Ens va presentar ma mare un dissabte al mercat del poble. No m’agrada jutjar basant-me en l’aspecte, però era inevitable. Tota de roig, massa cridanera per al meu gust. Davant d’ella, clar, vaig dissimular. No faces amb la resta el que no t’agrade que et facen a tu, i així vaig fer. Li vaig donar una oportunitat.
La primera vegada que va venir a casa, va ser correcta, i jo també. Semblava estar còmoda, i això em feia sentir bé. A tots ens agrada tenir una casa acollidora no? En aquesta ocasió em va semblar més senzilla. Aigua per favor. Bé, en certa manera ho agraïsc, la cafetera està trencada, i no tenia massa que oferir. Va evitar el dir-li que no tenia allò que demanava,i això haguera trencat una estona tan agradable com aquella.
Bevia lentament, com si no anara a tornar a fer-ho en tot el dia. Era de poques paraules, pel que es va dedicar a escoltar quasi tota la vesprada. I jo, que parle pels colzes com diuen, vaig gaudir de debò. Li vaig fer un resum en poques hores de tota una vida. Aquell dia vaig sentir que em queia bé, i que tal vegada podia funcionar. Com sempre, el millor era fer-li cas a ma mare.
Allò ens va unir, a ma mare i a mi em referisc. La cridava per demanar-li consell i això era l’excusa perfecta per parlar durant hores sobre el tema. Ella tenia raó. El passat no em podia frenar. La vida és viu cada dia, i cal aprofitar els moments. Algunes relacions fracassades no podien decidir la meua vida ni les meues decisions. I això vaig fer, ho vaig intentar.
Ens tornàrem a veure a l’endemà. Es notava que li agradava el vermell. Diuen que és el color de la passió, excita i augmenta l’energia interior. Jo tot això de la cromoteràpia ho desconec prou. A més, deduïsc que, als que ens agrada anar de negre i gris principalment, ens assignaran algun tipus de comportament introvertit, depriment i asocial que no es correspon amb la realitat. Repetisc que ho desconec.
En aquesta segona ocasió, vaig repetir com a protagonista. A penes va pronunciar paraula, i quasi de mala gana assentia davant el que jo explicava. La veritat és que son complicades. Pareixia que tenia l’oblidació d’endevinar el que pensava en cada instant. Era l’única forma d’obtindre resposta. Tot i això, aquesta era simple i curta. Res en clar.
Començava a estar ja un poc mosca amb el tema. No comprenc encara que li passava. Perquè es tancava així amb mi? Podíem intentar-ho, estava tot per fer. L’atracció era evident per les dos parts. Fins i tot m’havia acostumat a aquell color que tant li agradava. Solia combinar complements verdosos, i realment l’afavorien. Tampoc importava massa els colors que lluïa. Era tan bonica que qualsevol d’ells li haguera estat com un guant.
Ens vam veure un parell més de vegades, però no gose descriure’ls com cites. Més bé, foren uns quants encontres caracteritzats per una indiferència, per la seua part, que augmentava progressivament. Este nou comportament em va fer plantejar-me de nou fins on arribava la meua disposició. Vaig decidir adoptar uns dies la seua forma de ser, a veure si així era capaç de sentir el que jo sentia, i com em sentia. Tal volta d’esta manera, ella donaria senyals de vida sense tenir-la que buscar.
Van passar un parell de dies, i no en vaig saber res. Si, tal volta l’orgull s’havia apoderat de mi, però no tenia ganes de ser jo qui forçara la situació. Ja es posaria ella en contacte amb mi si volia alguna cosa, pensava. Maleïda il·lusió enlluernadora… Per lo vist, també depenia de mi aquest moment, i mentre jo esperava notícies seues, ella reconstruïa la nostra relació, convertint-la en una anècdota del passat.
Este migdia, quan tornava de passejar a la gossa, allí estava ella. Sorprenia el seu aspecte, vermell obscur, amb tocs marrons i negrosos que no feien gens bonic. M’he apropat fins posar la meua cara a la seua altura. Quan l’he mirat, he sabut perfectament el que em volia dir. Pareixia trista i amb poques forces per continuar endavant. No he necessitat que parlara, de vegades les coses es saben. En el fons jo sentia el mateix .La nostra relació s’havia acabat i ens havíem de dir adéu.
