Fa ara dos anys vaig fer una cosa que mai haguera cregut tan estúpida i tan important a la vegada: em vaig comprar dos minifaldes.
Ja de camí a la trentena, i després de viure situacions que em van fer reflexionar molt sobre les coses importants, i no tan importants, d’esta vida que ens ha tocat viure, vaig tenir com una rebel·lió i vaig començar a prendre decissions que no prenia, i fer allò que no m’atrevia.
La qüestió és que, per necessitat de renovar armari, i acompanyada del criteri de ma mare, vaig entrar decidida i convençuda en la tenda a per allò que buscava. N’hi havia minifaldes de tots els colors i models possibles: llises, estampades, vaqueres, bufaes, llargues, curtes, molt curtes… Tot un món per a mi.
No sé cert per qué mai n’havia volgut portar. Bueno, si ho sé. Jo deia que era incòmoda, que no em podia seure en una vorera, o botar i ballar com acostume quan vaig de festa. I que havia d’anar en compte perquè en qualsevol despiste se’t veuen les bragues (com a les xiques males). Parides.
En realitat, fugia de la imatge femenina estàndar, que tenia jo en la ment, clar. Evitava la situació de que algú puguera valorar-me per les meues cames, o pel meu físic, en lloc de fer-ho per les meues aptituds, actituds o coneixements. Del que no me n’adonava llavors era que, fugint d’això, era jo qui ho feia important. Era jo qui avantposava el físic a les aptituds, les actituds o els coneixements. Era jo qui no integrava totes les meues variables.
Recorde el primer dia que me la vaig posar. Que rara em sentia. Les cuixes es tocaven entre elles. No era desagradable, però si diferent. Tenia la sensació que se’m pujava conforme caminava, i em passava tot el dia baixant-la. Em sentia insegura.
Vaig estar tot l’estiu posant-me les minifaldes. De fet, jo em deia a mi “la de la minifalda”. El següent també me les vaig posar, però ja no tots els dies. A xavo tute els vaig donar, i vaja diners més ben gastats. Una d’elles ja està retirada, la utilitze pràcticament per a anar a la mar. L’altra però, encara me la pose bastant.
De fet, hui duc la minifalda. Quan me la pose, ja no em sent estranya. I des de fa un temps no m’importa, i fins i tot m’agrada, si algú em diu que sóc guapa. Com mos tornem.
La vida ve sense llibre d’instruccions, i cadascú sap quina motxilla porta en el camí que recorre. Les neures també són individuals, com pròpies són les ferramentes per superar-les. Jo demà aniré a comprar-me roba, i de segur que em compraré una minifalda.
Treballar ens farà lliures…
Torne de vacacions i, encara que es suposa que són per a descansar i carregar piles, no ho sent així. De fet, i ja m’ha passat varies vegades, em recorda més bé a quan era una xiqueta, s’acabava l’estiu, i havia de tornar a l’escola. S’acabava allò de córrer pels bancals, pujar als ametlers, anar a berenar a l’estació, o practicar de cabo d’esquadra amb uns sarment a l’era de la caseta. “Això és depressió post-vacacional” direu alguns, encara que a mi em sona més bé a depressió peri-laboral (serà per tecnicismes i diagnòstics!!!).
Cada vegada que plantege per què “s’ha de treballar” puc notar com la gent sent una mescla de incredulitat i llàstima. Parle del treball conforme l’entenc en la societat actual: la obligatorietat de, com a persona, tenir una formació específica (si eres de ciències, eres de ciències) i guanyar diners per a poder formar part de la societat que ens ha tocat. Alguns m’entenen, d’altres però em diuen que no voler treballar és ser un gos. És com si a la pregunta de “per què hem de treballar?” alguns escoltaren “algú pot pagar-me per estar tot el dia tirada al sofà?”
M’agrada la meua feina, la fisioteràpia, ajudar als que estan mal, aprendre sobre el cos i les persones, millorar en la meua pràctica aprenent dels erros i dels encerts, si, m’agrada molt. Però quan pense que he de dedicar la meitat de la meua vida adulta (descomptant el dormir) a treballar, sent com eixa xiqueta que encara queda dins de mi s’entristeix. Tenir uns horaris establerts, amb uns dies de vacances establerts, amb unes condicions de treball establertes (i encara gràcies) i uns objectius laborals que complir per a rebre un sou en el que se li posa preu a les hores em fa sentir que algo falla.
Li donem valor al temps, li posem preu a la vida. Tant fa si passes mala nit, si se te trenca el cotxe, si un amic et dona una bona noticia, si et baixa la regla, si es mor un conegut, si t’acabes de barallar , si estàs eufòrica com si estic trista: a treballar. A més a més, en un món on les professions estan tan especialitzades, fa que siga complicat integrar distintes habilitats individuals en una mateixa “professió”, despersonalitzant esta en pro sols d’un producte, en el meu cas, una fisioterapeuta.
