- Tinc calor.
- Vols que llevem la manta?
Sense esperar la resposta, ni encendre la llum, s’alça i li fa dos doblons a la manta, d’eixes velles que pesen tant, mentre la deixa acuradament a terra. L’endemà, mentre la doblarem per alçar-la, ell es quedarà mirant-la i comentarà de broma alguna cosa sobre el seu pes, i jo, per enèsima volta, li contaré orgullosa que és la que tenia ma uela al seu llit, que és d’eixes mantes d’abans.
És molt gruixuda, i una vegada torna al llit i ens tapem de nou, esta vegada sols amb l’edredó, ja se’n nota la diferència. La temperatura continua sent càlida, però ara és més agradable, menys embafosa.
Estic tan a gust que de sobte rumorege: L’estiu ja està ací. Esclatem a riure, de manera forta, d’eixes riallades que t’ixen des de l’estómac i et fan plorar. És un senyal – diu ell.
Això em fa recordar als ametlers, com assenyalen el temps amb les seues flors. Fa tan poc que els estaven matant a tots, i ara pareix que ens estiguen matant a nosaltres, com canvien les coses. La meua ment segueix el seu curs, i això d’haver anomenat el senyal, fa que irremeiablement pense en l’ametler de la costera de la Joana.
Eixe ametler està a la vora d’un camí, el que dóna accés al Penzí. Entre el camí i les bústies de les casetes, allí està ell, tot gran i polit. És curiós com sols està eixe ametler ahí, solitari, sense formar part de cap bancal ni de cap altre rastre de germans.
El primer ametler que floreix, ací al terme, és de la costera de la Joana – va dir el uelo mentre amb el gaiato apartava les fulles d’una penquera que no feia massa bona cara. Com podia saber quin floria primer en tan gran com era el terme? Em costa imaginar que una persona poguera conèixer tanta terra com per a poder fer eixa afirmació. Però el uelo no era un home fardaor. Si ho va dir és perquè ho sabia cert.
Aquell dia havíem quedat per a gravar-lo. “Gravar-me per a què?” em va dir quan li vaig preguntar. La veritat que no tenia altre motiu que “m’ha pegat per ahí“, així que li vaig dir que eren coses meues, i l’home, que no preguntava massa, em va deixar fer.
És curiós com a penes tinc records d’ell mentre jo era xiqueta i ma uela, la seua dona, vivia. Recorde estar seguda al batedor de sa casa, menjant-me un gelat d’eixos que es fan a casa, amb sabor a cola-cao, i veure’l pujar la costera fins a arribar al carrer. La camisa amb alguns botons descordats, un poc despitralat, el cabàs de fer faena, i la gorra al cap. Venia del bancal i la caseta, allí a Les Mallaes.
Recorde quan m’ensenyava els conillets que havia criat la conilla que tenien al corral de casa. Crec que l’home mai va entendre que hi haja gent que els té d’animal de companyia, amb tan bons que estan en la paella.
Recorde quan va haver d’agafar el gaiato per a caminar millor. Es cabrejava moltíssim, perquè no volia parèixer un uelo vell. “Uelo, tens noranta anys, condueixes, vius a soles… Realment creus que anar amb un gaiato et farà vell?”. A voltes jo m’enquetava amb ell quan deia eixes coses. Ell amb mi la veritat que s’enquetava poc.
Quan va morir l’altra uela, la seua consogra, encara s’estilava això de vetlar a casa. Aquella mort per a mi va ser un colp molt dur, i vaig passar tot aquell llarg dia al batedor de sa casa, sense atrevir-me a entrar ni mirar-la. I recorde veure’l a ell baixar carrer avall, amb uns ulls que delataven haver plorat. Em vaig llançar al seu coll i li vaig dir que només em quedava ell. Pobre home, quina responsabilitat li vaig amollar amb tan poques paraules. Aquell dia vaig decidir prestar-li tota l’atenció i demostrar-li tota l’estima que poguera.
Quan va complir vuitanta-nou anys va començar a tindre molèsties al braç, i vaig començar a tractar-lo. Per aquell moment jo treballava en una clínica en Altea la Vella, i tenia dos hores per a menjar, així que ma uelo venia els dimecres, el tractava, i després ens n’anàvem a dinar junts al bar d’Herme. Venia els dimecres perquè Lorena, l’ama del bar, feia putxero, i a ma uelo i a mi ens encanten els plats de cullera. Encara recorde quan li vaig dir a Lorena, que sempre em pregunta per ell, que havia faltat. Els ulls se li van omplir de llàgrimes, d’eixes que no cauen i ennuvolen la visió, i no m’estranya, perquè l’home, amb tota la seua discreció, es feia de voler.
Mai haguera imaginat ser tan afortunada, i poder compartir tants moments amb ell. A part de ser la seua néta i la seua fisio, amb els anys vaig acabar sent la seua amiga, fruit de la relació que els dos vam cuidar i vam fer créixer. M’agradava presumir de uelo quasi tant com a ell de néta. Jo ho feia d’una manera més explícita, mentre ell ho vivia d’una manera més interna, però eixe gest de la boca, eixe mig somriure que se li dibuixava quan algú li deia “caram Felip, que ben acompanyat vas!” era inconfusible.
Amb els anys, la vellea i alguna d’eixes tecles van anar empitjorant, fins a dur-lo allà on ell no volia estar: malalt. Li feia pànic “donar faena”, i a nosaltres ens en feia que no ens deixara ajudar-lo. Els últims dies l’home ja patia, ja no podia alçar-se del llit, i per molt que ell aguantava, el dolor es feia patent en cada alè.
Tants estudis sanitaris no em servien de res en eixe moment, i ja no sabíem què fer per a alleugerir-li aquell mal. Curiosament estava en la que havia sigut la meua habitació tota la vida. Em vaig asseure en la cadira, una de fusta pintada de verd que ell mateix havia netejat i pintat anys arrere per a mi.
