I la culpa no era meua…

Que complicat. Tindre l’oportunitat de contar situacions i aberracions que ens han passat, de buidar, i quan intente fer-ho els pensaments estressen, les imatges supuren com si fora pus en una ferida encara fresca. Saber-me acompanyada i estimada per tantes companyes dona força, però ho tenim tan gravat a foc, que alguna cosa allà al fons encara em discuteix que això meu no és per a tant, que amb les calamitats que han passat tantes altres, algunes de les quals ni tan sols poden contar-ho, on vaig jo contant misèries? Però són les meues misèries, i també formen part de mi i de qui soc.

Tenia 13 anys, era la nit de carnestoltes. Aquell any coincidia amb el sopar de “San Valentín” que organitzava la comissió de festes, i els meus pares anirien, i per tant, no estarien al poble. Jo eixa nit la passaria a casa la uela d’una amiga meua, que vivia a prop de la plaça. L’amiga, en canvi, vivia prop meu, als afores del poble, i vam quedar per a baixar juntes. Jo aquell any havia rescatat una disfressa d’una caixa de cartó on mon pare i ma mare guardaven les disfresses que no estaven fetes malbé de les festes de moros i cristians. El conjunt era senzill, anava de tenista. Era tota una peça, a mode vestit, unes esportives i raqueta en mà. Caminàvem carretera avall parlant animadament, imagineu, eixa nit no dormíem a casa! Això significava allargar-ho una miqueta sense por a sermons.

Havíem quedat per a anar a sopar amb la resta de la quadrilla, però abans aniríem a casa la uela de l’amiga per a deixar el pijama i la roba de l’endemà, és a dir, que encara era de vesprada. De sobte, vaig notar com algú em clavava la mà per baix la falda i em premia amb força l’anca. Em vaig girar i vaig veure un home major, calb i amb barba (crec que mai oblidaré eixa cara) amb un somriure a la boca. Recorde que vaig agafar a la meua amiga i li vaig cridar “Corre”, i així ho vam fer fins a arribar a la porta de casa de la seua àvia. Per aquell temps els meus pares ja tenien mòbil, i des de l’habitació els vaig haver de telefonar per l’ansietat que tenia al cos. Estava espantada. I em vaig sentir culpable, anava amb una falda molt curta.

Tenia 17 anys, eren les festes de moros i cristians. Hi havia un músic d’altre poble que m’agradava, ja havíem tontejat en alguna ocasió. Tenia un parell d’anys més que jo, i en acabar de tocar a la seua filà alguns de la seua banda van vindre a la meua càbila i ell i jo vam continuar amb el tonteig. Jo estava molt borratxa, a penes recorde alguna que altra imatge. Em va dir d’anar al seu cotxe i vaig accedir. No recorde res més. L’endemà, mentre esperàvem per a dinar a la càbila, van passar alguns de la seua banda per davant de la meua filà. Un xic que jo no havia vist en la vida es va parar davant meua i em va dir “que bé ho vam passar anit eh Belén!” donant-me a entendre que ell també havia estat, i va començar a riure. Mai vaig saber si allò que deia era cert. I em vaig sentir culpable, anava molt borratxa.

Tenia 18 anys acabats de complir, els havia fet just eixa nit. Estava al pub amb les amigues, celebrant-ho, i de tant en tant em dedicaven una cançó. Un xic, uns anys major que jo, em va estar rondant tota la nit, i al final ens en vam anar al seu cotxe. Vam estar enrotllant-nos i va arribar un punt en el qual va voler anar a més. Jo no volia, no m’apetia fer-ho amb ell, així que li vaig dir que no. “Que eres, una calenta polles? O es que eres una estreta?”. Havia escoltat moltes vegades com difamaven a altres xiques pel poble amb adjectius com aquells, i jo no volia ser una d’elles, així que vaig respondre amb un “no” camuflat entre riures. “Pues me l’hauràs de xuplar si no vols ser-ho”. I em vaig sentir culpable, allò era de putes.

Tenia 18 anys i començava una nova etapa en la universitat estudiant fisioteràpia. No coneixia a ningú i tenia una oportunitat genial per a descobrir qui era jo en realitat sense les pressions i les etiquetes d’un poble. Havia fet noves amigues, eren més majors que jo i em sentia molt còmoda amb elles. Durant el primer quadrimestre teníem pràctiques d’anatomia en el laboratori.

Hi havia un professor, prou major, que aprofitava qualsevol situació per a apropar-se a mi i parlar-me. S’arrimava molt, més del que jo haguera volgut. Algun dels meus companys se’n va adonar i sempre que el veia apropar-se venia i es posava enmig fent un poc el paiaso. Després de les pràctiques sempre anàvem una estona a la cantina a fer una cervesa amb les amigues. Poques setmanes després, el professor va començar a acudir per allí, i continuava apropant-se a mi i preguntant-me coses de la meua vida. Les meues amigues em van dir que em queixara al meu tutor, però jo no em vaig atrevir, com anaven a creure a una xicona de 18 anys abans que a un professor?

Vaig optar per amagar-me al bany fins que ell passava i com que no em veia se n’anava. Llavors una de les meues amigues ja venia a avisar-me que podia eixir i continuàvem a la nostra. El dia de l’examen, en el mateix laboratori, hi havia diversos professors fent les proves. Ell n’era un. Va accelerar el seu ritme per a què coincidirem, ho vaig veure. Entre pregunta i pregunta em deia que havia de somriure, que era molt guapa, i que les xiques guapes havíem de somriure. També em va preguntar d’on era, si tenia nòvio, i si al meu poble totes eren tan guapes com jo. Fins i tot el xic que estava de zelador es va arrimar un moment, i crec que ho va fer per a veure si així es tallava un poc, però res. Vaig intentar somriure durant l’examen. I em vaig sentir culpable, perquè em sabia guapa.

