La pròpia obscuritat…

Un matí es va despertar de sobte d’uns somnis agitats, espantada. Tant de colp ho va fer que es va mig incorporar, però en a penes uns segons, i sense obrir els ulls, es va tornar a tombar. Es trobava al llit, i se sentia totalment transformada. Gitada cap per amunt, notava com s’enfonsava en el matalàs vell, i si alçava un poc el cap, intuïa el seu cos nu mig tapat pel cobertor d’estiu. Es buscava les mans volent percebre alguna prova per a confirmar on estava.
Que m’ha passat?, va pensar senes obrir els ulls. Segur que no somiava, podia sentir com la seua habitació continuava sent la mateixa que els dies anteriors. La llum pareixia lliscar per la tela de la cortina, i la imaginava ballant de manera sinuosa. Podia escoltar com cantaven les oronelles, i també Maria, la veïna del primer, que devia estar estenent la roba al pati. La quotidianitat passejava pel carrer entre converses veïnals i arrancades i aparcades de cotxes. Res pareixia distint, però tot semblava nou.
La son s’havia esvaït, però ella, cabuda i orgullosa, mantenia els ulls tancats per si un cas. Notava com les parpelles s’anaven obscurint, i això sí que li va resultar estrany, però va pensar que s’estaria nuvolant sense donar-li major importància. Va allargar la mà fins a la tauleta de la nit, on palpant va notar l’escampada de mocadors – era al·lèrgica – seguit d’un marc de fotos que havia posat feia poc. Tot pareixia al seu lloc, tot estava controlat.
Va canviar un parell de vegades la posició gitada, i en veure que no n’hi havia mans, va decidir despertar-se, com si durant aquella estona de cavil·leig haguera estat profundament adormida. Es va incorporar a poc a poc i va anar obrint els ulls. Continuava sentint l’obscuritat. Se’ls va fregar amb un poc més d’intensitat i els va obrir, i llavors els va descobrir.
Quatre murs de pedra vella de muntanya la rodejaven mentre la quotidianitat que escoltava anava desapareixent, emmudint sigil·losament. Van passar un parell de minuts mentre mirava i remirava aquella estança, lloc que desconeixia i que la feia sentir desubicada. Per un moment va creure que tal volta sí que continuava somniant, així que va tancar els ulls tan fort com va poder, com faria una xiqueta menuda jugant a amagar-se, i es va tornar a gitar. Però en aquesta ocasió, el silenci era tan intens que la por li impedia mantenir-se aliena al que fora que li estava passant.
De nou de peu, amb els ulls oberts i en silenci, però ara ja formant-ne part del mateix, es va decidir a entendre allò. Els murs estaven allí per alguna raó i la descobriria. Li va vindre al cap la llanterna del mòbil, així que va tantejar de nou en la tauleta de nit fins que es va fer amb l’aparell i va activar la llum.
Mai li havia agradat aquella llum, tan blanca, tan artificial, però en aquell moment no estava per posar-se exquisida, així que amb el mòbil en mans es va dirigir al mur que li quedava enfront. Va apropar la llum per intentar analitzar aquelles pedres, buscant alguna fissura o quelcom que li poguera explicar què feia allí, quin sentit tenia tot això, i sobretot, com eixir-se’n.
Anava passant d’unes a altres ràpidament, a l’altura dels ulls, i no hi havia res que li cridara l’atenció. No sabria el temps que va passar, però va arribar un punt en el qual va creure que allí no anava a trobar res, i exhausta, es va deixar caure per la paret fins a quedar asseguda a terra.
La llum del mòbil, que continuava mantenint-lo en la mà, es va quedar il·luminant la pedra que li quedava a l’altura del muscle dret. Va girar el cap quasi per inèrcia, sense cap intenció de trobar res, però va ser en aquell moment, en el que deixava de controlar, quan va veure unes paraules escrites.
Li resultaven familiars, eixa lletra la coneixia. Encuriosida va intentar desxifrar aquelles lletres que, clarament, estaven escrites per una criatura menuda. “No tingues por” posava. “No tingues por” es va dir a si mateixa sense massa sentit, i com un raig li va travessar un pensament pel cap, i es va recordar a ella, de xicoteta, tement perquè son pare i sa mare pogueren morir i quedar-se sola. “No tingues por” va repetir en veu alta mentre les llàgrimes començaven a esgolar-se per la galta.
Aquella verbalització li va donar una claredat inexplicable, intangible, però suficient per a continuar mirant sense pretenir res. Va anar recorrent l’espai mentre trobava frases i expressions amb les quals anava identificant-se, i reconeixent-se, doncs eixes frases i eixes expressions eren ella. Les seues experiències, les que l’havien marcada, les que l’havien condicionada. Allí estava tot. El plor es va manifestar d’una manera més intensa, amb un poc de dolor al principi, però amb una forta sensació d’estima tot plegat, fins que, com un bebé que està sent acaronat, es va quedar adormida de nou.
A meitat matí es va tornar a despertar, aquesta vegada suaument. En obrir els ulls podia veure les peces de roba que havia usat el dia anterior damunt de la butaca, algunes d’elles fent equilibris per no caure. La dansa de la cortina continuava, i això li va fer recordar una cançó que havia escoltat dies abans, i quasi de manera involuntària es va posar a cantar mentre s’alçava del llit i s’incorporava.
De sobte va caure en què estava fent com Maria, la veïna del primer, i sense deixar de cantar va esbossar un somriure i va decidir anar més enllà, acompanyant la veu amb moviments pel corredor de casa. Sense dubte, aquell seria el ball més genuí que mai havia fet.

