L’hivern em pega tort.
A voltes desitjaria ser d’altra espècie animal i tancar-me en algun lloc fosc, a soles, i dormir molt durant tots eixos mesos.
Ara ja és març.
El dia va allargant-se, es nota que la primavera ve de camí, i eixa llum em dona vida. Pareix que els carrers tornen a ser apetitosos i s’escolten de nou riures i converses per les cantonades.
A més de llum i flors, març també duu el meu aniversari. Li pegue la volta al sol i, durant uns dies, m’imagine de nou en eixe cau hivernal, un amagatall on sentir tranquil·la totes les emocions que em recorren el cos.
M’alegre quan veig les felicitacions de la gent coneguda, i m’emocione amb les coses boniques que em diu la gent estimada.
Tot i això, em sobrepassa. El meu aniversari, emocionalment, em supera. Em sent molt estimada, i això, a risc de semblar absurda, em bloqueja.
No sé des de quan ho visc així.
Alguns anys em sent mal per estar així, fins que algú que m’estima em recorda que m’ha passat més vegades, i llavors m’ho permet i em sent un poc millor. Gràcies, Núria.
Em costa digerir tantes mostres d’estima de colp. M’afalaga l’atenció i la dedicació que té la gent amb mi. I eixe cúmul em posa nostàlgica i trista.
A més, jo m’oblide de la majoria d’aniversaris, i hi ha molta gent que estime a la que no li dedique eixa atenció, i això em fa sentir malament. I, per altra banda, no em sent mereixedora d’eixe afecte. Culpa cúbica.
Anades i tornades mentals que em passegen i descansen en la nostàlgia d’una vida cada volta més llarga i plena i, alhora, cada volta més curta i incerta.
Sent gratitud per la gent que forma part de la volta solar, de cada moment compartit, ja siguen converses freqüents o un missatge de tant en tant.
Eixa gratitud, que és un eufemisme per a no repetir estima, la sent cada dia de camí. Cada dia. Tal volta per això em sobrepassa rebre’n de colp, perquè ja en tinc molta.
Sol, solet, vine a veure’m que tinc fred.
Jo de major volia ser com Mary Poppins
Jo de major volia ser com Mary Poppins. La pel·lícula era la meua preferida quan era menuda i em sabia tots els diàlegs de memòria, sencerets. Per a mi era una diversió avançar-me al guió original, però reconec que per a la meua família devia ser una tortura. Tal volta per això, i un poc per por que desenvolupara algun tipus d’obsessió, va arribar un dia que ma mare em va suggerir que esborrara la pel·lícula. Bé, suggerir suggerir no va ser, però ja m’enteneu.
Van passar els anys i, encara que com a bon clàssic posaven la pel·lícula per les festes de Nadal i coses així, vaig anar oblidant aquella consecució de frases que tantes hores m’havia costat aprendre. Tampoc em va preocupar, ni tan sols em vaig adonar, era només una pel·lícula.
Però en algun moment ja d’adulta, no sé quan, no sé qui i tampoc sé per què, algú em va preguntar per referents femenins, reals i ficticis. Les reals les tenia clares, estava rodejada, però mai m’havia agradat massa la ficció, així que no sabia quin personatge de ficció podia haver-me marcat.
L’univers i les seues galetes, com si es tractara de Facebook, va tenir a bé programar de nou Mary Poppins a la televisió. Quan vaig veure l’anunci no vaig caure en això dels personatges ficticis, però si se’m va despertar la meua xiqueta interior i me la vaig papar sencera, amb mongetes incloses. Es podeu creure que hi havia parts de la pel·lícula que ni recordava?
Per exemple, tota la moguda del sufragi femení de la Senyora Banks, en el meu record, era una cançó més d’aquella aventura musical. Quina va ser la meua sorpresa en escoltar tot un discurs reivindicatiu i feminista demanant el vot de les dones: No más humillaciones ni más sufrir, prefiero pelear hasta morir o Hoy las cadenas hay que romper, en dura lucha por libres ser, y nuestras dignas sucesoras cantaran al ser mayores “Por fin, vota la mujer”.
Allí estava jo, bocabadada veient com la meua infància i la meua maduresa s’agafaven de la mà i tot tenia un sentit de por. Aquella pel·lícula m’havia marcat més del que recordava i estava disposada a seguir analitzant cada minut d’aquell vell vídeo, així que sense dubtar-ho vaig posar el focus en Mary Poppins: quantes coses més m’haurien passat per alt de la protagonista?
Doncs moltes, eixa va ser la resposta. Resulta que Mary Poppins és una somniadora nata, de les que fan “realitat” allò que imaginen. De classe treballadora, podríem dir que era una proto-autònoma, ja que marcava les seues pròpies condicions laborals. A través de les cançons deia el que havia de dir i aconseguia que es fera allò que considerava millor. Tota una líder capaç de mobilitzar el seu entorn per un bé comú.
Fins ací, diguem que ho recordava més o menys així. Bé, també estava allò de la màgia i de poder volar, això era inoblidable i a totes ens agradaria tindre un paraigua d’eixos. Però vaja, el que més em va sorprendre del personatge durant esta lectura adulta no era res de tot açò. La qüestió principal per a mi era quina vida havia escollit la protagonista. I dic escollit perquè ja li pressupose la suficient propietat per a fer-ho, no tinc cap dubte d’això.
Mary Poppins era fadrina, i encara que el tonteig amb Bert és evident durant les escenes que comparteixen, en cap moment açò esdevé l’argument principal, al contrari que en la majoria d’arguments on hi ha personatges cinematogràfics femenins protagonistes. Fóra quina fóra la relació que tenien Mary i Bert, estava clar que no era una relació tradicional romàntica.
