Ens va presentar ma mare un dissabte al mercat del poble. No m’agrada jutjar basant-me en l’aspecte, però era inevitable. Tota de roig, massa cridanera per al meu gust. Davant d’ella, clar, vaig dissimular. No faces amb la resta el que no t’agrade que et facen a tu, i així vaig fer. Li vaig donar una oportunitat.
La primera vegada que va venir a casa, va ser correcta, i jo també. Semblava estar còmoda, i això em feia sentir bé. A tots ens agrada tenir una casa acollidora no? En aquesta ocasió em va semblar més senzilla. Aigua per favor. Bé, en certa manera ho agraïsc, la cafetera està trencada, i no tenia massa que oferir. Va evitar el dir-li que no tenia allò que demanava,i això haguera trencat una estona tan agradable com aquella.
Bevia lentament, com si no anara a tornar a fer-ho en tot el dia. Era de poques paraules, pel que es va dedicar a escoltar quasi tota la vesprada. I jo, que parle pels colzes com diuen, vaig gaudir de debò. Li vaig fer un resum en poques hores de tota una vida. Aquell dia vaig sentir que em queia bé, i que tal vegada podia funcionar. Com sempre, el millor era fer-li cas a ma mare.
Allò ens va unir, a ma mare i a mi em referisc. La cridava per demanar-li consell i això era l’excusa perfecta per parlar durant hores sobre el tema. Ella tenia raó. El passat no em podia frenar. La vida és viu cada dia, i cal aprofitar els moments. Algunes relacions fracassades no podien decidir la meua vida ni les meues decisions. I això vaig fer, ho vaig intentar.
Ens tornàrem a veure a l’endemà. Es notava que li agradava el vermell. Diuen que és el color de la passió, excita i augmenta l’energia interior. Jo tot això de la cromoteràpia ho desconec prou. A més, deduïsc que, als que ens agrada anar de negre i gris principalment, ens assignaran algun tipus de comportament introvertit, depriment i asocial que no es correspon amb la realitat. Repetisc que ho desconec.
En aquesta segona ocasió, vaig repetir com a protagonista. A penes va pronunciar paraula, i quasi de mala gana assentia davant el que jo explicava. La veritat és que son complicades. Pareixia que tenia l’oblidació d’endevinar el que pensava en cada instant. Era l’única forma d’obtindre resposta. Tot i això, aquesta era simple i curta. Res en clar.
Començava a estar ja un poc mosca amb el tema. No comprenc encara que li passava. Perquè es tancava així amb mi? Podíem intentar-ho, estava tot per fer. L’atracció era evident per les dos parts. Fins i tot m’havia acostumat a aquell color que tant li agradava. Solia combinar complements verdosos, i realment l’afavorien. Tampoc importava massa els colors que lluïa. Era tan bonica que qualsevol d’ells li haguera estat com un guant.
Ens vam veure un parell més de vegades, però no gose descriure’ls com cites. Més bé, foren uns quants encontres caracteritzats per una indiferència, per la seua part, que augmentava progressivament. Este nou comportament em va fer plantejar-me de nou fins on arribava la meua disposició. Vaig decidir adoptar uns dies la seua forma de ser, a veure si així era capaç de sentir el que jo sentia, i com em sentia. Tal volta d’esta manera, ella donaria senyals de vida sense tenir-la que buscar.
Van passar un parell de dies, i no en vaig saber res. Si, tal volta l’orgull s’havia apoderat de mi, però no tenia ganes de ser jo qui forçara la situació. Ja es posaria ella en contacte amb mi si volia alguna cosa, pensava. Maleïda il·lusió enlluernadora… Per lo vist, també depenia de mi aquest moment, i mentre jo esperava notícies seues, ella reconstruïa la nostra relació, convertint-la en una anècdota del passat.
Este migdia, quan tornava de passejar a la gossa, allí estava ella. Sorprenia el seu aspecte, vermell obscur, amb tocs marrons i negrosos que no feien gens bonic. M’he apropat fins posar la meua cara a la seua altura. Quan l’he mirat, he sabut perfectament el que em volia dir. Pareixia trista i amb poques forces per continuar endavant. No he necessitat que parlara, de vegades les coses es saben. En el fons jo sentia el mateix .La nostra relació s’havia acabat i ens havíem de dir adéu.
No sóc afortunada en este aspecte de la vida, això queda clar. Esta vegada ha sigut francament ràpid, qüestió de dies. Però no perdré l’esperança. Aconseguiré ser feliç i fer feliç a alguna d’elles. No serà un gerani, ni un gesmiler, ni una pasqua de nadal com en esta ocasió. No importa. Sé que arribarà el dia, i que per ahí hi ha esperant algun roser o alguna falguera disposada a compartir una part de la seua vida amb mi. I la meua sort canviarà per a sempre, i no se’m moriran les plantes de casa…
Baixa l’escaló que serveix d’entrada a la cuina, i gira a la dreta. Allí està el frigorífic, d’estos amb els cantons arrodonits, i que sols té, per separar la part que refresca de la que congela, una trista pestanya de plàstic que al poc temps es trenca i deixa connexió directa. Doncs del seu damunt, agafa una caixeta groga de mistos i es dirigeix al foguer. Este encara mostra lluentor, i ja té més d’un any! Va ser una bona compra, no hi ha dubte.