De tornada…

He posat una cançó que, no sé massa bé per què, em convida a tancar els ulls i escoltar. La brisa suau recorre l’esquena nua que em deixa al descobert la camiseta. Els primers segons em sent un poc incòmoda, i amb la falta de costum el pols se m’accelera una mica i note com els ulls em tremolen amagats baix les parpelles.

La meua ment no tarda a començar un bombardeig d’imatges, tasques de la feina, persones i situacions, assumptes passats i, naturalment, assumptes pendents. Tot plegat m’angoixa. La tensió es fa notable i m’adone que estic fent força a les celles i que ja no escolte la música.

Torne a mi de seguida i em naix un sospir profund, omplint i buidant d’aire fins a l’últim amagatall dels meus pulmons. La brisa em saluda de nou mentre continua bambant pel meu voltant. M’acaricia i pareix que jugue anant d’ací cap allà. Fins i tot puc sentir com es comunica amb mi i amb l’entorn. Pareix que això no li agrada tant a la vella palmera del camí, perquè les seues fulles li responen així, com si estigueren un poc airejades.

No recorde quan va ser; en quin moment em vaig esvair tant que vaig oblidar el camí de tornada. Ben mirat no necessite saber quan, sinó tornar ara mateix. I per això m’esforce, perquè recorde poc estar en casa, però sent l’anhel d’haver estat. Encara la puc olorar i notar ben a dins de l’ànima. Sé que està ahí, ho sé tan cert com que jo estic ací. Em pose dempeus de nou.

Em sent viva, i no entenc per què sentir-me viva em sorprén. La preciosa melodia m’arriba tant a dins del pit que sent com quan una mà amiga m’agafa i s’ofereix a acompanyar-me un trosset de viatge.

La brisa de vegades desapareix, com si estiguera amagada. Per moments està espentant, i d’altres pareix que vulga engolir, com si es tractara de la mateixa mar. Es contradiu fins que troba la mateixa direcció en totes les seues vesants. Llavors agafa força, es fa gran i esdevé capaç d’allò impossible, portadora de la llibertat més absoluta.

Dins meu sent la remor, romancejant amb allò que m’identifica i allò que em fa envejar-la, sent tot el mateix. Desitge aconseguir eixa confluència d’energies que m’enfortisca per a prendre la meua direcció i caminar a passa forta i sense dubtes.

Sospire de nou i sent com els ulls ja no tremolen. Un somriure se’m dibuixa al rostre. Ací i ara està el camí, el camí de tornada.

Els clotets…

– Pren quaranta duros i vés per tomaca solis i arròs!

No sé com s’ho feia, però ma uela ho podia tot amb quaranta duros. Després d’agafar-los me n’entrava a la tenda, quasi enfront de sa casa, i Toni sempre estava darrere de l’aparador. El recorde com si fóra ara: alt, amb ulleres, un colze damunt del taulell i llegint qualsevol cosa. Me la jugaria dient que solia tindre la ràdio encesa, encara que això no sé si és cert o és creació pròpia.

– Ja està ací la xiqueta dels clotets – deia en veure’m entrar. Jo no sabia ben bé què eren els clotets, i supose que la meua cara reflectia eixa ignorància, perquè de seguida em feia riure i em deia: ara sí, ahí estan els clotets.

Anava directe al lloc on es trobava la tomaca “Solis”, tomaca que vaig tardar anys a saber que era una marca, i que “solis” no significava fregida. Després buscava el paquet d’arròs, que eixe no m’atreviria a dir on s’ubicava, i ahí Toni sempre tirava una maneta per ajudar-me, però sols una maneta. Ell tenia clar que jo m’havia d’espavilar, i sempre em va donar l’espai que m’ho permetia.

Una vegada amb tota la comanda adquirida, ja anava on estava ell i ho deixava damunt de l’aparador. En aquella època ja hi havia calculadores, però Toni no en gastava mai. Allí damunt, al costat de la caixa, tenia un muntó de paper d’estrassa. I allí, i davant de qui comprava, feia les sumes que corresponien i deia el total. Això ho recorde clarament, aquell llapis gros, almenys més gros del que jo utilitzava a l’escola, escrivint damunt d’aquell paper, també més gros d’un full habitual.

Per aquella edat jo encara no controlava les quantitats, i menys encara la diferència entre duros i pessetes, així que li donava els quaranta duros sense saber si hi havia tornes o no. Ell, sempre amb el seu somriure, em donava les tornes i, sense dir-me res, mirava una bossa de plàstic gegant on estaven els paquets de gusanitos. Eixos anaven a duro, i això si ho recorde perfectament. Jo el mirava, i amb un poc de vergonya li somreia, perquè sabia allò que significava.

-Agafa’n un, però només si em promets que t’acabaràs el dinar.

