De menuda vaig conéixer una superheroïna. Em va fer prometre que li guardaria el secret per a preservar el seu anonimat. Bé, tampoc no em va dir res, però aquell dit índex sobre la boca i aquella picada d’ull no necessitaven major explicació. I així ho vaig fer durant molts anys, sobretot a causa de la meua innocència. Supose que eixa mateixa ingenuïtat em feia sentir especial, com si aquell secret em convertira en guardiana i custòdia d’un tresor molt preat. Vaja, que si jo podia fer perquè perdurara en el temps, molta més gent podria ser ajudada.
Com totes les superheroïnes, o almenys això és el que jo havia vist en les pel·lícules, la nostra protagonista utilitzava una indumentària molt concreta, amb alguns complements que li tapaven part del rostre. També se li transformaven els cabells, com Son Goku quan es convertia en superguerrer, sols que a ella se li quedaven d’un color verd estrafolari. D’aquesta manera, la gent la podia identificar però no la podia reconéixer. Una cosa que sempre em va sorprendre, però, és que no duia capa.
Que jo coneguera el seu secret no va ser per voluntat, ni seua ni meua. Va ser una qüestió de sort, de coincidència. O qui sap si fou el destí. Jo l’havia vista en plena acció, sempre al costat de la gent més dèbil i de la que es trobava en una situació vulnerable. Fins i tot, una vegada va vindre a salvar-me a mi i a la meua família. Quan tot semblava no tenir futur, apareixia ella del no-res i feia ús del seu superpoder.
Vestia amb una barreja de colors molt vistosos i alegres, com per a no adonar-se quan hi era! En la seua roba s’ajuntaven els rojos, els verds, els blaus i els grocs més cridaners que havia vist en tota la meua vida. I part d’eixa indumentària era una motxilla, acolorida també, on duia totes les seues ferramentes per a fer el bé.
“I com la vas reconéixer?”, us estareu preguntant. Doncs bé. Tot va passar un dia d’hivern, un dels pocs dies que plou per la nostra terra, eixa pluja que no sap ploure. D’eixos en què el cel és tan gris i obscur durant tota la jornada que costa saber si és de matí, de vesprada, o si ja és a poqueta nit.
Jo anava amb la mare cap al cotxe. L’havíem deixat en un aparcament no massa lluny de l’hospital. Eixíem de l’edifici contentes i agafades de la mà, quan vaig veure que l’asfalt del sòl, de tant en tant, permetia la creació d’una bassa. I allò, quan eres menuda, és com una cita ineludible.
La mare només em deixava jugar a botar basses si duia les botes d’aigua. Bé, deixar-me em deixava sempre, o almenys no feia massa per impedir-ho, però quan portava les botes, no sols no em feia cap sermó sinó que a més s’esperava, pacient, que pegara els quatre o cinc bots de rigor per a sentir-me satisfeta.
La qüestió és que aquell dia gris i ennuvolat, no ho oblidem, queia aigua a cànters. I com que aquell passeig no estava previst, anàvem les dos sota el paraigua de la mare i sense les sabates adequades. Malgrat això, en veure les basses em vaig emocionar, i en mirar la mare i veure el seu somriure, vaig saber que, per un dia, no hi havia normes.
A la primera bassa que vaig tindre davant li vaig soltar la mà i em vaig posar a saltar. Botava amb força, com intentant que els meus peus deixaren aquell clot totalment eixut. Em sentia plena d’energia, i anava d’ací cap allà d’una bassa a l’altra. En plena excitació en vaig veure una molt gran un poc més enllà. No ho vaig dubtar i hi vaig anar corrents, i quan em disposava a agafar el vol per a caure just enmig, des de darrere d’un cotxe mal aparcat va eixir una dona caminant.
Aquell encontre inesperat va crear un sobresalt, i, tot i que jo no vaig arribar a enlairar-me, a ella l’esglai li va fer soltar una bossa d’esport que duia a la mà. Per sort no va caure dins del toll, sinó a prop meu quedant al meu abast. Com que sabia que jo havia provocat aquell contratemps, la vaig agafar de seguida per a tornar-li-la i, en fer-ho, la fortuna em va voler mostrar el que albergava dins, fent-me còmplice d’aquella dona meravellosa.
La cremallera d’aquell saquet estava mig oberta i deixava entreveure aquells colors inconfusibles. El sacseig en agafar-la va somoure el que hi havia al seu interior i, per damunt del colorit, va aflorar de manera clara i precisa aquella cabellera verda.
La meua ment va començar a bombardejar-me amb imatges dels darrers mesos. Em va vindre a la memòria aquell dia que tenia molta febre i mal de coll, i com els meus pares em van portar a urgències. Ràpidament em van ingressar, estava molt dèbil. Vaig recordar el dia que la metgessa, allí a l’hospital, li va dir al pare i a la mare el meu diagnòstic, que la situació era crítica i que no podien saber amb certesa quan ni com n’eixiria.
Escoltava els plors desconsolats de la mare i els no tan exterioritzats del pare quan, de sobte, des d’allà lluny, una melodia a colp d’ukulele va començar a sonar. Jo no sabia massa bé si era un somni o si era real perquè la fatiga no em permetia ni obrir les parpelles. La música s’anava apropant acompanyada d’una veu aguda i un poc desafinada.