Amb la mà dreta agafa un misto i fa girar la clau del foguer més menut. Quan apareix el soroll del gas, fa fregar el pal de fusta amb la caixa mare, i zap!, crea el foc. Apropa el llumí al foguer, i una vegada aquest en funcionament, posa la cassola petita, la d’escalfar la llet. Desnatada, el sucre… En la taula deixa una tovallola verda i blanca, una cullera de les d’abans, de plata, i un got de llanda roig.
Mentre roman desdejunant, els sorolls adquireixen protagonisme. El del motor de la nevera passa a ser normal ben prompte. Algun pardal xiuxiueja per donar el bon dia. La poca gent que passa pel carrer, el seu caminar, i les seues converses, passen també a formar part d’aquest “collage”. I el poc silenci que resta es trencat pel soroll de les galetes quan les parteix.
Eixe moment sempre li recorda a la seua infància. Llavors la llet era de cabra, no sempre bullida, i moltes vegades directament de la mamella de l’animal. I gràcies. Quanta fam vam passar. La mare es va fer malalta poc després de tenir a l’Empar, 7 anys més menuda que jo. La recorde, groga pobra. Ni quan va morir, feia tan mala cara com en aquell any. Pobra.
A migdia venen els nets a dinar. La xicona, més menuda, es queda jugant al carrer amb els amics. El xicon va directe a ella, que el mira somrient. Sap perfectament que va a demanar-li. Abans que puga obrir la boca, li dona diners i un paper. Ell la besa i ix corrent com un llamp. Ella somriu mentre agafa el comandament de la televisió per tornar a donar-li veu.
De vegades sembla que ni l’escolte, tal volta perquè no la sent. El cas es que passa les hores asseguda a la porta de casa. Parlant amb veïns, saludant coneguts. Un viatge per comprar el pa i la carn. Un altre per a l’arròs i la tomaca. I un tercer per les medecines, que acaben sempre com els mistos, damunt del frigorífic.
Ara, el que posa damunt la taula, son tres tovalloles. La seua, verda i blanca, a l’esquerre d’on havia desdejunat. En este lloc, es posava el major, i la xiqueta, davant d’ella. Tres culleres i tres gots de vidre, dos d’ells de nocilla. En la cadira de la menuda posa un coixí, es coneix que no arriba bé a la taula.
Escudella de manera molt generosa, de vegades massa diria. Que mengen, que estan creixent. I mengen, i tant que mengen. Han d’agafar forces que per la vesprada tenen escola i esport, o música, o anglès, o el que els toque hui, però tenen algo segur. Han d’estar forts, i ho estan.
Quan el sol comença a dir adéu, torna a baixar l’escaló, aquell que dona pas a la cuina. Torna a girar a la nevera, però l’obri i agafa un ou. Tanca, i altra vegada la caixeta groga. Ho deixa tot damunt del banc, i trau un plat i una forqueta. Agafa l’ou i amb un lleuger colp sobre el cantó del banc, el parteix per la meitat. L’obri deixant caure el seu contingut en el plat. Pessic de sal i a batre. L’habilitat converteix aquest acte en tot un espectacle. El recorregut de l’ou sembla eixir-se’n de les dimensions del plat. El colpejar de la forqueta és rítmic, perfecte, amb una freqüència precisa.
Torna a estar asseguda, al mateix lloc que pel matí. La tovallola, verda i blanca, un got i coberts. Una carxofa, una truita, i una poma al forn. L’obscuritat de la nit es fa present mitjançant un finestró que té al sostre. La cuina és interior, i no dóna al carrer. Ja ha passat un altre dia. Un més, un menys, que més dóna. La qüestió és passar-lo no?
Escura i arreplega un poc la cuina, i quan va a eixir, se n’adona que quelcom no està al seu lloc. La caixa groga està damunt la taula. Les manies no les curen els metges. Somriu. Es dirigeix a la nevera, i la deixa damunt. Gira a l’esquerre i puja l’escaló. Sí, aquell que dóna pas al corredor, o sortida a la cuina, com vulgues dir-ho. I just en eixe instant la nit s’apodera de l’estança, i l’únic so que s’escolta és el del motor del frigorífic, això si, acompanyant al silenci més absolut.
Ja han passat més de 5 mesos, i el ventre comença a notar-se. Fins ara havia pogut evitar les xafarderies gràcies a la roba que vestia, ampla i un tant gran per al seu cos. Fins i tot, i a pesar que la situació no era la desitjada, somreia quan es veia a l’espill amb aquells pits. Ella, que utilitzava sostén per no sentir-se menys dona que la resta de les seues companyes de classe, allí estava, davant del mirall, amb les dos peres més ben plantades que mai havia vist. Però ni tan sols el somriure acabava de mostrar-se, doncs de seguida recordava que el seu estat no era envejable. Ni tan sols s’explicava com havia acabat en aquella situació.