Amb això mai he tingut problema, sempre he sigut de bon menjar, així que li deia que si amb el cap i anava ràpidament i n’agafava un. Li donava les gràcies i me’n tornava a ca la uela, que estaria esperant-me per fer el dinar. Una vegada li entregava la tomaca i l’arròs, me n’eixia al batedor amb els gusanitos, i m’asseia al cantonet on no tapava la porta.

I allí estava jo, al ple del migdia amb el meu tresor verd entre les mans. Aquells palets tan cruixents i a la vegada tan blanets que es desfeien només palpar la llengua. No he sigut massa de llepolies, però reconec que allò m’ho assaboria com si fóra el més preat dels menjars.

-Estan bons? – preguntava Toni mostrant el cap per la porta de la tenda. Jo el mirava i em reia, altra vegada amb un poc de vergonya, i assentia amb el cap.

– Ai eixos clotets…

Reconec que allò em confonia, perquè encara no tenia massa consciència del meu cos, i per suposat, no entenia perquè m’ho deia a mi i no a altra gent, encara que també és cert que no totes les persones en tenien. Quan se’n tornava cap a dins jo em girava de cara a la finestra, que gràcies a la cortina reflectia com si fóra un espill, i em mirava mentre somreia i em posava seria alternativament. Volia comprovar el que deia Toni, i sí, tenia raó, quan em reia, els clotets apareixien.

Des d’aquell estratègic lloc podia escoltar els tràfecs de ma uela dins de casa o, si estava Maria la de la sabateria, els xarraos que es portaven les dos. En aquell batedor vaig seure moltíssimes hores de la meua vida i en tinc mil i un records, des de xicoteta fins al dia que ma uela va morir. En aquell mateix cantó del batedor vaig plorar la seua mort, quan ja no era cap xiqueta.

Ara, quan somric, sé que m’ixen els clotets, i inevitablement, em trasllade a aquells temps de felicitat i innocència, època d’aprenentatge diari i aventures constants. I en certa manera, em fan sentir que les coses no han canviat tant, i que això, gaudir i aprendre, continua sent l’essència de la vida.

Clotets
En memòria a Toni Pesa, personatge estimat de la meua infància. Per tots els bons moments viscuts amb aquell veïnat del carrer Sant Nicolau i per tota l’estima compartida.

De mamelles i violacions…

Alguna cosa passa en aquest món quan davant la greu notícia sobre la tendència de violar xiques en unes festes, les fotografies que acompanyen poc tenen a veure amb la notícia, i tal volta sí alimenten la causa que aquesta es produïsca.

Que en San Fermín hi ha dones que mostren els seus pits i es bufen? Doncs si, bé. Estic segura que hi haurà tants homes, o més, fent això mateix. Però clar, el cos dels homes no està rendibilitzat. El de les dones, en canvi, està tirat de preu. I parlem clar, ací s’estan mesclant dues pel·lícules, les mamelles i les violacions, encara que les dues són de la mateixa saga: el masclisme.

Sense voler entrar massa en les decisions individuals, ja que a la fi cadascú és lliure de fer amb el seu cos el que considere, tal volta el que sí que cal és fer una anàlisi de la situació social. Almenys si volem plantejar-nos una societat millor, més madura. I no parle solament de la brutea que ens apareix cada dia en alguns mitjans o canals de televisió, on pareix que el mèrit femení sempre implica agradar al personal.

Sobre les mamelles: Què passa amb les mamelles? Quina obsessió hi ha, malaltosa, en què el nostre cos és de i per a tothom? Anar amb les mamelles a l’aire, en principi, no significa res (ni és símbol d’alliberament femení, ni és cosa de putes. Són mamelles. Punt). El problema no és que les xiques portem les mamelles a l’aire, que ja tenim prou aguantant que des de ben menudes se’ns diga com les hem de portar (que si sostenidor, que si els mugrons es noten, que si boten, que si l’escot, que si push up’s…). El problema és que se’ns ha ensenyat que les nostres mamelles tenen una finalitat: agradar. I el realment trist és que no és a nosaltres a qui es refereixen, sinó a ells, o al món, tant em fa. El cos de la dona és públic per se, i eixe és realment el problema.

No cal anar-se’n a les grans ciutats, ni a llocs amagats per veure aquest masclisme camuflat d’alliberament. Parle, per exemple, que a pocs kilòmetres del meu poble, hi ha un pub on, a canvi de llevar-se les bragues dalt de la barra, es convida a xicones a cubates. Un tracte senzill, ras: literalment, es recompensa amb alcohol l’espectacle corporal, el nostre cos té un preu. El nostre, clar. El d’ells ja hem quedat que pareix tenir massa valor i no estar en venta. I açò ho sabem tota la gent, i pot agradar o no agradar, però és un fet, permés, acceptat i, fins i tot, aplaudit per alguns sectors.

Sobre les violacions: El problema és, clar està, que acompanyant aquestes notícies amb aquestes imatges, es pot arribar a manipular la comprensió col·lectiva d’aquests tipus d’agressions. D’entrada, es dóna a entendre que aquestes xiques, en certa manera, estan provocant-se patir aquestes situacions. Tot açò recorda molt al “és que van vestides com a putes”.