Tenia 22 anys. Estava treballant en una terma en França. El nostre lloc de feina eren cabines de massatge, i n’hi havia de dos tipus. Unes on els massatges eren de 10 minuts, i d’altres on eren de 20. Els torns eren rotatoris així que podien tocar-nos qualsevol de les dos opcions. Entre les cabines i el corredor hi havia dos vestuaris, era per on s’accedia, però una vegada estaves dins era complicat eixir perquè una solia estar ocupada per la persona que havia acabat, i l’altra per la que anava a entrar. Els massatges eren baix l’aigua, i hi havia pacients que acudien sense cap peça de roba, tant homes com dones.

Un dia va entrar un home, d’uns 50 anys, que també anava nu. Quan li vaig indicar que es gitara en la llitera ho va fer, panxa cap amunt. Li vaig dir que es posara panxa cap avall, i es va aprofitar del meu desconeixement de la llengua per dir-me que no m’entenia bé. Li vaig insistir, i ell em va respondre que així estava bé, que si li podia fer el massatge ahí (mentre indicava la seua zona genital erecta). Li vaig dir que se n’anara i jo me’n vaig eixir, i ho va fer.

L’endemà, en veure el meu torn i que em tornava a tocar, una companya em va canviar la llista. Ell, en veure que no l’atenia jo va anar a queixar-se a la coordinadora, i quan em van cridar perquè donara explicacions, i ho vaig contar, em van dir que això que havia passat no podia repetir-se. Que front una situació com eixa havia d’anar jo directament a queixar-me i la mateixa coordinadora prendria les mesures oportunes. No es toleraven situacions com aquella. I em vaig sentir culpable, devia haver-me queixat jo.

Estes són algunes, en podria contar moltes més. Han sigut molts anys de treballar eixe sentiment de culpa, moldejat amb el temps per una societat masclista, veient com culpabilitzaven a altres dones per intentar ser lliures, per estimar-se com eren, per defendre els seus drets. Moltes situacions d’escoltar a gent del meu entorn insinuar que si jo no haguera fet, no haguera anat, no haguera dit, o no haguera sigut com soc, res d’això m’hauria passat.

Fins i tot ara, mentre escric estes línies, estic mirant al meu sentiment de culpa a la cara, perquè m’ofega intentant que no publique açò, que a ningú li importa, que la gent es riurà de mi, o ho aprofitarà en la meua contra. Però en el moment que vaig descobrir que m’estimava, i que no tenia per què callar, vaig decidir no fer-ho mai més. Perquè callar només m’alimenta els dimonis interiors que es tornen cadenes per a tenir-me sotmesa, i em converteix en hereva d’una incomoditat que no em correspon sentir.

Perquè la culpa no era meua.

 

De braceo…

Vaig començar a pujar les escales de ta casa, com tants divendres he fet. Eixes en què cada escaló tenia una alçada diferent. En fer la primera revolta, allí estava la saleta on tantes hores havíem estat les dos mirant el televisor. Encara recorde aquell cap d’any en que, quan a penes eren les deu de la nit, tu ja t’estaves alçant del sofà per a gitar-te. “Ai, i el raïm?” et vaig preguntar tota innocent, com si fóra un ritual innegociable. Tu, amb eixe mig somriure, vas agafar la bolseta, et vas menjar deu granets, i em vas dir “els altres dos ja me’ls menjaré demà de matí” seguit d’una picada d’ull.

Una vegada creuada la saleta, vaig entrar al teu dormitori. I allí estaves, estirada al llit, mig adormida. Et veia més flaca que de costum, no sé per què, però allí estaves. Em vaig apropar incrèdula, i sense voler, li vaig pegar un puntelló a l’orinal, que per sort encara estava buit. Del soroll vas fer un poc de moviment, però tampoc massa, seguies dormint plàcidament.

Em vaig quedar allí al teu costat, plantada, sense saber què fer, fins que em vaig adonar de l’oportunitat que se m’estava presentant. Sense dubtar-ho, em vaig llevar les sabates i em vaig clavar al teu costat. En esta ocasió, a la teua dreta, això no era costum, però em feia por rodar el llit i que ja no hi estigueres. Podia notar la teua olor, i et mirava els cabells, blancs i rulls. Si t’haguera d’imaginar de jove, em costaria fer-ho amb un color de cabells diferent.

Una vegada dins del llit, em vaig tapar amb la manta eixa que pesava una arrova. No recordava la inclinació del matalàs, i això em va fer somriure. Quan vaig estar ben acomodada tu et vas despertar, però no vas dir res. Jo de seguida et vaig agafar de braceo, quants anys haurien passat des de l’última vegada? Tant em feia, et vaig agafar sabent que potser no hi hauria més ocasions.

“No et muires per favor” va ser el primer que vaig poder verbalitzar. Ahí tu ja vas obrir els ulls i em vas mirar, i sense alterar-te ni miqueta em vas respondre que les coses, filleta meua, vénen com vénen, tot seguit d’un somriure. Tot i que em fotia, sabia que tenies raó, poc podia replicar-te. “Jo no vull que et muires” vaig insistir però. “Si això depenguera de tu, no ho faria” vas respondre, sentenciant, tot i que no ho pretenies. Després d’allò vaig preferir callar i prémer-te amb força el braç, intentant gravar a foc aquell instant que la vida, inexplicablement, m’estava regalant.

“Veig que has fet moltes coses, i m’alegra tenir una neta tan valenta” vas marmolar quan ja pareixia que la son començava a apoderar-se de mi. “No sé jo” vaig respondre amb la boca menuda. “No saps tu? Pues jo sí que ho sé, sí. Caram!”. No sabia interpretar aquelles paraules, em costa acceptar floretes, però vaig preferir escoltar-les, i fer per creure-me-les. Al cap d’una estona ja estava contant-te batalletes amb les amigues, i tu, que solies restar-li importància a quasi tot, et reies i m’animaves a resoldre qualsevol conflicte. Pareixia tornar a la infància, on, de nou, hi estaves tu. “Ara dorm filleta, dorm ací amb mi”.