Jordi i ella feia poc que sortien, i una nit, com a excepció, anaren a la casa d’ell a veure una pel·lícula. Els seus pares havien eixit a sopar, i estaven els dos sols. Als pocs minuts de l’inici del llargmetratge escollit, les mans dels joves començaren a buscar-se. Les carícies subtils es feren les protagonistes dels seus pensaments. Anhelaven estimar-se, però eren tan joves, i tothom repetia això tant, joves, joves, que no gosaven, ni sabien, passar d’aquelles carícies.
No obstant, i per quelcom serà que es diu que el sexe és instintiu, no va fer falta que ningú els ho expliqués. Ells mateixos decidiren explorar-se. I així ho feren, molt a poc a poc, recorrent amb els dits tots i cadascun dels racons que la natura havia posat en els seus cossos. Conforme passaven els minuts, la parella s’anava abstraient de la realitat que els envoltava. Ja no hi havia televisors, ni telèfons, ni por del retorn dels pares. Tan sols ells, l’un amb l’altre, aquella era la seua realitat…
Ara mateix, aquella realitat li pareixia somniada, irreal. Com si no haguera existit mai, i tan sols romanguera en el fons el seu pensament. Allí, en el més íntim dels seus records, junt a les paraules de sa mare diguent-li “teniu tota la vida per aprendre a estimar-vos”. Que vida més curta doncs.
I que llarga es presentava la nova vida que anava a encetar. Ella, amb els seus 15 anys, estava a punt d’acomiadar la seua adolescència per entrar en la vida adulta. Una vida plena de gent cotilla, que tot ho sap, que el que no sap ho vol saber, i el que no pot saber s’ho inventa. Una etapa on tot son aparences, estúpides, clar està, però així és el joc. I de vegades, se sentia tan xiqueta, tan petita davant d’aquella incògnita gegant. Que serien dels seus estudis? De les seues amigues? De la seua vida?
La por la va acompanyar durant un temps, la mateixa por que la va fer créixer, madurar, fer-se major. I el temps necessari per fer arribar al món a la seua criatura. I aquella personeta, amb les seues manetes com si foren de mentida, aquells ullets que miraven i encara no veien, aquella boca que sense parlar deia tantes coses, el seu fill al cap i a la fi, la feu tornar a omplir-se de vida. I va decidir viure pel seu fill, sense temors, sense abaixar el cap, disposta a fer el que fera falta. Va escollir viure la seua realitat, sense prejuís, sense preceptes.
I amb el seu fill en braços, es mirava a l’espill, i llavors si que somreia, doncs aquella sensació, la criatura en les seues mans, la imatge dels dos reflectida, l’omplia d’orgull, i de segur, que més d’una, a pesar que aparentara el contrari, es moria d’enveja.
Fa corrent. La porta de la cuina duu ja una estona pegant colpets. Mentre estiga la del carrer oberta, la de dins no estarà queta. El problema és que no tanca bé, i Pepa no es fa l’ànim de cridar per a que l’arreglen. No ho comprenc amb com li molesta eixe soroll. Es com si es clavara dins l’orella, tec, tec, tec…
Pareix mentida que eixe so li moleste tant quan als seus setanta i molts anys s’està quedant sorda. Ella diu que no, però la telenovel·la que veu després de dinar es sent des de dos carrers més avall. Però ningú s’estranya. En eixe carrer la majoria es gent major, que, pam dalt pam baix, estan igual de durs que Pepa.
- Bon dia Pepita- diu una veu que prové del carrer. Saluden, però no paren per a esperar la rèplica.
- Bon dia Antonia- contesta sense moure’s del tendur.
Si eixe moble parlarà, aportaria més informació local que cap arxiu municipal. Xafardejos polítics, amorosos, veïnals, animals… Allí al seu voltant, sense cobertor en estiu i amb cuquet encès d’hivern, les converses es tornen lúcides i genuïnes. S’han resolt tants problemes, clar està que tots de boca, i s’han ideat tantes estratègies per a tot, que ni rei haguera fet falta per a dur endavant la transició. Sempre ho han dit: si manaren les dones, no hi hauria tanta guerra.
I açò em provoca una sensació agre-dolça perquè, a pesar que m’entusiasma la idea d’un mandat femení, m’avorreix pensar que, això de fer rogle, sempre ha estat cosa de dones. I d’acord o no, m’he de cenyir a la història. I m’agrade o no, lo de manar encara no ha arribat, i lo del xafardeig encara continua.
Però tornem a Pepa, que xarrant xarrant me n’he anat de bon tros. Pepita, com diuen les amigues, malgrat tenir un nom tan comú, i una vida rutinària, ni enveja ni ha d’envejar res a cap dels personatges que ixen per eixa caixa que es diu televisor. I dic que es diu i no que és perquè encara no ha acabat de comprendre com pot ser que per ahí es vegen coses gravades a l’altre costat de l’Atlàntic. Per tant, tampoc comprèn la gent que l’anomena la “caixa tonta”, quan ha de ser molt llesta per fer-nos arribar tantes imatges per un fil tan menut.
El que passa, segons ella, és que la gent va d’erudita. I sempre parla el que més ha de callar. Com Amparo, la veïna. Mira si és destrellatada que, l’altre matí, sense més ni menys, li va dir que els bunyols que fa tenen massa gust de carabassa. Justament ho diu ella, no saps, que per a fer putxero ha de posar pastilles d’eixes de la gallina blanca, o com es diga, per a que faça gust.