Els laments del pare i la mare es calmaren suaument a mesura que la cançó s’aproximava fins al punt d’escoltar una rialla. Sí, la mare, amb una mica de llagrimeig encara, reia. Allò em va donar la suficient força i curiositat per a obrir els ulls, i allí la vaig veure, la pallassa Puparemei.
A part d’aquella vestimenta que ja vos he descrit i la perruca verda de cabells rissats, lluïa unes ulleres de pasta blanques i un nas roig a més no poder. Tenia un somriure d’orella a orella, i ben prompte vaig descobrir que allò era el seu superpoder, perquè era tan enlluernador que provocava la mateixa reacció en totes les persones que la miràvem.
En acabar la cançó, i després dels aplaudiments corresponents i un agraïment teatral un pèl exagerat, va traure de la motxilla un martell de plàstic amb el qual va intentar testar-li els reflexos al pare. Increïblement, a cada colp que li pegava al genoll, la cama de la pallassa s’agitava bruscament. Allò em va fer soltar una riallada intensa i incontrolable. La mare es va emocionar en escoltar-me, ja que, pel que semblava, feia dies que a penes parlava o reaccionava. En canvi, Puparemei pareixia impertorbable durant la seua actuació. Va guardar aquell instrument per a, tot seguit, traure una botzina i un pal de fusta, d’eixos amb què t’exploren la gola. Li va demanar a la mare que pronunciara la lletra “A” i, cada cop que ho feia, la botzina sonava compassada.
Vam estar rient molta estona aquella vesprada, i totes en les que va continuar apareixent inesperadament. Un dia li vaig demanar: “Puparemei, no te’n vages, queda’t amb mi”. Ella, tan exagerada com sempre, es va apropar i em va abraçar amb força mentre feia sorolls simulant que alguna cosa es trencava. En separar-se, es va quedar quieta com qui sent que l’estan cridant, i amb els punys a la cintura i més erta que un pal, va dir: “Ho sent molt Roser, però un altre xiquet em necessita”. Va carregar les coses a la motxilla i va eixir corrents com un dibuix animat.
En aquell aparcament continuava plovent a poalades, i allí estàvem les dos, jo observant la bossa, i ella contemplant-me a mi. Quan per fi vaig alçar el cap per a mirar-la bé, encara amb una miqueta d’incredulitat, ella va abaixar fins a estar a la meua altura i va allargar la mà. Sense apartar la mirada li vaig donar el sac i ella, amb aquell meravellós i inimitable somriure, es va posar el dit a la boca i em va tancar l’ullet.
Aquell dia vaig descobrir que eixa dona era una superheroïna, i que no totes porten capa.
*Vaig escriure este relat en desembre del 19 per a presentar-me a un concurs. Ho vaig fer i vaig quedar com camot. Estava pensant a presentar-lo en altre lloc, però m’ha vingut més de gust compartir-lo per ací. Ja n’escriuré més xD.
** El vaig escriure després de veure un reportatge sobre els pallassos i les pallasses d’hospital que, desinteressadament, aconsegueixen que xiquets i xiquetes (i familiars) somriguen en els moments més durs de les seues vides. Gràcies a totes les persones que feu d’este món un lloc millor.
La meua xiqueta és l’ama…
Des de la finestra es podia veure com l’oratge ja havia canviat, deixant la calor pas a la frescoreta que tant agrada per aquesta terra. Dins, en canvi, pareixia que el temps s’havia aturat i que l’eternitat, acompanyada d’aquella llum tan meravellosa d’haver pegat una ruixada, s’apoderava de la cambra.
Marta se la mirava, encara meravellada, com si aquella criatura que sostenia en braços es tractara d’un tresor delicat, fràgil i efímer. Adriana també mirava sa mare, amb els ulls ben oberts, a la volta que amb les manetes buscava tocar-la com si fora l’única persona que realment la coneixia. I així era.
Mentre la tenia en braços va recordar Pepita, la seua àvia, i com li haguera agradat conéixer-la. Els ulls se li van omplir d’emoció en pensar-ho, i mentre aquell sentiment es materialitzava en llàgrimes d’estima, el record li va portar una melodia que la va traslladar anys arrere als braços de la abuelita, com li deien les netes.
Feia molts anys que vivia lluny del poble, i aquella dona havia estat un lligam fonamental per a mantenir les seues arrels. I just en aquell moment va entendre que ara era el seu torn d’aconseguir que la seua filla, tot i que també es criaria a molta distància d’allí, estimara aquella terra tant com l’adorava Marta.
En aquell riu rau, el mateix en el qual ella s’havia criat, la melodia que ressonava pel seu cap va donar pas a poc a poc a les paraules, i sense a penes ser-ne conscient, va començar a cantar aquella cançó de bressol amb la qual tantes vegades ella havia fet nona de xicoteta.
Com si es tractara d’un mantra, els ulls d’Adriana, que estaven fixats en els de sa mare, van començar a caure, i a poc a poc aquella cançó, acompanyada pel balanceig, es va apoderar del seu ser. Marta, mentre veia com la seua filla anava tancant aquelles precioses parpelles, es va sentir més unida que mai amb els seus orígens.
Una vegada adormida, la va deixar en el moisés on ella mateixa havia dormit trenta i pocs anys abans. I tot i que la xiqueta ja descansava plàcidament, Marta es va quedar al seu costat, asseguda en una mecedora, mirant-la enamorada i sacsant suaument aquell llitet al mateix ritme que ella es gronxava.