El que resulta curiós és que, així com es culpabilitza a la dona del que li passa (perquè així s’ho ha buscat), ni la societat ni els mitjans són tan contundents amb l’home, ja que a aquest se’l perdona i se’l justifica fins i tot “hormonalment”, com si es tractara d’un animal incapaç de raonar on acaba una “tirà de trastos” i on comença un delicte, un acte en contra de la nostra voluntat, una violació.

D’aquesta manera, com que elles s’ho busquen, és a dir, nosaltres, doncs nostre és el problema. I com que ells a penes poden evitar una conducta bàrbara, com és forçar-nos i violar-nos, fets que ens defineixen, per molt que ens tapem els ulls, com a societat masclista, acabem per inmunitzar-nos i acceptar (alerta!) com a normal que, malauradament, estes coses passen.

Ja va sent hora d’anar cridant a cada cosa pel seu nom, i el masclisme, aunque se vista de seda, masclisme es queda. A mi almenys el tema ja em toca prou la moral, així que, a les persones i ens socials que defensen, camuflen, maquillen, accepten, toleren i eduquen en masclisme, ací tenen la meua il·lustració sobre el que fan:

Prou

 

Treballar ens farà lliures…

Torne de vacacions i, encara que es suposa que són per a descansar i carregar piles, no ho sent així. De fet, i ja m’ha passat varies vegades, em recorda més bé a quan era una xiqueta, s’acabava l’estiu, i havia de tornar a l’escola. S’acabava allò de córrer pels bancals, pujar als ametlers, anar a berenar a l’estació, o practicar de cabo d’esquadra amb uns sarment a l’era de la caseta. “Això és depressió post-vacacional” direu alguns, encara que a mi em sona més bé a depressió peri-laboral (serà per tecnicismes i diagnòstics!!!).

Cada vegada que plantege per què “s’ha de treballar” puc notar com la gent sent una mescla de incredulitat i llàstima. Parle del treball conforme l’entenc en la societat actual: la obligatorietat de, com a persona, tenir una formació específica (si eres de ciències, eres de ciències) i guanyar diners per a poder formar part de la societat que ens ha tocat. Alguns m’entenen, d’altres però em diuen que no voler treballar és ser un gos. És com si a la pregunta de “per què hem de treballar?” alguns escoltaren “algú pot pagar-me per estar tot el dia tirada al sofà?”

M’agrada la meua feina, la fisioteràpia, ajudar als que estan mal, aprendre sobre el cos i les persones, millorar en la meua pràctica aprenent dels erros i dels encerts, si, m’agrada molt. Però quan pense que he de dedicar la meitat de la meua vida adulta (descomptant el dormir) a treballar, sent com eixa xiqueta que encara queda dins de mi s’entristeix. Tenir uns horaris establerts, amb uns dies de vacances establerts, amb unes condicions de treball establertes (i encara gràcies) i uns objectius laborals que complir per a rebre un sou en el que se li posa preu a les hores em fa sentir que algo falla.

Li donem valor al temps, li posem preu a la vida. Tant fa si passes mala nit, si se te trenca el cotxe, si un amic et dona una bona noticia, si et baixa la regla, si es mor un conegut, si t’acabes de barallar , si estàs eufòrica com si estic trista: a treballar. A més a més, en un món on les professions estan tan especialitzades, fa que siga complicat integrar distintes habilitats individuals en una mateixa “professió”, despersonalitzant esta en pro sols d’un producte, en el meu cas, una fisioterapeuta.

Abans he dit “vida adulta” per a diferenciar-la clarament de l’època de la infància i l’adolescència, en la que a treballar encara no se li diu així. Durant estos anys el nostre objectiu és anar a l’escola i a l’institut (cada vegada més a estudiar que a aprendre) i a les activitats extra-escolars. D’estes, com més millor que de menut tot entra millor i és molt important estar format per a poder assegurar-se un futur digne bla, bla, bla, bla. Doncs això, senyores i senyors, ja és treballar. I curiosament, la resposta que se li dona als xiquets o a l’adolescent rebel és la mateixa que em donen a mi algunes de les persones amb les que parle: Perqué si/s’ha de fer/és el que toca. Punto.

Després d’anys d’estudi i formació per a tenir una bona feina, vaig entrar al mercat laboral amb una crisis que l’hòstia on resulta complicat tenir una bona situació laboral (econòmica), almenys si vols viure per la zona.  Tal volta és esta situació inesperada, almenys per als que quan estudiàvem tot anava molt bé, la que m’ha fer reflexionar. M’ha fet plantejar-me si dedicar part de la meua experiència a preparar el futur en lloc de viure el present no és un preu molt alt per a pagar.

Per què s’ha de treballar? Ens dignifica? Ens fa lliures? Lliures de què exactament? Tots estos arguments em fan olor a vell i tancat. Podríem almenys fer-nos un favor i començar a dir les coses pel seu nom. Treballar (diners) és l’esclavitud del segle XXI. Estem “condemnats” pel simple fet d’haver nascut en esta societat a treballar si ens volem quedar dins. Si no, sempre tenim l’opció d’anar a viure a la muntanya, encara que no sé com perquè fins i tot heretar costa diners.