Li vaig agafar la mà, mentre ell me la premia amb la força com qui vol expressar sense paraules. Vaig pensar que, com sempre deia que m’assemblava molt a la uela, la que fóra la seua dona, tal volta si li cantava podia fer que es calmara, que es sentira més “en casa”. I això vaig fer, mentre li acariciava la cara, cantar-li suaument, a cau d’orella. I ahí, durant eixe instant, vaig sentir com m’acomiadava d’ell.
En desembre, vaig haver d’anar al poble veí, i en passar per la costera de la Joana, allí estava l’ametler, florit de gom a gom mentre tota la resta d’ametlers que hi havia a prop estaven encara completament nus.
Eixe ametler, florit o no, sempre em recordarà tota la seua saviesa i tots els aprenentatges que em va donar. Eixe ametler, sempre em recordarà a ell, a ma uelo Felip, a Felip de la Rosa.
*Hui ma uelo haguera complit noranta-cinc anys, i m’abellia celebrar-ho recordant-lo. Us deixe un vídeo que vaig fer amb tota l’estima possible*
La por…
“M’he clavat en un projecte polític” vaig dir abans de començar a menjar. La taula estava ja parada, i el dinar, de cullera, ja fumejava escudellat als plats de cul fons.
Silenci.
Els rostres familiars no es definien. Podia percebre el desacord, fins i tot certa decepció inicial. Coneixent-me sabien que no em quedaria en una tasca de fons, també important. I no caminaven per l’equivocació, perquè no ignovaren que em movia des d’allò més fons de les meues entranyes. Dins meua una flama inconformista havia anat agafant força amb els anys, això sí, canviant d’esglaó a mesura que madurava el meu ser.
De jove vaig començar a interessar-me per la història local del meu poble, però no va ser fins que vaig conéixer la tasca que feia (i fa) el Casal Cultural per la memòria històrica, que m’hi vaig posar. Un any, mon pare em va convidar a acompanyar-lo a un dels actes que organitzaven al cementeri municipal. A primeres, em va sorprendre la poca gent de Benissa que érem. De segones, em va molestar no haver-ho conegut abans.
Tot i que vaig anar de la mà de mon pare, en ma casa no es parlava massa de política. Jo sabia que mon pare i ma mare en tenien inquietud, però no eren massa explícits. Va ser el meu germà Xavi qui, ja en la universitat, em feia partícip de tot allò que ell anava sabent i descobrint.
Preguntant, vaig saber que ma uelo Joan havia anat a guerra, i que havia lluitat amb el bàndol republicà, però no vaig tindre l’oportunitat de conéixer-lo. Ma uela Maria, la seua viuda, no parlava massa d’allò. El que sí que em va confessar fou que, quan Franco va morir, ella va plorar, però no per pena, sinó per por.
Poc després vaig decidir preguntar-li a ma uelo Felip. Quan la guerra, ell a penes comptava amb 11 anys, així que va viure alié a la batalla, que no al conflicte. Em va sorprendre que no recordava tant la guerra com la Segona República. Em va contar un succés que va ocórrer en sa casa, quan a penes tenia 6 anys. Recordava a sa mare, Rosa, cridant i plorant quan uns energúmens, en nom de la República, van entrar a cop de pistola acusant la família d’haver furtat un porc. La seua família vivia a prop del convent, i només per això ja eren considerants “beatos“, i això els col·locava en un suposat bàndol enemic de la República. La sort els va vindre de la mà d’una veïna, socialista, que va eixir en la seua defensa reconeixent que ella estava present quan havien comprat l’animal a ca’l Rull. Però aquell sentiment de por era el que va marcar a l’home: l’angoixa de veure a sa mare. Fins i tot jo la podia percebre quan me’n parlava.
Aquestes dos situacions van ser els primers contactes que vaig fer amb la por repressiva. Allò em va fer aprendre molt sobre la socialització de les persones, i tal volta va ser el principi per a poder entendre els conflictes socials que vingueren després, així com els que vivim ara.
En compartir aquesta experiència amb mon pare i ma mare, vam parlar també sobre la por que havia creat la guerra i tota la dictadura. La gent gran no en volia parlar, només volia oblidar. Mon pare i ma mare, ja són d’una generació que va viure la fi de la dictadura i la transició cap a una suposada democràcia. Però poc abans de la mort de Franco, mentre encara festejaven, van anar de viatge a Madrid amb una parella amiga. Just en aquell viatge, Carrero Blanco va ser assassinat a Madrid per ETA. La ciutat estava presa pels militars, i la incertesa es va apoderar de nou, durant un temps, de les seues ànimes.
“Em presentaré a primàries” vaig concloure.
He crescut veient la por en els ulls de la meua gent gran.
Por a parlar, por a opinar, por a pensar, por a recordar, por a dir, por a fer, por a ser…
He vist tanta por, que m’ha fet por tenir-ne.
La meua xiqueta és l’ama…
Des de la finestra es podia veure com l’oratge ja havia canviat, deixant la calor pas a la frescoreta que tant agrada per aquesta terra. Dins, en canvi, pareixia que el temps s’havia aturat i que l’eternitat, acompanyada d’aquella llum tan meravellosa d’haver pegat una ruixada, s’apoderava de la cambra.
Marta se la mirava, encara meravellada, com si aquella criatura que sostenia en braços es tractara d’un tresor delicat, fràgil i efímer. Adriana també mirava sa mare, amb els ulls ben oberts, a la volta que amb les manetes buscava tocar-la com si fora l’única persona que realment la coneixia. I així era.
Mentre la tenia en braços va recordar Pepita, la seua àvia, i com li haguera agradat conéixer-la. Els ulls se li van omplir d’emoció en pensar-ho, i mentre aquell sentiment es materialitzava en llàgrimes d’estima, el record li va portar una melodia que la va traslladar anys arrere als braços de la abuelita, com li deien les netes.
Feia molts anys que vivia lluny del poble, i aquella dona havia estat un lligam fonamental per a mantenir les seues arrels. I just en aquell moment va entendre que ara era el seu torn d’aconseguir que la seua filla, tot i que també es criaria a molta distància d’allí, estimara aquella terra tant com l’adorava Marta.