Si es que este món es per a veure’l, o millor dit, per a viure’l. Però Pepa, encara que en el moment li moleste, se’n riu massa del que li puga dir Amparo. No perd temps en eixes tonteries. Cadascú per a d’ell. I a qui no li agrade que no mire. Xurrut i gori-gori.
Així que no patiu per ella. S’ha apanyat tota la vida, seguirà fent-ho mentre puga. Té paciència per a rato. A més, amb l’excusa que està mig sorda, el que no li agrada fa com si no ho sentira i au.
Bé, quasi tot el que no li agrada, perquè quin desfici de sentir la porteta, i tec, tec, tec…
Vuitanta anys complisc avui. Si es pogueren posar un damunt de l’altre, ja seria un munt important. I en tots aquests anys, no he gosat tornar. Per a que hauria de fer-ho?
Vaig néixer alhora que un altre noi. Deuria dir-li germà, però no ho sent així. Érem els més menuts de set, així que sobràvem, pel que sembla, jo més que ell. Ell encara serviria per a la terra, però per a netejar casa i fer el dinar pareix que ja hi havia prou dones.
Pel que em contaren, l’home de la que em va parir era mariner, dels de l’estraperlo. Passava la vida del mar al bar, i en ambdós llocs, sempre amb alguna botella a prop. Ella, pobra, pareix que es dedicava a tenir fills. Almenys així no estava tan sola.
A mi em donaren, o em canviaren, o em vengueren, això no ho he sabut cert mai, amb pocs dies de vida. Pel que es veu, la que fou i feu realment de ma mare, tingué una criatura morta pocs dies abans del meu naixement. Aquest fou el motiu pel que decidiren adoptar-me (o fóra el que fóra el que feren amb mi), i educar-me com si fóra aquella criatura que la natura havia destinat a morir.
Sempre em tractaren com si d’ells haguera eixit, i així em vaig comportar jo. Ells varen ser els meus pares, i aquell poble tan proper del que vivien el mariner, la dona, i els sis fills, aquell poble, fou, és i serà ma casa fins el dia que me’n vaja.
I Déu sap que no guarde cap tipus de rancor, que seria un gast inútil d’energia. D’aquella situació, d’aquells dies de l’any 30 en que tot açò es duia a terme, només em puc penedir de que la mare, la meua mare, patira la mort d’un fill. Perquè aquesta pena també l’he viscut jo, l’he patida, l’he suportada, amb força i sense ella, i és un dolor que no li desitge a ningú.
És per tot açò que no importa d’on vinguem, ni de qui siguem. Allò pel que sóc qui sóc i com sóc és el que val la pena de veres. El que té valor és qui i on ens converteix en la persona que arribem a ser. El lloc i les persones que ens identifiquen, que ens fan sentir vius, i pels que moriríem. Per això, mai m’he plantejat tornar.
Ja torne a estar ací. Feia temps que la mare no em deixava sortir. Com que vivim en un poble, tot es sap, i no va tardar gaire en assabentar-se que, alguna que altra nit de lluna plena, em creuava amb els vius per voluntat pròpia. Mai l’havia vist tan cabrejada. Els crits ressonaven per tota casa, com si foren les parets les que bramaven. Ni tan sols em vaig atrevir a replicar-li. A més, tampoc sabia com fer-ho, era culpable de tot el que m’acusava.
Però ara ja sóc gran. Bé, encara tinc tretze anys, però sóc molt madura. Com diu la mare, “ja puc ser responsable dels meus actes”. No crec que faça res roïn per voler contactar amb vosaltres no? Una de les primeres coses que recorde d’aquesta, com diríeu vosaltres, no-vida, i que sempre m’ha fet cavil·lar, va ocórrer el dia del meu soterrament. Una veïna, Dolors, mentre em mirava dins el taüt, digué que la meua mort era una llàstima, “era tan joveneta, que se n’ha anat a l’altre món sense a penes conèixer aquest”. Obviant la sorpresa que vaig tenir en escoltar allò de l’altre món, o almenys que ella fóra conscient de la seua existència, el que més em va inquietar va ser el no poder viure el que vosaltres. El no recordar estar viva, i per tant, no poder comparar-ho amb estar morta, sempre m’ha causat un tant de curiositat. És com viure a vora mar, i no poder banyar-se.
Avui he pensat que, com que ja fa bo, puc baixar a la plaça després de sopar. La lluna està plena, i com ja sabeu, aquesta nit es veu tot, tot el que es vol veure clar.
La carretera està buida, però no m’arriscaré i aniré per dins del poble, que para més obscur. Creue el carrer Sant Sebastià tranquil·la, a pas lent per assaborir l’olor de banyat. Ha pegat una ruixada este matí, però res important. La quantitat suficient per a netejar l’ambient i deixar una sensació de puresa en l’aire. Quan passe per davant d’algunes cases es sent el televisor mesclat amb la conversa que mantenen els seus habitants. Em pare a escoltar. Els sent riure mentre es conten les batalletes de la jornada. Després d’una estona continue amb el meu itinerari. Tampoc vull tornar a casa molt tard.