A part de la fisioteràpia, m’agrada fer teatre, tocar a la banda, escriure històries, gravar videoclips amb les amigues, llegir i aprendre, escoltar música, parlar amb la gent, el bricolatge (fantàstic descobriment)… I des de que treballe, vaig com cagalló per sèquia per a poder fer este tipus de coses. Tal volta la solució seria deixar de fer-les (o tal volta algú vol pagar-me per fer este tipus de activitats, llavors ja tindria algun argument a favor del treball xD) però no em pareix una bona opció.

De fet, escric esta entrada sense saber quina seria una bona solució (ser rica!), a veure que pense (ser rica!!!!), ara no em ve res… (SER RICA!!!!!), però si sé que, acceptar que per ser persones necessitem treballar i/o tenir diners per a poder viure dins de la societat que nosaltres mateixa hem creat, no em pareix una decisió massa intel·ligent. Viure pels diners ix molt car.

#hedit

IMG_20140916_191705

Actes impurs…

La quietud regna en l’habitació. Allí estem els dos, nuets damunt del llit, aliens al temps que transcorre en l’exterior. La música sona de fons, com si sonara llunyana, decorant l’escena. La llum del sol entra tímidament pels forats de la persiana, mal tirada. Eixa poca llum és suficient per a poder veure lo visible, entreveure lo intuïtiu, i imaginar lo impossible.

Ignorants de la durada dels segons ens fem protagonistes del moment, d’eixe mateix instant. Tu fas que dorms, ho sé. Jo et mire, tu també ho saps. M’agrada observar-te allí, amb els ulls tancats, i acariciar-te  poc a poc, recorrent cada centímetre de la teua pell. Una carícia infinita, que desperta emocions enterrades en el fons del meu cor. De tant en tant t’aprete els malucs, com si necessitara confirmar que estàs ahí, en busca de la prova que eres real.

Et descobrisc dibuixant un discret somriure, espontani. Llavors jo faig el mateix. Recorde poques sensacions com esta, tan intenses. Se’m fa desconegut el bategar del meu cor mentre em poses la mà damunt del pit. L’accelerar de la teua respiració quan comence a viatjar pel teu coll amb els llavis. La intensitat del teu alè quan continue besant cada racó del teu rostre, fins que arribe a la boca. Ens fonem en un bes apassionat que reactiva les brases del foc donant pas a flames impossibles d’aturar. Els nostres cossos comencen un ball de passió i excitació fins que la suor s’apodera de nosaltres, confonent on acaba un i on comença l’altra.

Et faig l’amor com mai ho havia fet. Va més enllà del sexe. Ens mirem, i no podem evitar somriure, amistosament. I com més et mire, més ganes m’entren de formar part de tu, del teu cos, del teu món. I amb més ànsia t’agafe i et toque. Ens busquem amb les mans, jugant, com qui juga amb foc sense por a cremar-se. Creuem les mirades i tornem a ser còmplices del moment, sense pensaments ni raons, tan sols tractant de donar-li sentit a la vida.

– Vols algo més? sent que pregunta una veu a la vegada que em trau dels meus pensaments. No em puc creure com m’he evadit del món durant eixe instant! I d’esta manera! Li demane el compte i isc ràpid del local. Em sent com en un núvol, recordant cada instant imaginat com una realitat absoluta. T’he sentit, t’he desitjat, t’he viscut amb tal intensitat que em costa creure que hages estat  sols un somni.

Torne a casa corrent, amb certa incomoditat. Em fa la sensació que la gent em mira com si puguera escoltar els meus pensaments. Sent que les meues fantasies són visibles, que els meus secrets es saben als quatre vents. I no trobe amagatall. Cap refugi per a esta atracció que m’envaeix i em domina, que em pertorba cada nit.

Arribe a casa i em tire damunt del llit. Pels xicotets forats de les persianes sols es veu obscuritat. El silenci regna l’habitació. No hi ha música, no hi ha ciris, i, encara que ja ho sé, gire el cap per a veure, però no estàs. Tanque els ulls, i ja fora de perill, continue somniant.

Córrer debades…

M’agrada passar el dia pel carrer, tranquil·lament. Mon pare sempre diu que casa no em caurà damunt, i no, no ho farà. Com que no em veieu, puc recrear-me mirant-vos, veient com camineu, com parleu, com es menegeu, sense que ni tan sols s’imagineu que estic ahí. Com podem estar tan a prop i tan lluny en un mateix instant? Em sorprèn com dos realitats poden ser tan diferents, i una d’elles, la vostra, ignorant per complet la resta.

Tal volta esteu un poc perduts així que vos refrescaré la memòria. El meu nom és Laia, i vaig morir junt amb tota la meua família fa molts anys en un accident de trànsit. Jo tenia a penes 6 mesos  segons m’han contat, i clar, no recorde res de la meua vida perquè tot el que he “viscut” ha sigut ja morta. No és graciós? De fet, ací,quan algú es pregunta la edat, la persona sempre respon, per exemple ” Seixanta-huit, cinquanta de viu i divuit de mort”. I si algú s’equivoca se li diu entre rialles “ale, ja vols posar-te vida…”. Per això,  quan em pregunten a mi, dic directament que tinc divuit anys de mort.