En despertar, ja no estava en eixe llit, i tu ja no estaves al meu costat. Havia estat tot un somni, però tan tangible, que em costava creure-ho. T’havia sentit tan real, que no podia entendre que només havies estat producte de la imaginació al meu cap. Feia molts anys que no somniava amb tu Uela, molts. I en acceptar-ho he recordat com et trobe a faltar, i quant has significat en la meua vida.

Pot ser, els somnis només són això, imaginació barrejada amb records. Estima i nostàlgia d’allò que anhelem però que ja no tenim. Ara ta casa és una tenda, al teu carrer ja a penes queda veïnat, i tu fa vora setze anys que només existeixes en el meu cap. Però quin plaer més gran ha estat dormir hui amb tu, de nou, amb els nostres braços creuats, en aquell llit mig corcat on dibuixàvem històries en les humitats del sostre.

Hui m’he despertat amb una miqueta de pena, però també amb la sensació de la teua companyia. He tornat a dormir amb la Uela Maria. Tant de bo a la pròxima ens done temps a desdejunar, perquè sopes com les teues encara no n’he tastat…

La por…

“M’he clavat en un projecte polític” vaig dir abans de començar a menjar. La taula estava ja parada, i el dinar, de cullera, ja fumejava escudellat als plats de cul fons.

Silenci.

Els rostres familiars no es definien. Podia percebre el desacord, fins i tot certa decepció inicial. Coneixent-me sabien que no em quedaria en una tasca de fons, també important. I no caminaven per l’equivocació, perquè no ignovaren que em movia des d’allò més fons de les meues entranyes. Dins meua una flama inconformista havia anat agafant força amb els anys, això sí, canviant d’esglaó a mesura que madurava el meu ser.

De jove vaig començar a interessar-me per la història local del meu poble, però no va ser fins que vaig conéixer la tasca que feia (i fa) el Casal Cultural per la memòria històrica, que m’hi vaig posar. Un any, mon pare em va convidar a acompanyar-lo a un dels actes que organitzaven al cementeri municipal. A primeres, em va sorprendre la poca gent de Benissa que érem. De segones, em va molestar no haver-ho conegut abans.

Tot i que vaig anar de la mà de mon pare, en ma casa no es parlava massa de política. Jo sabia que mon pare i ma mare en tenien inquietud, però no eren massa explícits. Va ser el meu germà Xavi qui, ja en la universitat, em feia partícip de tot allò que ell anava sabent i descobrint.

Preguntant, vaig saber que ma uelo Joan havia anat a guerra, i que havia lluitat amb el bàndol republicà, però no vaig tindre l’oportunitat de conéixer-lo. Ma uela Maria, la seua viuda, no parlava massa d’allò. El que sí que em va confessar fou que, quan Franco va morir, ella va plorar, però no per pena, sinó per por.

Poc després vaig decidir preguntar-li a ma uelo Felip. Quan la guerra, ell a penes comptava amb 11 anys, així que va viure alié a la batalla, que no al conflicte. Em va sorprendre que no recordava tant la guerra com la Segona República. Em va contar un succés que va ocórrer en sa casa, quan a penes tenia 6 anys. Recordava a sa mare, Rosa, cridant i plorant quan uns energúmens, en nom de la República, van entrar a cop de pistola acusant la família d’haver furtat un porc. La seua família vivia a prop del convent, i només per això ja eren considerants “beatos“, i això els col·locava en un suposat bàndol enemic de la República. La sort els va vindre de la mà d’una veïna, socialista, que va eixir en la seua defensa reconeixent que ella estava present quan havien comprat l’animal a ca’l Rull. Però aquell sentiment de por era el que va marcar a l’home: l’angoixa de veure a sa mare. Fins i tot jo la podia percebre quan me’n parlava.

Aquestes dos situacions van ser els primers contactes que vaig fer amb la por repressiva. Allò em va fer aprendre molt sobre la socialització de les persones, i tal volta va ser el principi per a poder entendre els conflictes socials que vingueren després, així com els que vivim ara.

En compartir aquesta experiència amb mon pare i ma mare, vam parlar també sobre la por que havia creat la guerra i tota la dictadura. La gent gran no en volia parlar, només volia oblidar. Mon pare i ma mare, ja són d’una generació que va viure la fi de la dictadura i la transició cap a una suposada democràcia. Però poc abans de la mort de Franco, mentre encara festejaven, van anar de viatge a Madrid amb una parella amiga. Just en aquell viatge, Carrero Blanco va ser assassinat a Madrid per ETA. La ciutat estava presa pels militars, i la incertesa es va apoderar de nou, durant un temps, de les seues ànimes.

“Em presentaré a primàries” vaig concloure.

He crescut veient la por en els ulls de la meua gent gran.
Por a parlar, por a opinar, por a pensar, por a recordar, por a dir, por a fer, por a ser…
He vist tanta por, que m’ha fet por tenir-ne.

 

Animalades…

Lladre. Quina hora és? Encara no torna? Gruny. No escolte res estrany, però gruny per si de cas, per avisar. Estic a punt d’acomodar-me de nou, però no, millor pujaré al seu llit ara que ella no està, així quan vinga se’l troba calentet i tou. Sóc la seua millor amiga, li tinc estima incondicional, i estic quasi segura que ella sent el mateix.

Escolte la clau a la porta. És ella. Lladre. És ella! Vaig. Alegria. M’encanta escabussar el cap entre els seus turmells. Si em pose així, em rasca darrere de les orelles. Que bo, menege la cua. La menege més de pressa. Em pose panxa cap amunt i just en eixe moment, quan faig la panerola i em rasca el panxolí, trobe la felicitat.