En aquell riu rau, el mateix en el qual ella s’havia criat, la melodia que ressonava pel seu cap va donar pas a poc a poc a les paraules, i sense a penes ser-ne conscient, va començar a cantar aquella cançó de bressol amb la qual tantes vegades ella havia fet nona de xicoteta.
Com si es tractara d’un mantra, els ulls d’Adriana, que estaven fixats en els de sa mare, van començar a caure, i a poc a poc aquella cançó, acompanyada pel balanceig, es va apoderar del seu ser. Marta, mentre veia com la seua filla anava tancant aquelles precioses parpelles, es va sentir més unida que mai amb els seus orígens.
Una vegada adormida, la va deixar en el moisés on ella mateixa havia dormit trenta i pocs anys abans. I tot i que la xiqueta ja descansava plàcidament, Marta es va quedar al seu costat, asseguda en una mecedora, mirant-la enamorada i sacsant suaument aquell llitet al mateix ritme que ella es gronxava.
Va continuar cantant aquella cançó de bressol, i lentament els seus ulls també es van anar tancant. I mentre es deixava acompanyar per la força de la son, un somriure de felicitat se li dibuixava al rostre, sabent-se hereva d’una estima que anava més enllà de les persones.
“La meua xiqueta és l’ama,
del corral i del carrer,
de la figuera i la parra,
de la flor del taronger”.
(Relat fictici inspirat en la recent maternitat de la meua amiga Marta, la benvinguda d’Adriana i en record de Pepita, gran dona i referent)
Viure vol dir prendre partit…
Ja torne a estar ací, sense saber cert què vull contar, però amb una imperativa necessitat de posar-me davant l’ordinador i omplir la pantalla blanca que tinc enfront.
Quan vaig començar aquesta secció ho vaig fer amb el convenciment que seria bo per distints motius. Per una banda, podria compartir la meua experiència en aquest estrany món de la política, i per altra, perquè no dir-ho, m’aprofitaria per a alleugerir una miqueta l’ànima i alliberar-me d’antigues pors.
Sóc sanitària i he madurat en el món de les cures, de cuidar i acompanyar a persones amb dolor. Aquesta perspectiva ajuda a relativitzar barbaritat de situacions i maldecaps absurds, però també fa desenvolupar (o incrementar si ja es té) una certa sensibilitat cap a les persones que pateixen, sense importar, o millor dit, sense jutjar, el motiu. Jo he sigut sentida des de ben menuda, llavors ja em costava entendre les injustícies socials i feia meus el sentir i el patir d’altres.
La primera vegada que vaig anar a visitar Madrid amb la meua família no sé ni l’edat que tenia, la veritat, però aquell viatge em va marcar moltíssim. Les llums, el trànsit i caminar de pressa no em van entusiasmar com a primera impressió. Recorde a mon pare i ma mare més tensos del que és normal: que si la motxilla per davant, que si afanyeu-vos caminant, que si no et soltes de la mà…
Caminàvem d’ací cap allà, mig corrent, fins que de sobte, vaig veure una persona asseguda a terra, vestida amb roba que pareixia vella i bruta, i amb un cartell que deia: “Tengo dos hijos, no tengo trabajo y nada para darles de comer”. Em vaig quedar blocada davant d’aquell home i d’aquell cartell. No tenia res per a donar-li a menjar als seus fills? Em va vindre al cap allò que ens deien al menjador de l’escola: “Acabeu-vos el que hi ha al plat, que hi ha xiquets a l’Àfrica morint-se de fam”.
Aquell home no pareixia africà, però els seus fils estarien morint-se de fam? Em vaig girar a ma mare i li vaig comentar la situació. Aquell home no tenia ni per a menjar, i nosaltres sí que en teníem perquè menjàvem cada dia! Ma mare em va donar algunes pessetes, crec que vint duros, i vaig anar de seguida a donar-li’ls a l’home de la roba vella. Aquella roba destacava entre les llums i l’elegància que supurava la ciutat. Nosaltres també havíem agafat “roba de mudar” per a anar a la capital, com si Madrid fóra, en si, molts diumenges seguits.
Poca estona després vaig tornar a veure una roba amarronada i vella prop de la paret. A mesura que ens apropàvem vaig veure que es tractava d’un altre home demanant diners: “No tengo trabajo y tengo hambre. Gracias”. Com podia ser açò? Una altra persona passant fam? Si a penes feia uns metres que ens n’havíem creuat un! Vaig tornar a estirar de la mà a ma mare i li vaig senyalar l’home. “No senyales” em va dir mentre obria el moneder. Tampoc recorde la quantitat de diners que em va donar, però foren els que foren vaig anar de cap a tirar-los a la caixeta que estava davant l’home, on ja hi havia algunes monedes.
Vam seguir caminant i als pocs metres es va repetir la situació. Quan vaig estirar de la mà de ma mare, ella i mon pare s’estaven mirant, i no recorde qui dels dos va baixar per a posar-se a la meua altura i em va dir “Belén, açò no funciona així. Vas a veure moltes persones que no tenen la mateixa sort que nosaltres, però si donem tot el que tenim també ens quedarem sense res. No les pots ajudar a totes”.
Aquella frase es va quedar rondant durant uns segons: “No les pots ajudar a totes”. En tornar a mirar aquell home i, inevitablement, imaginar que tenia dos fills morint-se de fam, vaig veure com la gent passava per davant d’ell i de la seua roba vella com si no estiguera ahí. Ja m’havia adonat que allí ningú se saludava com acostumem a fer-ho als pobles, però es que a aquest home ni el miraven. Recorde que estava assegut just al costat del Pan’s & Company. Em sona que mon pare li va oferir un entrepà i no el va voler. Tampoc sé si açò és cert del tot o és un batiburrillo de records i il·lusions d’aquella ment infantil. El que sí que recorde clarament és aquella frase i la impotència que vaig sentir.