I com que no he viscut mai ahí, o bé, literalment no he viscut massa enlloc, vaig començar a observar-vos  per a imaginar com seria la meua vida: quines amigues tindria, a que em dedicaria, o què seria de mi en este instant ahí, ara mateix. Però amb el temps, em quedava hores mirant les vostres reaccions, les costums i els rituals, i més que la meua “possible vida” vaig anar interessant-me per vosaltres, i sobretot per la vostra “possible mort”.

Quan parleu d’ella, o de la seua possibilitat, es poseu nerviosos, incòmodes. En general les vostres paraules tenen significats diferents ací, o almenys, els vostres gestos o intencions no concorden amb els mots que pronuncieu. Sobre la mort és molt comú allò de “jo li tinc respecte” quan el que teniu és por. I vos encanta justificar que no és esta por la que sentiu repetint les distintes creences religioses, raonaments científics o teories espirituals que aneu aprenent durant la vida. Pareix que ho teniu molt clar, o així ho voleu fer veure, i manteniu lo del respecte, però quan veieu algú desmillorat o vosaltres es trobeu un poc malament, d’entrada penseu en la mort, i veieu d’immediat la calamitat de no estar en la vida. Vull aclarir que nosaltres tampoc estem ací eternament. La gent envelleix igual, creix físicament, madura, com els fruits, i romanem per ací fins que un dia deixem d’estar. Hi ho diem així, deixar d’estar, perquè si una cosa tenim clara, és que no sabem quan deixem de ser.

Quan algú mor, els vius s’afoneu. Sentiu la pèrdua, nostàlgia, fins i tot dolor. Alguns de vosaltres manifesteu una necessitat tan gran, que reconeixeu la vostra dependència emocional. D’altres ho teniu prou clar, i malgrat la pena que sentiu, compreneu que el camí vostre no acaba ahí. El nostre ja vos dic que tampoc però, encara que en el fons ho sabeu, molts s’entesteu en negar la possibilitat. I com diu la frase feta, “no hi ha més cec que el que no vol veure”.

Una vegada s’arriba ací es va perdent la comunicació entre els dos mons, però si que és possible. De fet, les nits de lluna plena, solsticis i equinoccis, tots els mons naturals van a una, i els somnis són una vertadera meravella, un altre món que desconeixeu. Els vius i els morts ens podem veure i interactuar, però no solem fer-ho en va. Habitualment sols ho fan els que duen poc temps ací, i no tots.

Recorde quan va arribar Sara, una amiga meua. Jo tindria uns 13 anys de mort, i ella acabava de complir els 11 de vida. Quan veia als familiars pel carrer estaven destrossats, així que va fer la transició poc a poc. Al principi anava a veure’ls cada nit, i es gitava al costat de sa mare mentre la sentia plorar. Amb el temps el dolor va disminuir, i la pèrdua de la xiqueta es va anar acceptant. Sara va distanciar les visites fins que una nit, mentre s’acurrucava als braços de sa mare, li va dir adéu.

I ja vos dic que la mort està prou bé, de fet, alguns en diuen “la bona”. Però a mi se’m fa difícil explicar com és perquè no puc comparar massa, i quan pregunte no sol tenir resposta. No solen parlar de l’assumpte, com a molt  somriuen de manera burlesca i, els més veterans, diuen allò de”Cal morir abans de viure; cal plorar abans de riure”.

El meu germà…

Encara recorde propera, com si el meu cap la guardara en un lloc segur de la memòria, aquella habitació que vam compartir quan érem un poc més menuts.

La tela de les cortines, de la tauleta de nit i de la lampareta era rosa amb motius blancs. Quan pense en eixa cambra no puc evitar recordar al Ratonsito Pérez, i amb quina alegria ens despertàvem quan un dels dos amaneixia amb regal baix del coixí. Com a mobiliari, el que més recorde és el sofà de llata als peus del meu llit. També, damunt la tauleta de nit, una foto del “Baby Feber” al meu costat i un llibre de “Los cinco” en el teu. La mamà sempre conta que jo volia aprendre a llegir perquè et sentia a tu riure. Sabia que el motiu estava en eixes fulles, però no ho podia comprendre.

També recorde aquella primera separació quan ens van habilitar una habitació a cadascú. Jo encara era massa menuda per comprendre allò de “tenir més intimitat”. L’únic que sabia era que a partir d’aquella nit, després de molts anys, dormiria sola, lluny de tu. Sí, mig corredor de casa era lluny, molt lluny. Qui m’haguera dit a mi que anys després faries més de mil kilòmetres amb cotxe per arribar allà on jo em trobava…

Aquell canvi de rutina no va ser un impediment per a continuar amb les nostres confidències. Encara que la iniciativa depenia de l’època en que ens trobàvem, un per l’altre vam fer per no perdre les nostres xerrades. Aquelles discussions pacífiques en les que començàvem parlant de quelcom i acabava escoltant-te amb la boca oberta, intentant assimilar tota la informació que em donaves, i procurant recordar totes les incògnites que em plantejaves.

En realitat, això de posar reptes ja ho dominaves quan érem xicotets. Recorde, sobretot a casa del Uelo Felip i la Uela Teresa, els nostres muntatges a l’hora de jugar. Amb ninotets aconseguits de mil i un indrets construíem escenaris que representaven “pantalles” com les d’un joc virtual. Tu, encara que no m’ho posaves fàcil, sempre acabaves per regalar-me un comodí o una pista. Si no hagués estat així, no les hauria superat. I ara és quan tu em diries que em subestime, que sóc més intel·ligent del que em pense, i que sols deuria pensar bé abans de contestar.