Abans he dit “vida adulta” per a diferenciar-la clarament de l’època de la infància i l’adolescència, en la que a treballar encara no se li diu així. Durant estos anys el nostre objectiu és anar a l’escola i a l’institut (cada vegada més a estudiar que a aprendre) i a les activitats extra-escolars. D’estes, com més millor que de menut tot entra millor i és molt important estar format per a poder assegurar-se un futur digne bla, bla, bla, bla. Doncs això, senyores i senyors, ja és treballar. I curiosament, la resposta que se li dona als xiquets o a l’adolescent rebel és la mateixa que em donen a mi algunes de les persones amb les que parle: Perqué si/s’ha de fer/és el que toca. Punto.
Després d’anys d’estudi i formació per a tenir una bona feina, vaig entrar al mercat laboral amb una crisis que l’hòstia on resulta complicat tenir una bona situació laboral (econòmica), almenys si vols viure per la zona. Tal volta és esta situació inesperada, almenys per als que quan estudiàvem tot anava molt bé, la que m’ha fer reflexionar. M’ha fet plantejar-me si dedicar part de la meua experiència a preparar el futur en lloc de viure el present no és un preu molt alt per a pagar.
Per què s’ha de treballar? Ens dignifica? Ens fa lliures? Lliures de què exactament? Tots estos arguments em fan olor a vell i tancat. Podríem almenys fer-nos un favor i començar a dir les coses pel seu nom. Treballar (diners) és l’esclavitud del segle XXI. Estem “condemnats” pel simple fet d’haver nascut en esta societat a treballar si ens volem quedar dins. Si no, sempre tenim l’opció d’anar a viure a la muntanya, encara que no sé com perquè fins i tot heretar costa diners.
A part de la fisioteràpia, m’agrada fer teatre, tocar a la banda, escriure històries, gravar videoclips amb les amigues, llegir i aprendre, escoltar música, parlar amb la gent, el bricolatge (fantàstic descobriment)… I des de que treballe, vaig com cagalló per sèquia per a poder fer este tipus de coses. Tal volta la solució seria deixar de fer-les (o tal volta algú vol pagar-me per fer este tipus de activitats, llavors ja tindria algun argument a favor del treball xD) però no em pareix una bona opció.
De fet, escric esta entrada sense saber quina seria una bona solució (ser rica!), a veure que pense (ser rica!!!!), ara no em ve res… (SER RICA!!!!!), però si sé que, acceptar que per ser persones necessitem treballar i/o tenir diners per a poder viure dins de la societat que nosaltres mateixa hem creat, no em pareix una decisió massa intel·ligent. Viure pels diners ix molt car.
#hedit
De rotllos i escalons…
Com tots els divendres, en acabar la classe de flauta, torne cap a ca la uela per a descarregar l’instrument. Alguns divendres ve Maria Teresa a jugar a casa ma uela, però d’altres sóc jo qui va a sa casa. A mi m’agrada més anar a la seua, perquè té la mansió de la barbie, amb cavall inclòs. El cas és que, una vegada deixe la flauta al seu lloc, li pegue el beset de comiat a la uela, i ix al carrer disposada a jugar durant hores amb la meua millor amiga.
L’itinerari és curt i més que conegut. L’he fet tantes vegades que estic segura que podria fer-lo amb els ulls tancats sense entropessar. Carrer sant Nicolau cap amunt. Just davant de ca la tia Luisa, gire cap a la dreta cap a les escaletes (de la panaderia). M’agraden estes escales perquè els escalons no són iguals. Al principi son molt amples, havent de fer varies passes per recorre’l. Després ja s’estreteixen, i això convida a accelerar el ritme. Sempre m’han agradat establir rutines per a pujar escales, caminar per segons quines voreres, i creuar els passos de zebra.
Una vegada dalt de les escaletes (de la panaderia), el protocol marca tirar-se per la barana. Esta barana és genial, perquè és doble. Llavors pots esgolar-te per ella com si fóra un tobogan, sense destrossar-te el cul o la poma, i això és bé. Em tire primer recta, amb una cama per cada costat, i pam, botet final. Somric. Torne a pujar els pocs escalons que ocupa, i repetisc l’operació. Esta vegada em tire amb les dos cames a l’esquerre, agafant més velocitat en l’impuls, i pam, botet al final. Torne a somriure.