Va continuar cantant aquella cançó de bressol, i lentament els seus ulls també es van anar tancant. I mentre es deixava acompanyar per la força de la son, un somriure de felicitat se li dibuixava al rostre, sabent-se hereva d’una estima que anava més enllà de les persones.
“La meua xiqueta és l’ama,
del corral i del carrer,
de la figuera i la parra,
de la flor del taronger”.
(Relat fictici inspirat en la recent maternitat de la meua amiga Marta, la benvinguda d’Adriana i en record de Pepita, gran dona i referent)
La pròpia obscuritat…
Un matí es va despertar de sobte d’uns somnis agitats, espantada. Tant de colp ho va fer que es va mig incorporar, però en a penes uns segons, i sense obrir els ulls, es va tornar a tombar. Es trobava al llit, i se sentia totalment transformada. Gitada cap per amunt, notava com s’enfonsava en el matalàs vell, i si alçava un poc el cap, intuïa el seu cos nu mig tapat pel cobertor d’estiu. Es buscava les mans volent percebre alguna prova per a confirmar on estava.
Que m’ha passat?, va pensar senes obrir els ulls. Segur que no somiava, podia sentir com la seua habitació continuava sent la mateixa que els dies anteriors. La llum pareixia lliscar per la tela de la cortina, i la imaginava ballant de manera sinuosa. Podia escoltar com cantaven les oronelles, i també Maria, la veïna del primer, que devia estar estenent la roba al pati. La quotidianitat passejava pel carrer entre converses veïnals i arrancades i aparcades de cotxes. Res pareixia distint, però tot semblava nou.
La son s’havia esvaït, però ella, cabuda i orgullosa, mantenia els ulls tancats per si un cas. Notava com les parpelles s’anaven obscurint, i això sí que li va resultar estrany, però va pensar que s’estaria nuvolant sense donar-li major importància. Va allargar la mà fins a la tauleta de la nit, on palpant va notar l’escampada de mocadors – era al·lèrgica – seguit d’un marc de fotos que havia posat feia poc. Tot pareixia al seu lloc, tot estava controlat.
Va canviar un parell de vegades la posició gitada, i en veure que no n’hi havia mans, va decidir despertar-se, com si durant aquella estona de cavil·leig haguera estat profundament adormida. Es va incorporar a poc a poc i va anar obrint els ulls. Continuava sentint l’obscuritat. Se’ls va fregar amb un poc més d’intensitat i els va obrir, i llavors els va descobrir.
Quatre murs de pedra vella de muntanya la rodejaven mentre la quotidianitat que escoltava anava desapareixent, emmudint sigil·losament. Van passar un parell de minuts mentre mirava i remirava aquella estança, lloc que desconeixia i que la feia sentir desubicada. Per un moment va creure que tal volta sí que continuava somniant, així que va tancar els ulls tan fort com va poder, com faria una xiqueta menuda jugant a amagar-se, i es va tornar a gitar. Però en aquesta ocasió, el silenci era tan intens que la por li impedia mantenir-se aliena al que fora que li estava passant.
De nou de peu, amb els ulls oberts i en silenci, però ara ja formant-ne part del mateix, es va decidir a entendre allò. Els murs estaven allí per alguna raó i la descobriria. Li va vindre al cap la llanterna del mòbil, així que va tantejar de nou en la tauleta de nit fins que es va fer amb l’aparell i va activar la llum.
Mai li havia agradat aquella llum, tan blanca, tan artificial, però en aquell moment no estava per posar-se exquisida, així que amb el mòbil en mans es va dirigir al mur que li quedava enfront. Va apropar la llum per intentar analitzar aquelles pedres, buscant alguna fissura o quelcom que li poguera explicar què feia allí, quin sentit tenia tot això, i sobretot, com eixir-se’n.
Anava passant d’unes a altres ràpidament, a l’altura dels ulls, i no hi havia res que li cridara l’atenció. No sabria el temps que va passar, però va arribar un punt en el qual va creure que allí no anava a trobar res, i exhausta, es va deixar caure per la paret fins a quedar asseguda a terra.
La llum del mòbil, que continuava mantenint-lo en la mà, es va quedar il·luminant la pedra que li quedava a l’altura del muscle dret. Va girar el cap quasi per inèrcia, sense cap intenció de trobar res, però va ser en aquell moment, en el que deixava de controlar, quan va veure unes paraules escrites.
Li resultaven familiars, eixa lletra la coneixia. Encuriosida va intentar desxifrar aquelles lletres que, clarament, estaven escrites per una criatura menuda. “No tingues por” posava. “No tingues por” es va dir a si mateixa sense massa sentit, i com un raig li va travessar un pensament pel cap, i es va recordar a ella, de xicoteta, tement perquè son pare i sa mare pogueren morir i quedar-se sola. “No tingues por” va repetir en veu alta mentre les llàgrimes començaven a esgolar-se per la galta.
Aquella verbalització li va donar una claredat inexplicable, intangible, però suficient per a continuar mirant sense pretenir res. Va anar recorrent l’espai mentre trobava frases i expressions amb les quals anava identificant-se, i reconeixent-se, doncs eixes frases i eixes expressions eren ella. Les seues experiències, les que l’havien marcada, les que l’havien condicionada. Allí estava tot. El plor es va manifestar d’una manera més intensa, amb un poc de dolor al principi, però amb una forta sensació d’estima tot plegat, fins que, com un bebé que està sent acaronat, es va quedar adormida de nou.