Ja en el carrer Sant Nicolau escolte uns veïns que s’apropen. Baixen pel carrer ample, i avancen àgilment. Em quede quieta, congelada (evitaré el tòpic que utilitzeu de “quedar-se morta” ja que no puc, ho sóc). Estic massa nerviosa per veure’ls cara a cara, de segur que s’adonen que ocorre quelcom estrany. No m’atrevisc, així que trenque per les escaletes del forn i m’amague en un portal. Les passes cada cop són més fortes. I si giren per aquesta travessa i em veuen? La conversa que mantenen es fa totalment comprensible. Son dos homes, majors. Parlen fort, fins i tot sembla que criden. Estic asustada. Que passen prompte, que passen.
I passen. Buf, m’agrada la idea de parlar amb vosaltres, però de vegades em fa un poc de por i em faig arrere. Espere uns minuts allí, amagada, per assegurar-me que s’allunyen. Crec que ja no hi ha risc, però aniré pel carrer Sant Domènech, pareix més solitari.
Als pocs metres, en una casa de manises marrons, un gat m’observa des del balcó. És negre. En moments com aquest em sent especial. La lluna, el gat, la mort, i sóc feliç. És com si l’altre món, el vostre, m’obrís les portes i em donés la benvinguda. Camine embadalida gaudint de la sensació. I és per culpa d’aquest encant que, quan arribe a la travessa del Mestre Pepe la Maca, em trobe una parella d’adolescents. Ell la cobreix amb un braç mentre amb la mà de l’altre li acaricia la mà. Els dos miren les mans tocant-se, i no parlen. No necessite escoltar-los per saber el que senten. Els dos dibuixen un somriure que els delata. Recule uns metres i em recolze en la paret. Em mire en el vidre de la finestra més propera. Com poden somriure així? Intente reproduir aquella cara una i altra vegada, i a dures penes aconseguisc mostrar les dents en un context facial totalment postís.
Tal volta, comence a entendre la diferència que ens separa, el mur que ens divideix, la barrera entre la vida i la mort. Un no existeix perquè el seu cor batega, ni perquè pot respirar. El que fa real la existència de cadascú és aconseguir que, als altres, de tant en tant, el cor els palpite per tu.
El sol portava fora una bona estona, però ni Dolors ni Damià, el seu marit, tenien intenció de canviar de pensar. A penes havien creuat unes paraules des que s’havien alçat. No estaven barallats, més bé endinsats en els seus propis pensaments; tot i això, sense parlar-ne, la cavil·lació resultava semblant.
Feia temps que la vida havia deixat de ser tan còmoda com deuria per a un matrimoni pensionista que viu en una barraca en el camp. Desdejunaven el mateix cafè amb llet i galetes que preparaven cada matí, encara que avui tampoc hi havia premsa. Com que Damià no podia anar al poble a pel periòdic, els el portava el xicon del supermercat, alhora que els duia tot l’encàrrec. No corrien bons temps per a deixar la casa desprotegida.
A mig matí, Tro, el gos que tenia la parella, es posà a lladrar com un boig.
- Ai Damià, que ja estan ací –cridà Dolors entre plors.
- Tranquil·litzat per favor, no passa res –li contestà el marit per calmar-la.
El matrimoni va eixir a la porta de la casa. A pesar dels anys que feia que vivien allí, mai havien contemplat la seua era tan plena. A primer pla estaven les autoritats, com en tots els llocs, encara que en aquest cas foren les d’ordre i seguretat. Diversos cotxes patrulla, tant de guàrdies civils com de policia nacional, ocupaven la primera línia de batalla. Un dels policies, jovenet, inicià el camí cap a la porta on restava el matrimoni immòbil. Dolors estava aterrada, i havia buscat la mà del seu marit. Damià li la agafava amb força, intentant que no es notara que ell també tremolava.
- Buenos dias –saludà el jove oficial.
- Seran per a vostè –contestà l’home, mirant-lo als ulls
El jove retirà la mirada mentre desdoblava un full que duia un segell oficial. El mateix segell que duia la carta que inicià el seu malson uns anys arrere.
Aquella primera carta arribà quan encara eren bon temps per a tots, sobretot per a la construcció. Eixe dia Dolors va recollir el correu, i es va estranyar al veure una carta del govern autonòmic. No hi havia eleccions prop, ni donacions de sang, ni res pel que degueren ser avisats, per això estava tan intrigada. La va obrir, i encara que estava en castellà (que era l’única llengua en que sabia llegir l’anciana, i gràcies) no entenia gaire bé que deia, així que va esperar al marit. Quan aquest va arribar a casa, va intentar llegir-la, i tampoc pogué, però fos el que fos, no li feia bona pinta, així que, agafaren el camí cap a la barraca del tio Toni.