Em quede mirant la barana des de baix i pense en quina modalitat faré la tercera baixa. Ja està clar, em tire de cap. Comence a pujar els escalons, i quan torne a estar dalt agafant la punta de la barana amb les mans, un soroll em trau del meu joc. Alce el cap i escolte, sona prou fort, no sé com no ho he sentit abans. Mire el carrer de costat a costat, però pareix que sóc l’única que l’habita. Torne a sentir el sorolls, 8 o 9 colps rítmics, com al vidre. També pareix que sent algú, però com és hora de novel·la alguna de les veïnes té el televisor a tota pastilla, i dificulta prou l’assumpte.
Em gire de colp posant-me de cara a les escaletes (de l’escola), a l’altre costat del carrer. Estes escales són diferents, més noves, amb els escalons iguals entre ells, i una barana enorme baix de tot que t’obliga a entrar per la vorera. No m’agraden tant, són avorrides. Hi ha xiquets que la boten quan baixen. Jo no sóc tan atrevida. Maria Teresa i jo de vegades juguem a enganxar-nos de les cames i penjar-nos cap avall. I amb l’ajuda dels braços, passar les cames per darrere i fer com una voltereta.
A la dreta hi ha una casa que fa cantó, i té una xicoteta finestra d’estes que està formada per varies làmines de vidre i s’obrin movent una palanqueta de ferro. Està oberta, i entre una de les làmines veig els ulls d’una dona major, molt nerviosa i preocupada. Baixe la mirada fins la ranura per la que es veu la boca, i pareix que així la novel·la es sent menys, i puc escoltar el que diu:
– Ajuda’m! Per favor!
Pegue dos bots i em plante davant la finestra. Estic nerviosa, mai m’ha passat algo així. Però ella ho està més. Al mirar-la de prop veig que ha estat plorant, i se la veu tremolosa. Per la ranura inferior veig que trau la mà. És una mà vella, molt més vella que la de ma uela. La trau mig tancada mentre, amb veu plorosa em demana:
-Pots obrir-me per favor? M’he quedat tancada i porte hores intentant eixir.
Quasi sense acabar la frase es posa a plorar de nou. Ràpidament clave la mà per la reixa i agafe la seua. Ella la obri i mostra la clau amb la que supose colpejava la finestra. Vaig cap a la porta i després d’un rato provant, aconseguisc fer la maganya que era necessària per obrir aquella porta. Es prou habitual que els panys tinguen maganyes, espentar cap algun costat amb la clau, no clavar-la tota, tirar del pom cap amunt mentre obris, coses així.
Només obric la porta la dona es llança als meus braços. M’abraça fort, agraint-me amb el cos el que no podia pronunciar amb la veu. Amb la porta oberta ens sentem fins que es calma un poc. Jo no parle, sols la mire i l’escolte. Quan aconsegueix pronunciar paraula m’explica que s’havia quedat tancada, i que tenia un problema del cor. I s’havia posat nerviosa de veure que no podia eixir. I que portava hores a la finestra i ningú l’havia sentit. Supose que no té telèfon. Tampoc li ho pregunte. Bé, pues pren açò, diu mentre agafa el monedero. Agafa unes monedes i em convida a anar a la panaderia a comprar-me algo per a berenar. Estic un poc en xoc. La veritat és que tampoc he fet tant. Però ella està molt contenta. Jo li dic que no cal, però no em fa cas. Al final avenim que em dona un rollo de bamba, i jo estic pagada.
Ix de sa casa, i aprofitant que ja estic en eixa vorera entre a les escaletes (de l’escola). Normalment les puge o de dos en dos, o corrent a passa per escaló i amb el mateix ritme des del principi. Però hui el protocol ja fa rato que s’ha trencat, i a més tinc un rollo de bamba en mans mig començat. Quan berene això a ca la uela sempre ve acompanyat d’un parell d’onses de xocolate. Així en sec no acostume, però també m’agrada. Comence a pujar les escales, més poc a poc que de costum, i somric.
Mai m’havia fixat en que ahí hi ha una finestra, que pertany a una casa prou estreta. De fet, mai m’avia fixat en eixa casa. Mai he vist a eixa dona, i mira que ma uela viu propet. Mai l’he tornat a veure, a la dona vull dir. Com és la vida que a eixa casa si que tornaré a entrar, fins i tot algun dia soparé ahí amb amigues. Continuaré amb les manies per a recórrer segons quins espais i menjaré rotllos de bamba moltes més vegades per a berenar. I ja siga amb xocolate o sense, sempre em recordaran a ma uela i a la dona que vivia al cantó de les escaletes…
El meu germà…
Encara recorde propera, com si el meu cap la guardara en un lloc segur de la memòria, aquella habitació que vam compartir quan érem un poc més menuts.