A meitat matí es va tornar a despertar, aquesta vegada suaument. En obrir els ulls podia veure les peces de roba que havia usat el dia anterior damunt de la butaca, algunes d’elles fent equilibris per no caure. La dansa de la cortina continuava, i això li va fer recordar una cançó que havia escoltat dies abans, i quasi de manera involuntària es va posar a cantar mentre s’alçava del llit i s’incorporava.
De sobte va caure en què estava fent com Maria, la veïna del primer, i sense deixar de cantar va esbossar un somriure i va decidir anar més enllà, acompanyant la veu amb moviments pel corredor de casa. Sense dubte, aquell seria el ball més genuí que mai havia fet.
De tornada…
He posat una cançó que, no sé massa bé per què, em convida a tancar els ulls i escoltar. La brisa suau recorre l’esquena nua que em deixa al descobert la camiseta. Els primers segons em sent un poc incòmoda, i amb la falta de costum el pols se m’accelera una mica i note com els ulls em tremolen amagats baix les parpelles.
La meua ment no tarda a començar un bombardeig d’imatges, tasques de la feina, persones i situacions, assumptes passats i, naturalment, assumptes pendents. Tot plegat m’angoixa. La tensió es fa notable i m’adone que estic fent força a les celles i que ja no escolte la música.
Torne a mi de seguida i em naix un sospir profund, omplint i buidant d’aire fins a l’últim amagatall dels meus pulmons. La brisa em saluda de nou mentre continua bambant pel meu voltant. M’acaricia i pareix que jugue anant d’ací cap allà. Fins i tot puc sentir com es comunica amb mi i amb l’entorn. Pareix que això no li agrada tant a la vella palmera del camí, perquè les seues fulles li responen així, com si estigueren un poc airejades.
No recorde quan va ser; en quin moment em vaig esvair tant que vaig oblidar el camí de tornada. Ben mirat no necessite saber quan, sinó tornar ara mateix. I per això m’esforce, perquè recorde poc estar en casa, però sent l’anhel d’haver estat. Encara la puc olorar i notar ben a dins de l’ànima. Sé que està ahí, ho sé tan cert com que jo estic ací. Em pose dempeus de nou.
Em sent viva, i no entenc per què sentir-me viva em sorprén. La preciosa melodia m’arriba tant a dins del pit que sent com quan una mà amiga m’agafa i s’ofereix a acompanyar-me un trosset de viatge.
La brisa de vegades desapareix, com si estiguera amagada. Per moments està espentant, i d’altres pareix que vulga engolir, com si es tractara de la mateixa mar. Es contradiu fins que troba la mateixa direcció en totes les seues vesants. Llavors agafa força, es fa gran i esdevé capaç d’allò impossible, portadora de la llibertat més absoluta.
Dins meu sent la remor, romancejant amb allò que m’identifica i allò que em fa envejar-la, sent tot el mateix. Desitge aconseguir eixa confluència d’energies que m’enfortisca per a prendre la meua direcció i caminar a passa forta i sense dubtes.
Sospire de nou i sent com els ulls ja no tremolen. Un somriure se’m dibuixa al rostre. Ací i ara està el camí, el camí de tornada.
Animalades…
Lladre. Quina hora és? Encara no torna? Gruny. No escolte res estrany, però gruny per si de cas, per avisar. Estic a punt d’acomodar-me de nou, però no, millor pujaré al seu llit ara que ella no està, així quan vinga se’l troba calentet i tou. Sóc la seua millor amiga, li tinc estima incondicional, i estic quasi segura que ella sent el mateix.
Escolte la clau a la porta. És ella. Lladre. És ella! Vaig. Alegria. M’encanta escabussar el cap entre els seus turmells. Si em pose així, em rasca darrere de les orelles. Que bo, menege la cua. La menege més de pressa. Em pose panxa cap amunt i just en eixe moment, quan faig la panerola i em rasca el panxolí, trobe la felicitat.
L’endemà eixim al matí a passejar, però no tan de matí com de costum. Fa solet, escalfa, i dóna gustet. Hui crec que no treballa, deu ser dissabte, perquè el sol està molt alt, i ella va molt a poc a poc. Això és que no té pressa. Alegria. Hui podrem jugar més estona. Menege la cua.
Ja no em tira pedres, quan li’n porte em diu que estic desdentada i que em fa mal. No l’entenc però de seguida trau una corda super bonica de muntó colors! Alegria. La tiraràs? En posició. On? On? Vaig!! Quasi l’agafe al vol! No passa res. Torne corrent i menejant la cua. Ella em rep amb les mans obertes i el seu somriure.
Quan tornem a casa anem directe a la cuina, i aprofite per a beure. Després m’assente a terra i la mire. Puc estar hores i hores contemplant el que fa. Ella de tant en tant em mira, somriu i em tanca l’ullet. A voltes m’agrada tornar-li el gest i deixar-la al·lucinant. Vaig aprendre a fer-ho de menuda i ha valgut la pena, perquè en el fons mai ha sabut si ho faig volent, o solament és una casualitat.