No sóc afortunada en este aspecte de la vida, això queda clar. Esta vegada ha sigut francament ràpid, qüestió de dies. Però no perdré l’esperança. Aconseguiré ser feliç i fer feliç a alguna d’elles. No serà un gerani, ni un gesmiler, ni una pasqua de nadal com en esta ocasió. No importa. Sé que arribarà el dia, i que per ahí hi ha esperant algun roser o alguna falguera disposada a compartir una part de la seua vida amb mi. I la meua sort canviarà per a sempre, i no se’m moriran les plantes de casa…
Aquest és el discurs que vaig fer en el miting del BLOC de Benissa el darrer divendres. Com no vareu poder venir tots, ací el deixe. Espere que vos resulte interessant.
“Bona nit a tots i gràcies Ana per presentar-me.
Quan em van plantejar parlar ací esta nit, no sabia ben bé com ho havia de fer. Mai he estat en un míting, per tant, molt menys sé que s’ha de dir.
Supose que lo “políticament correcte“ seria parlar-los del programa electoral, de les nostres idees i propostes, però pense que ja ho coneixen. Si no, hi ha programes impresos que els hauran donat a l’entrada. Ahí els poden llegir amb tranquil·litat, preguntar-nos tot allò que els cree algun dubte, i oferir-nos la seua opinió per tenir-la en compte si aconseguim ser els seus representants.
Açò de la política m’ha vingut un poc de nou. No sé si ja sóc política o encara no. Tampoc pense que estiga en un bàndol massa diferent al seu, no crec que existisca cap línia que ens separe als uns dels altres.
La veritat és que mai m’havia plantejat involucrar-me en la política, però la vida pega moltes voltes, i ací estic ara, parlant-los baix el cartell d’un partit polític. Per tant, sé que hui no he de dir el que faré o no faré, perquè això, amics meus, mai es sap cert del tot.
El que sé és que no criticaré a la resta de partits, no crec que hagen vingut ací per això. No vull parlar de lo mal que ho puguen fer els altres. El que fan o deixen de fer massa bé ho coneixen. Tampoc vull prometre que ho farem tot, i que ho farem ben fet. A part de que no ho sé, les paraules se les endú el vent. El que conta son els fets, i en realitat, eixa conclusió l’han de traure vostès si ens elegeixen com la seua opció.
Per tot açò, esta nit voldria dirigir-me a tots vostès, i parlar-los des del fons de mi. Explicar-los qui sóc, quines son les meues ambicions, i perquè estic al BLOC de Benissa. I tot açò fer-ho amb la mà al cor.
Començaré presentant-me. Supose que molts de vostès saben, vosaltres si em permeteu, que em dic Belén i que sóc d’ací, de Benissa. Tinc 25 anys, i la majoria d’ells els he viscut entre la capella, paratella, i el carrer Sant Nicolau.
La meua professió, de la que realment treballe i em guanye el jornal, n’és una ben distinta a tot açò. Sóc fisioterapeuta. Sempre m’han dit que la gent que es dedica a la salut és gent que es preocupa per la resta, que ens agrada ajudar, que ens caracteritza una certa empatia. I a pesar que no dubte que no tots seran així, ni que la resta de professionals no ho siguen, m’agrada pensar que és cert, que m’interesse pel que m’envolta, i més ara que estic clavada en política.
Política, encara no m’acostume a esta paraula, a pesar que per definició no és roïna. Però tantes vegades l’he sentit acompanyada d’adjectius despectius, que em fa un poc de por, si sóc sincera.
Primer que res, vos confessaré que no és gens fàcil estar ací, donar la cara i dir en veu alta davant de tots vosaltres que m’oferisc oficialment a treballar pel poble. Abans de tot açò jo ja ho feia, però des de la part participativa del municipi, les associacions. Sóc músic en la banda, mora en la festes del moros i cristians, he cantat en la coral, estic en l’escola de teatre… Jo porte molts anys fent poble, com aquell que diu. Però d’una forma prou més còmoda, o millor dit, amb menys responsabilitat, cregueu-me.
I dic que és més còmoda perquè des d’ahí fora tot és més fàcil. Et rodeges dels teus amics i la teua família, i ells no et jutgen. Sempre et donen suport, i quan creuen que ho fas mal, t’ho diuen per a que millores, per a que cresques com a persona. Li caus bé a qui li caus bé, i amb qui no, si no vols, no creues ni una paraula. Vas a la teua, amb els teus ideals, les teues raons, i així vas fent.