L’endemà eixim al matí a passejar, però no tan de matí com de costum. Fa solet, escalfa, i dóna gustet. Hui crec que no treballa, deu ser dissabte, perquè el sol està molt alt, i ella va molt a poc a poc. Això és que no té pressa. Alegria. Hui podrem jugar més estona. Menege la cua.

Ja no em tira pedres, quan li’n porte em diu que estic desdentada i que em fa mal. No l’entenc però de seguida trau una corda super bonica de muntó colors! Alegria. La tiraràs? En posició. On? On? Vaig!! Quasi l’agafe al vol! No passa res. Torne corrent i menejant la cua. Ella em rep amb les mans obertes i el seu somriure.

Quan tornem a casa anem directe a la cuina, i aprofite per a beure. Després m’assente a terra i la mire. Puc estar hores i hores contemplant el que fa. Ella de tant en tant em mira, somriu i em tanca l’ullet. A voltes m’agrada tornar-li el gest i deixar-la al·lucinant. Vaig aprendre a fer-ho de menuda i ha valgut la pena, perquè en el fons mai ha sabut si ho faig volent, o solament és una casualitat.

Al principi quan li ho feia apretava les celles, es quedava mirant-me i feia que no amb el cap. “No pot ser” deia. Després va tenir una època que m’ho preguntava, i a mi em costava aguantar el riure. De veres pensava que li podia respondre? Sabent i tot que no parle. , boníssim. Al final ja es reia i em deia “estem bones per a fer parella de cartes”.

Posa música del mòbil, i quan fa això vol dir escurar o cuinar. Que siga cuinar, que siga cuinar. Faig un sorollet. Ella somriu i va cap a la nevera. Sí! Victòria! Alegria. Menege la cua, però continue asseguda. Si em pose massa nerviosa, em farà fora i no vull. M’aproxime un poc, molt subtilment. Olore, olore més. Conill, tomaca, all, cigrons? Em costa aguantar el nerviós. Està preparant arròs caldós. Això vol dir que és diumenge, sense dubte.

Fa molt bona olor. Hem tornat al menjador mentre s’acaba de coure. Als minuts s’escolta un aparell que pita. Ella s’alça, jo darrere, i ens n’anem les dues a la cuina de nou. Això ja està bo, així que dinem. Primer ella, després jo. A mi em mescla arròs i un poquet de carn amb les pedres eixes de colors que se suposa són el nostre menjar. Molta alegria.

Quan acabe torne al menjador. Ella ja està preparada. Definitivament, es pot confirmar un diumenge de sofà i manta. Clar, com ahir va vetlar. Però no m’importa, aquests dies són els millors. Ha encés l’estufa, encara fa un poc de frescoreta. Ja ha buscat una pel·lícula dormidoreta i tot. Està tombada al sofà, amb la manta tapant-la quasi fins al coll.

Vaig cap a ella i em quede mirant-la a una distància prudencial. Ella em mira i es riu, com si no sabérem què passarà. Jo avance un poc més i intente pujar, però calcule mal i no puc a la primera. A la segona, quan ja estic dalt, li expresse que vull estar baix la manta també, i així ens acomodem les dues fent la cullereta. M’arrime molt a ella, a voltes crec que, sense voler, l’espente un poc.

Ella s’adorm acaronant-me, i al final a mi m’entra una mica de calor. A poc a poc vaig traent el cap de baix de la manta, no vull despertar-la. Ho aconseguisc i sospire. Per sort la seua mà continua damunt meua, m’agrada que em toque. La mire un últim cop i m’assegure que dorm profundament. Li tanque l’ull de nou encara que no em veu, és la nostra broma. Sóc la seua millor amiga, li tinc estima incondicional. Ella sent el mateix. Sospire, i m’adorm.

Fins sempre amiga!

La Traca

L’altre dia vaig portar a Traca al veterinari. Feia alguns dies que es queixava de la boca, i menjava poc i mal. Fa un temps ja va tindre una infecció i li van haver de llevar algunes dents, així que vaig pensar que seria el mateix.

La vaig deixar al matí perquè li netejaren la boca, i quan vaig tornar per ella, el veterinari i la veterinària que l’havien atés, molt amablement, em van convidar a seure. Resulta que durant la neteja van detectar altra cosa que, a falta de confirmar, sembla prou més greu. Em van mostrar una foto, i sí, siga el que siga això, és lleig.

No sabria dir què m’anava més de pressa, si el cap o el cor. A hores d’ara continue sense saber-ho.

Ara Traca té 10 anys i mig, ja és fadrineta. La vaig adoptar quan estava en 3r de fisioteràpia. Vam conviure tot l’any en aquell pis d’universitàries en Sant Joan d’Alacant, amb Paola, Joana i Amagoia, i més tard amb Judith. Ah, i se m’oblidava! També vivia amb nosaltres Xop, el gos de Manolo (la parella de Joana), que val a dir, va ser qui millor la va ensenyar.

Quan la vaig adoptar no tenia nom, tenia just un mes. Al principi estava un poc espantada, sobretot durant el viatge en cotxe, però a poc a poc es va anar acomodant i va començar a investigar l’espai, a nosaltres, i sobretot a Xop. I allí estàvem, segudes al sofà, amb ella davant nostre, pensant en com podríem dir-li.

Després d’una pluja d’idees, alguna anècdota i un pantaló de pijama mig esguellat, vam trobar la paraula: Traca! He de reconéixer que va ser un nom ben escollit, i sempre ens ha fet molta gràcia que a Traca li feren por els coets i les mascletaes.

En ma casa no havíem tingut mai gossos, “és molta responsabilitat, quan sigues major si en vols tindre, en tens” deien mon pare i ma mare. Qui els haguera dit que molts anys després portarien a Traca d’urgència amb una peritonitis de vida o mort, amb l’angoixa al cor, com si es tractara d’una filla. Sempre recordaré la veu trencada que tenien quan em van telefonar. Traca ens ha fet entendre la família d’una manera diferent.