La Gran Via, com el seu nom indica, és gran, però per a una xiqueta pot ser immensa. Tenia la sensació d’estar al camp de futbol d’Oliver i Benji, llarg i inacabable. Continuàrem caminant i al cap de poc ens vam creuar altra persona amb roba vella i bruta, però com que sabia que no li podia donar res, vaig apartar la mirada i vaig abaixar el cap, com feia tota la gent. Diuen que evitem mirar a aquestes persones per a no veure-les, perquè no ens afecte que ho estan passant malament i així poder continuar “bé” nosaltres en les nostres vides. Per supervivència pròpia, diríem.
Però jo no vaig abaixar el cap per això. Ho vaig fer per vergonya, absolutament. Una vergonya dolorosa que em pressionava al fons de la panxa i em feia sentir culpable. A les poques passes d’anar amb el cap abaixat vaig veure entre les rajoles de la vorera una pesseta platejada, d’aquelles que hi havia tan diminutes. Bé, tal volta eren similars a les d’un cèntim actual i tampoc eren tan menudes, no sabria dir cert, però el cas és que aquelles diminutes monedes brillaven molt, sobretot sobre la grisor obscura del terra del carrer més il·luminat de Madrid.
Allò em va fer pensar. Ningú es parava a mirar a l’home de la roba vella, però ningú tampoc es parava a agafar aquella moneda. D’alguna manera vaig comprendre que les injustícies estan ací, entre altres coses, per la connivència de la majoria de nosaltres. Ens convertim en còmplices quan actuem com si eixes injustícies no estigueren; quan evitem mirar-les i no busquem solucions; quan neguem la seua presència i desconeixem la seua raó de ser. Encobrim les injustícies quan oblidem que tenen nom i cognoms darrere, una família i una història; quan passem de no mirar-les a no tolerar-les, i esdevenen discriminació i odi.
No crec que em soltara de la mà de ma mare enmig de tanta gent, així que supose que li preguntaria primer si podia agafar la moneda. La vaig agafar i vaig anar corrent a posar-la en la caixeta de l’home que ens acabàvem de creuar. La resta del viatge me’l vaig passar mirant el terra a la recerca de monedes que la gent no volia, i en vaig arreplegar moltíssimes! Fins i tot vaig arribar a donar-li a un home una dotzena d’aquelles monedes!
No crec que aquella dotzena li donara de sopar a aquell home la veritat, però jo vaig experimentar el que era ser part d’alguna cosa que comprenia més enllà de mi mateixa. Vaig comprendre que les accions, per xicotetes que foren, podien tindre impacte al meu voltant. Amb els anys (i una mica de teràpia) he arribat a reconéixer-me, i a poc a poc la culpa va esvaint-se, però no la responsabilitat i la possibilitat que sent que tinc. I aquest sentir no és perquè siga regidora, sinó més aviat al contrari. Sóc regidora perquè tinc aquest sentir.
La possibilitat de fer, des de la nostra capacitat, des dels nostres llocs, des del dia a dia, està ahí, la tenim totes a dins nostre. El fer i el no fer són eufemismes per a evitar acceptar la consciència amb la qual prenem decisions i ens en fem responsables. Apartar la mirada sols distorsiona la nostra realitat, la que ens envolta, i negar el que existeix no fa que desaparega.
Mirem al nostre voltant, escoltem i aprendrem a trobar solucions col·lectives als dolors individuals. Perquè és cert que viure vol dir prendre partit.
Animalades…
Lladre. Quina hora és? Encara no torna? Gruny. No escolte res estrany, però gruny per si de cas, per avisar. Estic a punt d’acomodar-me de nou, però no, millor pujaré al seu llit ara que ella no està, així quan vinga se’l troba calentet i tou. Sóc la seua millor amiga, li tinc estima incondicional, i estic quasi segura que ella sent el mateix.
Escolte la clau a la porta. És ella. Lladre. És ella! Vaig. Alegria. M’encanta escabussar el cap entre els seus turmells. Si em pose així, em rasca darrere de les orelles. Que bo, menege la cua. La menege més de pressa. Em pose panxa cap amunt i just en eixe moment, quan faig la panerola i em rasca el panxolí, trobe la felicitat.
L’endemà eixim al matí a passejar, però no tan de matí com de costum. Fa solet, escalfa, i dóna gustet. Hui crec que no treballa, deu ser dissabte, perquè el sol està molt alt, i ella va molt a poc a poc. Això és que no té pressa. Alegria. Hui podrem jugar més estona. Menege la cua.
Ja no em tira pedres, quan li’n porte em diu que estic desdentada i que em fa mal. No l’entenc però de seguida trau una corda super bonica de muntó colors! Alegria. La tiraràs? En posició. On? On? Vaig!! Quasi l’agafe al vol! No passa res. Torne corrent i menejant la cua. Ella em rep amb les mans obertes i el seu somriure.
Quan tornem a casa anem directe a la cuina, i aprofite per a beure. Després m’assente a terra i la mire. Puc estar hores i hores contemplant el que fa. Ella de tant en tant em mira, somriu i em tanca l’ullet. A voltes m’agrada tornar-li el gest i deixar-la al·lucinant. Vaig aprendre a fer-ho de menuda i ha valgut la pena, perquè en el fons mai ha sabut si ho faig volent, o solament és una casualitat.
Al principi quan li ho feia apretava les celles, es quedava mirant-me i feia que no amb el cap. “No pot ser” deia. Després va tenir una època que m’ho preguntava, i a mi em costava aguantar el riure. De veres pensava que li podia respondre? Sabent i tot que no parle. Xé, boníssim. Al final ja es reia i em deia “estem bones per a fer parella de cartes”.
Posa música del mòbil, i quan fa això vol dir escurar o cuinar. Que siga cuinar, que siga cuinar. Faig un sorollet. Ella somriu i va cap a la nevera. Sí! Victòria! Alegria. Menege la cua, però continue asseguda. Si em pose massa nerviosa, em farà fora i no vull. M’aproxime un poc, molt subtilment. Olore, olore més. Conill, tomaca, all, cigrons? Em costa aguantar el nerviós. Està preparant arròs caldós. Això vol dir que és diumenge, sense dubte.