Si açò no resulta prou evident, remarcaré com, tot i ser xiquera, en cap moment mostra la seua voluntat de ser mare. És una dona adulta conscient que l’educació de la gent menuda és important. Sap de la importància de l’estima i el respecte, de la convivència i la comunicació interpersonal, del dolor dels disgustos emocionals i el valor de la sinceritat, la humilitat i el diàleg. Aplica la compassió i dóna suport sense paternalisme, sense sobreprotecció. Simplement està i acompanya. De nou, tota una líder.
I sobretot, és una dona independent. Sap quan comença i quan acaba una etapa, i quina és la seua funció en ella, sense deixar-se endur per la nostàlgia ni per les dependències emocionals alienes. És una dona sencera i completa que viu la seua vida de manera coherent. I encara que en alguns moments s’entreveuen xicotets senyals de dubtes, no fa més que reforçar-la en la seua voluntat genuïna de ser lliure i volar.
Total, que jo de major volia ser com Mary Poppins. Això del paraigua i la bossa de mà infinita no ho duc bé, el primer sempre el perd i a la segona a voltes no porte ni mocadors.
Però, pel que fa a la resta, crec que ho tinc prou ben encarrilat!
Per què escric?
Vaig començar a escriure per dolor, el d’una pèrdua important. Dolor per no haver dit adéu, per no poder imaginar el món a partir d’aquell dia. Ho tenia al cor, però no em travessava la gola i vaig començar a escriure-ho. Durant anys li donava el mèrit a ma uela, que era la que havia faltat i la que em motivava a escriure, però ara sé que eixe mèrit va ser de ma mare, que ja no sabia com ajudar-me i, un dia em va dir: Per què no ho escrius?
Vaig superar el dol i vaig seguir escrivint. Vaig començar a explorar i a escriure històries menys autobiogràfiques. Supose que li les mostraria al meu germà, perquè un dia va vindre amb un blog que m’havia fet a amagades amb la complicitat d’un amic, mentre em deia: Escriu-li al món! Era este mateix blog, o bé, una versió anterior.
Amb els anys va contactar amb mi un escriptor del poble, #BernatCapó, qui, identificant-se com a “fan” dels borrellons (en realitat es confonia i deia borrissols) em va proposar escriure un conte per a la col·lecció infantil de la Biblioteca Municipal Bernat Capó de Benissa. D’aquella travessura va eixir “La Pintabacores”, la història d’una bruixa malvada que, en realitat, només era una dona diferent que volia estimar i que l’estimaren.
Després d’allò vingueren molts més relats i moltes més inseguretats. El que semblava una afició ho vaig començar a viure com una pressió, sobretot perquè cada vegada em costava més compaginar-ho amb la meua feina. I sense adonar-me’n, va nàixer en mi la síndrome de la impostora.
Un dia, conversant amb l’amiga Nydia, em va comentar que volia encomanar-me un text. A mi? – Ai clar, eres l’única escriptora que conec – va dir amb naturalitat. Aquella va ser la primera vegada que, per uns instants, em vaig sentir digna d’aquell ofici.
Fa poc, la vida em va donar l’oportunitat de, com són les coses, reescriure el meu relat, la meua pròpia història. I vaig decidir escriure-la escrivint. No seré una escriptora reconeguda, ni vendré milers d’exemplars de la meua obra, però escric, molt i a tota hora. I em paguen per això, que vulgues que no, ajuda a materialitzar-ho.
Però la realitat és que escric per a expressar i comunicar-me. És una via per a parlar-me i escoltar-me que m’ajuda a drenar el que se’m fa bola i no vull que es faça roín. A voltes ho amague amb històries, servint-me d’espills diversos amb els personatges i els fets. D’altres ho escric clarament en primera persona. I altres, estimats i estimades, romandran en la més profunda intimitat perquè, de moment, no veuran la llum.
Escric perquè em fa bé, ho necessite. Escric perquè forma part de mi i no sé no fer-ho.
Per això em sent escriptora, perquè tampoc sé no ser-ho.
L’ametler de la costera de la Joana
- Tinc calor.
- Vols que llevem la manta?
Sense esperar la resposta, ni encendre la llum, s’alça i li fa dos doblons a la manta, d’eixes velles que pesen tant, mentre la deixa acuradament a terra. L’endemà, mentre la doblarem per alçar-la, ell es quedarà mirant-la i comentarà de broma alguna cosa sobre el seu pes, i jo, per enèsima volta, li contaré orgullosa que és la que tenia ma uela al seu llit, que és d’eixes mantes d’abans.
És molt gruixuda, i una vegada torna al llit i ens tapem de nou, esta vegada sols amb l’edredó, ja se’n nota la diferència. La temperatura continua sent càlida, però ara és més agradable, menys embafosa.
Estic tan a gust que de sobte rumorege: L’estiu ja està ací. Esclatem a riure, de manera forta, d’eixes riallades que t’ixen des de l’estómac i et fan plorar. És un senyal – diu ell.
Això em fa recordar als ametlers, com assenyalen el temps amb les seues flors. Fa tan poc que els estaven matant a tots, i ara pareix que ens estiguen matant a nosaltres, com canvien les coses. La meua ment segueix el seu curs, i això d’haver anomenat el senyal, fa que irremeiablement pense en l’ametler de la costera de la Joana.
Eixe ametler està a la vora d’un camí, el que dóna accés al Penzí. Entre el camí i les bústies de les casetes, allí està ell, tot gran i polit. És curiós com sols està eixe ametler ahí, solitari, sense formar part de cap bancal ni de cap altre rastre de germans.
El primer ametler que floreix, ací al terme, és de la costera de la Joana – va dir el uelo mentre amb el gaiato apartava les fulles d’una penquera que no feia massa bona cara. Com podia saber quin floria primer en tan gran com era el terme? Em costa imaginar que una persona poguera conèixer tanta terra com per a poder fer eixa afirmació. Però el uelo no era un home fardaor. Si ho va dir és perquè ho sabia cert.
