant el pa a la dona. Esta, camí a la porta, encara remuga alguna frase referent al jovent amb cara de pocs amics.
La gent, quan parla de la gent jove, pareix que puga dir de tot. Ens etiqueten, a nosaltres, de maleducats, encara que siguen ells l’exemple que hem après. Desinteressats, tan sols perquè no ens agrada el mateix de sempre. Gossos, mentre ens diuen que sense experiència no ens poden donar feina. Tant els fa quina siga la nostra realitat. De fet, els dona igual que molts d’ells sí que ho siguen. Això no importa, els dolents som nosaltres.
Quan la gent parla del jovent, sempre ix la frase “Juventud divino tesoro“. El que no diuen és que este tresor l’haurem d’endeutar per pagar-nos la hipoteca. Diuen que no pensem en el futur, ells, els que no volen explicar-nos el passat.
Perquè ens fan responsables de la societat que han creat? Que esperen de nosaltres? Que fem el que ells no han sabut, no han volgut, o no s’han atrevit a fer?
Doncs, quina herència ens ha tocat…