Estime a Traca, l’estime amb tot el meu cor. Des d’aquell 19 d’octubre, que he viscut amb ella allà on he anat. Ha sigut companya de viatges, d’amors i de desamors, de plors i risses. Juntes hem viscut a l’estranger, ens hem mudat de casa, i hem gaudit de la mar. Sempre amb ella al costat, corda i poal. A voltes, de broma, dic que és el meu annex, una part de mi. I així ho visc i ho sent.

I per això estic trista. Em fa mal imaginar la meua vida sense ella, em dol al cor. I també em fa molta por. Em passen pensaments pel cap i em sorprenc pensant en coses que, tot i no tindre res a veure amb Traca, es reflecteixen en ella i en aquesta situació.

Em fa por que mora, el no tornar-la a veure. Despertar-me i que no estiga. Em fa por que el dolor no desaparega, i que puguen vindre altres dolors més forts. Em fa por que arribe eixe moment, el de l’adéu.

Traca ha sigut el motiu d’alçar-me cada matí quan les meues cames i el meu cor no volien. La seua energia i la seua alegria m’han alimentat l’ànima tantes vegades, que em fa por quedar-me amb el buit.

Sempre agrairé que la vida creuara els nostres camins, haver-nos acompanyat i donar-nos tot el que ens hem donat. I el que ens queda encara per compartir, perquè estic segura que a Traca encara li queden molts dies de moure la cua. Ens queden passejades per la capella i moltes siestes d’estufa juntes.

Ara, de moment, vull agrair tant de temps que fa que l’estime.

 

 

Els clotets…

– Pren quaranta duros i vés per tomaca solis i arròs!

No sé com s’ho feia, però ma uela ho podia tot amb quaranta duros. Després d’agafar-los me n’entrava a la tenda, quasi enfront de sa casa, i Toni sempre estava darrere de l’aparador. El recorde com si fóra ara: alt, amb ulleres, un colze damunt del taulell i llegint qualsevol cosa. Me la jugaria dient que solia tindre la ràdio encesa, encara que això no sé si és cert o és creació pròpia.

– Ja està ací la xiqueta dels clotets – deia en veure’m entrar. Jo no sabia ben bé què eren els clotets, i supose que la meua cara reflectia eixa ignorància, perquè de seguida em feia riure i em deia: ara sí, ahí estan els clotets.

Anava directe al lloc on es trobava la tomaca “Solis”, tomaca que vaig tardar anys a saber que era una marca, i que “solis” no significava fregida. Després buscava el paquet d’arròs, que eixe no m’atreviria a dir on s’ubicava, i ahí Toni sempre tirava una maneta per ajudar-me, però sols una maneta. Ell tenia clar que jo m’havia d’espavilar, i sempre em va donar l’espai que m’ho permetia.

Una vegada amb tota la comanda adquirida, ja anava on estava ell i ho deixava damunt de l’aparador. En aquella època ja hi havia calculadores, però Toni no en gastava mai. Allí damunt, al costat de la caixa, tenia un muntó de paper d’estrassa. I allí, i davant de qui comprava, feia les sumes que corresponien i deia el total. Això ho recorde clarament, aquell llapis gros, almenys més gros del que jo utilitzava a l’escola, escrivint damunt d’aquell paper, també més gros d’un full habitual.

Per aquella edat jo encara no controlava les quantitats, i menys encara la diferència entre duros i pessetes, així que li donava els quaranta duros sense saber si hi havia tornes o no. Ell, sempre amb el seu somriure, em donava les tornes i, sense dir-me res, mirava una bossa de plàstic gegant on estaven els paquets de gusanitos. Eixos anaven a duro, i això si ho recorde perfectament. Jo el mirava, i amb un poc de vergonya li somreia, perquè sabia allò que significava.

-Agafa’n un, però només si em promets que t’acabaràs el dinar.

Amb això mai he tingut problema, sempre he sigut de bon menjar, així que li deia que si amb el cap i anava ràpidament i n’agafava un. Li donava les gràcies i me’n tornava a ca la uela, que estaria esperant-me per fer el dinar. Una vegada li entregava la tomaca i l’arròs, me n’eixia al batedor amb els gusanitos, i m’asseia al cantonet on no tapava la porta.

I allí estava jo, al ple del migdia amb el meu tresor verd entre les mans. Aquells palets tan cruixents i a la vegada tan blanets que es desfeien només palpar la llengua. No he sigut massa de llepolies, però reconec que allò m’ho assaboria com si fóra el més preat dels menjars.

-Estan bons? – preguntava Toni mostrant el cap per la porta de la tenda. Jo el mirava i em reia, altra vegada amb un poc de vergonya, i assentia amb el cap.

– Ai eixos clotets…

Reconec que allò em confonia, perquè encara no tenia massa consciència del meu cos, i per suposat, no entenia perquè m’ho deia a mi i no a altra gent, encara que també és cert que no totes les persones en tenien. Quan se’n tornava cap a dins jo em girava de cara a la finestra, que gràcies a la cortina reflectia com si fóra un espill, i em mirava mentre somreia i em posava seria alternativament. Volia comprovar el que deia Toni, i sí, tenia raó, quan em reia, els clotets apareixien.

Des d’aquell estratègic lloc podia escoltar els tràfecs de ma uela dins de casa o, si estava Maria la de la sabateria, els xarraos que es portaven les dos. En aquell batedor vaig seure moltíssimes hores de la meua vida i en tinc mil i un records, des de xicoteta fins al dia que ma uela va morir. En aquell mateix cantó del batedor vaig plorar la seua mort, quan ja no era cap xiqueta.