El fill del veí, Tonet, estudiava dret a la ciutat, i com que vivia amb els pares allí a l’hort, els podria ajudar. La sorpresa del nostre matrimoni fou que, a l’entrar, van veure a tota la família reunida en la cuina, amb una carta similar damunt de la taula. Maria, la dona d’En Toni plorava desconsolada, i aquest cridava i cridava que quelcom no podia ser. Damià explicà que havia rebut una carta que no entenia, i li la va arrimar al xicon. Aquest, va fer una ullada i li la va tornar, ni tan sols la va llegir del tot. Li digué al matrimoni amic que s’assegueren i els explicaria.
Resulta que les barraques on vivien, a l’igual que la de molts altres veïns, com anaren sabent amb els dies, estaven en una zona que calia “reorganitzar”. Venien grans esdeveniments a la ciutat, i els poblats dels voltants pareix que sobraven. En definitiva, la carta els explicava que aviat anirien a tombar-los les cases, i que l’excel·lentíssim govern del que depenia els faria el favor d’allotjar-los en cases de protecció oficial. Després de queixar-se varies vegades, amb l’ajuda de distintes organitzacions, arribà el temut dia, i allí tenien al policia per confirmar-ho.
Darrere dels vehicles oficials, hi havia una monstruosa grua, la funció de la qual era destrossar les llars on s’havien criat desenes de famílies. De darrere d’aquesta, anaren eixint veïns, amics, i joves que els havien ajudat, tots carregats amb pancartes i cadenes. Els homes i el jovent no dubtaren en córrer cap a l’entrada de la casa i encadenar-se a les portes. Damià demanà a la dona que anara amb els veïns i feu el mateix que la resta, unir-se a sa casa.
Un altre oficial, que pareixia més important que el primer, s’acostà i demanà, amb un to prou agressiu, que arreplegaren les coses de valor i s’apartaren, que estaven fent l’imbècil.
Ma casa, si la tombeu, ho feu amb mi dins, lladres. Que em destrosseu la vida, covards. Amb el vostre uniforme, en lloc de defendre’ns a nosaltres, que és el que deurieu, treballeu per ells, sense pensar. Deurieu protegir-nos, no atacar-nos. Els imbècils sou vosaltres, em sents? Que no teniu cor ni principis. Desgraciats. Açò no ho farem fàcil, saps? Tota la vida, la teua, m’escoltes? Tota la teua vida, recordaràs la meua cara. Encara que després diguen que sols eren 4 xicons rebels, que és l’únic que diuen, tu sabràs que no. Recordaràs la cara d’un uelo com jo, cabrejat, furiós. Aixina no pugues dormir bé ni una de les teues nits. Lladre!!!! Tu i tots. Em sentiu? No sou més que lladres!!!!!
És 5 de Desembre, i son les 6 de la vesprada. Al poble fa un fred que anuncia la properia de l’hivern. L’oratge a la costa no és molt millor. La platja, com és d’esperar, està quasi buida. El “quasi” correspon a Conxa que, com cada any, acudeix tal dia com avui a aquest indret, com si fóra un ritual.
Vesteix uns pantalons de panna obscurs, com quasi totes les prendes de roba que habiten els seus calaixos. La seua pell, fina però esgotada, revela una edat avançada, una història per vida. La seua mirada, familiar i relaxada, observa les ones. De tant en tant somriu lleugerament, un somrís íntim, com si anara dirigit a algú molt especial.
Ignasi meu, mira que bonica està la nostra mar. La corrent ha portat moltes algues, com era d’esperar. Les tonalitats del verd, il·luminades pels escassos raigs de sol que permeten els núvols, dibuixen una escena espectacular. Per molt que ho intenten, esta mar nostra és i serà sempre salvatge. Te’n recordes quan jugàvem ací de menuts? Solíem venir de marà les dos famílies juntes. Ens agradava rebolcar-nos per damunt de les algues, i guanyava el que aconseguia que se li n’apegaren més. Sempre guanyaves tu, unes vegades mereixent-ho i altres no, ja que jo, per a que no t’enfadares, no me les contava totes. Ja llavors érem un equip, tu a primera fila i jo cobrint la rereguarda.
De vegades, trobàvem trossos de fusta dels vaixells que, ja fóra pel mal temps, o per la mala fortuna, encallaven i naufragaven per les costes properes. La corrent, lliure i rebel, els duia a trossos a la nostra mar, tal volta per açò anomenada la Fustera. Solíem fantasiejar amb els tresors que de segur romanien baix les aigües benisseres, i per a tal fi ens convertíem en autèntics aventurers. Botàvem de roca en roca quasi sense mirar, coneixíem cada part d’estes pedres com la nostra pròpia mà.
Ignasi, que estrany és viure sense tu. Abans, les coses tenien sentit, almenys tu li’l donaves. Recordes aquell refugi en Bèrnia on festejàvem de jovenets? Ara a penes queden unes pedres. La gent les furta per a fer-se casetes. Açò és de bojos. Deixen caure, o destrossen directament, paratges i construccions que havien superat el pas del temps, i que eren tan nostres, que pareix mentira que siguen els mateixos del poble els que firmen. La majoria del veïnat ha faltat al llarg dels anys, i les cases s’han quedat buides. Ai Ignasi, que estrany és tot…
La suau brisa, que fins ara havia sigut quasi imperceptible, es fa notable, acariciant el rostre de Conxa. Ella, que ho interpreta com la resposta del seu estimat, inspira profundament intentant amarar-se per complet d’aquesta impressió. Un parell de llàgrimes li rellisquen galta avall lentament. Mira de nou els montons d’algues, i somriu. Aquesta imatge de la mar selvàtica lluitant pel que li pertany la deixa embadalida per uns instants. Està emocionada, i torna a sentir-se viva, enèrgica, com la mar, la nostra mar.
