Roig, com de nadal…

Ens va presentar ma mare un dissabte al mercat del poble. No m’agrada jutjar basant-me en l’aspecte, però era inevitable. Tota de roig, massa cridanera per al meu gust. Davant d’ella, clar, vaig dissimular. No faces amb la resta el que no t’agrade que et facen a tu, i així vaig fer. Li vaig donar una oportunitat.

La primera vegada que va venir a casa, va ser correcta, i jo també. Semblava estar còmoda, i això em feia sentir bé. A tots ens agrada tenir una casa acollidora no? En aquesta ocasió em va semblar més senzilla. Aigua per favor. Bé, en certa manera ho agraïsc, la cafetera està trencada, i no tenia massa que oferir. Va evitar el dir-li que no tenia allò que demanava,i això haguera trencat una estona tan agradable com aquella.

Bevia lentament, com si no anara a tornar a fer-ho en tot el dia. Era de poques paraules, pel que es va dedicar a escoltar quasi tota la vesprada. I jo, que parle pels colzes com diuen, vaig gaudir de debò. Li vaig fer un resum en poques hores de tota una vida. Aquell dia vaig sentir que em queia bé, i que tal vegada podia funcionar. Com sempre, el millor era fer-li cas a ma mare.

Allò ens va unir, a ma mare i a mi em referisc. La cridava per demanar-li consell i això era l’excusa perfecta per parlar durant hores sobre el tema. Ella tenia raó. El passat no em podia frenar. La vida és viu cada dia, i cal aprofitar els moments. Algunes relacions fracassades no podien decidir la meua vida ni les meues decisions. I això vaig fer, ho vaig intentar.

Ens tornàrem a veure a l’endemà. Es notava que li agradava el vermell. Diuen que és el color de la passió, excita i augmenta l’energia interior. Jo tot això de la cromoteràpia ho desconec prou. A més, deduïsc que, als que ens agrada anar de negre i gris principalment, ens assignaran algun tipus de comportament introvertit, depriment i asocial que no es correspon amb la realitat. Repetisc que ho desconec.

En aquesta segona ocasió, vaig repetir com a protagonista. A penes va pronunciar paraula, i quasi de mala gana assentia davant el que jo explicava. La veritat és que son complicades. Pareixia que tenia l’oblidació d’endevinar el que pensava en cada instant. Era l’única forma d’obtindre resposta. Tot i això, aquesta era simple i curta. Res en clar.

Començava a estar ja un poc mosca amb el tema. No comprenc encara que li passava. Perquè es tancava així amb mi? Podíem intentar-ho, estava tot per fer. L’atracció era evident per les dos parts. Fins i tot m’havia acostumat a aquell color que tant li agradava. Solia combinar complements verdosos, i realment l’afavorien. Tampoc importava massa els colors que lluïa. Era tan bonica que qualsevol d’ells li haguera estat com un guant.

Ens vam veure un parell més de vegades, però no gose descriure’ls com cites. Més bé, foren uns quants encontres caracteritzats per una indiferència, per la seua part, que augmentava progressivament. Este nou comportament em va fer plantejar-me de nou fins on arribava la meua disposició. Vaig decidir adoptar uns dies la seua forma de ser, a veure si així era capaç de sentir el que jo sentia, i com em sentia. Tal volta d’esta manera, ella donaria senyals de vida sense tenir-la que buscar.

Van passar un parell de dies, i no en vaig saber res. Si, tal volta l’orgull s’havia apoderat de mi, però no tenia ganes de ser jo qui forçara la situació. Ja es posaria ella en contacte amb mi si volia alguna cosa, pensava. Maleïda il·lusió enlluernadora… Per lo vist, també depenia de mi aquest moment, i mentre jo esperava notícies seues, ella reconstruïa la nostra relació, convertint-la en una anècdota del passat.

Este migdia, quan tornava de passejar a la gossa, allí estava ella. Sorprenia el seu aspecte, vermell obscur, amb tocs marrons i negrosos que no feien gens bonic. M’he apropat fins posar la meua cara a la seua altura. Quan l’he mirat, he sabut perfectament el que em volia dir. Pareixia trista i amb poques forces per continuar endavant.  No he necessitat que parlara, de vegades les coses es saben. En el fons jo sentia el mateix .La nostra relació s’havia acabat i ens havíem de dir adéu.

No sóc afortunada en este aspecte de la vida, això queda clar. Esta vegada ha sigut francament ràpid, qüestió de dies. Però no perdré l’esperança. Aconseguiré ser feliç i fer feliç a alguna d’elles. No serà un gerani, ni un gesmiler, ni una pasqua de nadal com en esta ocasió. No importa. Sé que arribarà el dia, i que per ahí hi ha esperant algun roser o alguna falguera disposada a compartir una part de la seua vida amb mi. I la meua sort canviarà per a sempre, i no se’m moriran les plantes de casa…

I si…

Camine. Seguisc la ruta mentre somie. Deixe volar la ment mentre avance. Que passaria si les coses pogueren canviar? Que seria del nostre món si ens creuarem amb les coses que anem a buscar? Sense dificultats, sense impediments. Caminar i anar trobant.