Ara, quan somric, sé que m’ixen els clotets, i inevitablement, em trasllade a aquells temps de felicitat i innocència, època d’aprenentatge diari i aventures constants. I en certa manera, em fan sentir que les coses no han canviat tant, i que això, gaudir i aprendre, continua sent l’essència de la vida.

Clotets
En memòria a Toni Pesa, personatge estimat de la meua infància. Per tots els bons moments viscuts amb aquell veïnat del carrer Sant Nicolau i per tota l’estima compartida.

La minifalda…

Fa ara dos anys vaig fer una cosa que mai haguera cregut tan estúpida i tan important a la vegada: em vaig comprar dos minifaldes.

Ja de camí a la trentena, i després de viure situacions que em van fer reflexionar molt sobre les coses importants, i no tan importants, d’esta vida que ens ha tocat viure, vaig tenir com una rebel·lió i vaig començar a prendre decissions que no prenia, i fer allò que no m’atrevia.

La qüestió és que, per necessitat de renovar armari, i acompanyada del criteri de ma mare, vaig entrar decidida i convençuda en la tenda a per allò que buscava. N’hi havia minifaldes de tots els colors i models possibles: llises, estampades, vaqueres, bufaes, llargues, curtes, molt curtes… Tot un món per a mi.

No sé cert per qué mai n’havia volgut portar. Bueno, si ho sé. Jo deia que era incòmoda, que no em podia seure en una vorera, o botar i ballar com acostume quan vaig de festa. I que havia d’anar en compte perquè en qualsevol despiste se’t veuen les bragues (com a les xiques males). Parides.

En realitat, fugia de la imatge femenina estàndar, que tenia jo en la ment, clar. Evitava la situació de que algú puguera valorar-me per les meues cames, o pel meu físic, en lloc de fer-ho per les meues aptituds, actituds o coneixements. Del que no me n’adonava llavors era que, fugint d’això, era jo qui ho feia important. Era jo qui avantposava el físic a les aptituds, les actituds o els coneixements. Era jo qui no integrava totes les meues variables.

Recorde el primer dia que me la vaig posar. Que rara em sentia. Les cuixes es tocaven entre elles. No era desagradable, però si diferent. Tenia la sensació que se’m pujava conforme caminava, i em passava tot el dia baixant-la. Em sentia insegura.

Vaig estar tot l’estiu posant-me les minifaldes. De fet, jo em deia a mi “la de la minifalda”. El següent també me les vaig posar, però ja no tots els dies. A xavo tute els vaig donar, i vaja diners més ben gastats. Una d’elles ja està retirada, la utilitze pràcticament per a anar a la mar. L’altra però, encara me la pose bastant.

De fet, hui duc la minifalda. Quan me la pose, ja no em sent estranya. I des de fa un temps no m’importa, i fins i tot m’agrada, si algú em diu que sóc guapa. Com mos tornem.

La vida ve sense llibre d’instruccions, i cadascú sap quina motxilla porta en el camí que recorre. Les neures també són individuals, com pròpies són les ferramentes per superar-les. Jo demà aniré a comprar-me roba, i de segur que em compraré una minifalda.

IMG_20150721_202253215

 

Treballar ens farà lliures…

Torne de vacacions i, encara que es suposa que són per a descansar i carregar piles, no ho sent així. De fet, i ja m’ha passat varies vegades, em recorda més bé a quan era una xiqueta, s’acabava l’estiu, i havia de tornar a l’escola. S’acabava allò de córrer pels bancals, pujar als ametlers, anar a berenar a l’estació, o practicar de cabo d’esquadra amb uns sarment a l’era de la caseta. “Això és depressió post-vacacional” direu alguns, encara que a mi em sona més bé a depressió peri-laboral (serà per tecnicismes i diagnòstics!!!).

Cada vegada que plantege per què “s’ha de treballar” puc notar com la gent sent una mescla de incredulitat i llàstima. Parle del treball conforme l’entenc en la societat actual: la obligatorietat de, com a persona, tenir una formació específica (si eres de ciències, eres de ciències) i guanyar diners per a poder formar part de la societat que ens ha tocat. Alguns m’entenen, d’altres però em diuen que no voler treballar és ser un gos. És com si a la pregunta de “per què hem de treballar?” alguns escoltaren “algú pot pagar-me per estar tot el dia tirada al sofà?”

M’agrada la meua feina, la fisioteràpia, ajudar als que estan mal, aprendre sobre el cos i les persones, millorar en la meua pràctica aprenent dels erros i dels encerts, si, m’agrada molt. Però quan pense que he de dedicar la meitat de la meua vida adulta (descomptant el dormir) a treballar, sent com eixa xiqueta que encara queda dins de mi s’entristeix. Tenir uns horaris establerts, amb uns dies de vacances establerts, amb unes condicions de treball establertes (i encara gràcies) i uns objectius laborals que complir per a rebre un sou en el que se li posa preu a les hores em fa sentir que algo falla.

Li donem valor al temps, li posem preu a la vida. Tant fa si passes mala nit, si se te trenca el cotxe, si un amic et dona una bona noticia, si et baixa la regla, si es mor un conegut, si t’acabes de barallar , si estàs eufòrica com si estic trista: a treballar. A més a més, en un món on les professions estan tan especialitzades, fa que siga complicat integrar distintes habilitats individuals en una mateixa “professió”, despersonalitzant esta en pro sols d’un producte, en el meu cas, una fisioterapeuta.

Abans he dit “vida adulta” per a diferenciar-la clarament de l’època de la infància i l’adolescència, en la que a treballar encara no se li diu així. Durant estos anys el nostre objectiu és anar a l’escola i a l’institut (cada vegada més a estudiar que a aprendre) i a les activitats extra-escolars. D’estes, com més millor que de menut tot entra millor i és molt important estar format per a poder assegurar-se un futur digne bla, bla, bla, bla. Doncs això, senyores i senyors, ja és treballar. I curiosament, la resposta que se li dona als xiquets o a l’adolescent rebel és la mateixa que em donen a mi algunes de les persones amb les que parle: Perqué si/s’ha de fer/és el que toca. Punto.