Aquell dia havíem quedat per a gravar-lo. “Gravar-me per a què?” em va dir quan li vaig preguntar. La veritat que no tenia altre motiu que “m’ha pegat per ahí“, així que li vaig dir que eren coses meues, i l’home, que no preguntava massa, em va deixar fer.
És curiós com a penes tinc records d’ell mentre jo era xiqueta i ma uela, la seua dona, vivia. Recorde estar seguda al batedor de sa casa, menjant-me un gelat d’eixos que es fan a casa, amb sabor a cola-cao, i veure’l pujar la costera fins a arribar al carrer. La camisa amb alguns botons descordats, un poc despitralat, el cabàs de fer faena, i la gorra al cap. Venia del bancal i la caseta, allí a Les Mallaes.
Recorde quan m’ensenyava els conillets que havia criat la conilla que tenien al corral de casa. Crec que l’home mai va entendre que hi haja gent que els té d’animal de companyia, amb tan bons que estan en la paella.
Recorde quan va haver d’agafar el gaiato per a caminar millor. Es cabrejava moltíssim, perquè no volia parèixer un uelo vell. “Uelo, tens noranta anys, condueixes, vius a soles… Realment creus que anar amb un gaiato et farà vell?”. A voltes jo m’enquetava amb ell quan deia eixes coses. Ell amb mi la veritat que s’enquetava poc.
Quan va morir l’altra uela, la seua consogra, encara s’estilava això de vetlar a casa. Aquella mort per a mi va ser un colp molt dur, i vaig passar tot aquell llarg dia al batedor de sa casa, sense atrevir-me a entrar ni mirar-la. I recorde veure’l a ell baixar carrer avall, amb uns ulls que delataven haver plorat. Em vaig llançar al seu coll i li vaig dir que només em quedava ell. Pobre home, quina responsabilitat li vaig amollar amb tan poques paraules. Aquell dia vaig decidir prestar-li tota l’atenció i demostrar-li tota l’estima que poguera.
Quan va complir vuitanta-nou anys va començar a tindre molèsties al braç, i vaig començar a tractar-lo. Per aquell moment jo treballava en una clínica en Altea la Vella, i tenia dos hores per a menjar, així que ma uelo venia els dimecres, el tractava, i després ens n’anàvem a dinar junts al bar d’Herme. Venia els dimecres perquè Lorena, l’ama del bar, feia putxero, i a ma uelo i a mi ens encanten els plats de cullera. Encara recorde quan li vaig dir a Lorena, que sempre em pregunta per ell, que havia faltat. Els ulls se li van omplir de llàgrimes, d’eixes que no cauen i ennuvolen la visió, i no m’estranya, perquè l’home, amb tota la seua discreció, es feia de voler.
Mai haguera imaginat ser tan afortunada, i poder compartir tants moments amb ell. A part de ser la seua néta i la seua fisio, amb els anys vaig acabar sent la seua amiga, fruit de la relació que els dos vam cuidar i vam fer créixer. M’agradava presumir de uelo quasi tant com a ell de néta. Jo ho feia d’una manera més explícita, mentre ell ho vivia d’una manera més interna, però eixe gest de la boca, eixe mig somriure que se li dibuixava quan algú li deia “caram Felip, que ben acompanyat vas!” era inconfusible.
Amb els anys, la vellea i alguna d’eixes tecles van anar empitjorant, fins a dur-lo allà on ell no volia estar: malalt. Li feia pànic “donar faena”, i a nosaltres ens en feia que no ens deixara ajudar-lo. Els últims dies l’home ja patia, ja no podia alçar-se del llit, i per molt que ell aguantava, el dolor es feia patent en cada alè.
Tants estudis sanitaris no em servien de res en eixe moment, i ja no sabíem què fer per a alleugerir-li aquell mal. Curiosament estava en la que havia sigut la meua habitació tota la vida. Em vaig asseure en la cadira, una de fusta pintada de verd que ell mateix havia netejat i pintat anys arrere per a mi.
Li vaig agafar la mà, mentre ell me la premia amb la força com qui vol expressar sense paraules. Vaig pensar que, com sempre deia que m’assemblava molt a la uela, la que fóra la seua dona, tal volta si li cantava podia fer que es calmara, que es sentira més “en casa”. I això vaig fer, mentre li acariciava la cara, cantar-li suaument, a cau d’orella. I ahí, durant eixe instant, vaig sentir com m’acomiadava d’ell.
En desembre, vaig haver d’anar al poble veí, i en passar per la costera de la Joana, allí estava l’ametler, florit de gom a gom mentre tota la resta d’ametlers que hi havia a prop estaven encara completament nus.
Eixe ametler, florit o no, sempre em recordarà tota la seua saviesa i tots els aprenentatges que em va donar. Eixe ametler, sempre em recordarà a ell, a ma uelo Felip, a Felip de la Rosa.
*Hui ma uelo haguera complit noranta-cinc anys, i m’abellia celebrar-ho recordant-lo. Us deixe un vídeo que vaig fer amb tota l’estima possible*
I la culpa no era meua…
Que complicat. Tindre l’oportunitat de contar situacions i aberracions que ens han passat, de buidar, i quan intente fer-ho els pensaments estressen, les imatges supuren com si fora pus en una ferida encara fresca. Saber-me acompanyada i estimada per tantes companyes dona força, però ho tenim tan gravat a foc, que alguna cosa allà al fons encara em discuteix que això meu no és per a tant, que amb les calamitats que han passat tantes altres, algunes de les quals ni tan sols poden contar-ho, on vaig jo contant misèries? Però són les meues misèries, i també formen part de mi i de qui soc.