Com seria la vida si el que sempre ha estat complicat i llunyà ho trobarem fàcilment a la porta de casa? Seríem més feliços per tenir allò que desitgem? O sentiríem frustració per no esforçar-nos per aconseguir-ho?

Almenys així, ens desapareixerien les fòbies que, moltes vegades, ens impedeixen gaudir de tot allò que ens fascina. Totes aquelles pors que ens anul·len quan ens trobem davant de “la situació”. Ens acovardeixen fins al punt de fer-nos dubtar si és realment el que volem.

I que passa quan, siga fàcilment o després d’una dura lluita, arribes a la teua Ítaca particular? Estàs ahí, davant d’allò que estimes, que somnies. La sensació de poder, a poc a poc, va envaint-te el cos fent que, tot allò que t’aterrava, ara faça mantenir-te en peus. Aquella sensació de “no podré, no sabré” dona lloc a una seguretat totalment desconeguda.

Ens passem la vida preguntant-nos com seria esta amb el fet desitjat. Si seríem capaços o no. Però fins ací. Hem de passar dels somnis als fets, perquè d’uns als altres sols hi ha un pas. Un pas segur, ferm, i sempre cap endavant. Tal volta, així, deixarem d’estimar la vida que portem per començar a viure la vida que estimem.

Del sud…

Fa uns anys vam anar a veure a Lluís Llach a Dénia. Coneixia algunes cançons seues perquè en casa, mon pare i ma mare, sempre havien escoltat els seus discs, i s’estimaven algunes cançons molt, però jo mai li havia prestat atenció. Feia un temps havia anat a Benissa, però jo tenia altres coses millors a fer, tot i que ara mateix no recorde quines eren.

L’espectacle previst en la capital de la Marina Alta, comptava amb la col·laboració del Cor de la Universitat de València i amb la de la Banda de música local. Jo en principi anava per veure estes col·laboracions, ja que coneixia a gent d’ambdós grups i, aprofitant que tota la meua família anava, podria resultar una nit bonica.

Quan vam arribar estava quasi ple. Mon pare i ma mare van anar a buscar lloc a l’espai habilitat amb cadires. La majoria del públic assegut era de la seua generació, i fins i tot l’anterior. Al voltant, de peu, restàvem tots el jovent, naturalment, filles i netes de les generacions abans esmentades.

Aquella imatge em va fer reflexionar. És clar que notava allò que notem totes les persones valencianes. Eixa sensació que ens fa sentir diferents, però que jo, com moltes altres, intentava mantenir quieta. Però la meua flama, durant aquella nit, va sorgir amb més força que mai.

El meu germà i jo vam estar junts durant tota l’actuació. Jo tenia un poc de mal d’esquena, i Xavi deixava que em recolzara en ell. Va arribar un moment durant l’actuació que van interpretar “País petit”. Jo no recordava haver sentit aquella cançó, a penes coneixia les més significatives. Xavi, amb els primers acords de piano, va apropar el seu cap al meu i em va dir a cau d’orella mentre m’abraçava: Escolta bé esta cançó.

Pel meu cap passaren imatges, comentaris, records, pensaments. Tota la infància, els i les mestres de la Safor, la banda del poble, les trobades d’escola. Com si em llegira el pensament, Xavi es va tornar a apropar i em va dir: Veus? Açò és el país. Tot pareixia cobrar sentit, i era veritat, el país del qual havia sentit parlar, i que no volia veure, el tenia just davant dels nassos. La gent del poble, la de tota la vida, la de sempre, érem allí. Aquell dia, em vaig sentir nacionalista, i per primera vegada, orgullosa de ser-ho.

Sentir-me nacionalista valenciana sol comportar una doble sensació: Per un costat el “Tenim a penes el que tenim, i prou”. Gràcies que encara parlem valencià. Però, per altra banda, “Tot està per fer, i tot és possible”.

Tal volta no tenim els mitjans, i tal volta mai els tindrem. Tal volta mai passem de ser “el levante español” per a la resta de l’estat, però tal volta mai hem acceptat ser-ho. Tal volta mai tindrem la bandera, ni la terra, ni el nom que volem. Però el país, per molt que ens ho neguen, per molt que ens vulguen fer  callar, i per molt que vulguen amagar, ja el tindrem, perquè el país sempre serem nosaltres.