Quan les coses eren del meu gust, hi participava, i quan no, feia el possible per a millorar-les, però ahí acabava la meua dedicació. Des del carrer pareix fàcil esta tasca, crec que està infravalorada, encara que molta culpa la tenen els polítics que ens han representat. Resulta molt fàcil, des de la barrera, treure defectes quan son els altres els que penquen. “La feina que la facen ells, que per això son polítics”, pensava jo, i supose que així pensareu molts de vosaltres.
Doncs faig un pas endavant. Pose la meua cara i el meu nom, i supose que la meua esquena, per a tot el que puga ploure. Ara, més que abans, sóc algo responsable del que puga ocórrer en el poble. No sé fins a quin punt estic preparada per a suportar les crítiques, que de segur hi haurà, però estic disposada a afrontar- les, i a treure de bo el que puga de cadascuna d’elles.
Em va costar molt decidir-me a estar en esta llista. Pertànyer a un grup, sé el que és. Actualment forme part de la junta de la banda i de la dels moros i cristians. A part de fer la feina corresponent, també molt lloable, has d’acceptar idees que tal volta no t’agraden, i has de comprendre que de vegades no s’accepten les que tens tu mateixa. Però açò no és la banda, ni la filà. Les decisions que ací es prenen son importants, vos impliquen a tots vosaltres, a tot un poble, i això causa molta il·lusió, però també molt de respecte.
També per això pense que la política, sense la complicitat del poble, no serveix de res. Nosaltres no som endevinadors, i molt menys som perfectes. Necessitem que el poble ens mantinga amb els peus en terra, conscients dels problemes del dia a dia. Ací estem per a representar-vos, per a ser la vostra veu. El que vosaltres necessiteu, és allò que hem de demanar i pel que hem de treballar. Per això no m’agrada pensar que existeix una línia entre vosaltres i nosaltres. Som tots del mateix equip, tots estem per a guanyar el mateix partit.
Perquè tots els que estem ací, tenim un desig en comú, el més important de tot el que puguem sentir estos dies a tort i dret, i per ell hem vingut ací. El nostre objectiu, la nostra Ítaca, no és el BLOC, sinó Benissa. Volem que el nostre poble i tot el que ell comporta, estiga el més amunt possible.
Quan fa un parell d’anys vaig estar en França treballant, tenia companys de moltes parts d’Espanya. Jo no podia deixar d’anomenar la meua terreta, ni de mostrar les ganes que tenia de tornar. Parlava de la vista tan preciosa que hi ha des de el forat de Bèrnia. A tothom explicava que la nostra costa és la més bonica de tota la contornà. Fanfarronejava que encara hi ha gent que a l’estiu ix a prendre la fresca amb els veïns, i que, pam dalt pam baix, som un poble on tots ens coneixem. En definitiva, presumia de la nostra germanor.
Doncs eixa germanor és la que ens ha de conduir pel bon camí. Aquell que faça de Benissa un poble digne. On els nostres majors i els nostres fills estiguen ben atesos. On els polítics realment treballen per a complir les nostres necessitats. Un poble que sàpiga rebre i integrar a tot aquell foraster que vulga viure amb nosaltres, i fer-lo un benisser més. Que els nostres joves tinguen on divertir-se sense haver d’agafar cotxes i allunyar-se d’ací. Que la ciutadania parle i participe obertament de les decisions que es prenen. Que construïm entre tots eixa Benissa.
Jo crec en eixa Benissa, i per això estic al BLOC. Perquè per a guanyar una partida, has d’entrar en el joc, i jugar les teues millors cartes. Perquè per a que el poble mane, ha d’entrar en el govern, i s’ha de fer escoltar.
Doncs jo, com vosaltres, sóc del poble, i estes son les meues cartes. Sé quina Benissa és la que vull. I per això que me l’estime, i vull estar orgullosa d’ella, em compromet a treballar. I no pense quedar-me de braços creuats mentre hi haja feina per fer. Escoltar, debatre, i treballar. Eixe és el meu plantejament de la situació.
I sé que en el BLOC son molts els companys que, com jo, es senten, abans que polítics, veïns de Benissa. Actius en les distintes associacions, i compromesos amb el nostre municipi. Per això, jo, Belén, veïna vostra, sóc del BLOC. Perquè crec que una Benissa millor és possible, perquè jo vull eixa Benissa, i perquè amb el BLOC podem aconseguir-ho.
En les vostres mans està la decisió final. I per això vos convidem a votar-nos. Vos convidem a que elegiu el nostre futur. A que participeu activament del que ací ocorre, que ens feu propostes i ens digueu com voleu i com penseu que podem fer la feina millor. Sobretot, vos convidem a treballar, junt amb nosaltres, de tu a tu, colze amb colze, pel nostre poble. En definitiva, vos convidem a votar per Benissa
Moltes gràcies a tots i bona nit.”