Tenia 13 anys, era la nit de carnestoltes. Aquell any coincidia amb el sopar de “San Valentín” que organitzava la comissió de festes, i els meus pares anirien, i per tant, no estarien al poble. Jo eixa nit la passaria a casa la uela d’una amiga meua, que vivia a prop de la plaça. L’amiga, en canvi, vivia prop meu, als afores del poble, i vam quedar per a baixar juntes. Jo aquell any havia rescatat una disfressa d’una caixa de cartó on mon pare i ma mare guardaven les disfresses que no estaven fetes malbé de les festes de moros i cristians. El conjunt era senzill, anava de tenista. Era tota una peça, a mode vestit, unes esportives i raqueta en mà. Caminàvem carretera avall parlant animadament, imagineu, eixa nit no dormíem a casa! Això significava allargar-ho una miqueta sense por a sermons.
Havíem quedat per a anar a sopar amb la resta de la quadrilla, però abans aniríem a casa la uela de l’amiga per a deixar el pijama i la roba de l’endemà, és a dir, que encara era de vesprada. De sobte, vaig notar com algú em clavava la mà per baix la falda i em premia amb força l’anca. Em vaig girar i vaig veure un home major, calb i amb barba (crec que mai oblidaré eixa cara) amb un somriure a la boca. Recorde que vaig agafar a la meua amiga i li vaig cridar “Corre”, i així ho vam fer fins a arribar a la porta de casa de la seua àvia. Per aquell temps els meus pares ja tenien mòbil, i des de l’habitació els vaig haver de telefonar per l’ansietat que tenia al cos. Estava espantada. I em vaig sentir culpable, anava amb una falda molt curta.
Tenia 17 anys, eren les festes de moros i cristians. Hi havia un músic d’altre poble que m’agradava, ja havíem tontejat en alguna ocasió. Tenia un parell d’anys més que jo, i en acabar de tocar a la seua filà alguns de la seua banda van vindre a la meua càbila i ell i jo vam continuar amb el tonteig. Jo estava molt borratxa, a penes recorde alguna que altra imatge. Em va dir d’anar al seu cotxe i vaig accedir. No recorde res més. L’endemà, mentre esperàvem per a dinar a la càbila, van passar alguns de la seua banda per davant de la meua filà. Un xic que jo no havia vist en la vida es va parar davant meua i em va dir “que bé ho vam passar anit eh Belén!” donant-me a entendre que ell també havia estat, i va començar a riure. Mai vaig saber si allò que deia era cert. I em vaig sentir culpable, anava molt borratxa.
Tenia 18 anys acabats de complir, els havia fet just eixa nit. Estava al pub amb les amigues, celebrant-ho, i de tant en tant em dedicaven una cançó. Un xic, uns anys major que jo, em va estar rondant tota la nit, i al final ens en vam anar al seu cotxe. Vam estar enrotllant-nos i va arribar un punt en el qual va voler anar a més. Jo no volia, no m’apetia fer-ho amb ell, així que li vaig dir que no. “Que eres, una calenta polles? O es que eres una estreta?”. Havia escoltat moltes vegades com difamaven a altres xiques pel poble amb adjectius com aquells, i jo no volia ser una d’elles, així que vaig respondre amb un “no” camuflat entre riures. “Pues me l’hauràs de xuplar si no vols ser-ho”. I em vaig sentir culpable, allò era de putes.
Tenia 18 anys i començava una nova etapa en la universitat estudiant fisioteràpia. No coneixia a ningú i tenia una oportunitat genial per a descobrir qui era jo en realitat sense les pressions i les etiquetes d’un poble. Havia fet noves amigues, eren més majors que jo i em sentia molt còmoda amb elles. Durant el primer quadrimestre teníem pràctiques d’anatomia en el laboratori.
Hi havia un professor, prou major, que aprofitava qualsevol situació per a apropar-se a mi i parlar-me. S’arrimava molt, més del que jo haguera volgut. Algun dels meus companys se’n va adonar i sempre que el veia apropar-se venia i es posava enmig fent un poc el paiaso. Després de les pràctiques sempre anàvem una estona a la cantina a fer una cervesa amb les amigues. Poques setmanes després, el professor va començar a acudir per allí, i continuava apropant-se a mi i preguntant-me coses de la meua vida. Les meues amigues em van dir que em queixara al meu tutor, però jo no em vaig atrevir, com anaven a creure a una xicona de 18 anys abans que a un professor?
Vaig optar per amagar-me al bany fins que ell passava i com que no em veia se n’anava. Llavors una de les meues amigues ja venia a avisar-me que podia eixir i continuàvem a la nostra. El dia de l’examen, en el mateix laboratori, hi havia diversos professors fent les proves. Ell n’era un. Va accelerar el seu ritme per a què coincidirem, ho vaig veure. Entre pregunta i pregunta em deia que havia de somriure, que era molt guapa, i que les xiques guapes havíem de somriure. També em va preguntar d’on era, si tenia nòvio, i si al meu poble totes eren tan guapes com jo. Fins i tot el xic que estava de zelador es va arrimar un moment, i crec que ho va fer per a veure si així es tallava un poc, però res. Vaig intentar somriure durant l’examen. I em vaig sentir culpable, perquè em sabia guapa.
Tenia 22 anys. Estava treballant en una terma en França. El nostre lloc de feina eren cabines de massatge, i n’hi havia de dos tipus. Unes on els massatges eren de 10 minuts, i d’altres on eren de 20. Els torns eren rotatoris així que podien tocar-nos qualsevol de les dos opcions. Entre les cabines i el corredor hi havia dos vestuaris, era per on s’accedia, però una vegada estaves dins era complicat eixir perquè una solia estar ocupada per la persona que havia acabat, i l’altra per la que anava a entrar. Els massatges eren baix l’aigua, i hi havia pacients que acudien sense cap peça de roba, tant homes com dones.