Alba…

El primer dia que la vaig veure, no em va causar impressió, ni bona ni roïna. Anava vestida amb uns texans amples, dels que s’aprimen a mesura que baixen, amb unes vambes platejades. Els pantalons deixaven veure la vora de les bragues, on, amb lletres grans i daurades, figurava el nom de la marca. La resta de vestimenta era similar. Pensava que no tenia prejudicis sobre la gent, i molt menys per l’estil de vestir, però sempre acabe tenint més afinitat amb certa gent de certes tendències, així que supose que sí que en tinc. De totes maneres, açò no m’impedeix poder portar-me bé amb qui siga

En la feina a penes ens creuàvem, ella estava en la piscina i jo en les cabines. Algun dia coincidíem a l’esmorzar, i vaig saber que era catalana perquè parlant en espanyol, utilitzava el “plegar” per a dir acabar de treballar. Però com que n’érem una quinzena, no es va donar el cas de xarrar una amb l’altra directament.

Per fi va arribar el primer dissabte, el primer de festa. Eixe dia no faltaria ningú, i començaríem a conèixer-nos. Quan vaig arribar, ja estaven quasi tota la gent. Vaig fer les salutacions pertinents, i em vaig adonar del grau d'”arreglo” de les xiques. M’aborronava pensar en les hores que haurien passat per a estar així, ara bé, el resultat era més que satisfactori, supose que sobretot per a elles.

Una d’elles, ella en concret, duia unes malles d’un color elèctric que no sabria definir, amb un estampat com de pell de cocodril. Em vaig quedar gelada amb aquella imatge. Si haguera pogut parar el temps, ho haguera fet per a poder riure’m sense ofendre a ningú. No vull parèixer una intolerant, el que passa és que, quan veig eixes peces de roba, no puc evitar imaginar-me amb elles, i de veres que jo em sentiria molt ridícula amb aquelles malles.

Algunes xiques ja feien fotos. Durant tota la nit faríem fotos. Fotos de poca gent, de molta gent, sols de xiques, sols de xics, sols gent espanyola, sols gent polonesa…. Ella i les seues amigues es feren un fum de fotos. De cara, perfil, dalt, baix, d’esquenes i girades, esquena contra esquena, de l’estil “Àngels de Charlie”, fins i tot donant-se indicacions unes a les altres: posar el muscle així que estilitza. Hi ha gent que això li deia “foto tuenti“, ara s’ha convertit en “foto instagram“. Nosaltres, amb el temps, acabàrem batejant-les com les Miami Sound Machine, per això nosaltres li diríem “foto Miami”. Aquella nit, amb un parell de truites, unes ensalades, i molta cervesa, vam convertir una nit estranya amb gent desconeguda en una nit recordada per bones amistats.

Passaren els dies, i sense adonar-nos, ni pretenir-ho, anàrem coneixent-nos millor. Tot el que pareixia separar-nos va resultar motiu d’unió. Passàvem vesprades les dos contant-nos la vida, amors, desamors, família, vida de poble, de ciutat… Parlàvem moltíssim, però mai vam parlar de política, excepte algun rebot que jo pillava i li ho deia per desfogar-me. No li importava massa la política catalana, així que menys devia interessar-li la valenciana. Però sorprenia perquè em preguntava sobre les meues inquietuds en tots estos temes. Una catalana poc nacionalista animant el nacionalisme d’una valenciana.

Mai dubtaré que un dels factors importants per unir-nos va ser la llengua. M’agradava escarnir el seu català de Sabadell. Ella, per contra, anava introduint involuntàriament paraules meues en el seu vocabulari, com dir “voltes” per “vegades”.

Notava que li agradava escoltar-me, i a mi m’agradava escoltar-la a ella. A les dos ens agrada escriure, i ens llegíem coses per a opinar, per a saber, per a aprendre i sobretot per a emocionar. S’interessava per les coses, i mai pecava d’ignorant. Era espavilada, coherent i educada, i amb un toc de bogeria que la feia brillar amb llum pròpia, la feia especial.

Açò es va acabar, i aviat ens separàrem, però no per a sempre, perquè moltes coses me les vaig guardar per a mi. Em vaig quedar amb els croissants plens de nutella, i amb els kinder bueno. Amb els seus intents de sexe bromista resolts finalment amb un bes als llavis, i amb les amenaces que el seguien: a què et menjo la boca? Em quede amb l’escapada a Comentry ben entrada la nit, sense saber massa bé que estàvem fent. Em quede amb les hores davant del l’ordinador fent feina, i amb les vesprades escoltant Lax’nbusto. Em quede amb les vesprades que va fer de germana major, i amb les que este rol l’agafava jo.

Alba, i tu? M’estimes?

Felicitats amiga…

Buscant pel diccionari, afició en vies de progrés, he trobat una paraula de la que feia molt de temps no en llegia el significat.