Tot no ha sigut sempre perfecte. També hem tingut les nostres bronques i els nostres respectius “pavos” (sí, el meu va ser pitjor, ho sé). I saps que mai et perdonaré que em feres xantatge per aconseguir el meu osset de peluix. “Si no me’l dones, ja no et voldré més…”. I, evidentment, Mofli va passar a formar part del teu patrimoni.

Si mire arrere veig tot el que has fet per mi. M’has ajudat quan no he pogut per mi mateixa, i no ho has fet quan has sabut que si que podia. M’has preguntat preocupat si em passava algo quan m’has vist mal, i has callat abraçant-me quan la resposta han sigut les meues llàgrimes. M’has contestat les preguntes amb altres preguntes, ajudant-me a créixer amb cert avantatge.

I haguera pogut recuperar a Mofli, però sempre he preferit que continuara essent teu. Perquè aquell dia em feres triar i vaig aprendre de la meua decisió, i continue pensant que el teu amor és el millor tresor que podré tenir mai.

Moltes felicitats Xavi!

 

Felicitats amiga…

Buscant pel diccionari, afició en vies de progrés, he trobat una paraula de la que feia molt de temps no en llegia el significat.

Amistat: “Afecte recíproc entre dues persones”

La meua sorpresa, i admet que amb un toc de decepció, ha sigut veure la senzilla definició amb que s’explica aquest sentiment. Al meu parer, definir aquesta paraula en poques línies és tasca gaire complicada. Resulta ambiciós intentar explicar, en pocs rengles, el que suposa considerar fermament a una persona amiga. De fet, que “amistat” tinga definició és ja el primer error en la interpretació d’aquest mot. No és pot limitar allò que pretén ser gran, lliure i infinit.

Amic és una paraula que s’utilitza amb una freqüència aterradora. Sense anar més lluny, utilitzem les noves tecnologies (facebook, messenger, tuenti…) per a estar en contacte amb la nostra gent. Els admetem com amics, i baix aquest títol solen figurar desenes, fins i tot centenars, de noms i fotografies, fins al punt que el terme abans esmentat perd qualsevol significat, per senzill que fos.

Per a profunditzar en l’art de la documentació, he decidit buscar unes planes arrere..

Afecte: “Qualsevol sentiment que commou l’ànima: la ira, la compassió, l’odi, l’amor.”

La meua sorpresa, gratificant en esta ocasió, ha esdevingut conèixer la definició d’aquest vocable. M’ha semblat una frase preciosa. Qualsevol sentiment que commou l’ànima. Tot allò que esdevé sensació entre dues persones, tant essent bo, com roí, situació més complicada.

Ací és on més dol comprovar quan, aquella persona que diu ser amiga, ho és realment.

De vegades, hi ha gent que promet i jura fidelitat, però en realitat sols volen algú amb qui fer-se el cafè o eixir de festa. Tant els importa els problemes que pugues tenir o les dificultats per les que pugues estar passant. Em fa la impressió que, en la societat en la que ara vivim, no valorem realment el que significa per a cadascú l’amistat, i encara que es puga fer sense maldat, hi ha molta gent que sols intenta aprofitar-se’n del nostre temps i del nostre esperit.

Jo, supose que com més d’un de vosaltres, durant un temps, vaig perdre la capacitat d’amistar-me amb ningú. No creia en l’amistat personalitzada. Creia en la bona gent, en les bones colles, però no en aquell mite de “la millor amistat”.

Em resultava difícil pensar en tornar a trobar a aquella persona amb qui poder comptar i ser sincera, sense por a rèpliques ni judicis de valor. Sense esperar ni exigir res a canvi. L’ombra del meu cos. La que forma part de mi i de la meua vida. Aquella que em manca quan estic lluny. La que sempre contesta amb un somriure. Eixa que no necessita dir-me el que signifique fins que ho necessita i m’ho repeteix fins l’extenuació. La que sempre té el muscle preparat per a plorar. Amb qui puc confiar plena i cegament, perquè sé que no em fallarà mai. Aquella personeta que, dia rere dia, exalta les meues virtuts sense parar-se a pensar que, tal volta, és ella qui més valia té.

A dia d’avui, puc dir que torne a creure en l’amistat. Torne a creure perquè en tinc, i de molt bones. I a pesar que estiguem lluny, o millor dit, a causa d’aquesta distància que ens separa, els nostres fonaments s’enforteixen, i puc assegurar que vos estime com mai he estimat a ningú. Pensar en vosaltres em dóna força suficient com per aguantar fins al final, siga del que siga.

Per vosaltres sóc qui sóc. I per a vosaltres, avui, escric açò.

Amb afecte….

Belén

Ana…

Ana a penes creia en ella mateixa. Hi havia matins que, abans d’eixir de casa, havia de mirar-se a l’espill per a donar-se ànims i repetir-se que era capaç de fer tot allò que es proposara. Però per molt que s’ho repetira, ja s’havien encarregat al llarg de la seua vida en fer-li creure el contrari.