Al principi quan li ho feia apretava les celles, es quedava mirant-me i feia que no amb el cap. “No pot ser” deia. Després va tenir una època que m’ho preguntava, i a mi em costava aguantar el riure. De veres pensava que li podia respondre? Sabent i tot que no parle. Xé, boníssim. Al final ja es reia i em deia “estem bones per a fer parella de cartes”.
Posa música del mòbil, i quan fa això vol dir escurar o cuinar. Que siga cuinar, que siga cuinar. Faig un sorollet. Ella somriu i va cap a la nevera. Sí! Victòria! Alegria. Menege la cua, però continue asseguda. Si em pose massa nerviosa, em farà fora i no vull. M’aproxime un poc, molt subtilment. Olore, olore més. Conill, tomaca, all, cigrons? Em costa aguantar el nerviós. Està preparant arròs caldós. Això vol dir que és diumenge, sense dubte.
Fa molt bona olor. Hem tornat al menjador mentre s’acaba de coure. Als minuts s’escolta un aparell que pita. Ella s’alça, jo darrere, i ens n’anem les dues a la cuina de nou. Això ja està bo, així que dinem. Primer ella, després jo. A mi em mescla arròs i un poquet de carn amb les pedres eixes de colors que se suposa són el nostre menjar. Molta alegria.
Quan acabe torne al menjador. Ella ja està preparada. Definitivament, es pot confirmar un diumenge de sofà i manta. Clar, com ahir va vetlar. Però no m’importa, aquests dies són els millors. Ha encés l’estufa, encara fa un poc de frescoreta. Ja ha buscat una pel·lícula dormidoreta i tot. Està tombada al sofà, amb la manta tapant-la quasi fins al coll.
Vaig cap a ella i em quede mirant-la a una distància prudencial. Ella em mira i es riu, com si no sabérem què passarà. Jo avance un poc més i intente pujar, però calcule mal i no puc a la primera. A la segona, quan ja estic dalt, li expresse que vull estar baix la manta també, i així ens acomodem les dues fent la cullereta. M’arrime molt a ella, a voltes crec que, sense voler, l’espente un poc.
Ella s’adorm acaronant-me, i al final a mi m’entra una mica de calor. A poc a poc vaig traent el cap de baix de la manta, no vull despertar-la. Ho aconseguisc i sospire. Per sort la seua mà continua damunt meua, m’agrada que em toque. La mire un últim cop i m’assegure que dorm profundament. Li tanque l’ull de nou encara que no em veu, és la nostra broma. Sóc la seua millor amiga, li tinc estima incondicional. Ella sent el mateix. Sospire, i m’adorm.
Fins sempre amiga!
De la O…
L’altre dia tenia visita a l’hospital, el metge volia controlar-me. Vaig tindre un tumor fa temps, al pit, i per molt que li diga que als meus 83 anys m’enterraran per vellea, ell s’entesta en revisions i revisions, com si fóra tan fàcil anar a Dénia. Mentre no siga precís, tampoc caldrà anar tant.
Pareix una tonteria però anar a l’hospital em trenca el dia. Abans conduïa, però des que els meus fills es van traure el carnet que, la veritat, me’n vaig engossir. Com ells em portaven a tots els llocs que necessitava, a poc a poc ho vaig anar deixant. I així és millor, almenys ara. No estem ni els meus reflexos ni jo per a mal de caps.
Mare, lo del carnet també va ser bo. Això va ser cosa de la meua cunyada, que li va pegar per ahí i cada dia que em veia em feia el sermonet. Al final, quasi més per no escoltar-la, vaig anar a traure-me’l. Quina vergonya vaig passar, era la més major de la classe. En aquell moment no era tan normal que les dones agafaren el cotxe, i menys les ueles com jo. Entre això i ser forastera vaig anar en campaneta pel poble una temporada, però res exagerat. Ja saps que la gent xarra per avorriment, i prompte van trobar alguna altra desgraciada a qui repuntar.
Jo de desgraciada ja n’he sigut prou.
L’altre dia, no sé en qui estava parlant, quan en un moment de la conversa va preguntar, no a mi sinó a l’aire, quines coses no faríem si poguérem tornar arrere. Jo em vaig riure, quines coses pregunta la gent. Però a la nit, quan em vaig clavar al llit, la pregunta em va rondar una bona estona pel cap.
Hui en dia la joventut vesteix com vol. Mare, no seré jo qui critique els draps que porten. Perquè, tu has vist els colors? Porten colors preciosos. En canvi, jo recorde la meua vida obscura, en blanc i negre, sobretot de lo últim.
La primera en morir va ser ma uela, jo a penes tenia 11 anys. Vaig portar dol tot un any. Dos anys després va faltar ma uelo. Altra volta de negre, un any i pico més fes-te compte.