Amistat: “Afecte recíproc entre dues persones”

La meua sorpresa, i admet que amb un toc de decepció, ha sigut veure la senzilla definició amb que s’explica aquest sentiment. Al meu parer, definir aquesta paraula en poques línies és tasca gaire complicada. Resulta ambiciós intentar explicar, en pocs rengles, el que suposa considerar fermament a una persona amiga. De fet, que “amistat” tinga definició és ja el primer error en la interpretació d’aquest mot. No és pot limitar allò que pretén ser gran, lliure i infinit.

Amic és una paraula que s’utilitza amb una freqüència aterradora. Sense anar més lluny, utilitzem les noves tecnologies (facebook, messenger, tuenti…) per a estar en contacte amb la nostra gent. Els admetem com amics, i baix aquest títol solen figurar desenes, fins i tot centenars, de noms i fotografies, fins al punt que el terme abans esmentat perd qualsevol significat, per senzill que fos.

Per a profunditzar en l’art de la documentació, he decidit buscar unes planes arrere..

Afecte: “Qualsevol sentiment que commou l’ànima: la ira, la compassió, l’odi, l’amor.”

La meua sorpresa, gratificant en esta ocasió, ha esdevingut conèixer la definició d’aquest vocable. M’ha semblat una frase preciosa. Qualsevol sentiment que commou l’ànima. Tot allò que esdevé sensació entre dues persones, tant essent bo, com roí, situació més complicada.

Ací és on més dol comprovar quan, aquella persona que diu ser amiga, ho és realment.

De vegades, hi ha gent que promet i jura fidelitat, però en realitat sols volen algú amb qui fer-se el cafè o eixir de festa. Tant els importa els problemes que pugues tenir o les dificultats per les que pugues estar passant. Em fa la impressió que, en la societat en la que ara vivim, no valorem realment el que significa per a cadascú l’amistat, i encara que es puga fer sense maldat, hi ha molta gent que sols intenta aprofitar-se’n del nostre temps i del nostre esperit.

Jo, supose que com més d’un de vosaltres, durant un temps, vaig perdre la capacitat d’amistar-me amb ningú. No creia en l’amistat personalitzada. Creia en la bona gent, en les bones colles, però no en aquell mite de “la millor amistat”.

Em resultava difícil pensar en tornar a trobar a aquella persona amb qui poder comptar i ser sincera, sense por a rèpliques ni judicis de valor. Sense esperar ni exigir res a canvi. L’ombra del meu cos. La que forma part de mi i de la meua vida. Aquella que em manca quan estic lluny. La que sempre contesta amb un somriure. Eixa que no necessita dir-me el que signifique fins que ho necessita i m’ho repeteix fins l’extenuació. La que sempre té el muscle preparat per a plorar. Amb qui puc confiar plena i cegament, perquè sé que no em fallarà mai. Aquella personeta que, dia rere dia, exalta les meues virtuts sense parar-se a pensar que, tal volta, és ella qui més valia té.

A dia d’avui, puc dir que torne a creure en l’amistat. Torne a creure perquè en tinc, i de molt bones. I a pesar que estiguem lluny, o millor dit, a causa d’aquesta distància que ens separa, els nostres fonaments s’enforteixen, i puc assegurar que vos estime com mai he estimat a ningú. Pensar en vosaltres em dóna força suficient com per aguantar fins al final, siga del que siga.

Per vosaltres sóc qui sóc. I per a vosaltres, avui, escric açò.

Amb afecte….

Belén

De vegades…

De vegades, quan estic sola, em poso trista.

M’entristeix veure la gent malalta; m’entristeix veure a la gent morir; m’entristeix veure a la gent barallada; m’entristeix veure a la gent trista; i m’entristeix no veure a la meua gent.

De vegades, quan estic trista, plore.

Plore perquè no puc curar a la gent; plore perquè no puc salvar a la gent; plore perquè no puc fer les paus per la gent; i plore perquè no puc veure a la meua gent.

De vegades, quan plore, em sent bé.

Em sent bé perquè em desfogue; em sent bé perquè em relaxe; em sent bé perquè me n’adone que tot no és fosc; em sent bé perquè no es just entristir-me per problemes que no són meus.

De vegades, quan em sent bé, somric.

Somric perquè no em puc queixar de la meua vida; somric perquè em sent millor; somric perquè és un tresor gratuït; i somric perquè potser així aconseguisc fer somriure a algú que realment està trist.

De vegades, quan somric, em sent plena.

Em sent plena perquè faig bé; em sent plena perquè ajude a alguna persona; em sent plena perquè m’ompli que la gent somriga; i em sent plena perquè tot això em posa contenta.

De vegades, quan em sent plena, em sent l’ama del món.

Em sent l’ama del món perquè em sent amb força; em sent l’ama del món perquè em demostre del que sóc capaç; em sent l’ama del món perquè tot és possible; i em sent l’ama del món perquè el meu món, depen de mi.