La tela de les cortines, de la tauleta de nit i de la lampareta era rosa amb motius blancs. Quan pense en eixa cambra no puc evitar recordar al Ratonsito Pérez, i amb quina alegria ens despertàvem quan un dels dos amaneixia amb regal baix del coixí. Com a mobiliari, el que més recorde és el sofà de llata als peus del meu llit. També, damunt la tauleta de nit, una foto del “Baby Feber” al meu costat i un llibre de “Los cinco” en el teu. La mamà sempre conta que jo volia aprendre a llegir perquè et sentia a tu riure. Sabia que el motiu estava en eixes fulles, però no ho podia comprendre.
També recorde aquella primera separació quan ens van habilitar una habitació a cadascú. Jo encara era massa menuda per comprendre allò de “tenir més intimitat”. L’únic que sabia era que a partir d’aquella nit, després de molts anys, dormiria sola, lluny de tu. Sí, mig corredor de casa era lluny, molt lluny. Qui m’haguera dit a mi que anys després faries més de mil kilòmetres amb cotxe per arribar allà on jo em trobava…
Aquell canvi de rutina no va ser un impediment per a continuar amb les nostres confidències. Encara que la iniciativa depenia de l’època en que ens trobàvem, un per l’altre vam fer per no perdre les nostres xerrades. Aquelles discussions pacífiques en les que començàvem parlant de quelcom i acabava escoltant-te amb la boca oberta, intentant assimilar tota la informació que em donaves, i procurant recordar totes les incògnites que em plantejaves.
En realitat, això de posar reptes ja ho dominaves quan érem xicotets. Recorde, sobretot a casa del Uelo Felip i la Uela Teresa, els nostres muntatges a l’hora de jugar. Amb ninotets aconseguits de mil i un indrets construíem escenaris que representaven “pantalles” com les d’un joc virtual. Tu, encara que no m’ho posaves fàcil, sempre acabaves per regalar-me un comodí o una pista. Si no hagués estat així, no les hauria superat. I ara és quan tu em diries que em subestime, que sóc més intel·ligent del que em pense, i que sols deuria pensar bé abans de contestar.
Tot no ha sigut sempre perfecte. També hem tingut les nostres bronques i els nostres respectius “pavos” (sí, el meu va ser pitjor, ho sé). I saps que mai et perdonaré que em feres xantatge per aconseguir el meu osset de peluix. “Si no me’l dones, ja no et voldré més…”. I, evidentment, Mofli va passar a formar part del teu patrimoni.
Si mire arrere veig tot el que has fet per mi. M’has ajudat quan no he pogut per mi mateixa, i no ho has fet quan has sabut que si que podia. M’has preguntat preocupat si em passava algo quan m’has vist mal, i has callat abraçant-me quan la resposta han sigut les meues llàgrimes. M’has contestat les preguntes amb altres preguntes, ajudant-me a créixer amb cert avantatge.
I haguera pogut recuperar a Mofli, però sempre he preferit que continuara essent teu. Perquè aquell dia em feres triar i vaig aprendre de la meua decisió, i continue pensant que el teu amor és el millor tresor que podré tenir mai.
Moltes felicitats Xavi!
Quina fartera…
M’han dit tantes vegades que sóc una romàntica que he acabat per creure-ho. No volia acceptar-ho, per allò de ser una tia forta, feminista, i poc convencional. Però mira, no ha pogut ser. M’ha pogut l’herència. Com diu el refrany, qui va amb un coixo, a l’any, coixo i mig. I en ma casa coixes no, però sentimentals i meloses, en tenim un bon tros.
De totes formes, no crec que este romanticisme siga incompatible amb la resta de característiques abans esmentades. No em considere una romàntica de pel·lícula, i encara que una rosa de tant en tant fa gràcia, no quantifique l’amor que em puguen tenir per esta mena de detalls.
El meu romanticisme és el de llibre, el de l’esperit, les persones, els sentiments. És el que em fa creure en la bona voluntat de la gent, i pressuposar-la bona a dolenta. És la idea que em duu a intentar imaginar i entendre el context de la vida dels que pensen diferent, sense adjudicar-los una mala intenció o un fons roin.
Però és este mateix romanticisme el que em lleva el dormir en els últims temps. El que no m’ajuda a comprendre com pot passar tot el que passa, i veure que en realitat no passa res. Una sensació, ja força coneguda, que m’envaeix, i tot plegat, continua sent incògnita. Podria utilitzar milers d’adjectius, tots aquells que conec i estan al meu abast, i així i tot, no aconseguiria definir que és allò que m’ocurreix, per què em sent així, i per què no ho puc evitar.
Em costa entendre la voràgine política i social en la que estem atrapats, sense aconseguir explicar-me per què el sentit comú no és tan comú com deuria, o per què la raó no esdevé raonable.