Quan tenia 15 anys vaig conéixer un xic de Torrevella. Mare, que templat era. Ell tenia família al meu poble, i venia molts diumenges. Em mirava sempre de reüll, i en festes em va traure a ballar i tot. Abans estàvem un poc embacorades, no com ara, que hui es besen amb uns i demà amb uns altres. O que es posen a festejar, s’ajunten, i quan es cansen, ale, cadascú a sa casa. Mare, quan la meua època això ni et passava pel cap, t’imagines? Ens hagueren dit de tot. Com ha canviat la cosa…
Com et contava: En passar festes va morir ma mare, la pobra sempre havia patit del cor. Vaig portar 5 anys dol, els 3 primers amb velet i tot, com les moretes. Quan ho pense em ric, perquè la pinteta seria bona també. Pareixia la Mare de Déu dels Dolors. El xicon de Torrevella va deixar de mirar-me, clar. I jo vaig deixar d’eixir. On havia d’anar així? A ballar? Pareix que no li diu…
Vaig conéixer al meu home uns anys després i, endevina, al cap de poc va morir mon pare, es coneix que la pena li va poder. Esta vegada no em vaig posar el velet, però em vaig casar de dol, tu trobes? Una xicona jove com era… Fins i tot vaig tindre al meu major anant de dol. També en vaig portar pel meu home i per la meua germana. Els meus fills, pobrets, tota la vida amb la mare endolà.
Conte, per uns i per altres, uns 24 o 25 anys vestida de dol. Mira, com la cançó de la Lluna i la pruna, vestida de dol, lo que a mi, per sort, mon pare mai em va alçar la mà. 25 anys, quina barbaritat de temps. I clar, jo veig a les meues nétes que porten coses amb fúcsies, verds o grocs, així, ben vistós i ben alegre. I ho trobe tan bonic…
El cas és que, el dol per a què serveix? No torna ningú. Ai, veges, com han de tornar. Igual allà estan millor, no et penses. Els d’ací, bé, tires avant, amb la família i amb el que faça falta, quin remei. Encara damunt, si no anaves de negre, et senyalaven pel carrer, no saps?
Diu que l’altre dia va morir un xic jove, i la dona no va anar de negre ni al soterrament. Mare, a l’eixida de missa l’estaven posant a caldo. Dona, normal no sé si és, però escolta, què acàs ho he de dir jo? Eixa xica farà lo que voldrà, com ha de ser, o no? Mai he sentit criticar a cap home per no anar de dol, perquè ho hem de fer nosaltres?
Que vols que et diga, entre lo seu i lo meu, lo del dol és una burrera.
Picoretes…
L’escalfor del sol d’estiu assoma tímidament per la finestra. Els primers rajos del matí intenten travessar la persiana, que encara roman tancada quasi per complet. La llum li acaricia la cara, suaument, com convidant-la a despertar i encetar un nou dia.
Ella, que és de somni profund, pareix que intente despertar i no puga. Després d’una estona, amb certa dificultat, i encara baix l’efecte de la son, aconsegueix mig obrir els ulls. Conforme torna a la realitat, recorda que no és al seu llit, ni a la seua casa. Ni tan sols està al seu poble. Llavors pareix que els ulls tornen a cedir, i els torna a tancar.
Somriu, respira, i s’endinsa de ple en eixe moment, en eixe just instant. La recorre una sensació que li resulta familiar, i conscient d’eixe sentir, el gaudeix. De nou respira, per a la fi, i ja decidida, tornar a obrir els ulls i despertar. Busca la llum del sol, esta vegada ja més intensa. Mentre recorre l’habitació amb la mirada, comparant amb el que recordava de la nit anterior, nota una carícia que li puja cama amunt. Es gira per a mirar-lo i els ulls entropessen amb el verd dels d’ell, que la mira fixament mentre mig dibuixa un lleu somriure en els llavis.
La nit anterior havien bromejat sobre el paisatge, desconegut per a ella, com si fos l’únic reclam que els havia unit. Conforme avançava la vetlada començaren els acudits de sexe, igualment, com si foren el nexe d’unió. Però pel matí, i durant eixe instant callat i personal, la puresa dels sentits parlaven per si sols.
N’estan cansats dels amors i els desamors, i tal volta per això no en parlen. Han passat els anys de romanços de pel·lícula, d’amors prohibits, de relacions pautades, dels “deber” i “haber”. Coneixen la línia que relativitza el temps i les relacions, la van creuar fa anys i sabien que no hi havia volta enrere.
No sabrien dir el temps que dura eixa mirada, però si que alguns segons són més intensos que altres. El silenci que els acompanya sols és interromput pel soroll de les fulles del jardí animades per la brisa matinera. No calen paraules ni explicacions d’allò que senten, perquè saben que el que els recorre de cap a peus no té un sol nom ni una sola expressió.
La mà que acaricia la cama puja dolçament cos amunt, fins arribar a la cara. Li aparta alguns cabells que li cauen al front. Semblen rebels, com moltes coses en ella, i això el fa somriure amb més franquesa. La mà continua el seu viatge, i quan passa pel coll nota com es ruboritza. Ell fa un gest amb les celles de satisfacció, com el xiquet que troba un amagatall secret, o quelcom que considere un tresor. Ella respon amb una rialla, d’eixes íntimes, i encara que fa gest per apartar-se, no s’allunya. En realitat, li agraden les picoretes…
Des de l’infern…
Estimada Maria:
Perdona’m. El dia que me’n vaig vindre, tu ploraves, i jo et deia que no patires. “Com no vaig a plorar si te’n vas de cara a la mort?”. “No patisques xiqueta meua, guanyarem i tornaré”. Recorde que et vaig besar al front, i tu et vas enquetar perquè no volies que et tractara com una xiqueta, que per a això ja tenies a ton pare. Menut caràcter el teu.