I és llavors quan escric. Escric per a estar sola, per a posar-me trista, per a plorar, per a sentir-me bé, per a somriure, per a sentir-me plena, per a ser l’ama del meu món. Escric per a mi i per a qui vulga llegir. Escric perquè puc somiar que vole, que lluite, que em pose malalta, que tinc un fill, que sóc home, que torne a ser nena, que estic morta, o més viva que mai. Puc fer meus tots els sentiments de la resta de gent.

De vegades, quan escric, i em sent com tota eixa gent, torne a ser jo.

Felip, el de la cooperativa…

Fa molts molts anys, allà per l’any 55 (val, tampoc en fa tants!), va arribar al món una personeta molt important per a mi. Aquell any va nàixer mon pare.

Coneixent-lo el poc que el conec (dic poc perquè encara em queda molt),  és suficient com per a saber de qui sóc filla. Altres vegades he parlat de ma mare, i també tinc moltes coses d’ella, però estes he treballat per tindrer-les. Les de mon pare les he heretat directament.

Fill de família treballadora, i un tant beata (segons ma uelo), supose que per la seua proximitat amb el convent, sempre ha sigut una personeta responsable i organitzada, amb les idees clares, i totes ben raonades. És innegable que esta caràcterística l’ha heretat Xavi.

És obedient (quan toca)  i respectuós. Dos adjectius que barrejats amb els dos anteriors i un pessic de serietat, li proporcionen una imatge un tant “ruca”. Jo esta imatge també l’he heretat.

Com moltes vegades, aquesta aparença és totalment enganyosa. Baix d’eixa màscara hi ha un Felip gràcios. Té una risa prou fàcil, quan veu o sent el que li agrada. Jo he plorat de risa al seu costat veient l’esquetx de la empanadilla de Móstoles dels grans Martes y Trece.

Interessat i intel·ligent. No tindrà molts estudis, però sap cabassades de tot. I quan no sap algo, el primer que fa es buscar-ho i enterar-se. No li agrada no saber de que parla, perquè no sap parlar sense saber.

Músic creient però no practicant, almenys a nivell instrumental. Una de les seues assignatures pendents sempre ha sigut la música. Amant i coneixedor de moltíssims estils, sempre s’ha lamentat de no haver-ne  estudiat. Ara bé, ja s’ha encarregat ell de que els dos fills no pergueren eixa oportunitat. Nosaltres sempre li diguem que encara està a temps, però no s’anima.

Com deia abans, no toca ningun instrument, però canta en la “Coral Benissenca”. Aquesta afició, ja fa uns anys que la compartim. Segons em conten, ell cantava a la coral des de jove, i al tindre’ns s’ho va tenir que deixar. Quan jo ja tenia 12 anys, en un concert de Nadal, després d’escoltar  “El Messies”, vam entrar a felicitar al cor i saludar-los, i no sé com ens van fitxar als dos.

Vaig estar 5 anys fins que vag anar a la universitat, que m’ho vaig tenir que deixar. Ell va seguir un parell d’anys més però també s’ho va deixar. Ara hem tornat els dos, i com que ja sóc més major, hi he d’admitir que ara em porte millor que fa uns anys, disfrute moltíssim d’eixos moments amb ell. M’agrada anar i tornar a d’un lloc a l’altre junts, comentar les cançons, escoltar la cançò junts en casa, mirar-nos en l’assaig de forma còmplice…

Sempre ha sigut molt actiu en la nostra educació, i discret però eficaç en la nostra cultura. Ideals clars i concissos, encara que prou en veu baixa.

En definitiva que tinc que dir jo de mon pare, el que dirieu tots (si no és així ho senc molt per vosaltres). Mare sols n’hi ha una, però pare també, i a mi m’agrada molt el que m’ha tocat.

Papi, felicitats!

XX

Des de que el món és món, i la vida és vida, els éssers vius que habiten en ella, la Terra, han coexistit amb total concordança, superant els possibles obstacles que la evolució els ha anat plantejant. No obstant, hem sigut les persones qui, en un brot, segons nosaltres, de saviesa, vam decidir civilitzar-nos.

Deixant a banda la possible incongruència d’aquesta afirmació, vam ser nosaltres qui decidírem que es fa i que no, com si i com no, i per llàstima, també decidírem qui sí i qui no. També va ser mala sort que les més perjudicades hagen sigut les dones.

No sols han sigut, supose que per la mala llet la gràcia de Déu, les encarregades de la casa per definició, sinó que s’han passat tota una història a l’ombra. No han sigut escoltades de entrada, ja que abans havien de demostrar que també podien ser importants. Sobra fer el reconte dels descobriments aconseguits per dones, i com molts d’ells encara avui són cautelosament difuminats.