Camine. Seguisc la ruta mentre somie. Deixe volar la ment mentre avance. Que passaria si les coses pogueren canviar? Que seria del nostre món si ens creuarem amb les coses que anem a buscar? Sense dificultats, sense impediments. Caminar i anar trobant.
Com seria la vida si el que sempre ha estat complicat i llunyà ho trobarem fàcilment a la porta de casa? Seriem més feliços per tenir allò desitjat? O ens sentiríem desafortunats per no esforçar-nos per aconseguir-ho?
Almenys així, ens desapareixerien les fòbies que, moltes vegades, ens impedixen gaudir de tot allò que ens fascina. Totes aquelles pors que ens anul·len quan ens trobem davant de “la situació”. Ens acovardeixen fins al punt de fer-nos dubtar si és realment el que volem.
I que passa quan, ja siga fàcilment o després d’una dura lluita, arribes a la teua Ítaca particular? Estàs ahí, davant d’allò estimat, somniat. La sensació de poder, poc a poc, va envaint-te el cos fent que, tot allò que t’aterrava, ara et faça mantenir-te de peu. Aquella sensació de “no podré, no sabré” dona lloc a una seguretat totalment desconeguda.
Ens passem la vida preguntant-nos com seria aquesta amb allò desitjat. Si seriem capaços o no. Però fins ací. Hem de passar dels somnis als fets, perquè d’uns als altres, sols hi ha un pas. Un pas segur, ferm, i sempre cap endavant. Tal volta, així, deixarem d’estimar la vida que portem per començar a viure la vida que estimem.
Blanc. Tant de blanc m’incomoda. No sé en que pensar, em posa nerviosa. De que podria escriure? “De vegades…”, no, fora. Començament típic. A veure…
Blanc. M’estic bloquejant, i si ocorre després em costa molt concentrar-me. De que podria parlar?Mmm…
Blanc. Que curiós que siga tan elemental. Així i tot, sense destacar, és el responsable d’encapçalar les escales dels colors. La seua senzillesa el fa digne de ser utilitzat quan es parla del bé, de la pau, o de la vida. Eixa genuïnitat que el fa ser pur, autèntic, com tot allò que comença. Els inicis, les arrels. Orígens que mai deuríem perdre de vista.
I ací estic, com fa anys que no estava, mig tirada damunt del llit. De nit, amb la poca llum que fa aquesta pereta de baix consum, sembla que faig quelcom clandestí, i a pesar que no és roin, si que té part de secretisme. Em relaxe i em deixe fluir. Fa massa temps que quan escric m’obligue a fer-ho, i acabe sense fer res de trellat. Bolígraf en mà, còmplice disposat a ajudar-me, i un munt de fulls preparats per a acollir les històries, els pensaments i els sentiments que em venen al cap, tanque els ulls.
Però esta vegada, no pense en què escric, sino escric d’allò que pense, com feia abans. Del que em ve al cap en este mateix instant, ara, ací. Vull tornar a ser lectora del que escric, i sorprendre’m amb cada mot. No saber d’avantmà amb qui entropessarà Laia quan vaja a passejar; ni idear quan lladrarà Tro i perquè; ni saber què olorarà, quan isca del metro, algun personatge anònim.
Vull tornar a conèixer les amistats, a sofrir els dolors, a sentir els aromes i a emocionar-me amb els amors i desamors de tots i cadascun dels personatges que estan impacients per ser creats i contar la seua part de la història. Com la dona de la mesacamilla (cal dir tendur, ho sé), que no soporta a la veïna de d’enfront. O Don Julio, recentment jubilat, que per primer vegada després de molts anys no farà la “vuelta al cole”. Fins i tot, qui sap, la palmera del parc de la glorieta (xica sí, eixa on algunes mares aponen als xiquets per a que pixen) té quelcom a dir.
Encara hi ha molt per inventar, fins i tot allò que ni s’imagina. Sempre es pot tornar arrere, i re-emprendre el camí de la singularitat.
Alguns diuen que està tot escrit. Tu que trobes? Jo torne a tenir idees…
Fa uns anys, vam anar a veure a Lluís Llach a Dénia. Coneixia algunes cançons seves, els meus pares tenien molts discs, i s’estimaven algunes cançons molt, però jo mai li havia prestat atenció. Feia un temps havia anat a Benissa, però jo tenia altres coses millors a fer (ara mateix no recorde quines eren…).