Un dia va entrar un home, d’uns 50 anys, que també anava nu. Quan li vaig indicar que es gitara en la llitera ho va fer, panxa cap amunt. Li vaig dir que es posara panxa cap avall, i es va aprofitar del meu desconeixement de la llengua per dir-me que no m’entenia bé. Li vaig insistir, i ell em va respondre que així estava bé, que si li podia fer el massatge ahí (mentre indicava la seua zona genital erecta). Li vaig dir que se n’anara i jo me’n vaig eixir, i ho va fer.
L’endemà, en veure el meu torn i que em tornava a tocar, una companya em va canviar la llista. Ell, en veure que no l’atenia jo va anar a queixar-se a la coordinadora, i quan em van cridar perquè donara explicacions, i ho vaig contar, em van dir que això que havia passat no podia repetir-se. Que front una situació com eixa havia d’anar jo directament a queixar-me i la mateixa coordinadora prendria les mesures oportunes. No es toleraven situacions com aquella. I em vaig sentir culpable, devia haver-me queixat jo.
Estes són algunes, en podria contar moltes més. Han sigut molts anys de treballar eixe sentiment de culpa, moldejat amb el temps per una societat masclista, veient com culpabilitzaven a altres dones per intentar ser lliures, per estimar-se com eren, per defendre els seus drets. Moltes situacions d’escoltar a gent del meu entorn insinuar que si jo no haguera fet, no haguera anat, no haguera dit, o no haguera sigut com soc, res d’això m’hauria passat.
Fins i tot ara, mentre escric estes línies, estic mirant al meu sentiment de culpa a la cara, perquè m’ofega intentant que no publique açò, que a ningú li importa, que la gent es riurà de mi, o ho aprofitarà en la meua contra. Però en el moment que vaig descobrir que m’estimava, i que no tenia per què callar, vaig decidir no fer-ho mai més. Perquè callar només m’alimenta els dimonis interiors que es tornen cadenes per a tenir-me sotmesa, i em converteix en hereva d’una incomoditat que no em correspon sentir.
Perquè la culpa no era meua.
De braceo…
Vaig començar a pujar les escales de ta casa, com tants divendres he fet. Eixes en què cada escaló tenia una alçada diferent. En fer la primera revolta, allí estava la saleta on tantes hores havíem estat les dos mirant el televisor. Encara recorde aquell cap d’any en que, quan a penes eren les deu de la nit, tu ja t’estaves alçant del sofà per a gitar-te. “Ai, i el raïm?” et vaig preguntar tota innocent, com si fóra un ritual innegociable. Tu, amb eixe mig somriure, vas agafar la bolseta, et vas menjar deu granets, i em vas dir “els altres dos ja me’ls menjaré demà de matí” seguit d’una picada d’ull.
Una vegada creuada la saleta, vaig entrar al teu dormitori. I allí estaves, estirada al llit, mig adormida. Et veia més flaca que de costum, no sé per què, però allí estaves. Em vaig apropar incrèdula, i sense voler, li vaig pegar un puntelló a l’orinal, que per sort encara estava buit. Del soroll vas fer un poc de moviment, però tampoc massa, seguies dormint plàcidament.
Em vaig quedar allí al teu costat, plantada, sense saber què fer, fins que em vaig adonar de l’oportunitat que se m’estava presentant. Sense dubtar-ho, em vaig llevar les sabates i em vaig clavar al teu costat. En esta ocasió, a la teua dreta, això no era costum, però em feia por rodar el llit i que ja no hi estigueres. Podia notar la teua olor, i et mirava els cabells, blancs i rulls. Si t’haguera d’imaginar de jove, em costaria fer-ho amb un color de cabells diferent.
Una vegada dins del llit, em vaig tapar amb la manta eixa que pesava una arrova. No recordava la inclinació del matalàs, i això em va fer somriure. Quan vaig estar ben acomodada tu et vas despertar, però no vas dir res. Jo de seguida et vaig agafar de braceo, quants anys haurien passat des de l’última vegada? Tant em feia, et vaig agafar sabent que potser no hi hauria més ocasions.
“No et muires per favor” va ser el primer que vaig poder verbalitzar. Ahí tu ja vas obrir els ulls i em vas mirar, i sense alterar-te ni miqueta em vas respondre que les coses, filleta meua, vénen com vénen, tot seguit d’un somriure. Tot i que em fotia, sabia que tenies raó, poc podia replicar-te. “Jo no vull que et muires” vaig insistir però. “Si això depenguera de tu, no ho faria” vas respondre, sentenciant, tot i que no ho pretenies. Després d’allò vaig preferir callar i prémer-te amb força el braç, intentant gravar a foc aquell instant que la vida, inexplicablement, m’estava regalant.
“Veig que has fet moltes coses, i m’alegra tenir una neta tan valenta” vas marmolar quan ja pareixia que la son començava a apoderar-se de mi. “No sé jo” vaig respondre amb la boca menuda. “No saps tu? Pues jo sí que ho sé, sí. Caram!”. No sabia interpretar aquelles paraules, em costa acceptar floretes, però vaig preferir escoltar-les, i fer per creure-me-les. Al cap d’una estona ja estava contant-te batalletes amb les amigues, i tu, que solies restar-li importància a quasi tot, et reies i m’animaves a resoldre qualsevol conflicte. Pareixia tornar a la infància, on, de nou, hi estaves tu. “Ara dorm filleta, dorm ací amb mi”.
En despertar, ja no estava en eixe llit, i tu ja no estaves al meu costat. Havia estat tot un somni, però tan tangible, que em costava creure-ho. T’havia sentit tan real, que no podia entendre que només havies estat producte de la imaginació al meu cap. Feia molts anys que no somniava amb tu Uela, molts. I en acceptar-ho he recordat com et trobe a faltar, i quant has significat en la meua vida.