Sé que no eres cap xiqueta, i sent que eixe privilegi te’l vaig llevar jo quan ens vam posar a festejar. Però mai m’he sentit mal per allò, més bé al contrari, done gràcies de tots els moments que he pogut disfrutar de la teua companyia. Tu no ho saps, però la primera vegada que et vaig veure pujaves d’Orxelles tota carregada amb el bulto de roba. Era primavera, feia pocs dies que havia eixit el sol. De sobte, no sé ben bé que et va passar, vas xafar malament i te’n vas anar de tos.
Et vas alçar de terra maleint la pedra que fóra que t’havia fet caure. La roba s’havia omplit altra vegada de terra, i no te’n quedava altra que tornar a fer la feina. Jo estava més avant, tu ni tan sols em vas veure. Però ja se’t notava que tenies una personalitat forta, i a mi se’m notava que m’agradaves, mentre et mirava pegar mitja volta remugant.
Uns anys després ens coneguérem, almenys ja els dos. Estaves preciosa, i continues sent-ho encara. Vam anar a passejar de nit, aprofitant que el vent estava calmat i el cèl ras, així que ens vam asseure per mirar-lo. Vaig descobrir que t’encantava somniar i imaginar sobre els estels, les persones i la magnitud de la vida. Preguntaves molt de temps portarien ahí il·luminant, i durant quantes vides ens haurien il·luminat a nosaltres.
Ens vam enamorar aquella mateixa nit, amor que després creixeria fins la immensitat. Estaves convençuda que el nostre destí estava escrit, i aquella nit vam decidir confirmar-ho. Ens vam declarar amants, passara el que passara, tantes vides visquérem, ens buscaríem i ens estimaríem com havíem fet en esta. Aquell dia a penes comprenia aquelles paraules, no li trobava sentit. En canvi ara sent que aquell jurament és la cosa més bonica que mai ningú ha fet per mi.
Perdona’m xiqueta, perquè en esta vida no podrà ser. Res m’importa ja si guanyem o perdem la guerra, jo ja he perdut esta batalla. Estic ferit i la cosa pinta malament. A dures penes puc escriure esta carta, en part per la poca força que em queda, i en part pel dolor que em produeixen els pensaments. Se’m desmunta la realitat de pensar que no et tornaré a veure.
I es que no sé com explicar-te que em trenque per dins d’imaginar que no tindrem una vida junts. A bona hora lluitaria per la llibertat si haguera sigut conscient que deixava descoberta la felicitat, perquè res em faria més feliç que estar ara entre els teus braços, deixant-me acariciar, escoltant les teues històries, i somniant-nos una vida junts.
No m’oblides, t’ho demane. Sigues feliç, troba un home que t’estime i et respecte com mereixes, però per favor no m’oblides. Almenys no del tot. Que et quede suficient record per reconèixer-me quan ens tornem a creuar. Recorda com t’he fet riure, com t’he tocat i t’he estimat. Recorda-ho cada dia i viu esta vida pels dos. Jo et promet, estimada meua, que en la pròxima vida et buscaré fins que et trobe, i res ni ningú ens allunyarà.
Esta vegada, ens ha pogut la història. Perdona’m.
Actes impurs…
La quietud regna en l’habitació. Allí estem els dos, nuets damunt del llit, aliens al temps que transcorre en l’exterior. La música sona de fons, com si sonara llunyana, decorant l’escena. La llum del sol entra tímidament pels forats de la persiana, mal tirada. Eixa poca llum és suficient per a poder veure lo visible, entreveure lo intuïtiu, i imaginar lo impossible.
Ignorants de la durada dels segons ens fem protagonistes del moment, d’eixe mateix instant. Tu fas que dorms, ho sé. Jo et mire, tu també ho saps. M’agrada observar-te allí, amb els ulls tancats, i acariciar-te poc a poc, recorrent cada centímetre de la teua pell. Una carícia infinita, que desperta emocions enterrades en el fons del meu cor. De tant en tant t’aprete els malucs, com si necessitara confirmar que estàs ahí, en busca de la prova que eres real.
Et descobrisc dibuixant un discret somriure, espontani. Llavors jo faig el mateix. Recorde poques sensacions com esta, tan intenses. Se’m fa desconegut el bategar del meu cor mentre em poses la mà damunt del pit. L’accelerar de la teua respiració quan comence a viatjar pel teu coll amb els llavis. La intensitat del teu alè quan continue besant cada racó del teu rostre, fins que arribe a la boca. Ens fonem en un bes apassionat que reactiva les brases del foc donant pas a flames impossibles d’aturar. Els nostres cossos comencen un ball de passió i excitació fins que la suor s’apodera de nosaltres, confonent on acaba un i on comença l’altra.
Et faig l’amor com mai ho havia fet. Va més enllà del sexe. Ens mirem, i no podem evitar somriure, amistosament. I com més et mire, més ganes m’entren de formar part de tu, del teu cos, del teu món. I amb més ànsia t’agafe i et toque. Ens busquem amb les mans, jugant, com qui juga amb foc sense por a cremar-se. Creuem les mirades i tornem a ser còmplices del moment, sense pensaments ni raons, tan sols tractant de donar-li sentit a la vida.
– Vols algo més? sent que pregunta una veu a la vegada que em trau dels meus pensaments. No em puc creure com m’he evadit del món durant eixe instant! I d’esta manera! Li demane el compte i isc ràpid del local. Em sent com en un núvol, recordant cada instant imaginat com una realitat absoluta. T’he sentit, t’he desitjat, t’he viscut amb tal intensitat que em costa creure que hages estat sols un somni.