L’espectacle previst en la capital de la Marina Alta, comptava amb la col·laboració del Cor de la Universitat de València i amb la de la Banda de musica local. Jo en principi anava per veure estes col·laboracions, ja que coneixia a gent d’ambdós grups i, aprofitant que tota la meua família anava, podria resultar una nit bonica.
Quan vam arribar, estava quasi ple. Els meus pares van anar a buscar lloc a l’espai habilitat amb cadires. La majoria del públic assegut era de la generació dels meus pares, i fins i tot l’anterior. Al voltant, de peu, restavem tots els joves, com no, fills i nets de les generacions abans esmentades.
Aquella imatge, em va fer reflexionar. És clar que notava allò que notem tots els valencians. Eixa sensació que ens fa sentir diferents, però que jo, com molts altres valencians, intentava mantenir quieta. Però la meua flama, durant aquella nit, va ressorgir amb més força que mai.
El meu germà i jo vam estar junts durant tota l’actuació. Jo tenia un poc de mal d’esquena, i Xavi em deixava recolzar-me en ell. Va arribar un moment durant l’actuació en que van interpretar “País petit”. Jo no recordava haver sentit aquella cançó, a penes coneixia les més significatives. Xavi, junt als primers acords de piano, em va dir a cau d’orella mentre m’abraçava: Escolta bé esta cançó.
Pel meu cap passaren imatges, comentaris, records, pensaments. Tota la infància, els mestres de la safor, la banda del poble, les trobades d’escola. Tot agafava relació. Era veritat. El país del que havia sentit parlar, i que no volia veure, el tenia just davant dels nassos. La gent del poble, els de tota la vida, els de sempre. Érem allí, els de sempre. Aquell dia, em vaig sentir nacionalista, i per primera vegada, orgullosa de ser-ho.
El sentir-te nacinalista valencià sol comportar una doble sensació: Per un costat el “Tenim a penes el que tenim, i prou”. Gràcies que encara parlem valencià. Però, per altra banda, “Tot està per fer, i tot és possible”.
Tal volta no tenim els mitjans, i tal volta mai els tindrem. Tal volta mai passem de ser “el levante español”, i tal volta mai ho hem sigut. Tal volta mai tindrem bandera, ni terra, ni nom. Però el país, per molt que ho neguen, per molt que facen callar, i per molt que vulguen amagar, ja el tindrem, perquè el país sempre serem nosaltres.
El primer dia que la vaig veure, no em va causar impressió, ni bona ni roïna. Anava vestida amb uns texans amples, dels que s’aprimen conforme baixen, amb unes bambes platejades. Els pantalons deixaven veure la vora de les bragues, on, amb lletres grans i daurades, figurava el nom de la marca. La resta de vestimenta era similar. No tinc prejudicis sobre la gent, i molt menys per l’estil de vestir, però si que tinc comprovat que sempre acabe tenint més afinitat amb certa gent de certes tendències, podríem dir. De totes formes, açò no m’impedeix poder portar-me bé amb qui siga
En la feina a penes ens creuàvem, ella estava en la piscina i jo en les cabines. Algun dia coincidíem a l’esmorzar, i vaig saber que era catalana perquè parlant en espanyol, utilitzava el “plegar” per a dir acabar de treballar. Però com que n’érem una quinzena, no es va donar el cas de xarrar una amb l’altra directament.
Per fi va arribar el primer dissabte, el primer de festa. Eixe dia no faltaria ningú, i acabariem de coneixer’ns. Quan vaig arribar, ja estaven quasi tots. Vaig fer les salutacions pertinens, i em vaig adonar del grau d’ “arreglo” de les xiques. M’aborronaba de pensar en les hores que haurien passat per a estar així. Estaven molt guapes, si, però…que era allò?
Una d’elles, ella en concret, duia unes malles d’un color elèctric que no sabria definir amb un dibuix com de pell de cocodril. Em vaig quedar gelada amb aquella imatge. Si haguera pogut parar el temps, ho haguera fet per a poder riure’m sense ofendre a ningú. No vull parèixer una intolerant, el que passa és que, quan veig eixes prendes de roba, no puc evitar imaginar-me amb elles, i de veres que jo resultaria molt ridícula amb aquelles malles.