I tots estos maldecaps conviuen, van i venen, mentre la vida continua avançant, sense mirar enrere, o això pareix. I jo voldria que el món parara, que rebentara en sentit figurat, i de seguida em sap greu tenir eixos pensaments i me’n penedisc, sobretot per allò de “ves amb compte amb el que desitges”. I per això rectifique, posant l’afegitó de “però que no li faça mal a ningú”.
I per un instant em sent salvada, fora de perill, fins que recorde que l’únic risc pareix ser la meua ment. I que per molt que s’enredre, no causa cap efecte en la resta de cabets pensants, doncs cadascú té les seues paranoies. I per molt que em pese la situació actual, que tan mal mane el Partit Paplorar, i dic manar conscientment, perquè no crec que siga just dir governar, tot segueix igual. Igual de mal, clar està.
Llavors, els que diuen “les coses sempre seran així, i no hi ha res a fer” treuen pit, com si d’una victòria es tractara. I no, no és situació que cause orgull. És esgotadora. Cansa veure tanta covardia, tanta indiferència, combinades clar està amb un sèquit de tòpics al voltant de la política, el lladreria i la corrupció. I ja està bé cavallers, que de queixar-se sense moure ja n’hem fet massa. Que les accions han de superar les premonicions.
Quina fartera sense menjar…
Roig, com de nadal…
Ens va presentar ma mare un dissabte al mercat del poble. No m’agrada jutjar basant-me en l’aspecte, però era inevitable. Tota de roig, massa cridanera per al meu gust. Davant d’ella, clar, vaig dissimular. No faces amb la resta el que no t’agrade que et facen a tu, i així vaig fer. Li vaig donar una oportunitat.
La primera vegada que va venir a casa, va ser correcta, i jo també. Semblava estar còmoda, i això em feia sentir bé. A tots ens agrada tenir una casa acollidora no? En esta ocasió em va semblar més senzilla. Aigua per favor. Bé, en certa manera ho agraïsc, la cafetera està trencada, i no tenia massa per a oferir. Va evitar haver de dir-li que no tenia allò que demanava, i això haguera trencat una estona tan agradable com aquella.
Bevia lentament, com si no anara a tornar a fer-ho en tot el dia. Era de poques paraules, pel que es va dedicar a escoltar quasi tota la vesprada. I jo, que parle pels colzes com diuen, vaig gaudir de debò. Li vaig fer un resum en poques hores de tota una vida. Aquell dia vaig sentir que em queia bé, i que tal vegada podia funcionar. Com sempre, el millor era fer-li cas a ma mare.
Allò ens va unir, a ma mare i a mi em referisc. La cridava per demanar-li consell i això era l’excusa perfecta per parlar durant hores sobre el tema. Ella tenia raó. El passat no em podia frenar. La vida cal viure-la cada dia, i aprofitar els moments. Algunes relacions fracassades no podien decidir la meua vida ni les meues decisions. I això vaig fer, ho vaig intentar.
Ens tornàrem a veure l’endemà. Es notava que li agradava el vermell. Diuen que és el color de la passió, excita i augmenta l’energia interior. Jo tot això de la cromoteràpia ho desconec prou. A més, deduïsc que, als que ens agrada anar de negre i gris principalment, ens assignaran algun tipus de comportament introvertit, depriment i asocial que no es correspon amb la realitat. Repetisc que ho desconec.
En esta segona ocasió, vaig repetir com a protagonista. A penes va pronunciar paraula, i quasi de mala gana assentia davant el que jo explicava. La veritat és que són complicades. Pareixia que tenia l’obligació d’endevinar el que pensava en cada instant. Era l’única forma d’obtenir resposta. Tot i això, esta era simple i curta. Res en clar.
Començava a estar ja un poc mosca amb el tema. No comprenc encara que li passava. Perquè es tancava així amb mi? Podíem intentar-ho, estava tot per fer. L’atracció era evident per les dos parts. Fins i tot m’havia acostumat a aquell color que tant li agradava. Solia combinar complements verdosos, i realment l’afavorien. Tampoc importava massa els colors que lluïa. Era tan bonica que qualsevol d’ells li haguera estat com un guant.
Ens vam veure un parell més de vegades, però no gose descriure’ls com cites. Més bé, foren uns quants encontres caracteritzats per una indiferència, per la seua part, que augmentava progressivament. Este nou comportament em va fer plantejar de nou fins on arribava la meua disposició. Vaig decidir adoptar uns dies la seua forma de ser, a veure si així era capaç de sentir el que jo sentia, i com em sentia. Tal volta d’esta manera, ella donaria senyals de vida sense tenir-la que buscar.