Fa molt bona olor. Hem tornat al menjador mentre s’acaba de coure. Als minuts s’escolta un aparell que pita. Ella s’alça, jo darrere, i ens n’anem les dues a la cuina de nou. Això ja està bo, així que dinem. Primer ella, després jo. A mi em mescla arròs i un poquet de carn amb les pedres eixes de colors que se suposa són el nostre menjar. Molta alegria.
Quan acabe torne al menjador. Ella ja està preparada. Definitivament, es pot confirmar un diumenge de sofà i manta. Clar, com ahir va vetlar. Però no m’importa, aquests dies són els millors. Ha encés l’estufa, encara fa un poc de frescoreta. Ja ha buscat una pel·lícula dormidoreta i tot. Està tombada al sofà, amb la manta tapant-la quasi fins al coll.
Vaig cap a ella i em quede mirant-la a una distància prudencial. Ella em mira i es riu, com si no sabérem què passarà. Jo avance un poc més i intente pujar, però calcule mal i no puc a la primera. A la segona, quan ja estic dalt, li expresse que vull estar baix la manta també, i així ens acomodem les dues fent la cullereta. M’arrime molt a ella, a voltes crec que, sense voler, l’espente un poc.
Ella s’adorm acaronant-me, i al final a mi m’entra una mica de calor. A poc a poc vaig traent el cap de baix de la manta, no vull despertar-la. Ho aconseguisc i sospire. Per sort la seua mà continua damunt meua, m’agrada que em toque. La mire un últim cop i m’assegure que dorm profundament. Li tanque l’ull de nou encara que no em veu, és la nostra broma. Sóc la seua millor amiga, li tinc estima incondicional. Ella sent el mateix. Sospire, i m’adorm.
Fins sempre amiga!
La Traca
L’altre dia vaig portar a Traca al veterinari. Feia alguns dies que es queixava de la boca, i menjava poc i mal. Fa un temps ja va tindre una infecció i li van haver de llevar algunes dents, així que vaig pensar que seria el mateix.
La vaig deixar al matí perquè li netejaren la boca, i quan vaig tornar per ella, el veterinari i la veterinària que l’havien atés, molt amablement, em van convidar a seure. Resulta que durant la neteja van detectar altra cosa que, a falta de confirmar, sembla prou més greu. Em van mostrar una foto, i sí, siga el que siga això, és lleig.
No sabria dir què m’anava més de pressa, si el cap o el cor. A hores d’ara continue sense saber-ho.
Ara Traca té 10 anys i mig, ja és fadrineta. La vaig adoptar quan estava en 3r de fisioteràpia. Vam conviure tot l’any en aquell pis d’universitàries en Sant Joan d’Alacant, amb Paola, Joana i Amagoia, i més tard amb Judith. Ah, i se m’oblidava! També vivia amb nosaltres Xop, el gos de Manolo (la parella de Joana), que val a dir, va ser qui millor la va ensenyar.
Quan la vaig adoptar no tenia nom, tenia just un mes. Al principi estava un poc espantada, sobretot durant el viatge en cotxe, però a poc a poc es va anar acomodant i va començar a investigar l’espai, a nosaltres, i sobretot a Xop. I allí estàvem, segudes al sofà, amb ella davant nostre, pensant en com podríem dir-li.
Després d’una pluja d’idees, alguna anècdota i un pantaló de pijama mig esguellat, vam trobar la paraula: Traca! He de reconéixer que va ser un nom ben escollit, i sempre ens ha fet molta gràcia que a Traca li feren por els coets i les mascletaes.
En ma casa no havíem tingut mai gossos, “és molta responsabilitat, quan sigues major si en vols tindre, en tens” deien mon pare i ma mare. Qui els haguera dit que molts anys després portarien a Traca d’urgència amb una peritonitis de vida o mort, amb l’angoixa al cor, com si es tractara d’una filla. Sempre recordaré la veu trencada que tenien quan em van telefonar. Traca ens ha fet entendre la família d’una manera diferent.
Estime a Traca, l’estime amb tot el meu cor. Des d’aquell 19 d’octubre, que he viscut amb ella allà on he anat. Ha sigut companya de viatges, d’amors i de desamors, de plors i risses. Juntes hem viscut a l’estranger, ens hem mudat de casa, i hem gaudit de la mar. Sempre amb ella al costat, corda i poal. A voltes, de broma, dic que és el meu annex, una part de mi. I així ho visc i ho sent.
I per això estic trista. Em fa mal imaginar la meua vida sense ella, em dol al cor. I també em fa molta por. Em passen pensaments pel cap i em sorprenc pensant en coses que, tot i no tindre res a veure amb Traca, es reflecteixen en ella i en aquesta situació.
Em fa por que mora, el no tornar-la a veure. Despertar-me i que no estiga. Em fa por que el dolor no desaparega, i que puguen vindre altres dolors més forts. Em fa por que arribe eixe moment, el de l’adéu.
Traca ha sigut el motiu d’alçar-me cada matí quan les meues cames i el meu cor no volien. La seua energia i la seua alegria m’han alimentat l’ànima tantes vegades, que em fa por quedar-me amb el buit.
Sempre agrairé que la vida creuara els nostres camins, haver-nos acompanyat i donar-nos tot el que ens hem donat. I el que ens queda encara per compartir, perquè estic segura que a Traca encara li queden molts dies de moure la cua. Ens queden passejades per la capella i moltes siestes d’estufa juntes.
Ara, de moment, vull agrair tant de temps que fa que l’estime.
Els clotets…
– Pren quaranta duros i vés per tomaca solis i arròs!
No sé com s’ho feia, però ma uela ho podia tot amb quaranta duros. Després d’agafar-los me n’entrava a la tenda, quasi enfront de sa casa, i Toni sempre estava darrere de l’aparador. El recorde com si fóra ara: alt, amb ulleres, un colze damunt del taulell i llegint qualsevol cosa. Me la jugaria dient que solia tindre la ràdio encesa, encara que això no sé si és cert o és creació pròpia.