Quan era menuda, no era tan guapa com la germana, i com en esta societat on vivim això pareix ser puntuable, sempre va ser un segon plat per a son pare. La mare la volia per igual, però ella, rebel des de xicoteta, volia que l’estimaren els dos o cap, així que no deixava que sa mare s’apropara.

Vivia en un poble xicotet, i quasi tot el món tenia el mateix tracte que son pare, per tant sempre la consideraven l’ombra de la germana, per molt que ella destacara. Tenia grans aptituds artístiques i musicals, però això mai fou suficient per a ningú, ni tan sols per a ella.

Amb els anys, feu el cor dur com una pedra, i aprengué a demosotrar amor tan sols a aquells que li’n demostraven a ella. Mai demanà ajuda a ningú, i tampoc no li feu falta. Quan necessitava diners treballava, i quan en tenia se’ls gastava com volia, sense donar explicacions ni tenir perquè.

En l’institut decidí posar-se a treballar de seguit i deixar els estudis, encara que se li donaven molt bé. Si a ningú li importava el que feia, tampoc tenia perquè importar-li a ella. En l’institut decidí agafar el rol que li havien adjudicat, i ho feu sense queixes. Assumí el seu lloc secundari, futil, fins i tot inútil. Decidí convertir-se en aquella ombra que tant odiava.

Passà uns anys treballant en una fàbrica que hi havia en el poble. Treballava en el torn de nit, així de dia tenia l’excusa de dormir i s’estalviava compartir taula amb la familia, cosa que li alleugeria l’estat d’ànim. Sense adonar-se’n, anà tornant-se un tant amarga, fins al punt d’avorrir a quasi tota la familia, exceptuant com no a l’àvia, ja que aquesta mai havia dubtat de la puresa i la sensibilitat de l’adorada neta.

Es posà a festejar amb  un xic del poble veí en busca d’una escapatòria. Aquest xic tenia la indepèndencia econòmica suficient com per a que també la poguera tenir ella. El volia, sí, però el que més estimava d’ell era que no feia falta tornar a casa ja ni per a dormir. Tenia l’excusa perfecta per a fugir definitivament.

De sobte, passejant per Xàtiva, ciutat propera al poble, es va trobar amb un company dels primers anys d’institut. Van anar a fer-se un café i a parlar, i arribà la pregunta tan refusada. Fins on havia estudiat? L’amic era infermer i estava treballant en l’hospital de la ciutat. L’Ana, tragant saliva, i fent-se la segura, digué que havia preferit no estudiar, que no era per a ella. Per a la seua sorpresa, l’amic li contestà que si els estudis no eren per a ella no sabia per a qui eren, i li recordà com era d’ intel·ligent i l’agilitat mental que la caracteritzava. Com que Ana ja tenia molta facilitat per a menysprear-se, feu un somriure d’agraïment però sense acabar de creure el que sentia.

Per la nit, en casa de Josep, el seu xicon, no podia deixar de pegar voltes en el llit. Li rondava pel cap la conversa que havia tingut, i començava a creure el que li havien dit. Per què no havia estudiat?

Dit i fet, decidi matricular-se en segon de batxillerat, que era el curs que li mancava, i demostrar-se que podia fer-ho. Tots els seus companys eren prou més joves que ella, i a pesar que la seua edat no era deguda  a la repetició de cursos, alguns la tractaven com a tal. Ella, ànima de ferro, li esvarava tot el que li deien, o millor dit, el que no li deien. Si estava ahí era per a demostrar-se quelcom a ella mateixa, i no a la resta.

Com era d’esperar, acabà el curs amb unes notes boníssimes, entre les millors de la classe. Amb el butlletí a les mans, anà corrent a casa de l’àvia, fent-la única coneixedora dels resultats. A ningú més li ho ensenyà, i tampoc li preguntaren.

Estudià una carrera, prou complicada per cert. I ho feu amb certa facilitat, o almenys còmodament. Durant els anys estudiantils conegué un grup de noies i nois amb qui compartí molt més que riures. Al seu voltant, poc a poc, es retrobà amb una Ana divertida, entusiasta, optimista, i preciosa.

Tot açò feu que, sense ser-hi conscient, es convertira en una dona exemplar davant els ulls d’una jove amb qui compartia pis. Tant es va enamorar d’aquella gent, incloent la jove, que decidi considerar-los a partir de llavors com la seua familia. Acabaren els estudis i decidí anar a França, ja que alli trobaria feina, i seguiria fugint del seu poble. I encara que estiguera lluny dels seus parents, la seua família l’animava a fer-ho.

Ara viu a Paris. Passeja per la vora del Sena i somriu. Gaudeix de la grandiositat del museu del Louvre, i disfruta de la innocència que la fa sorprendre’s encara de la seua magnificència. Pren café, amb gèl, mentre intenta llegir algun llibre. Mai ho aconseguix, perquè sempre hi ha algo o algú que li crida més l’atenció. Passeja pels parcs o agafa el metro, o ambdues coses. No sap ben bé si ho fa per solitud o per anyorança, però li agrada fer-ho en eixa ciutat.

Ana, a pesar d’estar sola, lluny dels seus, i en una ciutat que no és la seua, abans d’eixir de casa, quan es mira a l’espill ja no diu res. Tan sols somriu i segueix endavant.