Van passar un parell de dies, i no en vaig saber res. Si, tal volta l’orgull s’havia apoderat de mi, però no tenia ganes de ser jo qui forçara la situació. Ja es posaria ella en contacte amb mi si volia alguna cosa, pensava. Maleïda il·lusió enlluernadora… Per lo vist, també depenia de mi este moment, i mentre jo esperava notícies seues, ella reconstruïa la nostra relació, convertint-la en una anècdota del passat.
Este migdia, quan tornava de passejar a la gossa, allí estava ella. Sorprenia el seu aspecte, vermell obscur, amb tocs marrons i negrosos que no feien gens bonic. M’he apropat fins a posar la meua cara a la seua altura. Quan l’he mirat, he sabut perfectament el que em volia dir. Pareixia trista i amb poques forces per continuar endavant. No he necessitat que parlara, de vegades les coses es saben. En el fons jo sentia el mateix . La nostra relació s’havia acabat i ens havíem de dir adeu.
No soc afortunada en este aspecte de la vida, això queda clar. Esta vegada ha sigut francament ràpid, qüestió de dies. Però no perdré l’esperança. Aconseguiré ser feliç i fer feliç a alguna d’elles. No serà un gerani, ni un gesmiler, ni una pasqua de nadal com en esta ocasió. No importa. Sé que arribarà el dia, i que per ahí hi ha esperant algun roser o alguna falguera disposada a compartir una part de la seua vida amb mi. I la meua sort canviarà per a sempre, i no se’m moriran les plantes de casa…
I si…
Camine. Seguisc la ruta mentre somie. Deixe volar la ment mentre avance. Que passaria si les coses pogueren canviar? Que seria del nostre món si ens creuarem amb les coses que anem a buscar? Sense dificultats, sense impediments. Caminar i anar trobant.
Com seria la vida si el que sempre ha estat complicat i llunyà ho trobarem fàcilment a la porta de casa? Seríem més feliços per tenir allò que desitgem? O sentiríem frustració per no esforçar-nos per aconseguir-ho?
Almenys així, ens desapareixerien les fòbies que, moltes vegades, ens impedeixen gaudir de tot allò que ens fascina. Totes aquelles pors que ens anul·len quan ens trobem davant de “la situació”. Ens acovardeixen fins al punt de fer-nos dubtar si és realment el que volem.
I que passa quan, siga fàcilment o després d’una dura lluita, arribes a la teua Ítaca particular? Estàs ahí, davant d’allò que estimes, que somnies. La sensació de poder, a poc a poc, va envaint-te el cos fent que, tot allò que t’aterrava, ara faça mantenir-te en peus. Aquella sensació de “no podré, no sabré” dona lloc a una seguretat totalment desconeguda.
Ens passem la vida preguntant-nos com seria esta amb el fet desitjat. Si seríem capaços o no. Però fins ací. Hem de passar dels somnis als fets, perquè d’uns als altres sols hi ha un pas. Un pas segur, ferm, i sempre cap endavant. Tal volta, així, deixarem d’estimar la vida que portem per començar a viure la vida que estimem.
Del sud…
Fa uns anys vam anar a veure a Lluís Llach a Dénia. Coneixia algunes cançons seues perquè en casa, mon pare i ma mare, sempre havien escoltat els seus discs, i s’estimaven algunes cançons molt, però jo mai li havia prestat atenció. Feia un temps havia anat a Benissa, però jo tenia altres coses millors a fer, tot i que ara mateix no recorde quines eren.
L’espectacle previst en la capital de la Marina Alta, comptava amb la col·laboració del Cor de la Universitat de València i amb la de la Banda de música local. Jo en principi anava per veure estes col·laboracions, ja que coneixia a gent d’ambdós grups i, aprofitant que tota la meua família anava, podria resultar una nit bonica.
Quan vam arribar estava quasi ple. Mon pare i ma mare van anar a buscar lloc a l’espai habilitat amb cadires. La majoria del públic assegut era de la seua generació, i fins i tot l’anterior. Al voltant, de peu, restàvem tots el jovent, naturalment, filles i netes de les generacions abans esmentades.
Aquella imatge em va fer reflexionar. És clar que notava allò que notem totes les persones valencianes. Eixa sensació que ens fa sentir diferents, però que jo, com moltes altres, intentava mantenir quieta. Però la meua flama, durant aquella nit, va sorgir amb més força que mai.
El meu germà i jo vam estar junts durant tota l’actuació. Jo tenia un poc de mal d’esquena, i Xavi deixava que em recolzara en ell. Va arribar un moment durant l’actuació que van interpretar “País petit”. Jo no recordava haver sentit aquella cançó, a penes coneixia les més significatives. Xavi, amb els primers acords de piano, va apropar el seu cap al meu i em va dir a cau d’orella mentre m’abraçava: Escolta bé esta cançó.