Després d’anys d’estudi i formació per a tenir una bona feina, vaig entrar al mercat laboral amb una crisis que l’hòstia on resulta complicat tenir una bona situació laboral (econòmica), almenys si vols viure per la zona.  Tal volta és esta situació inesperada, almenys per als que quan estudiàvem tot anava molt bé, la que m’ha fer reflexionar. M’ha fet plantejar-me si dedicar part de la meua experiència a preparar el futur en lloc de viure el present no és un preu molt alt per a pagar.

Per què s’ha de treballar? Ens dignifica? Ens fa lliures? Lliures de què exactament? Tots estos arguments em fan olor a vell i tancat. Podríem almenys fer-nos un favor i començar a dir les coses pel seu nom. Treballar (diners) és l’esclavitud del segle XXI. Estem “condemnats” pel simple fet d’haver nascut en esta societat a treballar si ens volem quedar dins. Si no, sempre tenim l’opció d’anar a viure a la muntanya, encara que no sé com perquè fins i tot heretar costa diners.

A part de la fisioteràpia, m’agrada fer teatre, tocar a la banda, escriure històries, gravar videoclips amb les amigues, llegir i aprendre, escoltar música, parlar amb la gent, el bricolatge (fantàstic descobriment)… I des de que treballe, vaig com cagalló per sèquia per a poder fer este tipus de coses. Tal volta la solució seria deixar de fer-les (o tal volta algú vol pagar-me per fer este tipus de activitats, llavors ja tindria algun argument a favor del treball xD) però no em pareix una bona opció.

De fet, escric esta entrada sense saber quina seria una bona solució (ser rica!), a veure que pense (ser rica!!!!), ara no em ve res… (SER RICA!!!!!), però si sé que, acceptar que per ser persones necessitem treballar i/o tenir diners per a poder viure dins de la societat que nosaltres mateixa hem creat, no em pareix una decisió massa intel·ligent. Viure pels diners ix molt car.

#hedit

IMG_20140916_191705

De rotllos i escalons…

Com tots els divendres, en acabar la classe de flauta, torne cap a ca la uela per a descarregar l’instrument. Alguns divendres ve Maria Teresa a jugar a casa ma uela, però d’altres sóc jo qui va a sa casa. A mi m’agrada més anar a la seua, perquè té la mansió de la barbie, amb cavall inclòs. El cas és que, una vegada deixe la flauta al seu lloc, li pegue el beset de comiat a la uela, i ix al carrer disposada a jugar durant hores amb la meua millor amiga.

L’itinerari és curt i més que conegut. L’he fet tantes vegades que estic segura que podria fer-lo amb els ulls tancats sense entropessar. Carrer sant Nicolau cap amunt. Just davant de ca la tia Luisa, gire cap a la dreta cap a les escaletes (de la panaderia). M’agraden estes escales perquè els escalons no són iguals. Al principi son molt amples, havent de fer varies passes per recorre’l. Després ja s’estreteixen, i això convida a accelerar el ritme. Sempre m’han agradat establir rutines per a pujar escales, caminar per segons quines voreres, i creuar els passos de zebra.

Una vegada dalt de les escaletes (de la panaderia), el protocol marca tirar-se per la barana. Esta barana és genial, perquè és doble. Llavors pots esgolar-te per ella com si fóra un tobogan, sense destrossar-te el cul o la poma, i això és bé. Em tire primer recta, amb una cama per cada costat, i pam, botet final. Somric. Torne a pujar els pocs escalons que ocupa, i repetisc l’operació. Esta vegada em tire amb les dos cames a l’esquerre, agafant més velocitat en l’impuls, i pam, botet al final. Torne a somriure.

Em quede mirant la barana des de baix i pense en quina modalitat faré la tercera baixa. Ja està clar, em tire de cap. Comence a pujar els escalons, i quan torne a estar dalt agafant la punta de la barana amb les mans, un soroll em trau del meu joc. Alce el cap i escolte, sona prou fort, no sé com no ho he sentit abans. Mire el carrer de costat a costat, però pareix que sóc l’única que l’habita. Torne a sentir el sorolls, 8 o 9 colps rítmics, com al vidre. També pareix que sent algú, però com és hora de novel·la alguna de les veïnes té el televisor a tota pastilla, i dificulta prou l’assumpte.

Em gire de colp posant-me de cara a les escaletes (de l’escola), a l’altre costat del carrer. Estes escales són diferents, més noves, amb els escalons iguals entre ells, i una barana enorme baix de tot que t’obliga a entrar per la vorera. No m’agraden tant, són avorrides. Hi ha xiquets que la boten quan baixen. Jo no sóc tan atrevida. Maria Teresa i jo de vegades juguem a enganxar-nos de les cames i penjar-nos cap avall. I amb l’ajuda dels braços, passar les cames per darrere i fer com una voltereta.

A la dreta hi ha una casa que fa cantó, i té una xicoteta finestra d’estes que està formada per varies làmines de vidre i s’obrin movent una palanqueta de ferro. Està oberta, i entre una de les làmines veig els ulls d’una dona major, molt nerviosa i preocupada. Baixe la mirada fins la ranura per la que es veu la boca, i pareix que així la novel·la es sent menys, i puc escoltar el que diu:

– Ajuda’m! Per favor!

Pegue dos bots i em plante davant la finestra. Estic nerviosa, mai m’ha passat algo així. Però ella ho està més. Al mirar-la de prop veig que ha estat plorant, i se la veu tremolosa. Per la ranura inferior veig que trau la mà. És una mà vella, molt més vella que la de ma uela. La trau mig tancada mentre, amb veu plorosa em demana:

-Pots obrir-me per favor? M’he quedat tancada i porte hores intentant eixir.