Algunes xiques ja feien fotos. Durant tota la nit molts faríem fotos. Fotos de pocs, de molts, sols de xiques, sols de xics, sols espanyols, sols polonesos (cap sols dels polacos…). Ella i les seues amigues es feren un fum de fotos. De cara, perfil, dalt, baix, d’esquenes i girades, esquena contra esquena, angeles de Charlie… fins i tot donant-se indicacions (pon el hombro que estiliza). Tot açò, amb morrets i cara de guapa. Hi ha gent que a açò li diu “foto tuenti”. Nosaltres, amb el temps, acabàrem batejant-les com les Miami Sound Machine, per això nosaltres li diríem “foto Miami”. Aquella nit, amb un parell de truïtes, unes ensalades, i molta cervesa, vam convertir una nit extranya amb extranys en una nit recordada amb amics.
Passaren els dies, i no sé ben bé com, anàrem coneixent-nos. Tot el que pareixia separar-nos ens unia. Passàvem vesprades les dos contant-nos la vida, amors, desamors, família, vida de poble, de ciutat… Parlàvem moltíssim, però mai vam parlar de política, excepte algun rebot que jo pillava i li ho deia per desfogar-me. No li importava massa la política catalana, així que menys deuria interessar-li la valenciana. Però sorprenia perquè em preguntava sobre les meues inquietuds en tots aquests temes. Una catalana poc nacionalista animant el nacionalisme d’una valenciana.
Mai dubtaré que un dels factors importants per unir-nos va ser la llengua. M’agradava escarnir el seu català de Sabadell. Ella, per contra, anava introduint involuntariament paraules meues (com voltes per vegades) en el seu vocabulari.
Notava que li agradava escoltar-me, i a mi m’agradava escoltar-la a ella. A les dos ens agrada escriure, i ens llegíem coses per a opinar, per a saber, per a aprendre i sobretot per a emocionar. S’interessava per les coses, i mai pecava d’ignorant. Era una xicona espavilada, coherent i educada, i amb un toc de bogeria que la feia brillar amb llum pròpia, la feia especial.
Açò s’acaba, i aviat ens separarem, però no per sempre. Moltes coses me les guarde per a mi. Em quede amb el riure i la mirada còmplice quan sents parlar a la “osea”. Em quede amb els croissants plens de nutella, i amb els kinder bueno. Amb els teus intents de violació resolts finalment amb un bes imposat als llavis, i amb les amenaces que els seguien (a que et menjo la boca?). Em quede amb l’escapada a Comentry. Em quede amb les hores davant del teu ordinador fent feina. Amb les vesprades escoltant Lax’n'busto. Em quede amb les vesprades que has fet tu de germana major, i amb les que n’he fet jo.
Alba, i tu? M’estimes?
Buscant pel diccionari, afició en vies de progrés, he trobat una paraula de la que feia molt de temps no en llegia el significat.
Amistat: “Afecte recíproc entre dues persones”
La meua sorpresa, i admet que amb un toc de decepció, ha sigut veure la senzilla definició amb que s’explica aquest sentiment. Al meu parer, definir aquesta paraula en poques línies és tasca gaire complicada. Resulta ambiciós intentar explicar, en pocs rengles, el que suposa considerar fermament a una persona amiga. De fet, que “amistat” tinga definició és ja el primer error en la interpretació d’aquest mot. No és pot limitar allò que pretén ser gran, lliure i infinit.
Amic és una paraula que s’utilitza amb una freqüència aterradora. Sense anar més lluny, utilitzem les noves tecnologies (facebook, messenger, tuenti…) per a estar en contacte amb la nostra gent. Els admetem com amics, i baix aquest títol solen figurar desenes, fins i tot centenars, de noms i fotografies, fins al punt que el terme abans esmentat perd qualsevol significat, per senzill que fos.
Per a profunditzar en l’art de la documentació, he decidit buscar unes planes arrere..
Afecte: “Qualsevol sentiment que commou l’ànima: la ira, la compassió, l’odi, l’amor.”
La meua sorpresa, gratificant en esta ocasió, ha esdevingut conèixer la definició d’aquest vocable. M’ha semblat una frase preciosa. Qualsevol sentiment que commou l’ànima. Tot allò que esdevé sensació entre dues persones, tant essent bo, com roí, situació més complicada.
Ací és on més dol comprovar quan, aquella persona que diu ser amiga, ho és realment.