Pot ser, els somnis només són això, imaginació barrejada amb records. Estima i nostàlgia d’allò que anhelem però que ja no tenim. Ara ta casa és una tenda, al teu carrer ja a penes queda veïnat, i tu fa vora setze anys que només existeixes en el meu cap. Però quin plaer més gran ha estat dormir hui amb tu, de nou, amb els nostres braços creuats, en aquell llit mig corcat on dibuixàvem històries en les humitats del sostre.
Hui m’he despertat amb una miqueta de pena, però també amb la sensació de la teua companyia. He tornat a dormir amb la Uela Maria. Tant de bo a la pròxima ens done temps a desdejunar, perquè sopes com les teues encara no n’he tastat…
La por…
“M’he clavat en un projecte polític” vaig dir abans de començar a menjar. La taula estava ja parada, i el dinar, de cullera, ja fumejava escudellat als plats de cul fons.
Silenci.
Els rostres familiars no es definien. Podia percebre el desacord, fins i tot certa decepció inicial. Coneixent-me sabien que no em quedaria en una tasca de fons, també important. I no caminaven per l’equivocació, perquè no ignovaren que em movia des d’allò més fons de les meues entranyes. Dins meua una flama inconformista havia anat agafant força amb els anys, això sí, canviant d’esglaó a mesura que madurava el meu ser.
De jove vaig començar a interessar-me per la història local del meu poble, però no va ser fins que vaig conéixer la tasca que feia (i fa) el Casal Cultural per la memòria històrica, que m’hi vaig posar. Un any, mon pare em va convidar a acompanyar-lo a un dels actes que organitzaven al cementeri municipal. A primeres, em va sorprendre la poca gent de Benissa que érem. De segones, em va molestar no haver-ho conegut abans.
Tot i que vaig anar de la mà de mon pare, en ma casa no es parlava massa de política. Jo sabia que mon pare i ma mare en tenien inquietud, però no eren massa explícits. Va ser el meu germà Xavi qui, ja en la universitat, em feia partícip de tot allò que ell anava sabent i descobrint.
Preguntant, vaig saber que ma uelo Joan havia anat a guerra, i que havia lluitat amb el bàndol republicà, però no vaig tindre l’oportunitat de conéixer-lo. Ma uela Maria, la seua viuda, no parlava massa d’allò. El que sí que em va confessar fou que, quan Franco va morir, ella va plorar, però no per pena, sinó per por.
Poc després vaig decidir preguntar-li a ma uelo Felip. Quan la guerra, ell a penes comptava amb 11 anys, així que va viure alié a la batalla, que no al conflicte. Em va sorprendre que no recordava tant la guerra com la Segona República. Em va contar un succés que va ocórrer en sa casa, quan a penes tenia 6 anys. Recordava a sa mare, Rosa, cridant i plorant quan uns energúmens, en nom de la República, van entrar a cop de pistola acusant la família d’haver furtat un porc. La seua família vivia a prop del convent, i només per això ja eren considerants “beatos“, i això els col·locava en un suposat bàndol enemic de la República. La sort els va vindre de la mà d’una veïna, socialista, que va eixir en la seua defensa reconeixent que ella estava present quan havien comprat l’animal a ca’l Rull. Però aquell sentiment de por era el que va marcar a l’home: l’angoixa de veure a sa mare. Fins i tot jo la podia percebre quan me’n parlava.
Aquestes dos situacions van ser els primers contactes que vaig fer amb la por repressiva. Allò em va fer aprendre molt sobre la socialització de les persones, i tal volta va ser el principi per a poder entendre els conflictes socials que vingueren després, així com els que vivim ara.
En compartir aquesta experiència amb mon pare i ma mare, vam parlar també sobre la por que havia creat la guerra i tota la dictadura. La gent gran no en volia parlar, només volia oblidar. Mon pare i ma mare, ja són d’una generació que va viure la fi de la dictadura i la transició cap a una suposada democràcia. Però poc abans de la mort de Franco, mentre encara festejaven, van anar de viatge a Madrid amb una parella amiga. Just en aquell viatge, Carrero Blanco va ser assassinat a Madrid per ETA. La ciutat estava presa pels militars, i la incertesa es va apoderar de nou, durant un temps, de les seues ànimes.
“Em presentaré a primàries” vaig concloure.
He crescut veient la por en els ulls de la meua gent gran.
Por a parlar, por a opinar, por a pensar, por a recordar, por a dir, por a fer, por a ser…
He vist tanta por, que m’ha fet por tenir-ne.
Animalades…
Lladre. Quina hora és? Encara no torna? Gruny. No escolte res estrany, però gruny per si de cas, per avisar. Estic a punt d’acomodar-me de nou, però no, millor pujaré al seu llit ara que ella no està, així quan vinga se’l troba calentet i tou. Sóc la seua millor amiga, li tinc estima incondicional, i estic quasi segura que ella sent el mateix.
Escolte la clau a la porta. És ella. Lladre. És ella! Vaig. Alegria. M’encanta escabussar el cap entre els seus turmells. Si em pose així, em rasca darrere de les orelles. Que bo, menege la cua. La menege més de pressa. Em pose panxa cap amunt i just en eixe moment, quan faig la panerola i em rasca el panxolí, trobe la felicitat.
L’endemà eixim al matí a passejar, però no tan de matí com de costum. Fa solet, escalfa, i dóna gustet. Hui crec que no treballa, deu ser dissabte, perquè el sol està molt alt, i ella va molt a poc a poc. Això és que no té pressa. Alegria. Hui podrem jugar més estona. Menege la cua.