Quasi sense acabar la frase es posa a plorar de nou. Ràpidament clave la mà per la reixa i agafe la seua. Ella la obri i mostra la clau amb la que supose colpejava la finestra. Vaig cap a la porta i després d’un rato provant, aconseguisc fer la maganya que era necessària per obrir aquella porta. Es prou habitual que els panys tinguen maganyes, espentar cap algun costat amb la clau, no clavar-la tota, tirar del pom cap amunt mentre obris, coses així.

Només obric la porta la dona es llança als meus braços. M’abraça fort, agraint-me amb el cos el que  no podia pronunciar amb la veu. Amb la porta oberta ens sentem fins que es calma un poc. Jo no parle, sols la mire i l’escolte. Quan aconsegueix pronunciar paraula m’explica que s’havia quedat tancada, i que tenia un problema del cor. I s’havia posat nerviosa de veure que  no podia eixir. I que portava hores a la finestra i ningú l’havia sentit. Supose que no té telèfon. Tampoc li ho pregunte. Bé, pues pren açò, diu mentre agafa el monedero. Agafa unes monedes i em convida a anar a la panaderia a comprar-me algo per a berenar. Estic un poc en xoc. La veritat és que tampoc he fet tant. Però ella està molt contenta. Jo li dic que no cal, però no em fa cas. Al final avenim que em dona un rollo de bamba, i jo estic pagada.

Ix de sa casa, i aprofitant que ja estic en eixa vorera entre a les escaletes (de l’escola). Normalment les puge o de dos en dos, o corrent a passa per escaló i amb el mateix ritme des del principi. Però hui el protocol ja fa rato que s’ha trencat, i a més tinc un rollo de bamba en mans mig començat. Quan berene això a ca la uela sempre ve acompanyat d’un parell d’onses de xocolate. Així en sec no acostume, però també m’agrada. Comence a pujar les escales, més poc a poc que de costum, i somric.

Mai m’havia fixat en que ahí hi ha una finestra, que pertany a una casa prou estreta. De fet, mai m’avia fixat en eixa casa. Mai he vist a eixa dona, i mira que ma uela viu propet. Mai l’he tornat a veure, a la dona vull dir. Com és la vida que a eixa casa si que tornaré a entrar, fins i tot algun dia soparé ahí amb amigues. Continuaré amb les manies per a recórrer segons quins espais i menjaré rotllos de bamba moltes més vegades per a berenar. I ja siga amb xocolate o sense, sempre em recordaran a ma uela i a la dona que vivia al cantó de les escaletes…

 

 

El meu germà…

Encara recorde propera, com si el meu cap la guardara en un lloc segur de la memòria, aquella habitació que vam compartir quan érem un poc més menuts.

La tela de les cortines, de la tauleta de nit i de la lampareta era rosa amb motius blancs. Quan pense en eixa cambra no puc evitar recordar al Ratonsito Pérez, i amb quina alegria ens despertàvem quan un dels dos amaneixia amb regal baix del coixí. Com a mobiliari, el que més recorde és el sofà de llata als peus del meu llit. També, damunt la tauleta de nit, una foto del “Baby Feber” al meu costat i un llibre de “Los cinco” en el teu. La mamà sempre conta que jo volia aprendre a llegir perquè et sentia a tu riure. Sabia que el motiu estava en eixes fulles, però no ho podia comprendre.

També recorde aquella primera separació quan ens van habilitar una habitació a cadascú. Jo encara era massa menuda per comprendre allò de “tenir més intimitat”. L’únic que sabia era que a partir d’aquella nit, després de molts anys, dormiria sola, lluny de tu. Sí, mig corredor de casa era lluny, molt lluny. Qui m’haguera dit a mi que anys després faries més de mil kilòmetres amb cotxe per arribar allà on jo em trobava…

Aquell canvi de rutina no va ser un impediment per a continuar amb les nostres confidències. Encara que la iniciativa depenia de l’època en que ens trobàvem, un per l’altre vam fer per no perdre les nostres xerrades. Aquelles discussions pacífiques en les que començàvem parlant de quelcom i acabava escoltant-te amb la boca oberta, intentant assimilar tota la informació que em donaves, i procurant recordar totes les incògnites que em plantejaves.

En realitat, això de posar reptes ja ho dominaves quan érem xicotets. Recorde, sobretot a casa del Uelo Felip i la Uela Teresa, els nostres muntatges a l’hora de jugar. Amb ninotets aconseguits de mil i un indrets construíem escenaris que representaven “pantalles” com les d’un joc virtual. Tu, encara que no m’ho posaves fàcil, sempre acabaves per regalar-me un comodí o una pista. Si no hagués estat així, no les hauria superat. I ara és quan tu em diries que em subestime, que sóc més intel·ligent del que em pense, i que sols deuria pensar bé abans de contestar.

Tot no ha sigut sempre perfecte. També hem tingut les nostres bronques i els nostres respectius “pavos” (sí, el meu va ser pitjor, ho sé). I saps que mai et perdonaré que em feres xantatge per aconseguir el meu osset de peluix. “Si no me’l dones, ja no et voldré més…”. I, evidentment, Mofli va passar a formar part del teu patrimoni.

Si mire arrere veig tot el que has fet per mi. M’has ajudat quan no he pogut per mi mateixa, i no ho has fet quan has sabut que si que podia. M’has preguntat preocupat si em passava algo quan m’has vist mal, i has callat abraçant-me quan la resposta han sigut les meues llàgrimes. M’has contestat les preguntes amb altres preguntes, ajudant-me a créixer amb cert avantatge.

I haguera pogut recuperar a Mofli, però sempre he preferit que continuara essent teu. Perquè aquell dia em feres triar i vaig aprendre de la meua decisió, i continue pensant que el teu amor és el millor tresor que podré tenir mai.

Moltes felicitats Xavi!