De vegades, hi ha gent que promet i jura fidelitat, però en realitat sols volen algú amb qui fer-se el cafè o eixir de festa. Tant els importa els problemes que pugues tenir o les dificultats per les que pugues estar passant. Em fa la impressió que, en la societat en la que ara vivim, no valorem realment el que significa per a cadascú l’amistat, i encara que es puga fer sense maldat, hi ha molta gent que sols intenta aprofitar-se’n del nostre temps i del nostre esperit.
Jo, supose que com més d’un de vosaltres, durant un temps, vaig perdre la capacitat d’amistar-me amb ningú. No creia en l’amistat personalitzada. Creia en la bona gent, en les bones colles, però no en aquell mite de “la millor amistat”.
Em resultava difícil pensar en tornar a trobar a aquella persona amb qui poder comptar i ser sincera, sense por a rèpliques ni judicis de valor. Sense esperar ni exigir res a canvi. L’ombra del meu cos. La que forma part de mi i de la meua vida. Aquella que em manca quan estic lluny. La que sempre contesta amb un somriure. Eixa que no necessita dir-me el que signifique fins que ho necessita i m’ho repeteix fins l’extenuació. La que sempre té el muscle preparat per a plorar. Amb qui puc confiar plena i cegament, perquè sé que no em fallarà mai. Aquella personeta que, dia rere dia, exalta les meues virtuts sense parar-se a pensar que, tal volta, és ella qui més valia té.
A dia d’avui, puc dir que torne a creure en l’amistat. Torne a creure perquè en tinc, i de molt bones. I a pesar que estiguem lluny, o millor dit, a causa d’aquesta distància que ens separa, els nostres fonaments s’enforteixen, i puc assegurar que vos estime com mai he estimat a ningú. Pensar en vosaltres em dóna força suficient com per aguantar fins al final, siga del que siga.
Per vosaltres sóc qui sóc. I per a vosaltres, avui, escric açò.
Amb afecte….
Belén
De vegades, quan estic sola, em poso trista.
M’entristeix veure la gent malalta; m’entristeix veure a la gent morir; m’entristeix veure a la gent barallada; m’entristeix veure a la gent trista; i m’entristeix no veure a la meua gent.
De vegades, quan estic trista, plore.
Plore perquè no puc curar a la gent; plore perquè no puc salvar a la gent; plore perquè no puc fer les paus per la gent; i plore perquè no puc veure a la meua gent.
De vegades, quan plore, em sent bé.
Em sent bé perquè em desfogue; em sent bé perquè em relaxe; em sent bé perquè me n’adone que tot no és fosc; em sent bé perquè no es just entristir-me per problemes que no són meus.
De vegades, quan em sent bé, somric.
Somric perquè no em puc queixar de la meua vida; somric perquè em sent millor; somric perquè és un tresor gratuït; i somric perquè potser així aconseguisc fer somriure a algú que realment està trist.
De vegades, quan somric, em sent plena.
Em sent plena perquè faig bé; em sent plena perquè ajude a alguna persona; em sent plena perquè m’ompli que la gent somriga; i em sent plena perquè tot això em posa contenta.
De vegades, quan em sent plena, em sent l’ama del món.
Em sent l’ama del món perquè em sent amb força; em sent l’ama del món perquè em demostre del que sóc capaç; em sent l’ama del món perquè tot és possible; i em sent l’ama del món perquè el meu món, depen de mi.
I és llavors quan escric. Escric per a estar sola, per a posar-me trista, per a plorar, per a sentir-me bé, per a somriure, per a sentir-me plena, per a ser l’ama del meu món. Escric per a mi i per a qui vulga llegir. Escric perquè puc somiar que vole, que lluite, que em pose malalta, que tinc un fill, que sóc home, que torne a ser nena, que estic morta, o més viva que mai. Puc fer meus tots els sentiments de la resta de gent.
De vegades, quan escric, i em sent com tota eixa gent, torne a ser jo.
Fa molts molts anys, allà per l’any 55 (val, tampoc en fa tants!), va arribar al món una personeta molt important per a mi. Aquell any va nàixer mon pare.
Coneixent-lo el poc que el conec (dic poc perquè encara em queda molt), és suficient com per a saber de qui sóc filla. Altres vegades he parlat de ma mare, i també tinc moltes coses d’ella, però estes he treballat per tindrer-les. Les de mon pare les he heretat directament.
Fill de família treballadora, i un tant beata (segons ma uelo), supose que per la seua proximitat amb el convent, sempre ha sigut una personeta responsable i organitzada, amb les idees clares, i totes ben raonades. És innegable que esta caràcterística l’ha heretat Xavi.