No pretenc entrar en el debat del feminisme. Tant de bò arribara el dia en que no fera falta la seua existència. Però a dia d’avui, malauradament, és necessari. I ho és perquè si no canviem nosaltres, no pot canviar la societat. I la forma de canviar és posar-se mans a l’obra.

Que tinguem la gran sort de ser les que ens embarassem, no vol dir que tinguem que dedicar-nos en cos i ànima a aquesta tasca. Som mares, sí, però també som  científiques, periodistes, escriptores, polítiques, artistes, treballadores…

Tenim suficient capacitat per a demostrar el que som, l’hem tinguda sempre, i amb la intel·ligència que ens caracteritza d’haver-ho fet sense tacar-nos les mans de sang. Al contrari, moltes han perdut la seua pel que hui som.

A totes les que han lluitat per aconseguir-ho, els devem els  que som hui en dia. Però és a nosaltres mateixa a qui ens devem el que volem arribar a ser. Així que dones del món, que ninguna s’ature. El camí segueix, llarg i pedregós, però no ens cansarem, no ens farà callar, i de segur que no ens farà parar.

Santa Sexília

El compte arrere ha començat. Falten tres setmanes per a la posada en escena i encara tenim molta feina per fer, tant per al concert com per a la festa. “Al final sempre ix bé”, diu algú de la percussió entre dents. Anna i jo ens mirem, observem la partitura altra vegada i comencem a riure per no plorar.

El del primer moviment d’una Suite que toquem, anomenat Chaconne (curiós nom per a una obra escrita per a una banda militar), va massa a pressa. Els dits no poden córrer tant, o almenys costa més amb el flautí. El cas és que sempre m’equivoque en la mateixa nota: el “la” de la primera línia addicional. Resulta que estem en Mib, el que vol dir que portem tres bemolls (Si, Mi i La), per tant, el “la” porta bemoll, però en la baixada de l’escala que fem en este passatge està alterada: el “la” és natural. Doncs si m’equivoque en eixa ja n’arrossegue quatre o cinc darrere. És paregut al que em passa en “Un dia en Viena”, una altra obra que toquem. En aquesta, en el passatge del piu mosso, el mestre accelera i es complica la feina, doncs les notes es poden fer però els matisos costen més.

També interpretarem una obra per a un grup instrumental d’uns 10 components. S’anomena “Trenca Madeixa”, i ja la vam tocar en l’aplec de bandes a la Vall d’Ebo, encara que, personalment, no va ixir per a tirar coets. Esta vegada ixirà millor, encara que la pressió és major, ja que toquem en el poble.

La festa de Sta. Cecília abarca dos caps de setmana. En el primer, el diumenge, fem l’arreplegada dels nous músics. Passejant pels carrers del poble i a ritme de passacarrer anem casa per casa donant la benvinguda als nous membres (i als seus familiars, que solen estar emocionats). El mestre els saluda i els va incorporant en la formació conforme creu convenient. De normal, en eixe passacarrer, els nous no toquen molt ja que, entre els nervis i el desconeixement dels papers, ja fan prou que duen el pas.

El següent cap de setmana és el fort. El divendres fem l’assaig general. Amb el mestre actual, Josep Cano, no és tan exagerat, però amb l’anterior, el benvolgut paisà Javier Santacreu, aquest assaig podia durar fins altes hores de la matinada.

Dissabte de matí és el torn de preparar la decoració del local/ambientació. Cada any, al meu parer, el nivell de treball augmenta. Com sempre, fem el tradicional cartell on solem posar “santa Cecília 200X….” i alguna rima graciosa. També, per suposat, els globus i els paperets de colors. Però el que trenca, encara que ja comença a ser habitual, és l’ambientació, la temàtica. L’any passat vam omplir el local de dibuixos animats amb les cares dels membres de la banda, i en un moment d’inspiració vam posar al mestre com a “Blancaneus”, i als membres recents com a els “7 nanets”. Va estar molt original.

Per la vesprada fem el concert, i si es dona el cas, se li fa algun reconeixement als músics que fa molts anys que estan o a gent de la directiva que es retira. Durant el concert, almenys jo, m’oblide de la festa per un moment. Toca concentrar-se i fer el possible per a que isca bé. A mi les mans em suen, i si tinc algun solo, em tremola la barbilla, cosa que dificulta molt que la calitat del sò siga bona. No obstant, en acabar, el sentiment de satisfacció no es pot pagar amb diners.

Després del concert anem a casa a canviar-nos i acudim al local per a sopar i ballar tota la nit. Com que el sopar és de “mos i arrere” que diuen, la gent aprofita per comentar, tan siga el concert com la decoració. Al sopar solen vindre les parelles i alguns fills de músics, pel que el nombre de gent augmenta.