Pel meu cap passaren imatges, comentaris, records, pensaments. Tota la infància, els i les mestres de la Safor, la banda del poble, les trobades d’escola. Com si em llegira el pensament, Xavi es va tornar a apropar i em va dir: Veus? Açò és el país. Tot pareixia cobrar sentit, i era veritat, el país del qual havia sentit parlar, i que no volia veure, el tenia just davant dels nassos. La gent del poble, la de tota la vida, la de sempre, érem allí. Aquell dia, em vaig sentir nacionalista, i per primera vegada, orgullosa de ser-ho.
Sentir-me nacionalista valenciana sol comportar una doble sensació: Per un costat el “Tenim a penes el que tenim, i prou”. Gràcies que encara parlem valencià. Però, per altra banda, “Tot està per fer, i tot és possible”.
Tal volta no tenim els mitjans, i tal volta mai els tindrem. Tal volta mai passem de ser “el levante español” per a la resta de l’estat, però tal volta mai hem acceptat ser-ho. Tal volta mai tindrem la bandera, ni la terra, ni el nom que volem. Però el país, per molt que ens ho neguen, per molt que ens vulguen fer callar, i per molt que vulguen amagar, ja el tindrem, perquè el país sempre serem nosaltres.
Alba…
El primer dia que la vaig veure, no em va causar impressió, ni bona ni roïna. Anava vestida amb uns texans amples, dels que s’aprimen a mesura que baixen, amb unes vambes platejades. Els pantalons deixaven veure la vora de les bragues, on, amb lletres grans i daurades, figurava el nom de la marca. La resta de vestimenta era similar. Pensava que no tenia prejudicis sobre la gent, i molt menys per l’estil de vestir, però sempre acabe tenint més afinitat amb certa gent de certes tendències, així que supose que sí que en tinc. De totes maneres, açò no m’impedeix poder portar-me bé amb qui siga
En la feina a penes ens creuàvem, ella estava en la piscina i jo en les cabines. Algun dia coincidíem a l’esmorzar, i vaig saber que era catalana perquè parlant en espanyol, utilitzava el “plegar” per a dir acabar de treballar. Però com que n’érem una quinzena, no es va donar el cas de xarrar una amb l’altra directament.
Per fi va arribar el primer dissabte, el primer de festa. Eixe dia no faltaria ningú, i començaríem a conèixer-nos. Quan vaig arribar, ja estaven quasi tota la gent. Vaig fer les salutacions pertinents, i em vaig adonar del grau d'”arreglo” de les xiques. M’aborronava pensar en les hores que haurien passat per a estar així, ara bé, el resultat era més que satisfactori, supose que sobretot per a elles.
Una d’elles, ella en concret, duia unes malles d’un color elèctric que no sabria definir, amb un estampat com de pell de cocodril. Em vaig quedar gelada amb aquella imatge. Si haguera pogut parar el temps, ho haguera fet per a poder riure’m sense ofendre a ningú. No vull parèixer una intolerant, el que passa és que, quan veig eixes peces de roba, no puc evitar imaginar-me amb elles, i de veres que jo em sentiria molt ridícula amb aquelles malles.
Algunes xiques ja feien fotos. Durant tota la nit faríem fotos. Fotos de poca gent, de molta gent, sols de xiques, sols de xics, sols gent espanyola, sols gent polonesa…. Ella i les seues amigues es feren un fum de fotos. De cara, perfil, dalt, baix, d’esquenes i girades, esquena contra esquena, de l’estil “Àngels de Charlie”, fins i tot donant-se indicacions unes a les altres: posar el muscle així que estilitza. Hi ha gent que això li deia “foto tuenti“, ara s’ha convertit en “foto instagram“. Nosaltres, amb el temps, acabàrem batejant-les com les Miami Sound Machine, per això nosaltres li diríem “foto Miami”. Aquella nit, amb un parell de truites, unes ensalades, i molta cervesa, vam convertir una nit estranya amb gent desconeguda en una nit recordada per bones amistats.
Passaren els dies, i sense adonar-nos, ni pretenir-ho, anàrem coneixent-nos millor. Tot el que pareixia separar-nos va resultar motiu d’unió. Passàvem vesprades les dos contant-nos la vida, amors, desamors, família, vida de poble, de ciutat… Parlàvem moltíssim, però mai vam parlar de política, excepte algun rebot que jo pillava i li ho deia per desfogar-me. No li importava massa la política catalana, així que menys devia interessar-li la valenciana. Però sorprenia perquè em preguntava sobre les meues inquietuds en tots estos temes. Una catalana poc nacionalista animant el nacionalisme d’una valenciana.
Mai dubtaré que un dels factors importants per unir-nos va ser la llengua. M’agradava escarnir el seu català de Sabadell. Ella, per contra, anava introduint involuntàriament paraules meues en el seu vocabulari, com dir “voltes” per “vegades”.