– Ja està ací la xiqueta dels clotets – deia en veure’m entrar. Jo no sabia ben bé què eren els clotets, i supose que la meua cara reflectia eixa ignorància, perquè de seguida em feia riure i em deia: ara sí, ahí estan els clotets.
Anava directe al lloc on es trobava la tomaca “Solis”, tomaca que vaig tardar anys a saber que era una marca, i que “solis” no significava fregida. Després buscava el paquet d’arròs, que eixe no m’atreviria a dir on s’ubicava, i ahí Toni sempre tirava una maneta per ajudar-me, però sols una maneta. Ell tenia clar que jo m’havia d’espavilar, i sempre em va donar l’espai que m’ho permetia.
Una vegada amb tota la comanda adquirida, ja anava on estava ell i ho deixava damunt de l’aparador. En aquella època ja hi havia calculadores, però Toni no en gastava mai. Allí damunt, al costat de la caixa, tenia un muntó de paper d’estrassa. I allí, i davant de qui comprava, feia les sumes que corresponien i deia el total. Això ho recorde clarament, aquell llapis gros, almenys més gros del que jo utilitzava a l’escola, escrivint damunt d’aquell paper, també més gros d’un full habitual.
Per aquella edat jo encara no controlava les quantitats, i menys encara la diferència entre duros i pessetes, així que li donava els quaranta duros sense saber si hi havia tornes o no. Ell, sempre amb el seu somriure, em donava les tornes i, sense dir-me res, mirava una bossa de plàstic gegant on estaven els paquets de gusanitos. Eixos anaven a duro, i això si ho recorde perfectament. Jo el mirava, i amb un poc de vergonya li somreia, perquè sabia allò que significava.
-Agafa’n un, però només si em promets que t’acabaràs el dinar.
Amb això mai he tingut problema, sempre he sigut de bon menjar, així que li deia que si amb el cap i anava ràpidament i n’agafava un. Li donava les gràcies i me’n tornava a ca la uela, que estaria esperant-me per fer el dinar. Una vegada li entregava la tomaca i l’arròs, me n’eixia al batedor amb els gusanitos, i m’asseia al cantonet on no tapava la porta.
I allí estava jo, al ple del migdia amb el meu tresor verd entre les mans. Aquells palets tan cruixents i a la vegada tan blanets que es desfeien només palpar la llengua. No he sigut massa de llepolies, però reconec que allò m’ho assaboria com si fóra el més preat dels menjars.
-Estan bons? – preguntava Toni mostrant el cap per la porta de la tenda. Jo el mirava i em reia, altra vegada amb un poc de vergonya, i assentia amb el cap.
– Ai eixos clotets…
Reconec que allò em confonia, perquè encara no tenia massa consciència del meu cos, i per suposat, no entenia perquè m’ho deia a mi i no a altra gent, encara que també és cert que no totes les persones en tenien. Quan se’n tornava cap a dins jo em girava de cara a la finestra, que gràcies a la cortina reflectia com si fóra un espill, i em mirava mentre somreia i em posava seria alternativament. Volia comprovar el que deia Toni, i sí, tenia raó, quan em reia, els clotets apareixien.
Des d’aquell estratègic lloc podia escoltar els tràfecs de ma uela dins de casa o, si estava Maria la de la sabateria, els xarraos que es portaven les dos. En aquell batedor vaig seure moltíssimes hores de la meua vida i en tinc mil i un records, des de xicoteta fins al dia que ma uela va morir. En aquell mateix cantó del batedor vaig plorar la seua mort, quan ja no era cap xiqueta.
Ara, quan somric, sé que m’ixen els clotets, i inevitablement, em trasllade a aquells temps de felicitat i innocència, època d’aprenentatge diari i aventures constants. I en certa manera, em fan sentir que les coses no han canviat tant, i que això, gaudir i aprendre, continua sent l’essència de la vida.
En memòria a Toni Pesa, personatge estimat de la meua infància. Per tots els bons moments viscuts amb aquell veïnat del carrer Sant Nicolau i per tota l’estima compartida.
El meu germà…
Encara recorde propera, com si el meu cap la guardara en un lloc segur de la memòria, aquella habitació que vam compartir quan érem un poc més menuts.
La tela de les cortines, de la tauleta de nit i de la lampareta era rosa amb motius blancs. Quan pense en eixa cambra no puc evitar recordar al Ratonsito Pérez, i amb quina alegria ens despertàvem quan un dels dos amaneixia amb regal baix del coixí. Com a mobiliari, el que més recorde és el sofà de llata als peus del meu llit. També, damunt la tauleta de nit, una foto del “Baby Feber” al meu costat i un llibre de “Los cinco” en el teu. La mamà sempre conta que jo volia aprendre a llegir perquè et sentia a tu riure. Sabia que el motiu estava en eixes fulles, però no ho podia comprendre.
També recorde aquella primera separació quan ens van habilitar una habitació a cadascú. Jo encara era massa menuda per comprendre allò de “tenir més intimitat”. L’únic que sabia era que a partir d’aquella nit, després de molts anys, dormiria sola, lluny de tu. Sí, mig corredor de casa era lluny, molt lluny. Qui m’haguera dit a mi que anys després faries més de mil kilòmetres amb cotxe per arribar allà on jo em trobava…
Aquell canvi de rutina no va ser un impediment per a continuar amb les nostres confidències. Encara que la iniciativa depenia de l’època en que ens trobàvem, un per l’altre vam fer per no perdre les nostres xerrades. Aquelles discussions pacífiques en les que començàvem parlant de quelcom i acabava escoltant-te amb la boca oberta, intentant assimilar tota la informació que em donaves, i procurant recordar totes les incògnites que em plantejaves.
En realitat, això de posar reptes ja ho dominaves quan érem xicotets. Recorde, sobretot a casa del Uelo Felip i la Uela Teresa, els nostres muntatges a l’hora de jugar. Amb ninotets aconseguits de mil i un indrets construíem escenaris que representaven “pantalles” com les d’un joc virtual. Tu, encara que no m’ho posaves fàcil, sempre acabaves per regalar-me un comodí o una pista. Si no hagués estat així, no les hauria superat. I ara és quan tu em diries que em subestime, que sóc més intel·ligent del que em pense, i que sols deuria pensar bé abans de contestar.