Una vegada acabem de sopar i retirem la taula, l’orquestra de torn comença a tocar, i l’ambient comença a escalfar-se. Segurament, més d’un de nosaltres ja s’haurà fotut algun colpet de cassalla, per tal d’anar preparant l’espectale. Cal dir que fa relativament poc que la nova generació hem rebut el testimoni de enllestir-ho, i per tant hem fet el possible per millorar-ho, respectant clar les tradicions, com llepar la tapadora del caldero del bull i besar la bandera de la banda.

En les novatades de l’any passat representàrem un tipus de pregó medieval, o almenys això intentàvem, compaginat amb la famosa tonaeta de benvinguda: el xin xiri pum. Quin ganao. És curiosa la cara de por que feien mentre els preparàvem. I com no, la cara de la primera cassalla (quina putada lo de les càmeres digitals). Se’ls fa una presentació individualitzada, i de vegades, alguna fa gràcia al recordar enfrontaments entre pobles. Dic açò per que l’any passat va entrar una xicona del poble veí, Senija, localitat posseïdora de la Roca de la Salve, objecte de gran valor per als benissers.

Durant la vetlada, i a mesura que els cossos van escalfant-se, ixen espontanis per a col·laborar amb l’orquestra. Anna i jo solem pujar per a fer les veus de la cançò del duo dinàmico “Quince años”. No cantem massa, ja que ens passem més rato rient que cantant, però per això també val la pena. Durant eixa cançó, nosaltres som “el boet de la festa”. Al llarg de la nit, aquest rol va canviant de persona.

Al final de la nit, o de bon matí segons es mire, sempre queda un remijó de gent, actualment nosaltres, debatint i profundizant en temes prou insignificants, però alguna excusa ha d’haver per quedar-nos no? Al final sempre hi ha algú que recorda les poques hores que falten per a alçar-nos, i poc a poc anem escampant, uns sols, i altres acompanyats, segons vinga la cosa…

A l’endemà, diumenge, toca arreplegar a les Cecilianes. Aquest càrrec és una forma de recompensar a les mares (en representació dels pares) per animar-nos, suportar-nos i com no, escoltar-nos ens els concerts. El passacarrer és similar al del diumenge anterior, sols que acaba en l’esglèsia per tal de celebrar la missa en honor a Santa Cecília. Durant l’hora escasa que tarda la missa, la majoria dels músics ens n’anem al bar a esmorzar per tal de reviscolar el cos, en els casos possibles clar.

En acabar la missa, l’esmorzar en el nostre cas, anem a canviar-nos de roba per tal d’anar a dinar a un restaurant bò. Allí si que som multitud, ja que venen els socis que volen i les autoritats, les quals, tradicionalment, agafen el micrófon per prometre’ns un local d’assajos, un auditori o un local propi, segons la temporada. Amenitzats per una altra orquestra, la vesprada va deixant pas a la nit mentre la gent va retirant-se, uns pels xiquets, altres pels estudis, i altres per l’edat.

Finalment, una vegada en casa i amb les sabates llevades, sols queda descansar i anar pensant el l’any vinent, doncs sempre hi han idees per millorar i per divertir-se.

A tots els músics, practicants i no practicants, felicitats pel nostre dia, el dia de la música.

Un dia de la “nostra” vida

– Un tallat per favor.

– Ein?

Mal comencem el dia, tampoc és tan difícil. En fí, ho dic en espanyol i au. Son les 9 del matí i no vaig a posar-me ara a discutir per un cafè. Busque algun periòdic, poc per a triar: El mundo i l’Información. Agafe el segon per eliminació. Mirant per damunt, lo de tots els dies:

– Internacional: En alguns països les guerrilles fan maldat, en altres alguna força de la natura ho ha arrasat tot, i en la resta algú com Bush o Putin, fa el que vol i crea problemes.

– Nacional: El PP insulta i el PSOE es defèn. També apareix alguna fotografia d’un accident de tràfic, i poc més. Com sempre, molta palla.

– Autonòmic: Una inauguració, dos o tres notícies sobre els diners que perdem amb el circuit de la formula 1 i amb la ciutat de la llum d’Alacant, alguna notícia d’algun polític demanant el transvasament, i prou. Si és estiu encara eixirà que algun bou d’algun poble ha agafat a algun estranger (segurament perquè este anava a tocar-lo o algo semblant).

Bec l’últim glop de café i em dirigisc a la barra. Allí deixe el periòdic i l’euro. Amb un adéu m’acomiade de Maria la cambrera i de la parella de dones que està en la taula de l’entrada. Pel carrer em trobe amb gent coneguda, però com que  no vull perdre temps parlant vaig pegant cabotades per a saludar i així no decau el ritme. Arribe a la biblioteca i m’assec al lloc de tots els dies. Quasi mai hi ha gent, sols en època d’exàmens. Em pose l’Mp3 i desconnecte de la realitat.