Notava que li agradava escoltar-me, i a mi m’agradava escoltar-la a ella. A les dos ens agrada escriure, i ens llegíem coses per a opinar, per a saber, per a aprendre i sobretot per a emocionar. S’interessava per les coses, i mai pecava d’ignorant. Era espavilada, coherent i educada, i amb un toc de bogeria que la feia brillar amb llum pròpia, la feia especial.
Açò es va acabar, i aviat ens separàrem, però no per a sempre, perquè moltes coses me les vaig guardar per a mi. Em vaig quedar amb els croissants plens de nutella, i amb els kinder bueno. Amb els seus intents de sexe bromista resolts finalment amb un bes als llavis, i amb les amenaces que el seguien: a què et menjo la boca? Em quede amb l’escapada a Comentry ben entrada la nit, sense saber massa bé que estàvem fent. Em quede amb les hores davant del l’ordinador fent feina, i amb les vesprades escoltant Lax’n‘busto. Em quede amb les vesprades que va fer de germana major, i amb les que este rol l’agafava jo.
Alba, i tu? M’estimes?
Felicitats amiga…
Buscant pel diccionari, afició en vies de progrés, he trobat una paraula de la que feia molt de temps no en llegia el significat.
Amistat: “Afecte recíproc entre dues persones”
La meua sorpresa, i admet que amb un toc de decepció, ha sigut veure la senzilla definició amb que s’explica aquest sentiment. Al meu parer, definir aquesta paraula en poques línies és tasca gaire complicada. Resulta ambiciós intentar explicar, en pocs rengles, el que suposa considerar fermament a una persona amiga. De fet, que “amistat” tinga definició és ja el primer error en la interpretació d’aquest mot. No és pot limitar allò que pretén ser gran, lliure i infinit.
Amic és una paraula que s’utilitza amb una freqüència aterradora. Sense anar més lluny, utilitzem les noves tecnologies (facebook, messenger, tuenti…) per a estar en contacte amb la nostra gent. Els admetem com amics, i baix aquest títol solen figurar desenes, fins i tot centenars, de noms i fotografies, fins al punt que el terme abans esmentat perd qualsevol significat, per senzill que fos.
Per a profunditzar en l’art de la documentació, he decidit buscar unes planes arrere..
Afecte: “Qualsevol sentiment que commou l’ànima: la ira, la compassió, l’odi, l’amor.”
La meua sorpresa, gratificant en esta ocasió, ha esdevingut conèixer la definició d’aquest vocable. M’ha semblat una frase preciosa. Qualsevol sentiment que commou l’ànima. Tot allò que esdevé sensació entre dues persones, tant essent bo, com roí, situació més complicada.
Ací és on més dol comprovar quan, aquella persona que diu ser amiga, ho és realment.
De vegades, hi ha gent que promet i jura fidelitat, però en realitat sols volen algú amb qui fer-se el cafè o eixir de festa. Tant els importa els problemes que pugues tenir o les dificultats per les que pugues estar passant. Em fa la impressió que, en la societat en la que ara vivim, no valorem realment el que significa per a cadascú l’amistat, i encara que es puga fer sense maldat, hi ha molta gent que sols intenta aprofitar-se’n del nostre temps i del nostre esperit.
Jo, supose que com més d’un de vosaltres, durant un temps, vaig perdre la capacitat d’amistar-me amb ningú. No creia en l’amistat personalitzada. Creia en la bona gent, en les bones colles, però no en aquell mite de “la millor amistat”.
Em resultava difícil pensar en tornar a trobar a aquella persona amb qui poder comptar i ser sincera, sense por a rèpliques ni judicis de valor. Sense esperar ni exigir res a canvi. L’ombra del meu cos. La que forma part de mi i de la meua vida. Aquella que em manca quan estic lluny. La que sempre contesta amb un somriure. Eixa que no necessita dir-me el que signifique fins que ho necessita i m’ho repeteix fins l’extenuació. La que sempre té el muscle preparat per a plorar. Amb qui puc confiar plena i cegament, perquè sé que no em fallarà mai. Aquella personeta que, dia rere dia, exalta les meues virtuts sense parar-se a pensar que, tal volta, és ella qui més valia té.
A dia d’avui, puc dir que torne a creure en l’amistat. Torne a creure perquè en tinc, i de molt bones. I a pesar que estiguem lluny, o millor dit, a causa d’aquesta distància que ens separa, els nostres fonaments s’enforteixen, i puc assegurar que vos estime com mai he estimat a ningú. Pensar en vosaltres em dóna força suficient com per aguantar fins al final, siga del que siga.
Per vosaltres sóc qui sóc. I per a vosaltres, avui, escric açò.
Amb afecte….
Belén