Tot no ha sigut sempre perfecte. També hem tingut les nostres bronques i els nostres respectius “pavos” (sí, el meu va ser pitjor, ho sé). I saps que mai et perdonaré que em feres xantatge per aconseguir el meu osset de peluix. “Si no me’l dones, ja no et voldré més…”. I, evidentment, Mofli va passar a formar part del teu patrimoni.
Si mire arrere veig tot el que has fet per mi. M’has ajudat quan no he pogut per mi mateixa, i no ho has fet quan has sabut que si que podia. M’has preguntat preocupat si em passava algo quan m’has vist mal, i has callat abraçant-me quan la resposta han sigut les meues llàgrimes. M’has contestat les preguntes amb altres preguntes, ajudant-me a créixer amb cert avantatge.
I haguera pogut recuperar a Mofli, però sempre he preferit que continuara essent teu. Perquè aquell dia em feres triar i vaig aprendre de la meua decisió, i continue pensant que el teu amor és el millor tresor que podré tenir mai.
Moltes felicitats Xavi!
La llar…
Vuitanta anys complisc avui. Si es pogueren posar un damunt de l’altre, ja seria un munt important. I en tots estos anys, no he gosat tornar. Perquè hauria de fer-ho?
Vaig néixer alhora que un altre noi. Hauria de dir-li germà, però no ho sent així. Érem els més menuts de set, així que sobràvem, i pel que sembla, jo més que ell. Ell encara serviria per a la terra, però per a netejar casa i fer el dinar pareix que ja hi havia prou dones.
Pel que em contaren, l’home de la que em va parir era mariner, dels de l’estraperlo. Passava la vida del mar al bar, i en ambdós llocs, sempre amb alguna botella a prop. Ella, pobra, pareix que es dedicava a tenir fills. Almenys així no estava tan sola.
A mi em donaren, o em canviaren, o em vengueren, això no ho he sabut cert mai, amb pocs dies de vida. Pel que es veu, la que fou i feu realment de ma mare, tingué una criatura morta pocs dies abans del meu naixement. Este va ser el motiu pel qual decidiren adoptar-me (o siga el que siga que feren amb mi), i educar-me com si fora aquella criatura que la natura havia destinat a morir.
Sempre em tractaren com si d’ells haguera eixit, i així em vaig comportar jo. Varen ser els meus pares, i aquell poble tan proper del que vivien el mariner, la dona, i els sis fills, aquell poble, fou, és i serà ma casa fins al dia que me’n vaja.
I Déu sap que no guarde cap mena de rancor, que seria un ús inútil d’energia. D’aquella situació, d’aquells dies de l’any 30 en què tot açò es duia a terme, només em puc penedir que la mare, la meua mare, patira la mort d’un fill. Perquè esta pena també l’he viscut jo, l’he patida, l’he suportada, amb força i sense ella, i és un dolor que no li desitge a ningú.
És per tot açò que no importa d’on vinguem, ni de qui siguem. Allò pel que soc qui soc i com soc és el que val la pena de veres. El que té valor és qui i on ens converteix en la persona que arribem a ser. El lloc i les persones que ens identifiquen, que ens fan sentir vius, i per les que moriríem. Per això, mai m’he plantejat tornar.
Pròxima parada…
Junt amb la primera escalfor del sol, i sense necessitat de cap aparell estrident per despertar-se, Ramon s’alça com cada matí, animat i content, per tal de començar la jornada. Després de comprar el pa i el periòdic del dia, torna cap a casa per posar-se mans a la feina i complir amb les seues obligacions casolanes.
Fa uns anys, més dels que ell recorda, la seua vida era completament diferent. Ramon, juntament amb la seua dona, havia dut durant molt de temps el bar de la plaça del poble, conegut per tota la comarca pels seus plats típics, els seus putxeros, les seues picaetes, i sobre tot, per la sensació d’estar en casa que es sentia només passar per la porta.
El matrimoni sols va tenir un fill, això sí, desitjat i buscat fins la sacietat. De fet, la parella va deixar-lo de buscar creient que no podien tenir-ne. I com quan deixes de buscar és quan trobes, la dona va quedar embarassada ja prou avançada d’edat. Aquest fill va ser com una bufada d’aire fresc per a la parella, que havia vist esvanir-se els seus desitjos de tenir un hereu. I aquest somni, al fer-se realitat, tornà a omplir-los de il·lusió, d’alegria, i encara que no s’havia apagat, va aconseguir revivar l’amor entre la parella, com si començaren a festejar.
Ells, com que el bar anava bé, i podien pagar-ho, això si, treballant molt, van insistir en l’educació de Pere. El xicot, amb l’edat de 18 anys, ja tenia el grau mitja de trompeta. Era un apassionat de la música, tant clàssica com moderna. Tan feia òpera que rock, mentre fóra música li interessava. A pesar de tot açò, la llengua universal tan sols era una afició. Al que realment volia dedicar-se era la medicina, concretament la cirurgia. Li apassionava molt la branca de neurologia. Eixe misteriós òrgan que ens defineix, que ens diferència entre nosaltres, i del que no sabem quasi res. Li encantava pensar en com arribaria a ser un metge destacat i com viatjaria arreu del món per donar conferències i seguir investigant.
Una nit, mentre el xicot, ja amb 20 anys, tornava cap a casa, va sofrir un accident greu. Va ser atropellat per un begut que, després de reballar-lo amb el cotxe, va fugir sense deixar mai ni rastre. Pere, va ser ingressat a l’hospital, i després d’estar una bona temporada en coma, va ser donat d’alta amb un diagnòstic baix del braç totalment desconcertant. Destí macabre i cruel.
En poc temps, el cos fornit del xicot i la intel·ligència de la seua ment van deixar lloc al cos flac i deformat d’un nen malaltís, privat de parla, i amb un enteniment gairebé reduït.