Sona el despertador, per tercera vegada. No me n’he adonat i ja passa mitja hora, m’hauré d’espavilar. M’alce d’un bot i em fique dins la dutxa. Avui no em llave els cabells. Mentre em netege les dents em vesteixo, així com puc. Els texans estan acabats de llavar i em costa un poc de feina fer-los encaixar bé. Sense desdejunar, agafe la bossa de mà assegurant-me que duc l’imprescindible: mòbil, cartera i claus de casa. Portada i cap al metro.
Baixe els escalons de dos en dos. És la forma més pràctica quan has d’anar ràpid, ja que d’un en un arriba un punt que no pots avançar, i de tres en tres corres el risc de tenir un accident. Com quasi sempre que tinc pressa, entre en el comboi just abans de tancar-se les portes. Sospire fort i m’acomode un poc. Arribe a la meua parada. Pose els peus en l’andana, i quan em dispose a accelerar la ritme, sent una olor que em paralitza.
Un perfum quasi oblidat, que em fa sentir-me com en casa. Em venen a la memòria tots aquells estius al poble amb els avis, fins que moriren, fa ja més de deu anys. Tanque els ulls, i respire profundament. El temps pareix que s’atura, i ni tan sols note la multitud de gent que em rodeja. Sento com si una suau brisa m’acariciara dolçament. Un subtil caliu que s’apodera de la meua ànima, de tot el meu ser. Note com el cor se m’accelera i la meua ment, rebuscant en aquells xicotets amagatalls de papers de colors, on guardem els records d’abans de l’edat adulta, em fa viatjar en el temps.
Recorde el carrer del forn per festes, quan els veïns portaven les coques de mullador. Les històries viscudes en les cabanes, tot un mon creat dalt dels arbres junt als” tocaors”, els veïns de la caseta de dalt. El soroll de la síndria quan, ja un poc partida, algú l’agafava per acabar-la d’obrir amb les mans. La remor de les ones com a fons de tantes i tantes pel·lícules vora mar. Els berenars en l’estació del tren, que consistien en un xanglot de raïm i unes quantes ametles furtades dels bancals del costat. Solíem posar alguns grans del fruit per damunt de la via, i veure com quedaven d’esclafats rere la visita del tren. Les escapades en bicicleta a qualsevol indret desconegut, per tal d’investigar-lo i fer-lo escenari de les nostres aventures durant tota la vesprada. Els contes que inventava el iaio i que ens contava en l’era aquelles nits d’agost, esperant veure alguna llàgrima de Sant Llorenç. Aquell primer bes d’aquell primer amor, baix la pluja refrescant d’estiu.
L’aroma cobra vida per moments. S’intensifica. El puc sentir. Està prop. Òbric els ulls i mire ràpidament pel meu voltant. Busque amb impaciència quelcom que em recorde. Cares desconegudes m’assetgen i no reconec a ningú. Faig varies passades, i de sobte, el veig. Duu uns texans amples i una camiseta verda. El meu cor s’accelera. Va en direcció oposada a la que dec agafar jo. Assentisc amb el cap, com si intentara convèncer-me, i comence a córrer.
Intente seguir-lo però hi ha molta gent. El veig sortir al carrer, i intente fer-ho jo també. Els records cada vegada son més clars. Com si el temps no haguera passat, els sentiments afloren de nou. El cor em batega amb una força aterradora. Les escales, que se’m fan més llargues que de costum, són l’únic obstacle que em queda per vèncer. Estic nerviosa, i note com si els dits em cremaren. Puge els escalons amb ritme, com si m’anara la vida.
Per fi veig la sortida. Camine mirant a terra per no entropessar. Quan arribe dalt i alce la vista, la llum del sol m’enlluerna i m’obliga a baixar el cap per a acostumar-me. Torne a aixecar la mirada, buscant-lo entre la multitud. La ciutat pareix moure’s a una velocitat superior a la meua, i per molt que ho intente, no el veig.
Poc a poc, la gent es dispersa, i em quede sola plantada a la boca del metro. No deixe de mirar al meu voltant, i cada vegada el cap em pesa més. L’aire, encara impregnat d’aquell aroma, em refresca delicadament la pell alhora que m’aparta els cabells solts de davant de la cara. Una llàgrima, inconscient, antiga, em baixa tímidament per la galta. El caliu es converteix en escalfred. La il·lusió esdevé nostàlgia. Els sentiments tornen a ser records desats en xicotets amagatalls de papers de colors. I poc a poc, aquella realitat somniada escau vida recordada, anhel d’un amor del passat.