Mire el mòbil, han passat ja 2 hores. Em costa creure que haja aguantat tant. De normal a l’hora i poc ja estic desficiosa. Agafe el telèfon i ix al carrer a que em pegue l’aire. Quan estic a punt de pujar-me’n passa Mario (el responsable de la capçalera d’este bloc) i ens quedem una estona xarrant. Després de recordar entre bromes la mig borraxera que vam agafar el dissabte, ens acomiadem i me’n torne a lo meu.

A la una ja no puc més i arreplegue els trastos. Mentre puge a casa vaig pensant que faré de dinar. Com que no tinc molta gana d’embrutar-me faré pollastre al forn, doncs això es cuina sol. Una vegada en casa, encenc i de seguida apague el televisor. Abans m’encantaba la tele, però al final ja no saps que mirar a causa de la varietat, de la poca varietat. Recorde una frase de Groucho Marx que vaig llegir que deia algo així com ” Qui diu que la televisió no ensenya res? Cada vegada que l’encenc m’agafen ganes de llegir-me un bon llibre”. Em ric en silenci recordant-la. Acabe optant per posar-me música en l’ordinador. Ultimament sempre escolte Pau Alabajos i el Fill del mestre.

Després de dinar, el meu germà Xavi em crida per ensenyar-me qualsevol descobriment informàtic que haja fet hui. Acabem tenint alguna conversa interessant. En acabar jo vaig al menjador amb els meus pares i o bé mirem la tele o directament dormim la migdiada, però res de profit. En acabar, me’n torne a la biblioteca. Esta vesprada he quedat amb Vero (mensa) així que fem cafè primer i després ens posem. Lo mateix que pel mati però per la vesprada. A les 8 o per ahí peguem a fugir. Si ens agradara la cervesa pararíem a fer-nos-en una, però com que no és el cas, ens n’anem cap a casa. Ens acomiadem però no per molta estona, doncs d’ací una horeta i mitja ja ens vegem per a anar a l’assaig.

Toquen el timbre, deu de ser Vero. Conteste i en efecte és ella, així que li dic la famosa frase “ara baixe”. Una vegada les dos al portal anem al Vizcaíno a fer-nos el cafenet. Allí està Madaelina (no sé ben bé com s’escriu) que només veure’ns entrar ja ens diu des de la barra “Dos tallats?”. Nosaltres somriguem i li diguem que si, i mentre ens sentem comentem que això si que dona gust, doncs la cambrera es rumana i intenta aprendre valencià.

A les 10 en punt ens alcem, paguem i fem camí cap a l’escola de música. Hui hem arribat prompte, doncs sols està el director i dos o tres nous (estos solen ser més puntuals que la resta). Mentre montem els instruments, xafardejem sobre algun tema, important o no, fins que arriba algun company de corda. Tots els meus companys son agradables (excepte una que no ve a cuento), però n’hi ha dos que m’alegren el dia. Un és Pepe (flauta solista i un tio molt simpàtic), ja que quan el vec entrar ja sé que passe el que passe, el nostre paper sonara, jeje. L’altra es Ana (o Ana Mª), ja que xarrant amb ella m’ho passe pipa.

Després de repasar Bocetos del Caucasso i alguna obreta més, el mestre tanca els papers i ens dona la bona nit. Mentre guardem els instruments parlem de si anem a fer-nos un burret. Com sempre, els de la Morralla anem a la canya, i més ara que encara fa bo i la terrassa està montada. Mentre la cambrera ens trau la beguda, Marto ja n’ha dit una de les seues i estem tots baquejant-nos de riure. De tant en tant juguem al futbolí. Hui no ha passat cap tia bona, ja que quan açò passa els tios es passen deu minuts fent-se senyes i bufant, i tornem a riure. Les ties no tenim eixe problema, ja que Rosa quan el veu ho diu ben fort, i tots esclatem a riure. Entre anècdotes i acudits van passant els minuts fins que es fa hora d’anar cap a casa.

Quan arribem a la torre, sols quedem Álvaro i jo. Agafats de la mà anem fins al portal. Allí ens mirem, i sense dir res ens besem. Jo em pose a plorar, ja queda menys. Ell m’abraça i em diu que un any passa a pressa. Seguit d’això diu alguna tonteria per a fer-me riure. No sé el temps que passem allí abraçats, però m’encanta. “Et vull” “Jo també”. Ens tonem a besar.

Puge a casa, i Traca, la meua gosa, ix a rebre’m. Entrem a l’habitació i encenc l’ordinador. Mire el correu i alguna cosa més. Si tinc ganes, escric algo. Si no, apague l’ordinador i em gite. Dorm

Hui ha sigut un dia més. Però vosaltres qualsevol dia normal, hui, ahir o demà, me’l feu especial. Per això, a tots els que ompliu el meu dia a dia, vos dic que gràcies per formar part de la meua vida.

Vos estime.