Ja no em tira pedres, quan li’n porte em diu que estic desdentada i que em fa mal. No l’entenc però de seguida trau una corda super bonica de muntó colors! Alegria. La tiraràs? En posició. On? On? Vaig!! Quasi l’agafe al vol! No passa res. Torne corrent i menejant la cua. Ella em rep amb les mans obertes i el seu somriure.
Quan tornem a casa anem directe a la cuina, i aprofite per a beure. Després m’assente a terra i la mire. Puc estar hores i hores contemplant el que fa. Ella de tant en tant em mira, somriu i em tanca l’ullet. A voltes m’agrada tornar-li el gest i deixar-la al·lucinant. Vaig aprendre a fer-ho de menuda i ha valgut la pena, perquè en el fons mai ha sabut si ho faig volent, o solament és una casualitat.
Al principi quan li ho feia apretava les celles, es quedava mirant-me i feia que no amb el cap. “No pot ser” deia. Després va tenir una època que m’ho preguntava, i a mi em costava aguantar el riure. De veres pensava que li podia respondre? Sabent i tot que no parle. Xé, boníssim. Al final ja es reia i em deia “estem bones per a fer parella de cartes”.
Posa música del mòbil, i quan fa això vol dir escurar o cuinar. Que siga cuinar, que siga cuinar. Faig un sorollet. Ella somriu i va cap a la nevera. Sí! Victòria! Alegria. Menege la cua, però continue asseguda. Si em pose massa nerviosa, em farà fora i no vull. M’aproxime un poc, molt subtilment. Olore, olore més. Conill, tomaca, all, cigrons? Em costa aguantar el nerviós. Està preparant arròs caldós. Això vol dir que és diumenge, sense dubte.
Fa molt bona olor. Hem tornat al menjador mentre s’acaba de coure. Als minuts s’escolta un aparell que pita. Ella s’alça, jo darrere, i ens n’anem les dues a la cuina de nou. Això ja està bo, així que dinem. Primer ella, després jo. A mi em mescla arròs i un poquet de carn amb les pedres eixes de colors que se suposa són el nostre menjar. Molta alegria.
Quan acabe torne al menjador. Ella ja està preparada. Definitivament, es pot confirmar un diumenge de sofà i manta. Clar, com ahir va vetlar. Però no m’importa, aquests dies són els millors. Ha encés l’estufa, encara fa un poc de frescoreta. Ja ha buscat una pel·lícula dormidoreta i tot. Està tombada al sofà, amb la manta tapant-la quasi fins al coll.
Vaig cap a ella i em quede mirant-la a una distància prudencial. Ella em mira i es riu, com si no sabérem què passarà. Jo avance un poc més i intente pujar, però calcule mal i no puc a la primera. A la segona, quan ja estic dalt, li expresse que vull estar baix la manta també, i així ens acomodem les dues fent la cullereta. M’arrime molt a ella, a voltes crec que, sense voler, l’espente un poc.
Ella s’adorm acaronant-me, i al final a mi m’entra una mica de calor. A poc a poc vaig traent el cap de baix de la manta, no vull despertar-la. Ho aconseguisc i sospire. Per sort la seua mà continua damunt meua, m’agrada que em toque. La mire un últim cop i m’assegure que dorm profundament. Li tanque l’ull de nou encara que no em veu, és la nostra broma. Sóc la seua millor amiga, li tinc estima incondicional. Ella sent el mateix. Sospire, i m’adorm.
Fins sempre amiga!
La Traca
L’altre dia vaig portar a Traca al veterinari. Feia alguns dies que es queixava de la boca, i menjava poc i mal. Fa un temps ja va tindre una infecció i li van haver de llevar algunes dents, així que vaig pensar que seria el mateix.
La vaig deixar al matí perquè li netejaren la boca, i quan vaig tornar per ella, el veterinari i la veterinària que l’havien atés, molt amablement, em van convidar a seure. Resulta que durant la neteja van detectar altra cosa que, a falta de confirmar, sembla prou més greu. Em van mostrar una foto, i sí, siga el que siga això, és lleig.
No sabria dir què m’anava més de pressa, si el cap o el cor. A hores d’ara continue sense saber-ho.
Ara Traca té 10 anys i mig, ja és fadrineta. La vaig adoptar quan estava en 3r de fisioteràpia. Vam conviure tot l’any en aquell pis d’universitàries en Sant Joan d’Alacant, amb Paola, Joana i Amagoia, i més tard amb Judith. Ah, i se m’oblidava! També vivia amb nosaltres Xop, el gos de Manolo (la parella de Joana), que val a dir, va ser qui millor la va ensenyar.
Quan la vaig adoptar no tenia nom, tenia just un mes. Al principi estava un poc espantada, sobretot durant el viatge en cotxe, però a poc a poc es va anar acomodant i va començar a investigar l’espai, a nosaltres, i sobretot a Xop. I allí estàvem, segudes al sofà, amb ella davant nostre, pensant en com podríem dir-li.
Després d’una pluja d’idees, alguna anècdota i un pantaló de pijama mig esguellat, vam trobar la paraula: Traca! He de reconéixer que va ser un nom ben escollit, i sempre ens ha fet molta gràcia que a Traca li feren por els coets i les mascletaes.
En ma casa no havíem tingut mai gossos, “és molta responsabilitat, quan sigues major si en vols tindre, en tens” deien mon pare i ma mare. Qui els haguera dit que molts anys després portarien a Traca d’urgència amb una peritonitis de vida o mort, amb l’angoixa al cor, com si es tractara d’una filla. Sempre recordaré la veu trencada que tenien quan em van telefonar. Traca ens ha fet entendre la família d’una manera diferent.
Estime a Traca, l’estime amb tot el meu cor. Des d’aquell 19 d’octubre, que he viscut amb ella allà on he anat. Ha sigut companya de viatges, d’amors i de desamors, de plors i risses. Juntes hem viscut a l’estranger, ens hem mudat de casa, i hem gaudit de la mar. Sempre amb ella al costat, corda i poal. A voltes, de broma, dic que és el meu annex, una part de mi. I així ho visc i ho sent.