Torne a casa corrent, amb certa incomoditat. Em fa la sensació que la gent em mira com si puguera escoltar els meus pensaments. Sent que les meues fantasies són visibles, que els meus secrets es saben als quatre vents. I no trobe amagatall. Cap refugi per a esta atracció que m’envaeix i em domina, que em pertorba cada nit.
Arribe a casa i em tire damunt del llit. Pels xicotets forats de les persianes sols es veu obscuritat. El silenci regna l’habitació. No hi ha música, no hi ha ciris, i, encara que ja ho sé, gire el cap per a veure, però no estàs. Tanque els ulls, i ja fora de perill, continue somniant.
Córrer debades…
M’agrada passar el dia pel carrer, tranquil·lament. Mon pare sempre diu que casa no em caurà damunt, i no, no ho farà. Com que no em veieu, puc recrear-me mirant-vos, veient com camineu, com parleu, com es menegeu, sense que ni tan sols s’imagineu que estic ahí. Com podem estar tan a prop i tan lluny en un mateix instant? Em sorprèn com dos realitats poden ser tan diferents, i una d’elles, la vostra, ignorant per complet la resta.
Tal volta esteu un poc perduts així que vos refrescaré la memòria. El meu nom és Laia, i vaig morir junt amb tota la meua família fa molts anys en un accident de trànsit. Jo tenia a penes 6 mesos segons m’han contat, i clar, no recorde res de la meua vida perquè tot el que he “viscut” ha sigut ja morta. No és graciós? De fet, ací,quan algú es pregunta la edat, la persona sempre respon, per exemple ” Seixanta-huit, cinquanta de viu i divuit de mort”. I si algú s’equivoca se li diu entre rialles “ale, ja vols posar-te vida…”. Per això, quan em pregunten a mi, dic directament que tinc divuit anys de mort.
I com que no he viscut mai ahí, o bé, literalment no he viscut massa enlloc, vaig començar a observar-vos per a imaginar com seria la meua vida: quines amigues tindria, a que em dedicaria, o què seria de mi en este instant ahí, ara mateix. Però amb el temps, em quedava hores mirant les vostres reaccions, les costums i els rituals, i més que la meua “possible vida” vaig anar interessant-me per vosaltres, i sobretot per la vostra “possible mort”.
Quan parleu d’ella, o de la seua possibilitat, es poseu nerviosos, incòmodes. En general les vostres paraules tenen significats diferents ací, o almenys, els vostres gestos o intencions no concorden amb els mots que pronuncieu. Sobre la mort és molt comú allò de “jo li tinc respecte” quan el que teniu és por. I vos encanta justificar que no és esta por la que sentiu repetint les distintes creences religioses, raonaments científics o teories espirituals que aneu aprenent durant la vida. Pareix que ho teniu molt clar, o així ho voleu fer veure, i manteniu lo del respecte, però quan veieu algú desmillorat o vosaltres es trobeu un poc malament, d’entrada penseu en la mort, i veieu d’immediat la calamitat de no estar en la vida. Vull aclarir que nosaltres tampoc estem ací eternament. La gent envelleix igual, creix físicament, madura, com els fruits, i romanem per ací fins que un dia deixem d’estar. Hi ho diem així, deixar d’estar, perquè si una cosa tenim clara, és que no sabem quan deixem de ser.
Quan algú mor, els vius s’afoneu. Sentiu la pèrdua, nostàlgia, fins i tot dolor. Alguns de vosaltres manifesteu una necessitat tan gran, que reconeixeu la vostra dependència emocional. D’altres ho teniu prou clar, i malgrat la pena que sentiu, compreneu que el camí vostre no acaba ahí. El nostre ja vos dic que tampoc però, encara que en el fons ho sabeu, molts s’entesteu en negar la possibilitat. I com diu la frase feta, “no hi ha més cec que el que no vol veure”.
Una vegada s’arriba ací es va perdent la comunicació entre els dos mons, però si que és possible. De fet, les nits de lluna plena, solsticis i equinoccis, tots els mons naturals van a una, i els somnis són una vertadera meravella, un altre món que desconeixeu. Els vius i els morts ens podem veure i interactuar, però no solem fer-ho en va. Habitualment sols ho fan els que duen poc temps ací, i no tots.
Recorde quan va arribar Sara, una amiga meua. Jo tindria uns 13 anys de mort, i ella acabava de complir els 11 de vida. Quan veia als familiars pel carrer estaven destrossats, així que va fer la transició poc a poc. Al principi anava a veure’ls cada nit, i es gitava al costat de sa mare mentre la sentia plorar. Amb el temps el dolor va disminuir, i la pèrdua de la xiqueta es va anar acceptant. Sara va distanciar les visites fins que una nit, mentre s’acurrucava als braços de sa mare, li va dir adéu.
I ja vos dic que la mort està prou bé, de fet, alguns en diuen “la bona”. Però a mi se’m fa difícil explicar com és perquè no puc comparar massa, i quan pregunte no sol tenir resposta. No solen parlar de l’assumpte, com a molt somriuen de manera burlesca i, els més veterans, diuen allò de”Cal morir abans de viure; cal plorar abans de riure”.