És obedient (quan toca) i respectuós. Dos adjectius que barrejats amb els dos anteriors i un pessic de serietat, li proporcionen una imatge un tant “ruca”. Jo esta imatge també l’he heretat.
Com moltes vegades, aquesta aparença és totalment enganyosa. Baix d’eixa màscara hi ha un Felip gràcios. Té una risa prou fàcil, quan veu o sent el que li agrada. Jo he plorat de risa al seu costat veient l’esquetx de la empanadilla de Móstoles dels grans Martes y Trece.
Interessat i intel·ligent. No tindrà molts estudis, però sap cabassades de tot. I quan no sap algo, el primer que fa es buscar-ho i enterar-se. No li agrada no saber de que parla, perquè no sap parlar sense saber.
Músic creient però no practicant, almenys a nivell instrumental. Una de les seues assignatures pendents sempre ha sigut la música. Amant i coneixedor de moltíssims estils, sempre s’ha lamentat de no haver-ne estudiat. Ara bé, ja s’ha encarregat ell de que els dos fills no pergueren eixa oportunitat. Nosaltres sempre li diguem que encara està a temps, però no s’anima.
Com deia abans, no toca ningun instrument, però canta en la “Coral Benissenca”. Aquesta afició, ja fa uns anys que la compartim. Segons em conten, ell cantava a la coral des de jove, i al tindre’ns s’ho va tenir que deixar. Quan jo ja tenia 12 anys, en un concert de Nadal, després d’escoltar “El Messies”, vam entrar a felicitar al cor i saludar-los, i no sé com ens van fitxar als dos.
Vaig estar 5 anys fins que vag anar a la universitat, que m’ho vaig tenir que deixar. Ell va seguir un parell d’anys més però també s’ho va deixar. Ara hem tornat els dos, i com que ja sóc més major, hi he d’admitir que ara em porte millor que fa uns anys, disfrute moltíssim d’eixos moments amb ell. M’agrada anar i tornar a d’un lloc a l’altre junts, comentar les cançons, escoltar la cançò junts en casa, mirar-nos en l’assaig de forma còmplice…
Sempre ha sigut molt actiu en la nostra educació, i discret però eficaç en la nostra cultura. Ideals clars i concissos, encara que prou en veu baixa.
En definitiva que tinc que dir jo de mon pare, el que dirieu tots (si no és així ho senc molt per vosaltres). Mare sols n’hi ha una, però pare també, i a mi m’agrada molt el que m’ha tocat.
Papi, felicitats!
Des de que el món és món, i la vida és vida, els éssers vius que habiten en ella, la Terra, han coexistit amb total concordança, superant els possibles obstacles que la evolució els ha anat plantejant. No obstant, hem sigut les persones qui, en un brot, segons nosaltres, de saviesa, vam decidir civilitzar-nos.
Deixant a banda la possible incongruència d’aquesta afirmació, vam ser nosaltres qui decidírem que es fa i que no, com si i com no, i per llàstima, també decidírem qui sí i qui no. També va ser mala sort que les més perjudicades hagen sigut les dones.
No sols han sigut, supose que per la mala llet la gràcia de Déu, les encarregades de la casa per definició, sinó que s’han passat tota una història a l’ombra. No han sigut escoltades de entrada, ja que abans havien de demostrar que també podien ser importants. Sobra fer el reconte dels descobriments aconseguits per dones, i com molts d’ells encara avui són cautelosament difuminats.
No pretenc entrar en el debat del feminisme. Tant de bò arribara el dia en que no fera falta la seua existència. Però a dia d’avui, malauradament, és necessari. I ho és perquè si no canviem nosaltres, no pot canviar la societat. I la forma de canviar és posar-se mans a l’obra.
Que tinguem la gran sort de ser les que ens embarassem, no vol dir que tinguem que dedicar-nos en cos i ànima a aquesta tasca. Som mares, sí, però també som científiques, periodistes, escriptores, polítiques, artistes, treballadores…
Tenim suficient capacitat per a demostrar el que som, l’hem tinguda sempre, i amb la intel·ligència que ens caracteritza d’haver-ho fet sense tacar-nos les mans de sang. Al contrari, moltes han perdut la seua pel que hui som.
A totes les que han lluitat per aconseguir-ho, els devem els que som hui en dia. Però és a nosaltres mateixa a qui ens devem el que volem arribar a ser. Així que dones del món, que ninguna s’ature. El camí segueix, llarg i pedregós, però no ens cansarem, no ens farà callar, i de segur que no ens farà parar.