I per això estic trista. Em fa mal imaginar la meua vida sense ella, em dol al cor. I també em fa molta por. Em passen pensaments pel cap i em sorprenc pensant en coses que, tot i no tindre res a veure amb Traca, es reflecteixen en ella i en aquesta situació.
Em fa por que mora, el no tornar-la a veure. Despertar-me i que no estiga. Em fa por que el dolor no desaparega, i que puguen vindre altres dolors més forts. Em fa por que arribe eixe moment, el de l’adéu.
Traca ha sigut el motiu d’alçar-me cada matí quan les meues cames i el meu cor no volien. La seua energia i la seua alegria m’han alimentat l’ànima tantes vegades, que em fa por quedar-me amb el buit.
Sempre agrairé que la vida creuara els nostres camins, haver-nos acompanyat i donar-nos tot el que ens hem donat. I el que ens queda encara per compartir, perquè estic segura que a Traca encara li queden molts dies de moure la cua. Ens queden passejades per la capella i moltes siestes d’estufa juntes.
Ara, de moment, vull agrair tant de temps que fa que l’estime.
Els clotets…
– Pren quaranta duros i vés per tomaca solis i arròs!
No sé com s’ho feia, però ma uela ho podia tot amb quaranta duros. Després d’agafar-los me n’entrava a la tenda, quasi enfront de sa casa, i Toni sempre estava darrere de l’aparador. El recorde com si fóra ara: alt, amb ulleres, un colze damunt del taulell i llegint qualsevol cosa. Me la jugaria dient que solia tindre la ràdio encesa, encara que això no sé si és cert o és creació pròpia.
– Ja està ací la xiqueta dels clotets – deia en veure’m entrar. Jo no sabia ben bé què eren els clotets, i supose que la meua cara reflectia eixa ignorància, perquè de seguida em feia riure i em deia: ara sí, ahí estan els clotets.
Anava directe al lloc on es trobava la tomaca “Solis”, tomaca que vaig tardar anys a saber que era una marca, i que “solis” no significava fregida. Després buscava el paquet d’arròs, que eixe no m’atreviria a dir on s’ubicava, i ahí Toni sempre tirava una maneta per ajudar-me, però sols una maneta. Ell tenia clar que jo m’havia d’espavilar, i sempre em va donar l’espai que m’ho permetia.
Una vegada amb tota la comanda adquirida, ja anava on estava ell i ho deixava damunt de l’aparador. En aquella època ja hi havia calculadores, però Toni no en gastava mai. Allí damunt, al costat de la caixa, tenia un muntó de paper d’estrassa. I allí, i davant de qui comprava, feia les sumes que corresponien i deia el total. Això ho recorde clarament, aquell llapis gros, almenys més gros del que jo utilitzava a l’escola, escrivint damunt d’aquell paper, també més gros d’un full habitual.
Per aquella edat jo encara no controlava les quantitats, i menys encara la diferència entre duros i pessetes, així que li donava els quaranta duros sense saber si hi havia tornes o no. Ell, sempre amb el seu somriure, em donava les tornes i, sense dir-me res, mirava una bossa de plàstic gegant on estaven els paquets de gusanitos. Eixos anaven a duro, i això si ho recorde perfectament. Jo el mirava, i amb un poc de vergonya li somreia, perquè sabia allò que significava.
-Agafa’n un, però només si em promets que t’acabaràs el dinar.
Amb això mai he tingut problema, sempre he sigut de bon menjar, així que li deia que si amb el cap i anava ràpidament i n’agafava un. Li donava les gràcies i me’n tornava a ca la uela, que estaria esperant-me per fer el dinar. Una vegada li entregava la tomaca i l’arròs, me n’eixia al batedor amb els gusanitos, i m’asseia al cantonet on no tapava la porta.
I allí estava jo, al ple del migdia amb el meu tresor verd entre les mans. Aquells palets tan cruixents i a la vegada tan blanets que es desfeien només palpar la llengua. No he sigut massa de llepolies, però reconec que allò m’ho assaboria com si fóra el més preat dels menjars.
-Estan bons? – preguntava Toni mostrant el cap per la porta de la tenda. Jo el mirava i em reia, altra vegada amb un poc de vergonya, i assentia amb el cap.
– Ai eixos clotets…
Reconec que allò em confonia, perquè encara no tenia massa consciència del meu cos, i per suposat, no entenia perquè m’ho deia a mi i no a altra gent, encara que també és cert que no totes les persones en tenien. Quan se’n tornava cap a dins jo em girava de cara a la finestra, que gràcies a la cortina reflectia com si fóra un espill, i em mirava mentre somreia i em posava seria alternativament. Volia comprovar el que deia Toni, i sí, tenia raó, quan em reia, els clotets apareixien.
Des d’aquell estratègic lloc podia escoltar els tràfecs de ma uela dins de casa o, si estava Maria la de la sabateria, els xarraos que es portaven les dos. En aquell batedor vaig seure moltíssimes hores de la meua vida i en tinc mil i un records, des de xicoteta fins al dia que ma uela va morir. En aquell mateix cantó del batedor vaig plorar la seua mort, quan ja no era cap xiqueta.
Ara, quan somric, sé que m’ixen els clotets, i inevitablement, em trasllade a aquells temps de felicitat i innocència, època d’aprenentatge diari i aventures constants. I en certa manera, em fan sentir que les coses no han canviat tant, i que això, gaudir i aprendre, continua sent l’essència de la vida.
En memòria a Toni Pesa, personatge estimat de la meua infància. Per tots els bons moments viscuts amb aquell veïnat del carrer Sant Nicolau i per tota l’estima compartida.