I tot plegat, sols han passat uns minuts…
Esta nit és genial. Hem sopat a ca Jordi, i ens ha fet un estofat amb rovellons per a xuclar-se els dits. Acompanyat amb un poc de vi negre, un sopar perfecte. En acabar, Laura ha tret un licor de la seua terra. Era similar a la mistela, però tenia algo diferent. La veritat és que ja hem eixit contents de casa, i com que no han vingut tots, amb un parell de cotxes anem aviats per a eixir.
Agafem la carretera direcció Montluçon, com quasi tots els dissabtes. Durant el viatge, amb quatre sorolls i un poc de gràcia, Vicente, Álvaro i jo inventem una cançó. Avui és d’eixes nits que estem predisposats a divertir-nos, i riem amb facilitat (supose que l’alcohol ajuda).
Arribem al Pirat’s, i després de deixar la jaqueta, anem directe a la barra a per la nostra cervesa. La gent ja ens coneix, així que xarrem un poc amb les cares conegudes. Les cambreres ens conviden a un parell de colpets. La veritat és que estan força roïns, però no importa, ens els bevem sense pensar-ho massa.
El pub encara no està ple, així que podrem agafar el lloc de sempre. Ballem, i ens abracem uns als altres. Ja coneixem les cançons, i fins i tot en tenim algunes tan pròpies que ens emocionem al escoltar-les. Passem unes hores molt agradables, i quasi sense adonar-nos es fa l’hora de tornar.
De camí al cotxe, ens fiquem un poc amb Anna. Està mig bufada i fa molta gràcia quan parla. Mentre Vicente la grava jo li recorde que eixe dia el recordarem sempre. Ella m’insulta, però riu. Sap que ja li tocarà a un altre.
Tornem cap a casa. Agafem carretera a Néris, esta vegada amb la radio engegada. Parlem de les anècdotes que hem passat hui, i seguim rient. Quan ja estem quasi a la entrada del poble, vegem un cotxe parat en la carretera, i un home al costat fent-nos senyes per que parem. Sols hi ha un cotxe, no imaginem que pot passar a estes hores per a que este home estiga ací sol.
Quan ens arrimem, vegem un jove estirat al terra. Alguns ens apropem, altres prefereixen allunyar-se. L’home ha telefonat ja a l’ambulància. El toquem, té pols i encara respira, però està en molt mala posició. Busquem la moto amb la mirada i tan sols vegem algunes parts del que queda escampades per allí. El casc està a uns 5 metres d’ell. Té una cama completament trencada, i un gran tall en el front. Hi ha molta sang, per la cara, per el coll.
“Girem-lo”, “No el toquem”, “I l’ambulància?”, “Joder, que fort”, “Però fem algo!!”
Els minuts fins que arriba l’ambulància es fan eterns. Jo no puc deixar de mirar al jove. El tinc als meus peus, i no puc fer-hi res. Algunes dels meues amigues comencen a posar-se nervioses, i alguns xics intenten saber que ha passat per les marques. Quan ens adonem del colp que s’ha pegat, algo dins nostre s’enfonsa. Ara som realment conscients del futur que li espera al noi.
Arriba l’ambulància. Ràpidament, giren al xic, li aparten la roba del pit i comencen amb la reanimació. Em quede petrificada quan veig el moviment del seu pit mentre el sanitari el reanima. És molt impactant. El sanitari pega uns crits i ens apartem, no volem molestar.
Anem escampant-nos, fins acabar la majoria sols en algun lloc esperant veure reacció. “Mou-te, mou-te”. Fins ara, la velocitat dels sanitaris és accelerada, però a partir d’un moment aquesta disminueix. El que reanima, es fica més còmode, i torna a començar, però esta vegada prou més tranquil. Els altres guarden l’oxigen assistit i les pales de reanimació.
“Més clar aigua”, pense jo, però els meus amics pareixen no haver fet la mateixa relació que jo, així que m’ho calle. Un dels sanitaris s’apropa i ens diu que podem anar-nos-en, que ara vindrà la policia, i que si no hem vist res millor no perdre temps ningú. Sense rèplica, pugem als cotxes i ens n’anem a casa.
Evidentment, quan em gite no puc dormir. He vist morir un jove davant meu. Intente recordar la nit abans d’eixe moment, i em pareix tan llunyana. No puc plorar, tan sols pensar. Buscar una raó per la que hauria ocorregut. “Segur que anava begut i massa ràpid” és el primer que pense. El segon és en les vegades que jo he anat beguda o he pujat amb algú que havia begut.
Quan tanque els ulls, imagine la cara de mon pare. Sense poder evitar-ho, la veig estant jo en la situació d’aquest jove. Em fa mal pensar en el seu mal. Poc a poc van passant per la meua ment totes aquelles persones que m’importen i a les que importe. No concep com seria no tenir el que tinc, no fer el que faig, o no ser el que sóc.
Sols reconeixem el valor de viure quan vegem passar la mort prop nostre, sense tenir en compte realment els conceptes. El contrari de la mort, no és la vida, sinó el naixement. Jo crec que el contrari de la vida, la no-vida, és la xicoteta part de vida que li lleves a totes i cadascuna d’eixes persones que et rodegen, les que conten amb tu per a demà i per a sempre.
Torne a tancar els ulls, i aquesta vegada, no puc controlar les llàgrimes.