La mare, amb antecedents de problemes cardíacs, no va poder suportar tot aquell assumpte, i va morir pocs mesos després de la tornada a casa de Pere. Els metges digueren que havia sigut un infart, però l’home sabia que ho havia causat tot la pena.
Ramon, molt lluny de caure al fons del pou de la tristor i la depressió, es va adonar que la vida és un camí que ens toca recórrer sense saber molta distància queda fins la meta. És un mapa buit on només coneixem el final, en canvi, en la nostra mà està escollir la direcció, deixant tot un viatge per descobrir. Essent conscient de que ell ja era major, i que el seu fill estava molt delicat, sabia que no viurien gairebé temps cap dels dos. No obstant, els diferenciava una cosa: Ramon ja havia viscut la seua vida, ja havia escollit, en canvi, Pere no tindria l’ocassió. Havia perdut l’oportunitat de triar, d’elegir el seu camí. Ramon, carregat de paciència, valentia, esperança, i sobretot d’estima,va decidir canviar de camí. Volia que el fill tingués una vida com sempre havia desitjat, així que ell s’encarregaria de donar-li-la. Ramon va escollir viure per a i pel fill.
Encara que li va costar, va aconseguir eixir-se’n tot sol del drama, això si, amb l’ajuda i la complicitat d’alguns veïns i amics. Va traspassar el bar, rebent una quantitat de diners suficients com per habilitar la casa a la nova vida que li esperava. A part de la cadira de rodes i el llit, increïblement cars per a la seua necessitat, va haver de comprar una xicoteta grua, ja que ell sol no podia amb el cos del seu fill.
Ramon, el primer que fa quan torna a casa és preparar el desdejuni, com sempre, per a dos. En la cuina, es mou amb una lleugeresa impròpia d’un home que supera els setanta anys. Prepara uns menjars amb una qualitat excepcional, molt envejable per a alguns dels que es fan anomenar “forquetes d’or”. Alhora que cuina va parant taula, per tal d’avançar feina. Li agrada tenir les coses ordenades, encara que només vaja a veure-les ell. I és una llàstima que siga així, doncs la taula podria ser la foto de portada de qualsevol revista gastronòmica de renom. És podria dir que tot els seus preparatius son dignes de qualsevol monarca. I encara que no siga de sang blava el seu convidat, rep tracte de noble. Ramon sempre diu que “per algo és el rei de casa”. Aquest malcriat, que de mal criat no té res, és el seu fill Pere, que avui compleix 40 anys.
Després d’enllestir el desdejuni, alça al fill i el vesteix per a tenir-lo ja a punt. Mentre l’empapussa, va llegint-li el periòdic. Ramon no tenia aquesta costum, però com que el fill si, procura llegir-li’l tots els dies per a que, almenys amb la seua ajuda, puga seguir sabent com va l’actualitat. Amb el temps, Ramon també s’ha acostumat a saber-ne, fins i tot, li agrada la nova costum que està adquirint.
El nostre home, com que no pot viure sols amb les ajudes que rep, prou precàries, segueix treballant fent menjars per a sopars i reunions. L’única condició que posa és que ell cuina en casa i cadascú va a buscar-ho Això no és un problema ja que el seu menjar val la pena, així que mai li falta feina.
Intenta tenir dies lliures per a poder passejar amb el fill pel poble, i així mostrar-li els llocs que canvien i explicar-li els les novetats locals.
En acabar el desdejuni agafen camí cap a casa Jaume, el fotògraf. Arrepleguen unes fotos que havia dut a revelar de l’últim viatge que havien fet els dos a Paris.
El nostre home, fins fa un anys, no havia eixit pràcticament mai de la comarca, exceptuant la mili. En els últims temps s’ha descobert, sempre agafat del seient del seu fill, en els Camps Elisis de Paris, els fiords Nòrdics, i inclús dalt la magnífica Estàtua de la Llibertat, allà que sols coneixia per les pel·lícules de l’altre costat de l’Atlàntic. Ramon, que sempre li ha agradat llegir, es preparava els viatges amb molta cura per així poder explicar-li al fill tot el que estaven visitant. Com que els guies parlaven molt ràpid, ell tenia por que el fill no entenguera l’explicació, així que, encara que li digueren que la seua ment no retenia res, ell preferia repetir-li-ho més lentament, per si de cas s’equivocaven.
Les fotos, quasi tres carrets de 36, no eren de gaire qualitat. El nostre home d’aparells no coneix massa, i de fet n’hi ha moltes prou semblants, però així s’assegura que en totes ix el fill. De tant en tant surten els dos, però mai Ramon sol. Si algú volia fer eixos viatges, era Pere, així que ell és qui ha d’eixir a les fotos.
Han començat a mirar les fotos, ell amb Pere baix l’espectacular Arc del Triomf, dalt de l’altíssima Torre Eiffel, i enmig de la estranya Catedral de Notre-Dame. Ell sempre al costat del seu fill, i el seu fill sempre junt a son pare. Mentre Ramon passa les imatges i les comenta, somriu de pensar en la vida que duia. Gràcies al seu fill està viatjant, cosa que mai haguera imaginat. I com que les coses s’han de dir, sobretot els sentiments, així ho ha fet. I just en eixe moment, en eixe precís instant, Pere ha somrigut. Un somriure lleu, quasi inapreciable per a qui no el coneix, però notable i gratificant per a son pare. I ha sigut llavors quan, durant un segons, Ramon ha vist en els ulls del seu fill la felicitat. Durant una xicoteta estona, ha aconseguit que Pere s’emocione de viure, que estiga content, i que siga feliç. Una felicitat quasi palpable.
Ramon, l’agafa per l’esquena i li fa un petó mentre, galta avall, va caent-li una llàgrima d’emoció. Mai ha plorat per la situació del seu fill, ni s’ha lamentat. Ell tan sols ha intentat fer-li la vida fàcil i intentar fer tot el que haguera fet ell.
Li agafa la mà, amb força paternal, el mira als ulls i somriu.
– Fill meu, hem de seguir el camí, on vols que estiga la pròxima parada?